A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Inici ] Entrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ Bloc ]              Contactar amb Dadescat

Anar a:    Tarr ]    [ Tarrago i F ]    [ Tarragona, R ]    [ Tarrega ]    [ Tarres ]    [ Tarte ]

Obra sempre rectament, i deixà estar el dir de la gent. (Antoni Pi)

1 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Tarra  (Sueca, Ribera Baixa)  Barri, a l'oest de la ciutat.

2 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarrach, Josep  (Catalunya, s XIX – Barcelona, s XX)  Marbrista. Féu treballs per a la cúpula de la catedral de Barcelona. Pare d'Àngel Tarrach i Barribia.

3 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Àngel Tarrach i BarrabiaTarrach i Barrabia, Àngel  (Barcelona, 24/ago/1898 - Cuernavaca, Mèxic, 1979)  Escultor. Fill de Josep Tarrach. Format a Llotja, fou deixeble de Rafael Atché i més tard de Josep Clarà i Aristides Maillol. Estudià, posteriorment a Madrid i París. Formà part del grup de Les Arts i els Artistes. Féu diverses exposicions a Barcelona. De la seva obra a Catalunya destaquen la font de la cruïlla de la Diagonal amb el carrer Bailèn (1923), l’estàtua del Míliu (1935), a la plaça de la Sagrada Família de Barcelona, retrats (Lluís Companys, 1933 i Josep M. de Sucre, 1936), el Monument a la República (1932) i els àngels de la tomba de Francesc Sampere a Sabadell. Obtingué medalles d’or a les exposicions espanyoles de 1931 i 1936. El 1939, s’exilià a París, on fou associat del Salon des Indépendants i féu el Monument à la République d’Agde, i el 1942 se n'anà a Mèxic, on realitzà nombroses obres monumentals i retrats, entre les quals cal esmentar: Venus mexicana del Sans Souci (1944)...  Segueix... 

4 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaTàrraco  (Tarragona, Tarragonès Ciutat romana (llatí: Tarraco) que correspon a l'actual Tarragona. La titulació oficial completa fou Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. En grec era nomenada Tarrákon, i segurament coincideix amb la Kaliopolis d'Avie. Fou la capital de la província romana Tarraconense.

5 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tarraconense, convent jurídic  (Catalunya Nom d'un dels convents jurídics de la Província Citerior o Tarraconense. El conventus iuridicus Tarraconensis tenia Tàrraco com a capital, i comprenia un territori que recorda el de l’actual Principat de Catalunya, sense la Catalunya del nord de l’Albera ni la franja a l’oest del Segre, incloent, però, les comarques septentrionals del País Valencià, fins prop de Sagunt. Fou creat el 27 aC, quan s’organitzà la província, i es mantingué durant tota l’època del domini romà.

6 PAÏSOS CATALANS - HISTÒRIA

Tarraconense, la  (Països Catalans)  Província romana que aglutinava gran part dels territoris catalans. L'any -197 Roma féu la primera divisió del territori de la península Ibèrica en Ulterior i Citerior. La Citerior comprenia les dues Castelles, Múrcia, València, Catalunya, Balears, Aragó, Navarra, Bascònia, Lleó, Astúries, Galícia i el nord de Portugal. En temps d'August les províncies es dividien en imperials i senatorials (-27), i l'antiga Citerior fou substituïda per la província Hispania Citerior Tarraconensis, amb la capital a Tàrraco. Era governada per un legat de l'emperador ('legatus Augusti). També llavors es constituí el convent jurídic Tarraconense, en el qual apareix per primera vegada un procés d'unificació de les terres catalanes: compreniaInici página les terres des del riu Millars, per les serres de Morella fins a l'Ebre el límit passava prop de Mequinensa i per les riberes del Segre pujava fins als Pirineus orientals, cadena que fins al cap de Creus separava el territori de les Gàl·lies. Dins la província Tarraconense hi havia sis convents jurídics més: Cartaginense, Caesaraugustuna, Cluniense, Asturiense, Lucense i Brocarense. La reforma administrativa de Dioclecià modificà la divisió provincial d'Hispània, i de l'antiga Tarraconense en foren separades la Cartaginense i la Gallaecia. Ocupada pels visigots (476), els límits de la província van subsistir, com perdurà també en l'ordenació eclesiàstica, amb la seu metropolitana peninsular que comprenia els bisbats de Tàrraco, Ausona, Barcino, Dertosa, Egara, Gerunda, Lerita, Urgel·lum, Caesaraugusta, Calagurra, Osca, Tyrassona, Pampilona i Auca.

7 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tarraconense, província eclesiàstica  (Catalunya)  Demarcació territorial eclesiàstica basada en l’antiga província romana civil de la Tarraconense. Tot i la presència ja al s III d’un bisbe de Tarragona, Fructuós (o Fruitós), martiritzat el 259, la província no assolí la seva plena estructura fins al període visigòtic. L’any 516, data de celebració del primer concili provincial, comprenia, a més de la de la capital, Tarragona, les següents diòcesis ja documentades anteriorment: Barcelona (347), Girona (400), Ègara (450), Vic (516), Lleida (516), Empúries (516), Tortosa (516), Urgell (527), Roses (s V), Saragossa (254-58), Calahorra (306 o 457), Osca (527), Tarassona (549), Pamplona (589), Oca (Burgos) Amaia i Segia (vall de l’Ebre) i Alesanco o Alisana (Rioja), conegudes aquestes darreres per notícies posteriors. També hi havien pertangut Menorca (418), Mallorca (483) i Eivissa (483), bé que al s V depenien de Sardenya, que era el cap del regne dels vàndals; València (527-547) durant el s VI estigué unida a la Tarraconense, però al segle següent passà a la Cartaginense. La invasió àrab revestí una particular violència a la província de Tarragona i fou causa de la desaparició de la capital (vers el 715) i amb aquesta la desorganització religiosa de la província. En iniciar-se la recuperació del país amb la restauració o nova recuperació de les primeres diòcesis catalanes, Urgell (restaurada després d’una petita interrupció al s VIII), Girona (785), Barcelona (801) i Osona o Vic (880) s’uniren a la metròpoli de Narbona que no havia sofert cap interrupció. A despit d’aquesta unió no es perdé mai el record de l’antiga província Tarraconense, com ho prova l’intent secessionista d’Esclua d’Urgell (886-892), que donà origen a una nova diòcesi al Pallars, i l’intent de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat (951-976). L’efímer intent de restauració de la província promogut pel comte Borrell de Barcelona i el bisbe Ató de Vic (970) no arribà a cap concreció a causa de l’assassinat de l’arquebisbe Ató el 971. La restauració de la metròpoli de Toledo (1086) amb la seva primacia, a la qual el papa incloïa la província Tarraconense, donà peu al bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà per intentar-ne la restauració, cosa que obtingué del papa Urbà II (1089) contra la promesa de restaurar la ciutat de Tarragona. El 1090 intentà la conquesta de la ciutat i amb ella el papa concedí la dignitat arquebisbal i el pal·li a Berenguer Sunifred, que passà a ésser el primer arquebisbe de la província restaurada, tot i que la recuperació de la ciutat no s’arribà a dur a terme. Alhora s’intentà també de restaurar la primacia de Tarragona, amb l’oposició de Toledo. Les pressions polítiques deixaren la qüestió sense solucionar i Tarragona romangué supeditada a l’arquebisbe de Toledo, no en qualitat de primat sinó de legat papal. Mort el primer arquebisbe (1099), es mantingué la província en qualitat de seu vacant fins que el papa concedí el títol arquebisbal i el pal·li a Oleguer, bisbe de Barcelona (1118). Mort Oleguer (1137), continuà la successió arquebisbal i s’organitzà la província, en la qual s’inclogueren les seves antigues diòcesis que s’havien restaurat. En un privilegi del papa Anastasi IV (1154) figuraven les diòcesis de Barcelona, Girona, Urgell, Vic, Lleida (1149), Tortosa (1148), Saragossa (1118), Osca (1095), Pamplona (1023), Tarassona (1120) i Calahorra (1049). La diòcesi de Burgos, creada l’any 1068 com a continuació de l’antiga diòcesi tarraconense d’Oca, fou declarada exempta el 1095. El 1230 s’integraren a la província la diòcesi de Mallorca i el 1238 la de València; aviat arribà a comprendre les diòcesis de tots els Països Catalans, excepte la d'Elna, que depenia de Narbona. L’any 1318 tingué lloc la primera desmembració de la Tarraconense amb la creació de la província eclesiàstica de Saragossa, a la qual s’uniren les diòcesis d’Osca, Tarassona, Calahorra i Pamplona i la de Sogorb-Albarrasí, que pertanyia a la província de Toledo; també s’intentà de crear per a aquesta nova província les noves diòcesis de Jaca, Terol i Xàtiva, per a les quals el rei Jaume II de Catalunya-Aragó proposà bisbe, però que no acceptà el papa Joan XXII. A la província Tarraconense li restaren les diòcesis de Girona, Vic, Urgell, Barcelona, Lleida, Tortosa i València. La de Mallorca fou declarada exempta el 1232. El rei proposà la creació de noves diòcesis -Besalú i Cervera-, però el papa no hi accedí. El 1470 el papa Pau II concedí l’exempció a la diòcesi de València vinculant-la personalment al cardenal Roderic de Borja, el qual el 1492 aconseguí que fos creada una província eclesiàstica valenciana, a la qual s’uniren les diòcesis de Cartagena i Mallorca i, més tard, les d’Oriola (1564) i Sogorb (1577). El bisbat d’Elna, que el 1511 s’havia separat de la província de Narbona, s’uní el 1564 a la província Tarraconense i hi estigué unit fins el 1678. També se li uní la nova diòcesi de Solsona el 1593. La Tarraconense tenia així a la fi del s XVI nou diòcesis (Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Vic, Tortosa, Solsona i Elna). El 1782 se li uní la nova diòcesi d’Eivissa, que en ésser suprimida pel Concordat del 1851 s’uní a Mallorca i passà així a la província de València. Finalment el 1964 fou erigida en arquebisbat la diòcesi de Barcelona, sense cap diòcesi sufragània i unida immediatament a la Santa Seu. La província Tarraconense comprèn ara les diòcesis de Tarragona, Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic. Com a cap de la província eclesiàstica, la ciutat de Tarragona fou des de 1146 la seu dels concilis provincials, uns cent cinquanta, que formen la sèrie conciliar provincial de molt la més important de totes les províncies hispàniques. Té un tribunal d’apel·lació i el seu seminari fou erigit en universitat pontifícia, com la resta de seminaris metropolitans del país, entre el 1897 i el 1934. Els concilis provincials de la Tarraconense presenten una primera etapa que comença el 516 sota l’impuls de Cesari d’Arle, però aviat es veieren reduïts per l’absorció centralitzadora dels concilis de Toledo. Després de la restauració del país sota els francs es reuniren alguns concilis a Barcelona, Vic i Roda, quan el metropolità de Narbona es trobava present al país per solucionar afers concrets o promulgar paus i treves, com en el cas de Vic. El pas dels legats papals, a l’època de la reforma gregoriana, féu escollir la ciutat de Girona com a centre dels concilis de reforma entre el 1068 i el 1117, fins que la creixent importància de Barcelona i la prompta restauració de Tarragona desplaçà el centre a la ciutat arxiepiscopal i primada. La sèrie conciliar de la Tarraconense, restaurada ja la província, es pot dividir en quatre etapes: la primera arrenca del concili de Lleida del 1229, reunit pel legat papal Joan Halgrin, que en aplicació dels decrets del concili IV del Laterà (1215) manà la celebració d’un concili anual, obligació que, tot i que no se seguí al peu de la lletra, fou causa d’una continuada celebració de concilis. En crear-se vers el 1318 la província eclesiàstica de Saragossa deixaren d’assistir-hi els bisbes d’Aragó i de Navarra. La segona etapa (1455-76) correspon bàsicament al temps de l’arquebisbat de Pero de Urrea, en una època marcada per la guerra contra els turcs i la guerra civil catalana. La tercera (1517-60) comprèn 26 concilis celebrats a Tarragona i Barcelona. El darrer període (1564-1859) comprèn uns 40 concilis i s’acaba pràcticament el 1757, bé que l’arquebisbe Costa i Borràs intentà de reunir un concili el 1859. Els nous corrents de centralització entorn de Roma i la situació política del país clogué la sèrie de concilis de Tarragona fins el 1995, que se celebrà de nou. Hi prengueren part els bisbes de les set diòcesis de la província eclesiàstica. Tot i el canvi que comportà en termes de recuperació de la identitat de l’Església catalana, Roma condicionà el reconeixement del concili (1996) a la supressió de les declaracions més explícitament nacionals de les resolucions. El contingut doctrinal d’aquests concilis és molt ampli i varia segons l’època (heretgies, pau i treva, celibat, reforma de costums, sagraments, subsidis, beneficis, béns eclesiàstics, predicació, seminaris, etc, i, en el del 1995, hom debaté qüestions com el celibat opcional o l’ordenació de les dones). Molts d’ells romanen inèdits.

8 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Miquel Tarradell i MateuTarradell i Mateu, Miquel  (Barcelona, 1920 – 2/gen/1995)  Arqueòleg i historiador. Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona i doctorat per la de Madrid (1949). Fou catedràtic d'arqueologia de les universitats de València i Barcelona. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Academia de la Historia de Madrid, assessor del Consell d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i president del Club Ramon Muntaner. Participà en nombroses excavacions arqueològiques a Catalunya, País Valencià i al nord d'Àfrica, i la seva extensa obra historiogràfica es compta entre les més destacades sobre arqueologia catalana. És formada, entre d'altres, pels llibres: Lixus, historia de la ciudad (1959), el volum Prehistòria i antigüitat de la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila (1961), Les arrels de Catalunya (1962), dins la sèrie "Biografies Catalanes", dirigida per Jaume Vicens i Vives, La fundació de la ciutat de València (1962), Les ciutats romanes dels Països catalans i, en col·laboració, Pollentia I (1977) i II (1978), Historia de Alcudia (vol I, 1978) i Historia de España (vol I, 1980). L'any 1977 li fou atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

9 CATALUNYA - POLÍTICA

Inici páginaTarradellas, pla  Veure> Decrets de s'Agaró.

10 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarradellas i Joan, Josep  (Cervelló, Baix Llobregat, 19/feb/1899 – Barcelona, 10/jun/1988)  Polític. Inicià la carrera política com a secretari de propaganda del CADCI (1916) i fou fundador dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" (1917) i "Intransigent" (1919). Vinculat políticament a Francesc Macià, treballà per la fundació del partit Federació Democràtica Nacionalista (1919), el grup Juventut Nacionalista La Falç (1920) i el setmanari "Esquerra" (1921). En constituir-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931), en fou nomenat secretari general (1931-52). Diputat per Barcelona a les corts de la República espanyola (1931) i al Parlament de Catalunya (1933), ocupà la conselleria de Governació (1931-33) i la direcció del diari "L'Opinió" (1933). Després de trencar amb ERC formà part (1933-36) del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, i fou detingut i processat pels fets d'oct/1934. En esclatar la guerra civil de 1936-39 retornà al govern de la Generalitat, que presidí i dins el qual ocupà, successivament, les conselleries d'Economia, Finances, Serveis Públics, Governació i Cultura. Per exigències del conflicte, també organitzà i presidí les Indústries de Guerra de Catalunya. Exiliat a França del 1939 al 1941, fou detingut diverses vegades per la policia francesa, la Gestapo i la mateixa policia espanyola, per bé que el govern del general Franco no n'aconseguí l'extradició. Davant l'amenaça d'internament als camps de concentració d'Alemanya, es refugià a Suïssa (1941-44). Retornà a França (1944), i refusà un càrrec de ministre en el govern de la República format per J. Giral (1945). Després de l'afusellament del president Companys (1940) i de l'assumpció interina del càrrec de president de la Generalitat per Josep Irla (1940-45), president del Parlament de Catalunya, aquest delegà les seves funcions a J. Tarradellas, el qual, a proposta del Consell Nacional de Catalunya, fou elegit president de la Generalitat de Catalunya per diputats del Parlament de Catalunya a l'ambaixada de la República espanyola a Mèxic (7/ago/1954). Convertit així en representant i defensor de les institucions autonòmiques de Catalunya, Tarradellas fixà la residència a Saint-Martin-le-Beau (França), des d'on impulsà la creació de l'Organisme Consultiu de la Generalitat (feb/1977). Amb el retorn a Espanya de la democràcia, i després d'unes negociacions amb Joan Carles I i amb A. Suárez, cap del govern espanyol (jun/1977), s'establí a Barcelona (23/oct). Una vegada restablerta la Generalitat provisional (29/set), formà un govern de concentració (9/des), però portà a terme una política de caràcter personalista i pragmàtic, fins que, el mai/1980, cessà de la presidència de la Generalitat en no presentar-se a la reelecció.

11 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragó, Llorenç  (Catalunya, s XVII - Montserrat, Bages, s XVII)  Pintor i frare benedictí. Pertanyia a la comunitat montserratina. Pintà una tela representant la Mare de Déu de Montserrat, regalada pel prior de l'abadia, el 1643, al Consell de Cent de Barcelona.

12 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragó, Pere B.  Nom amb que fou conegut el periodista Bohigas i Tarragó, Pere.

13 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragó i Ballús, Josep Maria  (Vilanova del Camí, Anoia, 1906 - la Garriga, Vallès Oriental, 1985)  Publicista. Es llicencià en ciències socials, polítiques i econòmiques internacionals a l'Institut Catholique de París i cursà la carrera eclesiàstica, bé que es secularitzà després de la guerra civil. Periodista, signant Víctor Montserrat, fou corresponsal a Espanya de "La Crois" i "L'Aube" i denuncià amb gran ressó l'estat dels camps de concentració franquistes. Empresonat a Burgos el 1937, pogué ésser alliberat i s'establí a París, on publicà Le drame d'un people incompris (1937), sobre els bascs. Hi fundà l'editorial Pharos, dedicada a diccionaris i texts documentals. Establert a Madrid vers el 1970, dirigí "Documentación Española Contemporánea".

14 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaTarragó i Corcelles, Ferran  (Lleida, 1830 – Madrid, 1910)  Escultor. Nebot i deixeble de Manuel Corcelles i Saurí. Després de fer l’aprenentatge amb el seu oncle se n'anà a Barcelona. Fou deixeble de Vallmitjana i, a Madrid, de Josep Piquer, on exposà el 1860, i hi fou premiada la seva escultura Jeremies. L’any següent li fou concedida l’Encomienda de Carles III pels seus treballs de restauració en una basílica de Segòvia. També treballà a la catedral de Salamanca. Esculpí dues imatges religioses per als EUA. Pels mèrits adquirits Amadeu I el nomenà escultor de la cambra reial. Fou mestre d’Aniceto Marinas, el qual adquirí el seu obrador.

15 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragó i Fàbrega, Renata  (Barcelona, 1927 - )  Guitarrista. Filla de Gracià Tarragó, estudià amb ell al Conservatori del Liceu de Barcelona. Ha realitzat una brillant carrera internacional, especialment amb interpretacions de música antiga i contemporània.

16 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragó i Pons, Gracià  (Salamanca, Castella, 1892 – Barcelona, 1973)  Guitarrista. Es formà al Conservatori del Liceu de Barcelona, d'on fou catedràtic de guitarra. Fundà el Quartet Ibèric i realitzà una carrera de concertista internacional. Fundà, l'any 1971, el Quartet Tarragó, integrat per quatre guitarres clàssiques, formació musical totalment original en el camp de la música. Compongué obres diverses i realitzà nombrosos arranjaments per al seu instrument. La seva filla fou Renata Tarragó i Fàbrega.

18 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca del TarragonèsTarragona  (Tarragonès Municipi i capital de la comarca: 57,9 km2, 69 m alt, 132.199 hab (2014). Emplaçada al litoral mediterrani, sobre la desembocadura del riu Francolí, gaudeix d'una situació privilegiada per la facilitat de comunicacions vers l'interior (Lleida i Saragossa) i la costa, així com per l'existència del port. El nucli originari ibèric es construí en un tossal de fàcil defensa, que serví també per a l'establiment de la ciutat romana a partir del -218; aquesta fou envoltada d'un ampli recinte emmurallat (4 km de circuit), i assumí de primer funcions primordialment militars, i més tard polítiques i administratives, que la convertiren en la primera ciutat de la costa ibèrica. Les invasions germàniques la devastaren en part i la feren declinar, després, amb la invasió musulmana, restà pràcticament despoblada. La repoblació cristiana (1118) i la seva restauració com a seu arquebisbal no aconseguiren de retornar-li plenament el seu antic caràcter urbà; primerament només fou utilitzat el sector més alt i ben protegit de la vella ciutat, i únicament a partir del s XIV s'expansionà aprofitant l'esplanada formada per les voltes de la graderia del circ, que es tancà mitjançant un mur anomenat 'la Muralleta. Al s XVI algunes comunitats religioses s'havien establert fora de les fortificacions, i fou construïda la muralla de Sant Joan, paral·lela a la Muralleta, que les incloïa. Un nou recinte emmurallat fou construït al s XVIII cenyint la ciutat vella i el port. Al final del s XVIII s'inicià la construcció d'un nou port (1789) i d'un barri portuari (el Serrallo), que cresqué durant la centúria següent. A mitjan s XIX es portà a terme la demolició definitiva de les muralles que impedien l'expansió urbana, i quedaren únicament en peu les del nord. El creixement actual s'ha realitzat, seguint un pla reticular, vers el port i el Francolí, i per les carreteres de Valls i de Reus; els barris industrials s'han establert arran de la carretera de València. La població, molt important en l'època romana (es calculen uns 30.000 h, en el moment de màxima plenitud), fou escassa durant l'edat mitjana (ja que sols ocupava el setè lloc entre les ciutats de Catalunya quant a potència) i tingué tendència a minvar a causa de la pesta negra i la crisi provocada per les guerres del regnat de Joan II. L'increment fou lent durant els s XVI i XVII, i s'accelerà durant el XVIII sense assolir, però, els indexs de creixement d'altres nuclis veïns. L'espectacular creixement de començament del s XIX, gràcies a un corrent immigratori fou col·lapsat per l'emigració provocada pel setge de la ciutat durant la guerra del Francès. L'any 1816 s'havia tornat a repoblar, i s'acusava el rejoveniment de la població. A partir del tercer quart del s XIX restà estacionària fins al començament del s XX, en que cresquè d'una manera lenta però continuada fins a la meitat d'aquesta centúria, i l'augment s'accelerà a partir del 1950, a causa del corrent immigratori atret per la industrialització. L'economia de la ciutat es centrava tradicionalment en l'agricultura i el comerç; avui les funcions primordials són la indústria, la comercial i l'administrativa, a més de la turística. La indústria és l'activitat fonamental, però el seu desenvolupament és recent; els intents d'industrialització durant el s XVIII (filatures) no reeixiren, i fins al segon decenni del s XX sols existiren indústries lligades a les activitats portuàries (l'any 1918 hi havia 26 fàbriques: serradores, boteries i farineres). L'any 1923 hi fou instal·lada la fàbrica de tabacs, i més tard algunes indústries químiques i metal·lúrgiques. L'expansió actual s'inicià el 1957 amb la creació del polígon industrial i les inversions de capitals predominantment estrangers. Hi ha nombrosos establiments industrials, i hi sobresurten la indústria petroquímica (d'ampli desenvolupament en realitzar-se la petroliera a la Pobla de Mafumet), la metal·lúrgica (transformats metàl·lics), l'alimentària (vins i derivats), del tabac, de la fusta i de la construcció. L'activitat comercial se centra sobretot al port, el primer de Catalunya per les captures pesqueres i el segon pel tràfic de mercaderies; el seu creixement ha estat molt ràpid, i ha canviat el seu caràcter agrícola i deficitari per les funcions de port-magatzem d'hidrocarburs i carbó, i de port industrial. Seu central de la Universitat Rovira i Virgili, compartida amb la ciutat de Reus. HISTÒRIA.- Sembla que el primitiu nucli urbà d'origen ibèric era anomenat 'Cosse. Fou una de les ciutats més importants de la Península des de l'època de les colònies gregues i cartagineses. La seva importància augmentà encara en l'època romana, quan fou anomenada Tàrraco. Des de la seva arribada, els Escipions la van escollir com a base d'operacions i centre de les seves conquestes; a Tarragona es recollí l'exèrcit d'Escipió Emilià que anava cap a la campanya definitiva de Numància. Cèsar (-45) li donà la categoria de colònia, el títol de Victrix i el seu nom de família: Júlia. August hi residí més d'un any (-27) i hi tingué el quarter general durant la guerra de la Hispània Citerior. La ciutat fou un centre polític i administratiu, capital de província i de convent jurídic, on residia el governador; també fou un centre industrial i agrícola important. Quan la Península s'alçà contra el govern de Roma, Tàrraco es mantingué fidel fins al darrer moment. El culte de l'emperador deificat es troba a Tarragona com a culte local l'any -25, i com a culte provincial l'any 15, fet que donà lloc a la reunió anual dels concilis provincials, als quals acudien els delegats de totes les comunitats rurals i urbanes, que tenien inicialment funcions religioses que després es convertiren en funcions d'administració pública. El 469 fou conquerida pels visigots; vers el 708, després de la mort de Vitiza, el seu fill Àkhila II va regnar en aquesta part de la Península, enfrontat a Roderic, que governava a la part oest. L'any 714 els sarraïns van conquerir i destruir Tarragona, la qual, després de fracassats intents per part de Ramon Berenguer II (1089), fou reconquerida en temps de Ramon Berenguer III (1119). Un any abans aquest comte havia fet donació de Tarragona i de la seva rodalia al bisbe de Barcelona Oleguer, el qual va anar a Roma i fou elevat a l'arquebisbat de Tarragona (21/mar/1118). El 1129 Oleguer atorgà a Robert Bordet (cavaller normand que s'havia distingit en fets d'armes contra els infidels) carta de donació de Tarragona, i li cedí els drets territorials en condició de vassallatge respecte als arquebisbes. Tarragona fou repoblada al primer terç del s XII, i constituí una vegueria; tenia dos veguers o funcionaris civils, l'un nomenat per l'arquebisbe i l'altre pel comte, segons acord entre el metropolità Guillem de Torroja i el rei Alfons II (1173). Aquesta divisió entre el poder senyorial i l'eclesiàstic fou un constant motiu de discòrdia durant tota l'edat mitjana. Durant les lluites entre Enric IV i Joan II (1462-63), Tarragona, que fou quarter general d'aquest, fou erigida en capital del Principat. El 1572, sota el mandat de Felip II, fou fundada la Universitat de Tarragona per l'arquebisbe cardenal Cervantes, i començà a funcionar el 1577, en temps de l'arquebisbe Antoni Agustin. Sota la presidància d'aquest se celebrà a Tarragona un concili provincial on s'acorda de demanar que fossin respectats els furs d'Aragó i Catalunya conculcats pel govern central i, d'acord amb la Diputació, fou enviada una ambaixada a Felip II. Durant el regnat de Felip IV es mantingué fidel a aquest durant la insurrecció de Catalunya (1640), i durant la guerra de Successió abandonà aviat el partit de l'arxiduc Carles. El 1716, amb el decret de Nova Planta, es va formar un corregiment de Tarragona. El 1789 es va iniciar la construcció d'un nou port, punt de sortida dels productes del Camp de Tarragona, el qual va adquirir un nou impuls a partir del s XIX. Durant la invasió napoleònica, Tarragona fou assetjada i ocupada per les tropes del general Suchet, el 1811. Pel gen/1939 fou presa per les tropes franquistes. Des de la dècada dels anys 1960 es convertí en un centre industrial, a causa del desenvolupament del sector químic. Amb el retorn de la democràcia, les primeres eleccions municipals donaren l'alcaldia de la ciutat a Josep Maria Recasens i Comes, del PSC, que governà en coalició amb el PSUC. ART.- La part alta de la ciutat conserva restes del recinte murallat romà, flanquejat per les torres de Sant Magí, del Cabiscol i de l'Arquebisbe, recinte que s'aixeca sobre una base megalítica amb restes de sis portes. Altres construccions romanes són el pretori i el fòrum, l'amfiteatre, el circ i l'aqüeducte de les Ferreres, dels s I i II. Al pla s'han trobat una necròpolis paleocristiana amb més de 1.000 sepultures de diferents tipus i restes d'una basílica dels s III i IV. La ciutat medieval neix sobre la romana, i una gran part de les cases són construïdes amb materials d'antics monuments romans. La catedral (1171-1331) s'aixeca sobre les restes de l'antiga mesquita i conserva l'absis romànic, mentre que el conjunt de l'edifici mostra diverses fases estil·lístiques del gòtic. L'interior, de tres naus i planta de creu llatina, és d'una gran sobrietat. Del claustre (del final del s XII i del s XIII), amb capitells historiats, cal esmentar la porta que dòna a la catedral. L'altar major mostra un bellíssim retaule d'alabastre, obra de Pere Joan. Cal esmentar també el de Bernat Martorell, procedent de la Pobla de Cérvoles, el de la capella dels Sastres del Mestre Eloi i el de la capella de la Verge de Montserrat, de Lluís Borrassà. Entre altres edificis medievals, sobresurten la capella de Sant Pau (transició del romànic al gòtic), l'església de Santa Tecla (s XIII) i l'antic hospital (s XII i XIV). Ajuntament - Estadística - Consulta de dades - Turisme

19 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

Inici páginaTarragona  (Guadassuar, Ribera Alta Despoblat, al sud-oest de la vila.

20 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tarragona, arquebisbat de  (Catalunya)  Demarcació de l'església catòlica, que té per capital la ciutat de Tarragona. És seu metropolitana i primada, cap de la província eclesiàstica Tarraconense. Es desconeix l’àmbit exacte de la primitiva arxidiòcesi anterior a la invasió àrab; quan l’arquebisbe Bernat Tort reestructurà els límits diocesans entre els anys 1146 i 1154 reclamà a la diòcesi de Barcelona el Penedès, fins a Sitges, i a la de Vic tot l’actual arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, però els límits es reduïren per la part de Barcelona a la línia que anava de Guimerà a Conesa i les Piles. Se li va incloure, en canvi, tot l’arxiprestat de Maldà, que pertangué a Vic fins el 1154. Per la part de la diòcesi de Lleida la frontera de l’arquebisbat va d’Arbeca, els Omellons, Vinaixa i Cervià, fins al Montsant, i per la de Tortosa inclou el Montsant i prossegueix per la Morera de Montsant, la Vilella Alta, Gratallops, Bellmunt, Falset, Vilanova d’Escornalbou i toca la mar passat Mont-roig. El 1957 hom intentà d’assimilar els seus límits als de la província i li uní l’arxiprestat barceloní del Vendrell i el vigatà de Santa Coloma de Queralt. Segons el cens del 1986 fa 2.700 km2, i té 374.401 habitants, 194 parròquies, 184 sacerdots incardinats a l’arxidiòcesi, 65 religiosos sacerdots, 96 religiosos no sacerdots i 793 religioses. La tradició assenyala Tarragona com a lloc de la predicació de Pau en el seu suposat viatge a les Espanyes, però donen les primeres notícies certes sobre la comunitat cristiana ben organitzada les 'Actes' del martiri de Fructuós, bisbe de Tarragona, i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259 a l’amfiteatre de Tarragona. A partir del bisbe Himeri (385), que rebé la primera decretal autèntica del papa Sirici, sobre l’afer de l’ordenació de monjos, consta el funcionament de la província eclesiàstica Tarraconense amb bisbats sufraganis. En 475/476 Euric ocupà la ciutat de Tarragona i s’inicià així l’època visigòtica, en la qual tingué força esplendor la seu i la província Tarraconense, primer sota el vicariat de l’arquebisbe Cesari d’Arle (508) i després amb el bisbe de Tarragona Joan, que el 516 convocà el primer concili provincial tarraconense i el 517 fou nomenat pel papa Hormisdes vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània. Les convulsions politicoreligioses prèvies a la conversió dels arians afectaren Tarragona, on estigué empresonat i fou mort Ermenegild (585). La invasió àrab trobà la resistència d' Ardó, rei visigot, successor d’Àkhila II; això fou causa del desbaratament de l’organització religiosa i de la fugida vers Itàlia del bisbe Pròsper amb un grup de clergues que s’emportaren les relíquies de Fructuós i dels seus diaques i llibres litúrgics, entre ells l''Oracional' tarraconense, conservat a Verona. La destrucció material de la ciutat s’allargà fins pels volts del 1120, però hi hagué diversos intents de restaurar la dignitat metropolitana i la província eclesiàstica els anys 956, 971 i el 1090 a càrrec de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat i dels bisbes de Vic Ató i Berenguer Sunifred de Lluçà. Aquest darrer n'intentà la restauració material el 1090, tal com ja ho havia intentat el comte de Barcelona a partir del 1055, amb la vènia del comte Berenguer II, que cedí la ciutat de Tarragona a la Santa Seu, però aquesta no es consolidà. En canvi, la dignitat arquebisbal fou restaurada el 1091 amb la concessió del pal·li a Berenguer Sunifred i la primacia de Tarragona fou reconeguda per un concili de Sant Gèli de Provença (1095), però l’oposició de l’arquebisbe Bernardo de Toledo féu que el papa sotmetés la província Tarraconense restaurada a l’arquebisbe de Toledo, legat papal per a tota la Hispània. Mort l’arquebisbe Berenguer Sunifred l’arxidiòcesi romangué vacant fins el 1118, que el papa Gelasi II, d’acord amb el comte Ramon Berenguer III, nomenà Oleguer, bisbe de Barcelona, per arquebisbe de Tarragona, amb la ratificació prèvia pel comte de la donació de la ciutat i del seu camp a l’Església (1117). L’arquebisbe Oleguer continuà residint a Barcelona fins a la seva mort (1137), però confià la restauració de la ciutat al normand Robert Bordet, al qual cedí el títol de príncep de Tarragona. Després d’Oleguer es continuà la sèrie arquebisbal sense cap més interrupció; l’arquebisbe Bernat Tort, el primer amb residència a la ciutat, endegà l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica i obtingué per a això dues butlles del papa Anastasi IV el 1154. El mateix arquebisbe fundà la comunitat canonical de la catedral amb canonges regulars de l’orde de Sant Agustí regits per un prior claustral (1154), que més tard (1169) fou anomenat prepòsit o paborde, i fou l’administrador de la mesa capitular i el que governava la diòcesi en les seus vacants. Tot seguit començaren les dissensions entre els arquebisbes i el prepotent príncep de Tarragona, que veié gradualment minvats els seus drets fins a la renúncia de domini que féu el 1153. Malgrat això, continuaren les pressions de l’arquebisbe i del comte de Barcelona sobre els fills de Robert Bordet, que acabaren amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de Cervelló (1171) i el bandejament de la família normanda. La unió de Catalunya i Aragó i les conquestes de Mallorca i de València estengueren l’acció dels arquebisbes i també les topades amb Toledo, sobretot per la qüestió de la primacia sobre València (1240). La sèrie de concilis provincials de la Tarraconense convertí Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu per a tota la província eclesiàstica, que es veié retallada de les diòcesis aragoneses i navarreses el 1318 en crear-se l’arxidiòcesi de Saragossa i de les valencianes el 1492 en crear-se l’arxidiòcesi de València. La vida interna de l’Església de Tarragona també experimentà un fort augment: als 25 canonges existents el 1248 se sumaren molts preveres comensals i beneficiats que participaven de la mesa canonical, que arribaren a la xifra de 70 al llarg dels s XIII-XVIII. Les dignitats catedralícies eren 12 i el desplegament litúrgic de la catedral fou molt brillant. El 1530 Climent VII secularitzà la canònica de Tarragona i el 1768 el nombre de canonges es reduí a 20. Prop de la catedral funcionava des de la fi del s XIII una escola de gramàtica i d’arts, convertida en universitat el 1572 pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta i aprovada pel papa Gregori XIII el 1574; s’hi donaven graus de teologia, filosofia i arts. Subsistí fins el 1717, i les seves rendes passaren a Cervera. També fundà el cardenal Cervantes el seminari conciliar, que tenia càtedres comunes amb la universitat i es traslladà a l’edifici actual, inaugurat el 1886. Des del 1897 fins al 1934, per decret del papa Lleó XII funcionà com a universitat pontifícia amb facultat de concedir graus acadèmics, com la resta de seminaris metropolitans espanyols. El 1803 es creà també un col·legi de seminaristes pobres per afavorir els aspirants al sacerdoci. En temps moderns hom pledejà de nou per la primacia de Tarragona, amb igual i més dret que la de Toledo, i que de nou s’establí el 1722 negant al de Toledo tot dret de primat a la província Tarraconense. Les intromissions reials paralitzaren els concilis provincials el 1757 i amb això una font d’influència i acció dels arquebisbes i prelats de la província. Des de mitjan s XIX l’arquebisbat fou proveït quasi exclusivament d’arquebisbes catalans, que imprimiren una nova vigoria a la vida religiosa, un xic esmorteïda des de mitjan segle anterior; destaca entre ells la figura del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, per la seva actitud independent i conciliadora durant la guerra civil. A ell es deu l’organització de l’Arxiu Històric Diocesà i l’impuls donat a les excavacions, per Sanç Capdevila i Joan Serra i Vilaró. Després de dos arquebisbes i cardenals forasters molt poc identificats amb la vida real del país, l’arxidiòcesi tornà a ésser regida per arquebisbes catalans, que han sabut fer de Tarragona un nou centre d’orientacions religioses i agrupar els bisbes catalans en una conferència provincial preocupada per la vida religiosa catalana. El 1966 fou creada l’arxidiòcesi de Barcelona, amb independència de Tarragona, però vinculada a la província eclesiàstica Tarraconense. El 1983 Josep Pont i Gol es jubilà com a arquebisbe i fou succeït per Ramon Torrella i Cascante, el qual impulsà la celebració, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense i el 1997, després d’ésser-li acceptada la dimissió, fou substituït per Lluís M. Martínez i Sistach, fins aleshores bisbe de Tortosa. El 1995 morí a Lleida l’arquebisbe dimissionari Josep Pont i Gol i fou enterrat a la catedral de Tarragona. L’actual arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, nomenat l’any 2004, ha impulsat una profunda renovació de càrrecs parroquials i dels diversos consells diocesans. És la primera diòcesi catalana amb un prelat de l’Opus Dei.

21 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragona, Berenguer de  (Catalunya, v 1149 – v 1175)  Noble. Fill menor de Robert Bordet (o d'Aguilo) i d'Agnès, conqueridors de Tarragona. Consta des del 1149 actuant al costat del seu pare. El 1171, arran de l'assassinat del seu germà Guillem de Tarragona i de les tibantors amb l'arquebisbe Hug de Cervelló, tingut per responsable del crim, matà l'arquebisbe, juntament amb el seu germà Robert, i fugiren a refugiar-se a Mallorca. Des d'allà escriví al rei Alfons I fent-se responsable del crim i explicant-li les causes. A Mallorca morí el seu germà Robert (1173) i ell més tard retornà de les illes, acollit al perdó reial, però aleshores es perden les seves traces.

22 CATALUNYA - ART

Inici páginaTarragona, catedral de  (Tarragona, Tarragonès)  Temple principal de l’arxidiòcesi de Tarragona, que té com a titular Santa Maria. Construït molt probablement sobre el Temple d’August de Tarragona (s I dC), en època posterior el precediren possiblement una basílica romanocristiana, transformada més tard en església visigòtica i potser en mesquita islàmica, edificada en un mateix lloc, a la part posterior de la catedral actual, i un petit temple romànic, del s XII, construït durant el curs de la repoblació de la ciutat, que ha estat identificat amb la catedral primitiva. Per bé que la constitució d’una canonja catedralícia sota la regla augustiniana dati del 1154, l’obra de la gran catedral començà vers el 1171. En principi fou projectat un temple romànic de cinc naus, que, posteriorment, amb la introducció del nou estil gòtic, foren reduïdes a tres, a la vegada que fou augmentat el volum del monument en donar-li més alçada. La cronologia de la construcció és insegura i, posada en dubte la intervenció del mestre Bartomeu en la construcció del frontispici, no resta ni un sol nom a qui es pugui atribuir amb seguretat cap element arquitectònic o ornamental del monument fins a la segona meitat del s XIV. A una primera etapa constructiva, que arribà fins el 1250, correspon l’obra totalment romànica: absis i part inferior del creuer. El claustre (aproximadament 46 X 46 m) és d’estructura romànica fins als arcs dels pòrtics, i gòtic des d’aquest nivell; cada galeria consta de cinc voltes; podria haver estat començat a la fi del s XII i acabat a la primera meitat del XIII. Hi donaven les dependències de la canonja. Ja dins la nova concepció gòtica, continuà fins el 1260 la construcció de les dues tramades de volta de la nau major més properes al creuer, i de les dues corresponents a cadascuna de les naus laterals del cimbori. Del 1260 al 1289 data la construcció de la tercera tramada de la volta de la nau major i de la resta de tramades de les naus laterals i del portal lateral de la façana (costat de l’Epístola). Del 1289 al 1308 fou construïda la part superior del creuer del costat de l’Epístola i les dues roses, així com les dues tramades de volta de la nau major més pròximes a la façana i el basament de la part central del frontispici. El 1317 fou iniciada la part escultòrica i la construcció de la porta lateral de l’Evangeli, així com l’edificació del segon cos del campanar i la construcció del rerecor. La part escultòrica més important del frontispici (8 apòstols, la rosassa i possiblement la Mare de Déu del pilar central) data del 1327 o el 1334, continuant fins el 1346. El braç major de la creu que forma la planta fa 95 m i el menor 53. La nau major fa 17 m d’amplada per 26 d’alçada. El frontispici resta inacabat: hi manquen els pinacles que coronen els contraforts laterals i el pinyó que havia de coronar l’obra. La disposició arquitectònica de la gran portalada constitueix un model força repetit als temples catalans de la baixa edat mitjana (el Mirador de Palma, la porta inacabada de la catedral de Girona, la façana de l’arxiprestal de Morella). El campanar, del segon quart del s XIV, té gairebé 66 m d’alçada i una excessiva robustesa. En el terreny de les hipòtesis se suposa que podien haver treballat a la catedral l’imaginaire Pere de Guines (domiciliat a Tarragona el 1336) i el lapidari anglès Reinard Fonoll; sembla confirmar la presència d’algun artífex britànic la construcció -abans del 1350- d’una capella flamígera amb detalls ornamentals típicament anglesos, com la de Santa Maria dels Sastres. A partir de la segona meitat del s XIV són documentats alguns artistes que intervingueren en la decoració i l’acabament d’alguna obra. Aloi de Aloi de Montbrai fou l’autor del retaule de pedra de la capella de Santa Maria dels Sastres (acabat el 1368); el taller de Jaume Cascalls realitzà (des del 1375) les estàtues dels profetes del frontispici, de qualitat inferior a la sèrie d’apòstols més antiga, d’autor anònim. Per damunt de tots, Pere Joan contractà el 1426 el retaule major, que representa la història de la vida de Tecla, obra mestra de l’art medieval català. Al presbiteri hi ha també el sepulcre de l’arquebisbe Joan d’Aragó, obra mestra de l’escultura catalana del s XIV. El cor, a la nau central, té un notable cadirat de roure de l’aragonès Francesc Gomar (1479-89). Entre les nombroses pintures que conté la catedral cal destacar els retaules quatrecentistes de Sant Miquel, de Bernat Martorell, i el procedent de Santes Creus, obra de Lluís Borrassà. De les modificacions i els afegits arquitectònics d’èpoques posteriors a l’original són remarcables la capella del Sagrament, obra notable del renaixentisme purista efectuada per Pere Blai i altres (1580-92, restaurada en 2007-2009), el sepulcre de l’arquebisbe Joan Terès i Borrull (acabat el 1610), projectat també per Blai, i la capella de Santa Tecla (1760-75), sumptuosa peça del barroc acadèmic, feta per l’arquitecte Josep Prat i l’escultor Carles Salas i Vilaseca. La canonja era regida per un prior i des del 1169 per un paborde administrador, ofici que adquirí una gran importància per les rendes que li són atribuïdes; rivalitzà sovint amb els prelats fins que fou suprimit el 1410 per Benet XIII. Altres oficis i dignitats importants foren el de cambrer -suprimit el 1529 per Pau III-, el d’ardiaca, que seguia els anteriors en dignitat i esdevingué la primera en ésser suprimits aquells. Rebé el nom d’ardiaca major en ésser creat l’ardiaconat de Fructuós -que administrava les rendes d’Eivissa- i perdurà fins a la creació del bisbat d’Eivissa el 1782, i l’ardiaconat de Vila-seca, que perdurà fins al concordat del 1851. Els oficis de sagristà major, cabiscol i l’ardiaconat de Sant Llorenç -creat el 1359 per substituir el canonge obrer quan l’obra de la seu fou acabada- foren tots tres suprimits en una reforma del capítol del 1767. El 1173 apareix ja el títol de degà, dignitat que decaigué a la fi del mateix s XII, però que fou creada de nou el 1274 i perdurà fins al s XIX. La canonja, que tenia el 1248 25 canonges que vivien comunitàriament, fou secularitzada el 1530 i els canonges anaren a residir a diferents indrets de la ciutat. Abans de la reforma del 1767 el capítol tenia 11 dignitats, 24 canonges, 24 comensals i 74 beneficiats; un any després fou reduït a 8 dignitats, 20 canonges, 20 comensals i 40 beneficiats, i el 1851 a 6 dignitats, 20 canonges i 20 beneficiats.

93 CATALUNYA - ESPORT

Tarragona, Club Gimnàstic de  Veure> Gimnàstic de Tarragona, Club.

23 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tarragona, comtat de  (Catalunya)  Nom donat esporàdicament al territori i ciutat de Tarragona, però que no perdurà. La ciutat de Tarragona havia estat cobejada i amb intents d’ésser restaurada pel comte Borrell II de Barcelona, que vers el 960 és anomenat per un historiador àrab (Ibn Haldūn) príncep de Tarragona, per Ramon Borrell I, segons consta en el seu poema necrològic (1018), i per Berenguer Ramon I, que vers el 1050 infeudà al vescomte Berenguer I de Narbona el 'comtat' de Tarragona en cas que fos conquerit. Tot i que el repoblament cristià el 1049 ja havia arribat a Tamarit, el primer intent seriós de repoblament de la ciutat, bé que sense èxit, es féu el 1090. L’intent dels comtes era de reorganitzar el territori tarragoní en forma de comtat, com ho prova el nomenament fet el 1055 de Bernat Amat de Claramunt com a vescomte de Tarragona. Quan el bisbe de Barcelona Oleguer, que havia rebut la ciutat de Tarragona del comte Ramon Berenguer III, el 1118, féu els pactes per a la restauració definitiva de Tarragona amb el normand Robert Bordet (o d’Aguiló) (1129), la hi cedí amb el títol de príncep de Tarragona. Aquest títol i prerrogatives foren causa de llargs litigis entre el príncep de Tarragona, els arquebisbes i el comte de Barcelona (1151-71) i feren que Agnès, la vídua de Robert Bordet, i el seu hereu Guillem de Tarragona renunciessin al títol de príncep (v1157) i romangués Agnès amb el de comtessa de Tarragona. Morta aquesta vers el 1170, es perdé definitivament aquest títol, que només restà en el nom d’una partida de la ciutat dita la Vilavella de la Comtessa.

24 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tarragona, corregiment de  (Catalunya, 1716 - 1833)  Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta el 1716. Comprenia les antigues vegueries de Tarragona i de Montblanc, que esdevingueren alcaldies majors. El primer corregidor designat fou José de Armendáriz, el primer que ho fou a Catalunya.

25 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaTarragona, Feliu Maria de  (Tarragona, 1905 – 1937)  Escriptor i frare caputxí. Amb el pare Martí de Barcelona féu la transcripció i preparà l'edició del tercer volum del Terç del cristià de Francesc Eiximenis (1932). El seu nom en el segle era Ramon Icart i Leonila.

26 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragona, Guillem de  (Catalunya, v 1120 - Tortosa, Baix Ebre, 1168)  Noble. Era un dels quatre fills del noble normand que repoblà Tarragona, Robert Bordet (o d'Aguilló) (m v 1157), i d'Agnès (o Sibil·la). El seu pare havia rebut (1129) de l'arquebisbe Oleguer la jurisdicció temporal sobre la ciutat i el Camp de Tarragona, llevat dels béns i les persones de l'Església. El 1149, tot portant a terme la seva comesa de repoblar aquells territoris, havia concedit carta de repoblació als habitants de Tarragona, mentre que el seu fill Guillem, n'havia rebut el govern. El 1151, arran de la cessió dels drets temporals sobre Tarragona per part de l'arquebisbe Bernat de Tort (m 1163), el qual recelava dels poders d'aquesta família, a favor de Ramon Berenguer IV, Robert i Guillem s'hagueren d'acontentar amb el terç de Tarragona i la pèrdua del dret a la colonització d'aquesta zona. Això desencadenà un greu conflicte de jurisdiccions i interessos, malgrat el reconeixement reial dels drets de Guillem (1163) i llur confirmació per part d'Alfons I (1168). El conflicte acabà amb la mort violenta de Guillem a Tortosa (1168), sembla que per instigació de l'arquebisbe Hug de Cervelló, i, al seu torn, la d'aquest (1171), de la qual fou responsabilitzat Berenguer de Tarragona, germà de Guillem. Alfons I dictà sentència contra els germans Berenguer i Robert de Tarragona, els quals hagueren de fugir a Mallorca, i sofriren confiscació de llurs béns, que foren més tard recuperats per Guillem, fill de Guillem de Tarragona.

27 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragona, Guillem de  (Tarragona, s XII)  Fill i hereu de Guillem i nét de Robert Bordet. Era un infant quan el seu pare fou assassinat (1168) i el seu oncle Berenguer vengà la mort (abr/1171). Confiscats els béns dels Tarragona, alguns d'ells foren tornats més tard al jove Guillem, per bé que sense refer l'autoritat que tenia la família sobre la ciutat de Tarragona.

28 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaTarragona, província de  (CatalunyaDemarcació administrativa, la capital de la qual és Tarragona. És dividida en 5 partits judicials i 181 municipis (1987). El conjunt dels corregiments de Tarragona i Tortosa serví de base a la divisió provincial del 1833, tot i que exclou tot el sector de la Segarra i l’Urgell al sud del riu Corb (només Vallfogona i la rodalia de Santa Coloma de Queralt hi restà inclosa), i, en canvi, inclou la zona del Camp de Tarragona a l’est del Gaià i el Baix Penedès no costaner, fins aleshores del corregiment de Vilafranca (la divisió del 1821 incloïa tot el Penedès, inclosa la vall de l’Anoia); en canvi, Cubelles i Vilanova i la Geltrú, que pertanyien al corregiment de Vilafranca, foren incorporats a la província de Barcelona. D’aquesta manera, la província del 1833 inclou el Montsià, el Baix Ebre, Terra Alta (excepte Faió), el Priorat, la Conca de Barberà, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès, a més de Vallfogona de Riucorb, de la Segarra. El 1834 fou dividida en els partits judicials de Tarragona, Reus, Valls, el Vendrell, Montblanc, Falset, Gandesa i Tortosa. Diputació de Tarragona

29 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Tarragona, regió de  (Catalunya)  Regió del sud del Principat, la més poc extensa (2.722 km2) després de les d’Andorra i Vic. Comprèn l’extrem ponentí de la Depressió Prelitoral (Camp de Tarragona, dividit en Alt Camp, Baix Camp i Tarragonès), una conca d’erosió als marges de la Depressió Central (Conca de Barberà) i el sector paleozoic (dins la Serralada Prelitoral) de la cubeta de Móra (Priorat). Hidrogràficament, a més del Priorat, que vessa cap a l’Ebre, coincideix amb les conques del Gaià, el Francolí i les rieres ponentines. Administrativament coincideix amb les vegueries de Tarragona i Montblanc, amb el corregiment de Tarragona, l’arquebisbat de Tarragona fins als canvis acordats el 1953 i amb els partits judicials actuals de Reus, Tarragona i Valls. La població s’ha mantingut estacionària durant un segle (1875-1960), amb el màxim de 209.000 h el 1887. Darrerament les noves fonts de riquesa (indústria petroquímica i turisme) han augmentat el 20% la població en el decenni 1960-70 (260.000 h, 95 per km2, que és la densitat més alta fora de la regió de Barcelona), i el ritme es manté. El 1981 tenia 331.755 h, amb una densitat de 121,8 h/km2. El Tarragonès i l’Alt Camp concentraven 185.274 h, amb estagnació a l’Alt Camp i minva a les comarques perifèriques. El 1986 Tarragona superava els 105.000 h, Reus els 80.000 i Valls i Vila-seca i Salou els 19.000 i 17.000 h, respectivament.

30 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaTarragona, Robert de  Veure> Bordet, Robert.

31 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragona, Robert de  (Catalunya, s XII – Illes Balears, 1173)  Fill de Robert Bordet. L'arquebisbe de Tarragona, Hug de Cervelló, fou assassinat pel seu germà petit Berenguer (abr/1171). Acusat també del crim, fugí amb el seu germà a Mallorca, llavors territori sarraí. Alfons I, creient en la seva innocència, li alçà l'extradició que també havia decretat contra ell. Havent ja tornat a Catalunya, es traslladà encara a Mallorca per preparar la seva tornada definitiva, on emmalaltí i morí.

32 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tarragona, vegueria de  (Catalunya Antiga demarcació administrativa del Principat: 26.709 h (1718), que comprenia el Camp de Tarragona, a l'oest del Gaià excepte uns quants pobles. Una zona costanera a l'est de l'esmentat riu, entre Torredembarra i Vilanova i la Geltrú, li fou agregada poc abans de la Nova Planta (1716), amb la qual la vegueria de Tarragona esdevingué una de les dues alcaldies majors del nou corregiment de Tarragona.

33 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tarragona, vescomtat de  (Catalunya)  Títol concedit pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona, l'any 1055, al seu conseller Bernat Amat (I) de Claramunt, senyor de Tamarit, i que fou emprat també pel seu fill Deudonat de Claramunt. Caigué en desuetud des que el fill del darrer, Bernat Amat (II) de Claramunt, heretà el vescomtat de Cardona.

34 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarragona i Corbella, Eduard  (Balaguer, Noguera, 1917 - Barcelona, 29/mar/2007)  Industrial i polític. Lluità amb les tropes de Franco, i, després de la guerra civil, esdevingué un actiu i ric industrial, sobretot de mobles. Es presentà per a procurador a corts pel terç familiar de Barcelona i, pel seu to demagògic i populista, assolí l'èxit amb votacions molt nodrides. Ha estat regidor de Barcelona i s'ha distingit pel seu aire polèmic, de vegades esqueixat, en notes a la premsa o intervencions públiques. Membre de l'últim ajuntament corporatiu de la ciutat i de les darreres corts franquistes, el 1982 fou elegit diputat per AlianzaInici página Popular. Ha publicat El libro negro de un procurador familiar (1971), Las elecciones norteamericanas vistas por un procurador familiar (1971), El libro rojo de los subnormales (1972) i Las elecciones de 1936 en Cataluña (1977).

35 CATALUNYA - COMARCA

Situació de la comarca del TarragonèsTarragonès, el  (Catalunya)  Comarca, 318,86 km2, 250.306 hab (2014), 22 municipis, capital: Tarragona. Pertanyent a la regió històrica del Camp de Tarragona. Situada entre el Baix Camp (oest), l'Alt Camp (nord) i el Baix Penedès (est). GEOGRAFIA FÍSICA.- Està formada per la plataforma costanera compresa entre el cap de Salou i el pujol de l'ermita de Berà, i s'estén uns 10 km cap a l'interior. Els materials que la integren són la major part miocènics, i en alguns sectors es troben recoberts de materials al·luvials quaternaris aportats pels rius al seu curs baix. El relleu és molt pla i no presenta cap accident d'importància. La costa és, en general, baixa i sorrenca; els nombrosos estanys litorals s'han assecat en època històrica com a conseqüència del retrocés de la línia de costa per les aportacions fluvials; en alguns sectors es formen dunes (platja de Creixell), però amb tot no hi manquen els sectors de penya-segats i alguns accidents costaners importants (cap Gros, cap de Salou). El clima és típicament mediterrani; les temperatures són elevades al llarg de tot l'any, i la mitjana anual és de 15,9 ºC a Tarragona, amb temperatures mitjanes hivernals de 9,5 ºC i estivals de 22,3 ºC; el perill de glacades és molt escàs (4,5 dies de mitjana entre els mesos de novembre i abril). La pluviositat és escassa (500 mm anuals) i està afectada per una gran irregularitat interanual; el règim presenta dos màxims equinoccials (molt més important el de tardor) i secada estiuenca. Les nevades són ocasionals i la humitat atmosfèrica elevada (69% de mitjana a Tarragona). La vegetació natural (màquia de llentiscle i margalló) és escassa, ja què ha estat atacada repetidament per l'home; l'arbre més característic és el pi blanc, i abunden també les formacions arbustives amb plantes aromàtiques. Hidrogràficament, la comarca pertany a les conques dels rius Francolí i Gaià, que la travessen en direcció nord-sud, en el seu curs baix; són rius de cabal escàs i règim pluvial mediterrani amb serioses crescudes ocasionals de tardor. POBLACIÓ I ECONOMIA.- El poblament sembla antic, ja que les restes arqueològiques es remunten al neolític, però s'ha vist interromput al llarg de la història, i així, després d'un període òptim, ibèric i romà, la comarca quedà pràcticament despoblada amb les invasions bàrbara i sarraïna; la repoblació posterior conformà el poblament d'una manera semblant a l'actual, amb nuclis de població arrenglerades a la costa però de vida més agrícola que no pas marinera, i predomini absolut del poblament concentrat. Demogràficament, el creixement fou lent des de la segona meitat del s XIX fins a la segona meitat del s XX, però en el període 1950-65 el procés s'accelerà a causa del ràpid augment poblacional de la ciutat de Tarragona. El 1996, dels 21 municipis que té la comarca, dotze no assolien els 2.000 h i únicament cinc superaven els 5.000 h (Tarragona, Vila-seca, Torredembarra, Constantí i Salou). Per la seva densitat, el 1996 es trobava situada en el cinquè lloc entre totes les comarques catalanes, únicament superada per quatre comarques de l'àrea metropolitana de Barcelona. L'economia s'ha basat tradicionalment en l'agricultura, actualment molt reduïda en relació als sectors secundari i terciari, que s'hi desenvoluparen a partir del decenni del 1960. Predomini de l'agricultura de secà sobre la de regadiu, que es troba localitzada al llarg dels cursos del Francolí i del Gaià; hi sobresurten els conreus de vinya i, especialment, els d'arbres de fruita seca (avellaners i ametllers). Dins del sector primari, cal fer esment de les activitats de pesca centrades al port de Tarragona, amb prop de 10.000 tones de captures, que representen el 20% del total de Catalunya. La manca d'una estructura econòmica i productiva basada en el sector industrial, l'absència de matèries primeres i l'escassetat d'aigua han estat les causes d'una tardana arrencada industrial: però d'ençà de la instal·lació del polígon industrial de Tarragona, especialitzat en la indústria química, petroquímica, d'etilè i polietilè, i de productes asfàltics, i la refineria de petroli a la Pobla de Mafumet, el sector secundari ha pres un lloc capdaventer en l'economia comarcal; altres indústries que cal esmentar són la metal·lúrgica, la de la construcció (estimulada pel turisme), l'alimentària i la tèxtil. El turisme i els serveis que se'n deriven són un altre dels recursos importants; es basa primordialment en l'estiueig tradicional, localitzat molt particularment a les platges de Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Salou i Roda de Barà, i el turisme cultural i artístic de la ciutat de Tarragona, amb Salou com a gran nucli d'hotels i apartaments. La creació del parc d'atraccions temàtic Port Aventura als municipis de Vila-seca i Salou ha suposat un nou impuls al sector. HISTÒRIA.- El poblament prehistòric no és tan ben documentat com a la resta del Camp de Tarragona, però seguí un procés semblant, segons els indicis. Vestigis d’ençà d’abans del neolític al litoral de Salou, coves habitades a l’edat del bronze i a l’època hallstàttica (Salomó, Roda de Berà, etc). No es coneix cap poblat ibèric gran, i no ha estat identificada la suposada ciutat de Cal·lípolis. La història es capgirà favorablement amb la fundació de ‘Tarraco pels romans, fet que donà al seu entorn una vitalitat molt gran, sobretot a partir dels s I aC i I dC. En funció de la seva proximitat i de la via Augusta que travessava la comarca i la ciutat, hi ha monuments com l’arc de triomf de Berà, el sepulcre dit dels Escipions, les conduccions d’aigua com el pont de les Ferreres. També una gran densitat de vil·les: al terme de Constantí, una zona de 16 km2 , ben explorada, en tenia nou, algunes de les quals eren grans i luxoses, com les dels Munts (Altafulla), la Pineda (Vila-seca), etc. Al damunt d’una d’aquestes ‘villae, Constantí, fou erigit el mausoleu de Centcelles, un dels edificis més importants artísticament del s IV als Països Catalans. El Tarragonès, excepte l’extrem oriental, més enllà del Gaià, pertangué des del s XII a la jurisdicció senyorial de la mitra de Tarragona i, des del 1330, de la Comuna del Camp de Tarragona. Formà part igualment de la vegueria de Tarragona, igualment fins al Gaià, encara que els darrers temps de la vegueria la zona costanera a l’est d’aquest riu també li fou agregada (Roda de Berà, Creixell de Mar, Torredembarra i Altafulla, de manera que en restaven exclosos només Salomó, la Ribera de Gaià, la Nou de Gaià, Vespella de Gaià i la Pobla de Montornès). El corregiment de Tarragona (1716-1833) seguí aquesta darrera delimitació. Amb la divisió provincial del 1833, tot el Tarragonès restà dins la província de Tarragona. El sector de la comarca a la dreta del Gaià constituí el 1834 el partit judicial de Tarragona. La divisió territorial del 1936 inclogué al Tarragonès els municipis de Bonastre i dels Garidells. Tanmateix, aquests dos municipis foren agregats, l’any 1987 a les comarques del Baix Penedès (Bonastre) i de l’Alt Camp (els Garidells). Consell Comarcal

36 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarrassó, Casimir  Veure> Martínez i Tarrassó, Casimir.

37 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Francesc Tarrats i BouTarrats i Bou, Francesc  (Badalona, Barcelonès, 1951 - )  Museòleg i arqueòleg. Inicià la seva trajectòria professional com a conservador i codirector dels programes d'excavació al Museu de Badalona (1974-78). Director del Museu Provincial de Càceres (1978-79), del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (1979-97) i del Museu d'Història de Tarragona (1986-91), ha estat responsable dels projectes museístics de conjunts arqueològics com la vil·la romana dels Munts o del mausoleu constantinià de Centcelles. L'any 1997 fou nomenat director del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Dimití l'any 1999 i es reincorporà a la direcció del museu arqueològic de Tarragona. El 2004 fou nomenat director general del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ha seguit publicant estudis, entre els quals El mosaico romano en Hispania: crónica ilustrada de una sociedad i, el 2008, Roma amor arran de l'exposició homònima ideada per Virginie di Ricci i Jean-Marc Musial, que dirigí.

38 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaTarraula  (Xàbia, Marina Alta Caseria, a l'est del terme, a la dreta del riu de Gorgos.

39 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarré i Draper, Francesc de  (Barcelona, 1878 – 1961)  Filatèlic. El 1910 fundà la seva primera filatèlia. Com a publicista, no deixa de publicar sempre en temes relacionats amb el seu negoci/passió. De 1913 a 1936 publica la revista "Philatelia", i durant molts anys va publicar el Catàleg Tarré (no n'hi havia d'oficial) dels segells d'Espanya, Barcelona, les colònies i les ex-colònies.

40 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarré i Sans, Joan  (Canet de Mar, Maresme, 1882 - París, França, 1969)  Eclesiàstic i historiador. Treballà als arxius de Barcelona i de Girona, i més tard anà a París, on estudià metodologia històrica, i història del dret canònic. Hi presentà la seva tesi Les sources de la législation eclesiastique dans la province Tarraconaise, depuis les origines jusqu'a Gratien (1926). Ingressà a la Societat d'Història eclesiàstica de França, a la Société Nationale des Antiquaires de France i a la Société Internationale d'Histoire du Droit. Col·laborà en diverses publicacions i congressos i cooperà en l'organització, patrocinada per l'Institut d'Estudis Catalans, dels Arxius per a l'Història Literària de Catalunya. A París, realitzà adquisicions importants de llibres destinats a les biblioteques públiques de Barcelona.

41 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarré i Sans, Josep  (Catalunya, 1884 - Vilassar de Mar, Maresme, 1957)  Eclesiàstic i historiador liturgista. Col·laborà en la redacció de "Vida Cristiana" i del "Full Dominical" de la diòcesi de Barcelona, del 1907 al 1931. Col·laborà a "La Veu de Catalunya" i a la Fundació Sant Damas. Entre els seus llibres destaquen L'art de la litúrgia (1913), Missalet (1913), Missal romà (2 volums, 1926-27) i diversos estudis sobre Llull.

42 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaTarré i Tarré, Emili  (Catalunya, s XIX – 1918)  Ornitòleg. Aprofitant els seus viatges, reuní una important col·lecció ornitològica catalana, que donà als museus de Barcelona. Fou president de la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN), de la Societat Protectora d'Animals i Plantes de Catalunya i de la Comissió Protectora dels Ocells. És autor del llibre Els ocells més útils a l'agricultura i dels fascicles Nostres bèsties. També conreà la poesia.

43 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca de l'UrgellTàrrega  (Urgell)  Municipi i capital de la comarca: 88,2 km2, 373 m alt, 16.587 hab (2014). Situat al límit amb la Segarra, a la vall del riu d'Ondara. L'agricultura cobreix quasi tot el terme i la majoria és de regadiu, gràcies el canal d'Urgell; els principals conreus són els cereals (principalment ordi), oliveres, ametllers i vinya. Ramaderia (bestiar oví, porcí i boví) i avicultura. Pedreres de pedra calcària. Indústria lligada a l'agricultura, alimentària, metal·lúrgica, tèxtil, de la construcció, de la fusta i químic. Important funció comercial deguda a la seva situació i a les comunicacions. La ciutat té l'origen en el castell de Tàrrega i al seu voltant s'anà formant el nucli de població; destaquen l'església parroquial de Santa Maria, neoclàssica (s. XVII), el palau dels Marquesos de la Floresta, romànic; el carrer Major, amb amples porxades o encoberts; l'església i plaça de Sant Antoni, antiga sala hospital del s. XIV; el claustre del convent del Carme (s. XVII i XVIII); Cal Maimó, modernista, i Cal Perelló (Museu comarcal). A prop hi ha el santuari de Sant Eloi. Pel setembre hi té lloc la Fira de Teatre al Carrer (des del 1980). Al municipi li foren agregats el 1969 els antics termes de Claravalls, la Figuerosa i el Talladell, i comprèn, a més, els pobles d'Altet, Riudovelles, Conill i Santa Maria de Montmagastrell, l'antic terme i castell de l'Ofegat, el castell del Mor (amb restes pre-romanes i romanes) i el Mas de Colom. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

44 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tàrrega, concòrdia de  (Tàrrega, Urgell, 21/gen/1236)  Conveni entre Jaume I de Catalunya-Aragó i Ponç de Cabrera, que fou reconegut comte d'Urgell. El rei retingué en franc alou la ciutat de Lleida i la vila de Balaguer.

45 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaTàrrega, Francesc  (Xàtiva, Costera, s XVIII - País Valencià, s XVIII)  Guerriller. Tingué un paper important a la campanya de 1705 per assegurar l'adhesió del País Valencià a Carles d'Àustria. Fou capità de les milícies de cavalleria formades a Castelló contra l'ocupació borbònica. Es posà tot seguit a les ordres del general Joan Baptista Basset, l'alliberador de València, el qual li ordenà que es reunís al regiment austròfil de Rafael Nebot, que venia del Principat, i amb aquest i les seves pròpies forces alliberà la ciutat de Xàtiva.

46 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Tàrrega, Francesc Agustí  (València ?, 1554/56 – 1602)  Escriptor i eclesiàstic. Membre de l'Acadèmia dels Nocturns, fou canonge del capítol valencià des del 1584. El 1600 presidí, a València, el certamen literari que se celebrà amb motiu del trasllat de les relíquies de sant Vicent Ferrer. És autor de poesies i obres teatrals de caràcter frívol i amorós, com El esposo fingido, La duquesa constante, El cerco de Roda i El prado de Valencia, entre altres. Va escriure també Fundación de la Orden de Nuestra Señora de la Merced.

47 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tàrrega, Gabriel  (Tàrrega, Urgell, s XV - Bordeus, França, s XVI)  Metge. Fou professor de la facultat de medicina de Bordeus. En aquesta ciutat publicà alguns llibres professionals.

48 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Tàrrega, Joan  (Castelló de la Plana, 1777 – Madrid, 1834)  Cantant i eclesiàstic. Fou tenor de la capella de música de la seu de València, de la de les Descalzas de Madrid i, finalment, de la Capilla Real de Madrid. La seva veu fou considerada realment excepcional i li valgué un alt prestigi.

49 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Tàrrega, Lluís  (Elx, Baix Vinalopó, 1647 – València, 1733)  Religiós jesuïta. Ensenyà a Alacant i a Mallorca. Fou rector del col·legi de Sant Pau de València. És autor de notables escrits de caràcter religiós.

50 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tàrrega, Pere de  (Catalunya, s XII – s XIII)  Noble. El 1201 féu donació del terme de Preixana al monestir de Vallbona de les Monges.

51 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaTàrrega, Pere de  (Catalunya, s XIV)  Secretari de Pere III el Cerimoniós. Féu per compte d'aquest alguns serveis diplomàtics. El 1354 era ambaixador seu a Navarra. Després fou secretari de l'infant Joan, duc de Girona, el futur Joan I. El 1369 formà part de l'ambaixada que concertà el matrimoni de l'infant amb Joana de Valois, filla de Felip IV de França. La mort de la princesa havia de frustrar el matrimoni.

52 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tàrrega, Ramon de  (Tàrrega, Urgell, 1310 – Barcelona, 1371)  Convers jueu, escriptor herètic i frare dominicà. Es convertí al cristianisme a dotze anys i es féu dominicà. Estudià filosofia i teologia i escriví algunes obres (De invocatione daemonum, Conclusiones variae, De secretis naturae i De alchimia) amb proposicions herètiques. Per això fou denunciat al Sant Ofici i empresonat. El seu cas féu molt soroll, i a despit que el volgué defensar l'inquisidor Eimeric, no es volgué retractar. El 1369 el papa Gregori XI disposà que fossin revisats els seus escrits. Entretant estava detingut al convent de Santa Caterina de Barcelona, on fou trobat mort al seu llit, fet que donà peu que algú cregués que la seva mort havia estat provocada. En vida i mort aixecà molta polèmica; fou anomenat per alguns el Ramon Llull de Tàrrega.

53 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tàrrega, Ramon de  (Lleida, s XIII - 1331)  Cavaller. Se'n conserva un bell sepulcre gòtic a l'església de Sant Llorenç de Lleida, la qual protegí.

54 CATALUNYA - HISTÒRIA

Tàrrega, vegueria de  (Catalunya)  Antiga demarcació administrativa: 4.272 hab (1718), a l’Urgell, que comprenia l’extrem occidental de l’antic comtat i bisbat d’Osona, des de Montcortès, Granyanella (aquest, de la Segarra) i el Talladell fins a Golmés, Fondarella (aquests, al Segrià), el Palau d’Anglesola, Mollerussa, Miralcamp i Sidamon, a més de la riba dreta de la vall del riu Corb (l’Ametlla -a la Segarra-, Guimerà i Sant Martí de Maldà), Bellver de Sió, a la ribera de Sió, i, en ple pla d’Urgell, encara, la Figuerosa, Altet, Claravalls, Tornabous, Barbens, Ivars d’Urgell, Vallverd, el Bullidor, Boldú, Linyola i el Poal (aquests dos, a la Noguera). El 1716, en la nova divisió administrativa ordenada per Felip V, vigent fins el 1833, la vegueria de Tàrrega fou incorporada al corregiment de Lleida, dins el qual constituí l'alcaldia major de Tàrrega.

55 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaTàrrega i Eixea, Francesc  (Vila-real, Plana Baixa, 1852 – Barcelona, 1909)  Guitarrista i compositor. Estudià guitarra a Castelló amb el cèlebre guitarrista anomenat el Cec de la Marina, i piano a València i a Madrid, decidí dedicar-se plenament a la guitarra. Anà a París l'any 1881, i féu concerts per tot Europa, fins que finalment s'establí a Barcelona. Creà la moderna escola guitarrista; ennoblí l'instrument i hi va descobrir recursos insospitats. Va compondre moltes obres per a guitarra (Dansa mora, Caprici àrab, Records de l'Alhambra, Estudis de concert, etc), i va transcriure per a l'instrument de la seva especialitat nombrosses obres clàssiques i modernes.

56 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Tàrrega i Salvador, Joan  (Xàtiva, Costera, s XVII - País Valencià ?, s XVIII)  Militar. Amic de Joan Baptista Basset, col·laborà amb ell a conquerir Xàtiva per al rei arxiduc Carles III (1705). Aquest el féu marquès de l’Almúnia, governador de Xàtiva i alcaid del seu castell. Perseguí amb duresa els partidaris de Felip V. Lluità contra la invasió filipista del 1707 a Manuel i Burjassot; derrotat, hagué de refugiar-se a Barcelona, ciutat que abandonà durant el setge (mai/1714); tornà a Xàtiva, on fou pres, i el 1718 fou dut al castell de Pamplona, on degué restar fins el 1725.

57 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Tàrrega i Sanz, Josep  (Sorita, Ports, s XVII - País Valencià ?, s XVIII)  Prelat. Ingressà a l'orde dels caputxins. Es pronuncià a favor de Carles d'Àustria. El 1707, quan el País Valencià caigué en poder dels borbònics, es trobava a Barcelona. El reu austríac el nomenà, el 22/des/1707, bisbe de Sogorb.

17 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tàrrega i Viladoms, Miquel A.  (Barcelona, 1908 - )  Arquitecte, titulat el 1941. Germà de Ricard. És autor d'edificis com els cinemes Pelayo i Niça de Barcelona.

58 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaTàrrega i Viladoms, Ricard  (Barcelona, 1904 – 1999)  Pintor. Format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Madrid. Amplià la formació a França i a Holanda, i després participà en nombroses exposicions nacionals i estrangeres, entre les quals les Biennals de Venècia. Va destacar com a paisatgista i pintor de natures mortes. Es dedicà també a la pedagogia artística.

59 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca de les GarriguesTarrés  (Garrigues Municipi: 13,03 km2, 578 m alt, 105 hab (2014). Situat en un terreny pla, a l'extrem oriental de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà i accidentat pels contraforts sud-orientals de la serra del Tallat, travessats pel forat de Tarrés, túnel per on passa el ferrocarril. Quasi la mitat del terme és ocupat pel bosc i el matollar. L'agricultura de secà predomina sobre la de regadiu, la qual aprofita aigua de deus; els conreus més difosos són cereals, vinya i oliveres. Avicultura. Població en descens. El poble és al sector meridional del municipi; església parroquial de l'Assumpció. Dins el terme hi ha una pedrera que fou molt utilitzada pels constructors del monestir de Poblet. Àrea comercial de Lleida. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

60 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarrés  (Catalunya, s XIX – Barcelona, s XIX)  Terrisser. Li fou atribuït, per error, el monument barceloní a l'almirall Marquet. Realitzà gran nombre de treballs decoratius. Alguns d'ells, que tenien a vegades categoria d'escultures, foren enviats a Amèrica.

61 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarrés, Enriqueta  (Barcelona, 1937 - )  Soprano. Estudià al Conservatori Municipal de Barcelona amb Concepció Callao. Guanyà un premi de cant de l'ajuntament de Barcelona i el Grand Prix International de Chant de Tolosa. Amplià els seus coneixements a Itàlia amb Mercè Llopart i debutà al Liceu l'any 1957 amb l'òpera Faust, on ha cantat sovint. Ha estat membre de diverses companyies estables de teatres d'òpera europees, i ha actuat com a cantant invitada als teatres i festivals més importants del món. L'any 1986 estrenà al Liceu l'òpera Edipus et Iocaste de Josep Soler.

62 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaTarrés, Jeroni  (Barcelona ?, s XIX - Wad-Ras, Marroc, 1860)  Cap de la policia coneguda per ronda d’en Tarrés. Practicava el proxenetisme i la usura. Detingut i processat a causa de la seva participació en l’assassinat de Francesc Tubert, Ros d’Espolla, a Premià de Dalt (1851), passà per les presons de Barcelona, Tarragona i Ceuta. Participà com a voluntari en la guerra d’Àfrica, on morí.

63 CATALUNYA - POLÍTICA

Tarrés, ronda d'en  (Barcelona, 1847 – 1848)  Grup policial de vigilància de Barcelona, dirigit per Jeroni Tarrés. Famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments. Tenia fama d’ésser composta per malfactors. Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal.

64 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pere Tarrés i ClaretTarrés i Claret, Pere  (Manresa, Bages, 30/mai/1905 – Barcelona, 31/ago/1950)  Metge i eclesiàstic. Fill d'obrers, alternà l'estudi de la medicina amb una forta activitat dins la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Com a vicepresident del consell federal participà en tota mena d'assemblees de l'entitat i escriví nombroses Glosses al setmanari "Flama". Exercí de metge a Avinyó i a Monistrol de Calders fins que s'establí a Gràcia. Fou mobilitzat en un cos de sanitat (mai/1938) fins a la fi de la guerra. Ingressà al seminari de Barcelona i, un cop sacerdot (1942), fou vicari a Sant Esteve Sesrovires i es llicencià en teologia a Salamanca (1944). L'ambient eclesiàstic de la postguerra l'apartà del seu apostolat preferit, entre els joves, però treballà sis anys als Centres d'Acció Catòlica femenina de Sarrià. Fundà el Sanatori de la Mercè i intervingué en diverses obres assistencials. El 1973 li fou publicat el seu Diari de guerra. Al set/2004 fou beatificat.

65 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaTarrés i Sánchez, Jordi  (Rellinars, Vallès Occidental, 1967 - )  Motociclista. Especialista en la modalitat de trial, n'esdevingué el millor de tots els temps. Rècord en nombre de victòries, assolí un total de set campionats del món (1987, 1989, 1990, 1991, 1992, 1994 i 1995) i dos subcampionats (1993 i 1996). Es retirà del món de la competició el 1997.

66 EUROPA - BIOGRAFIA

Tarrida y del Mármol, Fernando  (l'Havana, Cuba, 1861 - Londres, Anglaterra, 1915)  Anarquista. Enginyer, cap a 1879-80 es relacionà amb la societat lliurepensadora La Luz de Barcelona. Abandonà el republicanisme federal per a militar en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1882-85) i en el cercle La Regeneración. Molt amic d’Anselmo Lorenzo i influït per ell, col·laborà molt a "Acracia" (1886-88), "El Productor" (1887-93) i "Ciencia Social" (1895-96). Formulà la teoria de l'anarquisme sense adjectius per a superar la polèmica entre anarco-col·lectivisme i anarco-comunisme. Representà els anarquistes de la península a les conferències internacionals de París (1889) i de Brussel·les (1891). Implicat en el procés de Montjuïc (1896), pogué anar-se'n a l’estranger i, instal·lat a Londres, denuncià el procés amb Les inquisiteurs d’Espagne (1897) i els seus articles a "Nineteen Century". Relacionat amb el moviment anarquista de l’estat espanyol, col·laborà regularment en la premsa anarquista del país. Publicà, entre d’altres, Problemas transcendentales (1908) i Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biográfico (1915).

67 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarridas i Barri, Josep Maria  (Sant Pol de Mar, Maresme, 1903 - Madrid, 1992)  Compositor. Fou director de la Cobla Llevantina de Calella i de l'orfeó La Barretina de Malgrat. Dins de la seva producció musical destaquen una opereta, una gran quantitat de sardanes, algunes cançons i temes per al cinema. És l'autor del famós pasdoble Islas Canarias.

68 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaTarroges, les  (Bellvís, Pla d'Urgell Caseria (o les Torroges), dins l'antic terme dels Arcs.

69 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca de la SegarraTarroja de Segarra  (Segarra Municipi: 7,84 km2, 460 m alt, 173 hab (2014), (o Torroja). Situat en terreny pla, a la vall mitjana del Sió, al nord de Cervera. El territori, pla, és cobert gairebé tot pels conreus. L'economia es basa en l'agricultura, en la seva major part de secà: és conreen cereals, vinya, oliveres, fruiters i patates. Les poques terres de regadiu són prop del riu (patates, hortalisses i farratge). La cria de bestiar (oví i porcí) i les activitats industrials derivades de l'agricultura complementen l'economia. Població en descens. El poble és a la dreta del Sió; l'església parroquial és dedicada a sant Salvador, amb elements romànics. Àrea comercial de Cervera. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

70 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Tarrós, el  (Tornabous, Urgell Poble (279 m alt), situat en un enclavament al mig de la plana, separat del sector principal pel terme d’Agramunt. L’església parroquial és dedicada a santa Cecília. La seva població, molt reduïda al s XVIII, prengué embranzida un segle més tard amb els regs del canal d’Urgell. Continuà creixent i arribà al punt més alt el 1950. Les terres de conreu d’aquest agregat, totes de regadiu, són en bona part dedicades a fruiters. A part petites explotacions ramaderes de caire familiar, hi ha granges de porcí i boví. El lloc havia estat de la jurisdicció dels marquesos de Santa Maria de Barberà. De la pagesia de can Companys, prop del nucli, era fill el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover. Hom li ha erigit al poble un monument, obra de l’escultor Antoni Boleda, i al set/1982 fou descoberta una placa a la seva casa natal, en commemoració del centenari del seu naixement.

71 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tarròs, Joan  (Catalunya, s XVI - Poblet, Conca de Barberà, 1602)  LIII Abat perpetu de Poblet (1598-1602). Fou elegit a la mort del seu predecessor Francesc Oliver de Boteller. Era ja vell en accedir al càrrec. Era mestre en teologia i havia estat rector del col·legi de Poblet a Lleida. Reclamà de Felip III, anant prop d'ell aInici página Dénia, el lliurament a Poblet de les restes de Sant Bernat d'Alzira i de les seves germanes, en atenció al fet que el sant fou monjo de Poblet i arran de la segona invenció dels cossos dels màrtirs. No arribà a resoldre la qüestió. Fou succeït per Simó Trilla.

72 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA

Tàrsia Rizzari  (Sicília, Itàlia, s XIV - s XV)  Dama. Fou concubina de Martí el Jove, rei de Sicília i hereu de Martí l'Humà. Fill seu fou Frederic, que Martí el Jove ennobliria amb el títol de comte de Luna.

73 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Tartacó  (Tivissa, Ribera d'Ebre Veure> Serra d'Almos, la.

74 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Tartareu  (les Avellanes i Santa Linya, Noguera)  Poble (538 m alt), a la capçalera del riu de Farfanya, en plena zona muntanyosa dels Aspres al peu de les restes del castell de Tartareu, pres el 1076-78 pel comte Ermengol IV d'Urgell als musulmans. L'església parroquial és dedicada a l'Assumpció; la primitiva església, al castell, fou atorgada el 1083 a Santa Maria de Solsona. Al s XVIII, el domini temporal i espiritual del lloc pertanyia al monestir de Bellpuig de les Avellanes.

75 ANDORRA - GEOGRAFIA

Tarter, el  (Canillo, Andorra Caseria de la parròquia, a la dreta de la Valira, entre les valls d'Incles i de Ransol.

76 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Tartera  (Das, Baixa Cerdanya)  Llogaret, a l’oest del poble, vora el límit amb el terme d’Urús, al centre del pla de Tartera, on hi ha diversos xalets d’estiueig. L’antiga església parroquial (Sant Julià), romànica, depèn de la de Das; esmentada ja el 839, és un interessant edifici romànic del s XI.

77 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Tarumbes, les  (el Pla del Penedès, Alt Penedès Caseria, al sud-est del terme.

78 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaTascals  (les Borges del Camp, Baix Camp Antiga quadra.

79 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Rafael Tasis i MarcaTasis i Marca, Rafael  (Barcelona, 9/mar/1906 - París, França, 4/des/1966)  Escriptor i polític. De molt jove començà una intensa activitat literària i política a la premsa. Va ésser secretari general de la joventut d'Acció Catalana i director general dels Serveis Correccionals de la Generalitat de Catalunya (1937-38), des d'on humanitzà la justícia i alliberà molts eclesiàstics i presos sense causa. Les seves novel·les Vint anys (1931), Sol ponent (1953), La Bíblia Valenciana (1955), És hora de plegar (1956), Abans d'ahir (1956) i Un crim al Paral·lelo (1960) són un testimoniatge de diversos moments de la vida barcelonina. La més important, Tres (1962), és una mena de panorama de la preguerra i de la guerra civil. Publicà teatre i monografies de divulgació de la història catalana, entre les quals excel·leixen Pere III el Cerimoniós i els seus fills (1957), Joan I, el rei caçador i músic (1969), Barcelona, imatge i història d'una ciutat (1962) i diversos volums d'"Episodis de la Història". Va ésser un dels millors crítics i historiadors de la novel·la catalana moderna: Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935) i La novel·la catalana (1954). També escriví teatre (Un home entre herois, 1958) i la narració per a infants Aventures de Romà Kalbris (1959). Té també una monumental Història de la premsa catalana (2 volums, 1966), escrita en col·laboració amb Joan Torrent. S'exilià el 1939 i tornà vers el 1947. A l'exili publicà Històries de coneguts (París, 1945) i des de Barcelona fou una mena de cònsul dels catalans a l'estranger. Escriví sobretot a "La Nostra Revista", "Pont Blau" i "Xaloc". A Catalunya fou un actiu mentor de causes culturals i polítiques catalanes.

80 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tassi  (Catalunya, s X - 958)  Prohom i senyor de Peralada. Anà a Roma per obtenir-hi una butlla i fundà el monestir de Sant Pere de Rodes. El seu fill Eldesind en fou abat. El nou monestir tingué greus discrepàncies amb el de Banyoles. L'abat d'aquest, Acfred, acudí davant del rei Lluís a Reims, l'any 948, i allí, gràcies als bons oficis del bisbe Gotmar de Girona, els dos monestirs feren les paus.

81 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Inici páginaTasso i Goñalons, Lluís  (Maó, Menorca, 1817 – Madrid, 1880)  Impressor i editor. S'establí a Barcelona el 1847. Començà a treballar com a editor el 1854. La seva activitat editorial fou importantíssima per a la vida cultural del temps. Fill seu era Lluís Tasso i Serra.

82 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tasso i Nadal, Torquat  (Barcelona, 1852 - Buenos Aires, Argentina, 1935)  Escultor. Format a Llotja i a San Fernando. Fou deixeble de R. Nobas. Anà pensionat a Roma (1879-83). Exposà a la Sala Parés de Barcelona (1887 i 1889) i treballà, sempre dins un gust anecdotista, per a l'Exposició Universal de Barcelona (1888: Apoteosis de les Arts i les Ciències, fris de l'Arc del Triomf; estàtua de Viladomat al Saló de Sant Joan). S'instal·là a Buenos Aires i fou un dels escultors que més monuments modelà (Sanmartín, a Rosario, Santa Fe, al Grito de Ipiraque, a la Batalla de Salta, a diversos prohoms argentins). Presentà obres a les exposicions oficials de Madrid, París i Barcelona. Fou professor d'escultura trenta-dos anys a la universitat de Buenos Aires.

83 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Tasso i Serra, Lluís  (Barcelona, s XIX - 1906)  Editor. Fill de Lluís Tasso i Goñalons. Mantingué la intensa activitat de la seva empresa editorial.

84 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA

Tastavins, el  (Franja de Ponent Riu de la conca de l'Ebre, que neix per la unió de diversos barrancs formats al vessant septentrional del Regatxolet, entre Morella (Ports) i Castell de Cabres (Baix Maestrat); passa per Herbers (Ports), pel santuari de la Font (de Pena-roja, Matarranya), i s’uneix al seu col·lector, el Matarranya, per l’esquerra, aigua amunt de la Torre del Comte, després de constituir termenal dels municipis de Mont-roig de Tastavins, Ràfels i la Portellada, a ponent, amb Pena-roja, Fondespatla i Vall-de-roures, a llevant.

85 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Inici páginaTastu, Antoni  (Perpinyà, 1818 – 1883)  Enginyer. Presidia des del 1878 la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals. És autor de treballs professionals i d'una memòria sobre la demografia del departament en 1861-65.

86 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Tastu, Josep  (Perpinyà, 1787 - París, França, 1849)  Impressor i erudit. Fill de Pere Tastu, amb qui col·laborà fins que s'establí a París, on féu d'editor i de periodista. Entrà en política, s'arruïnà i, retornat al Rosselló, es dedicà a l'estudi de la llengua i la literatura pròpies. Deixà manuscrits interessants, avui a la Biblioteca Mazarine de París, i publicà Mémoire sur la littérature catalane i la traducció Los contrabanders (1833).

87 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Tastu i Mundi, Pere  (Perpinyà, 1758 – 1822)  Impressor. S'associà al seu cunyat Josep Francesc Reynier. Fundacions seves foren els periòdics "Memorial administratif du départament des Pyrénées-Orientales" (1815), de poca durada, i "Feuille d'affiches, annonces, avis divers" (1816). Des del 1805 publicava un "Almanach du départament des Pyrénées-Orientales", que subsistiria fins al 1870. Fill seu fou l'escriptor Josep Tastu.

88 EUROPA - BIOGRAFIA

Tate, Robert Brian  (Belfast, Irlanda del Nord, 27/des/1921 - Nottingham, Anglaterra, 22/feb/2011)  Hispanista i catalanista. Deixeble d’I. González i Llubera a la Universitat de Belfast, es llicencià el 1948 i investigà a Catalunya (1948-49) sota la direcció de J. Rubió. Exercí la docència a les universitats de Manchester, Belfast i Nottingham, a més de professor visitant a diverses universitats nord-americanes. El seu estudi de la vida de Joan Margarit i de Pau, publicat en anglès el 1954 amb el títol de Joan Margarit i Pau, a "Biographical Study", sortí en una versió catalana, ampliada i revisada, el 1976. Publicà també Ensayos sobre la historiagrafía peninsular del siglo XV (1970). Especialitzat en historiografia peninsular, publicà diversos treballs i edicions crítiques de texts medievals castellans. Membre fundador de l'Anglo-Catalan Society, fou membre corresponent de l’Institut d'Estudis Catalans (1962), de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1980) i de la Royal Historical Society (1990). Fou cofundador de l’Association of Hispanists of Great BritainInici página and Ireland (1984), que presidí durant un any. El 1995 li fou atorgat el premi Catalònia i l’any 2004 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona. L’any 2002 féu donació a la Universitat de Girona de la seva correspondència acadèmica i del miler de volums relacionats amb la seva recerca sobre Joan Margarit i Pau.

89 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Tato Cumming, Gaspar  (Alacant, s XX - )  Escriptor. Autor de diversos llibres de viatges, de divulgació sobre temes polítics i de prosa literària. S'ha dedicat bastant al periodisme. Entre els seus títols figuren: China, Japón y el conflicto chino-japonés (1939). El imperio del Manchukuo (1941), Un viaje alrededor del mundo (1941), Nostalgia de Alicante (1943), Panorama mundial (1945) i El mundo del espionaje.

90 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA

Tatzó, vescomtat de  (Catalunya Nort)  Nom donat al vescomtat de Rosselló, al començament del s XI. El primer que apareix com a vescomte és un Guillem, que es esmentat en un judici (1051) sobre l'abadia de Cuixà. El vescomte Hug (mort el 1100) fou pare de la vescomtessa Jordana, que aportà el vescomtat en dot al seu marit, Bernat de Llupià, senyor de Llupià. De llur fill, el vescomte Hug (mort després del 1163), que sembla ésser el darrer a emprar el títol vescomtal, que substituí pel senyorial, descendiren els Tatzó, senyors de Tatzó.

91 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Tatzó d'Amunt  (Sant Andreu de Sureda, Rosselló Poble, al nord-est del terme, al límit amb el d'Argelers (on es troba ja el llogaret de Tatzó d'Avall). L'església parroquial (Sant Vicenç), sufragània de Sant Andreu de Sureda, fou consagrada el 1408.

92 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Tatzó d'Avall  (Argelers, Rosselló Llogaret, al nord de la vila, a poca distància de Tatzó d'Amunt, centrat en l'antic castell de Tatzó. Hi ha adjunta l'església romànica (Sant Martí), de dues naus i un gran absis, sufragània de Santa Maria d'Argelers; el 1209 tenia comunitat de preveres que depenia, en part, de l'abat de Sant Genís de Fontanes. Al s XVII passà a dependré dels canonges d'Elna.

Anar a:    Tarr ]    [ Tarrago i F ]    [ Tarragona, R ]    [ Tarrega ]    [ Tarres ]    [ Tarte ]Inici página

A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Logo de Dades dels Països CatalansEntrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ BlocContactar amb Dadescat

© 2006-2016 Associació Sense Límits / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons

Sense Límits a Internet: Sense Límits / Alt Camp Info / Directori Alt Camp / Masia Virtual -