A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Inici ] Entrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ Bloc ]              Contactar amb Dadescat

Anar a:    Unio ]    [ Unio E ]    [ Unio R ]    [ Univ ]    [ Universitat de P ]    [ Universitat L ]

És un gran privilegi haver viscut una vida difícil. (Indira Gandhi)

1 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

Unió, Guerra de la  (País Valencià i Aragó, 1347 – 1348)  Conflicte intern, que enfrontà les tropes dels nobles i de les ciutats i viles colligades a la Unió de València i a la Unió d'Aragó amb les dels qui es mantingueren fidels a l’autoritat reial. La guerra s’inicià al País Valencià, on el moviment unionista era més radicalitzat. Des del jun/1347 ambdues parts reunien tropes: el governador rebia reforços de Terol i del rei i els unionistes demanaven ajut a l’infant Ferran. Però el conflicte no s’inicià obertament fins després del sagnant avalot de València del nov/1347, provocat per la notícia de la mort de Jaume d’Urgell. Quan les tropes unionistes es dirigien a auxiliar Cocentaina, assetjada pel seu senyor, el reialista Alfons Roger de Lloria, foren interceptades per les d’aquest i per les de Xàtiva a la Pobla Llarga, on els reialistes resultaren derrotats i on moriren el lloctinent de governador Andreu Guillem Escrivà, el seu fill Arnau, Guillem de Bellvís, etc. No gaire més tard Alfons Roger de Lloria aconseguia d’entrar a Cocentaina, però aquest èxit es veié anul·lat per la derrota que els reialistes sofriren a Bétera (1347), batalla sagnant en la qual moriren el jutge de Terol Pedro Munyós i Gonçal Dies d’Arenós i caigué presoner Ramon de Boixadors. El rei envià reforços al governador i decidí de passar personalment amb tropes a València per tal de dominar la insurrecció i evitar que la guerra s’estengués també a Aragó, on els unionistes havien començat a aplegar tropes. Part d’aquestes tropes aragoneses foren enviades precisament a València, sota el comandament de Lope de Luna i Juan Ximénez de Urrea el Jove, per ajudar els unionistes valencians. Però, a causa de les diferències entre ambdós caps, els conservadors de la Unió feren retirar Lope de Luna, que llavors prengué partit obertament pel rei, es fortificà a Daroca i es col·ligà amb altres nobles reialistes i amb la vila de Terol. Al començament de l’any 1348 la guerra esclatà també a Aragó. Mentrestant, les tropes de Juan Ximénez de Urrea havien partit vers Morella, i d’aquí a València, on s’havien unit amb els 800 cavallers castellans que hi havia portat l’infant Ferran. També al començament d’any, el rei Pere s’havia instal·lat amb les seves tropes a Morvedre i s’hi havia fortificat esperant esdeveniments, però pel març mancaren els diners per a pagar les tropes i hagué de llicenciar-les. Poc després, una insurrecció popular a Morvedre l’obligà a dirigir-se a València, on restà a mans del unionistes, que el retingueren a la ciutat fins al mes de juny. Mentrestant, continuaren al regne i a Aragó les escaramusses entre reialistes i unionistes, amb accions limitades, com ara la presa de Cocentaina. La partida del rei de València cap a Terol permeté, però, la reorganització de les tropes reialistes. Justament llavors els unionistes aragonesos atacaren els nobles reialistes tancats a Épila (batalla d'Épila). La intervenció de Lope de Luna, que estava assetjant Tarassona ajudat per tropes navarreses i castellanes, aquestes comandades pel seu parent Alvar García de Albornoz, provocà la derrota dels unionistes. L’infant Ferran i Pere Ferrandis d’Híxar caigueren presoners dels castellans i hi moriren Juan Ximénez de Urrea el Vell, el capitost més destacat de la Unió, Gombald de Tramacad, Ximèn Peres de Pina i d’altres. Juan Ximénez de Urrea el Jove, que caigué presoner, fou executat, sembla, tot seguit. La derrota significà la fi de la Unió aragonesa. Després d’haver entrat a Saragossa, el rei tornà a Terol per tal d’organitzar la campanya contra els unionistes valencians, que mentrestant s’havien apoderat de Paterna, de Planes de la Baronia i del Puig, havien assetjat Benaguasil i amenaçaven Borriana des de Castelló de la Plana, lloc que pertanyia a la reina vídua Elionor de Castella. Mentre les tropes reialistes (uns 1.200 cavallers i 15.000 peons aragonesos i valencians) es concentraven a Sogorb sota el comandament de Lope de Luna, els unionistes atacaven encara Riba-roja de Túria, lloc de Ramon de Riu-sec, i saquejaven el call de Morvedre, per retirar-se i fortificar-se després a València. Un atac per sorpresa a Mislata, defensada pels unionistes, donà la victòria als reialistes, victòria que fou decisiva i que determinà la rendició de València.

2 CATALUNYA - CULTURA

Unió Baptista de Catalunya  (Catalunya, s XX - )  Agrupació de les principals esglésies baptistes de Catalunya, que depèn de la Unión Evangélica Bautista Española. La seva finalitat és la de coordinar les tasques que els són comunes: evangelització, beneficiència, educació, etc. A Barcelona sostingué un seminari per a la formació de pastors i missioners autòctons, traslladat a Alcobendas (Madrid) el 1972.

3 CATALUNYA - POLÍTICA

Inici páginaUnió Catalanista  (Barcelona, 1891 – 1936)  Entitat política. Formada per diverses corporacions i associacions catalanistes, arran de la campanya del codi civil de l’Estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català. La seva primera actuació fou la convocatòria de les reunions de Manresa, que culminaren amb l’aprovació de les Bases de Manresa (1892); posteriorment celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els mitjans d’actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a Olot (1895, sobre obres públiques). El 1897 modificà els seus estatuts inicials i donà entrada, a més d’associacions, a agrupacions, periòdics i persones particulars. Així, tot i que tenia una escassa densitat de membres, assolí una extensió geogràfica que cobria pràcticament tot el Principat. Era regida per un consell general, format pels representants d’associacions, periòdics, agrupacions i personalitats membres de la Unió. Dins l’entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d’apolític, entorn dels homes de "La Renaixença", i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E. Prat de la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de la Unió i formà el Centre Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís. L’èxit assolit pels escindits en les eleccions del 1901 (en què s’associaren amb la Unió Regionalista) obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou acceptada la participació electoral i l’adhesió a la petició de concert econòmic per a Catalunya. En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d’esquerra i l’integrà en el moviment de la Solidaritat Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d’haver-ne proposat la dissolució. Des d’aleshores dugué una existència apagada. L’any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya.

4 CATALUNYA-ARAGÓ - POLÍTICA

Unió d'Aragó  (Aragó, 1283 – 1348)  Lliga dels nobles i de les ciutats i viles aragoneses, que s’erigí de fet en una alternativa de govern oligàrquic enfront, o al costat, del poder reial. La seva organització es basà en una assemblea formada per tots els rics homes, mainaders, cavallers i infançons, més dos representants per cada ciutat i vila d’Aragó i de Ribagorça, la qual, segons les ordinacions de la Unió, s’havia de reunir cada any pel maig, i en uns conservadors nomenats per l’assemblea (dos per cada districte: un ric home i un mainader). Els districtes prevists eren vuit, i englobaven també el País Valencià: les terres de València; Ribagorça i Sobrarb; les terres d’Osca; la sobrejunteria de Jaca; Terol i Daroca i llurs respectives aldees; la sobrejunteria de Saragossa; Belchite i Tortosa; i la sobrejunteria de Tarassona. La missió dels conservadors era la de pacificar les lluites entre particulars, administrar la justícia a fur d’Aragó (amb atribucions més àmplies que no els sobrejunters reials, puix que tenien jurisdicció també sobre les terres dels nobles), convocar les forces armades per perseguir els malfactors i rebre la jura dels membres de la Unió, els quals havien de contribuir amb una quota fixa, segons llur estament, al fons comú de la lliga i no podien sortir-se'n, sota pena de perdre llurs béns en benefici d’aquest comú; els vassalls dels qui se'n sortissin havien d’abandonar llur senyor, i la Unió es comprometia a ajudar-los. La Unió encarnà també la defensa dels interessos nacionals d’Aragó, regne per al qual volia l’hegemonia dins el conjunt de la corona catalanoaragonesa, hegemonia que de fet exercia el Principat de Catalunya. En aquest camp les reivindicacions principals foren: intervenció en la direcció de la política conjunta, expansió aragonesa al País Valencià i modificació de les fronteres entre Aragó i Catalunya, amb la inclusió de la Ribagorça dins Aragó. El ressentiment que els nobles aragonesos covaven des de la conquesta del Regne de València per Jaume I, que no els l’havia repartit per cavalleries i, a més, havia fet regne independent, amb furs propis, es revifà amb la conquesta de Sicília, una empresa mediterrània que no interessava a Aragó, que Pere el Gran havia decidit sense consultar els rics homes i que posava en perill les fronteres del regne i l’enemistava amb el papat. El 1283, quan aquests perills començaren a mostrar-se amenaçadors, els rics homes reunits a l’assemblea de Tarassona exigiren que el rei els confirmés llurs furs i llibertats, i, havent-s’hi negat aquest, es col·ligaren en una unió, a la qual s’afegiren després diverses ciutats i viles. Davant llur amenaça de considerar-se deslligats de l’obediència a la dinastia i d’elegir un altre rei (que hauria estat Carles de Valois, a qui el papa havia donat els regnes de Pere el Gran, excomunicat), Pere el Gran hagué de cedir a la cort de Saragossa del mateix any 1283 i atorgar el privilegi general d’Aragó, que ell i l’infant Alfons confirmaren el 1284. El 1285 encara hagué de cedir en el nomenament d’un justícia de València i d’un altre de Ribagorça i en l’extensió del fur aragonès a aquests territoris; només llavors accediren a col·laborar en la defensa del regne contra els croats francesos. El seu fill i successor, Alfons II el Franc, que heretà una situació internacional amenaçadora, hagué de claudicar també davant els unionistes i concedir, el 1288, el privilegi de la Unió, que limitava greument l’autoritat reial i imposava al monarca un consell, al qual hauria de consultar tots els afers relatius a Aragó, València i Ribagorça. El seu germà i successor Jaume II portà a terme una política prudent i conciliadora amb l’ajut del justícia Ximèn Peres de Salanova; cedí en la qüestió de la Ribagorça, Sobrarb i la Llitera, que foren incorporats a Aragó (1300), però condemnà la Unió a la cort del 1301, i rompé llavors amb els rics homes més revoltosos, que se n'anaren a Castella, on es posaren al servei del seu enemic Ferran IV i feren impossible la conclusió de la pau que s’estava negociant amb Castella i que reconeixia la incorporació de Múrcia a la corona catalano-aragonesa. Ni Jaume II ni el seu fill Alfons el Benigne no confirmaren el privilegi de la Unió, però el problema rebrotà en temps de Pere III el Cerimoniós, amb motiu de la qüestió successòria plantejada pel rei en nomenar la seva filla Constança hereva del tron (1347). Al voltant del germà del rei, Jaume d’Urgell, i, mort aquest el 1347, al voltant del seu germanastre, l’infant Ferran, s’agrupà la noblesa aragonesa, gelosa del predomini dels nobles catalans i rossellonesos en el consell reial, i nombroses ciutats i viles aragoneses, i es reconstituí així la Unió. A la cort de Saragossa del 1347, on el rei restà pràcticament presoner dels unionistes, aquests l’obligaren a confirmar els privilegis de la Unió i a concedir-ne de nous. La Unió, per mitjà de la seva assemblea o cort i dels conservadors que aquesta nomenà, exercí de fet el poder a Aragó, bé que Terol no s’hi adherí mai i Daroca, Calataiud, Magallón i Borja es mostraren també filoreialistes. A poc a poc, però, el rei aconseguí d’atreure's diversos nobles, entre ells Lope de Luna, que, amb l’ajut d’aquestes viles, lluitaren per la seva causa en la guerra de la Unió i derrotaren els unionistes a Épila (1348). Després d’aquesta victòria el rei entrà a Saragossa, on executà tretze dels principals responsables. A la cort que hi celebrà tot seguit revocà els privilegis unionistes i, desfogant el rancor acumulat aquells dos anys, els rompé i els cremà, i destruí personalment a cops de mall el segell de la Unió (hi figurava el rei al tron i el poble a sota amb les mans enlaire suplicant justícia).

5 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió de Centre de Catalunya (UCC)  (Catalunya, 1978 - 1981)  Partit polític de caràcter centrista, successor del Centre Català en fusionar-se aquest amb diferents grups, com ara la Lliga de Catalunya. Amb coalició amb Centristes de Catalunya-UCD, aconseguí dos diputats en les eleccions de 1979, i sota la direcció de J. Molins i Amat passà a integrar-se dins de Convergència Democràtica de Catalunya.

6 CATALUNYA - CULTURA

Inici páginaUnió de Colles Sardanistes  (Barcelona, 1959 - )  Institució. Creada per tal d'aglutinar i representar les colles sardanistes de la ciutat; aviat s'estengué a totes les del Principat. Des del 1962 té cura d'organitzar el Campionat de Catalunya. Empara la secció Obra de Divulgació Musical per a realitzar ballades públiques setmanals i, periòdicament, recitals i concerts de música de cobla. Aglutina 260 colles de totes les comarques, les quals informa i manté jurídicament representades.

7 CATALUNYA - ESPORTS

Unió de Federacions Esportives Catalanes  (Catalunya, 1933 - )  Entitat representativa del conjunt de les federacions esportives catalanes. Fou fundada amb el nom d’Unió Catalana de Federacions Esportives l’any 1933, i hi pertanyien les divuit federacions esportives existents fins en aquell moment. El seu primer consell directiu fou presidit per Pompeu Fabra i Poch, i l’any 1934 fou declarada corporació oficial de la Generalitat. Els esdeveniments que se succeïren a partir de l’any 1936 feren desaparèixer aquesta entitat fins l’any 1985, que, ja amb el nom actual, es tornà a crear amb l’adhesió de les cinquanta-set federacions esportives de Catalunya.

8 ILLES BALEARS - POLÍTICA

Unió de la Noblesa de l'Antic Regne de Mallorca  (Illes Balears, 1955 - )  Corporació nobiliària. Els requisits per a entrar-hi són ésser catòlic, noblesa centenària del primer cognom, legitimitat i puresa de sang cristiana fins als vuit besavis. S'hi admeten les dones. Té per cap suprem el comte de Barcelona, i per insígnia una creu de Sant Jordi, carregada amb un escut rodó amb les armes del Regne de Mallorca, amb una orla blanca amb el lema Maioricarum Regni Nobilitas amb lletres d'or i somada de la corona reial.

9 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA

logo de la Unió de Llauradors i RamadersUnió de Llauradors i Ramaders  (País Valencià, 1976 - )  Organització professional agrària, unitària i independent, sense ànim de lucre. Constituïda amb la finalitat de defensar i promoure els interessos generals, socials i professionals dels agricultors i ramaders del País Valencià. Amb més de 15.000 afiliats, és l'única organització d'àmbit autonòmic amb forta implantació i presència en totes les comarques i sectors valencians. El sector apícola, per exemple, agrupa un 80% dels apicultors valencians. Pel que fa a l'àmbit estatal, està integrada en la COAG, mitjançant la qual tenen representació a Europa. Editen una revista mensual sobre actualitat agrària titulada "Camp Valencià", fundada el 1977. Unió de Llauradors i Ramaders

10 CATALUNYA - POLÍTICA

Inici páginaUnió de Pagesos (UP)  (Penyafort, Alt Penedès, 1974 - )  Sindicat agrícola. Pretén d'aplegar tots els pagesos i ramaders (propietaris, arrendataris, parcers i assalariats que treballen directament la terra i a les granges) de Catalunya. Es defineix com a democràtic i independent i agrupa totes les capes socials del camp català, sense cap mena de discriminació per motius ideològics, religiosos o polítics. Ha dut a terme nombroses accions en defensa dels pagesos a totes les comarques del Principat contra expropiacions, expulsions de masovers, contaminació de l'aigua, frau, defensa contra accions monopolistes, regulació de les diferents produccions agràries i preus remuneradors. Entre totes destaca la mobilització, el mes de mar/1977, de més de 18.000 tractors a Catalunya. El 1994, en les primeres eleccions democràtiques a les Cambres Agràries, assolí més del 70% dels vots i la majoria absoluta en les quatre circumscripcions electorals. És membre fundador de la Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos (COAG).

11 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya  (Catalunya, 1922 – 1939)  Sindicat de camperols. Sorgida amb motiu de la qüestió rabassaire. Impulsada per Lluís Companys i Amadeu Aragay, el seu primer president fou Francesc Riera. La defensa de la possibilitat de redempció de la terra a instàncies de l'arrendatari li permeté d'arrelar fortament durant la II República, quan presentà la polèmica Llei de Contractes de Conreu. Molt vinculada a Esquerra Republicana, a partir del 1934 s'aproximà a la Unió Socialista de Catalunya i durant la guerra civil al PSUC. El seu òrgan de premsa fou "La Terra".

12 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya (USA)  (Catalunya, 12/jul/1931 – gen/1937)  Poderosa associació de cooperatives agrícoles. El seu òrgan de premsa era "La Pagesia" (ago/1932 - des/1936), i comptava amb diverses seccions especialitzades: cereals, fruites i verdures, oli, ramaderia, unió de vinyaters de Catalunya, etc. Formada sobretot per mitjans i per petits propietaris, pretenia d'ésser una entitat apolítica, exclusivament econòmica i preocupada només per la revaloració dels productes del camp i l'augment de la producció agrària; conseqüentment, intentà de mantenir-se neutral en el conflicte entre rabassaires i grans propietaris, però, obligada a pronunciar-se, la seva moderació mostrà que s'atansava més als propietaris que no pas als parcers. El jul/1936 restà sota el control de la Unió de Rabassaires, bo i conservant una autonomia teòrica, que perdé el gen/1937 en integrar-se en la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.

13 CATALUNYA - POLÍTICA

Inici páginaUnió de Sindicats Lliures  (Barcelona, oct/1919 - 1931)  Organització sindical. Constituida a l'Ateneu Legitimista. Sota la direcció del requeté Ramon Sales, comptà amb el suport de la patronal, que el novembre d'aquell any havia declarat el locaut, i dels governadors civils de Catalunya comte de Salvatierra i Martínez Anido. Pretengué acabar amb la preponderància de la CNT mitjançant l'organització d'atemptats contra els seus principals líders. Tingué un desenvolupament en produir-se la Dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport, la caiguda de la qual significà el desmantellament dels Sindicats Lliures. Quan es proclamà la República, Ramon Sales i altres dirigents fugiren. Publicà "Unión Obrera".

14 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió de Treballadors Cristians de Catalunya (UTCC)  (Barcelona, 26/oct/1934 - Catalunya, 1936)  Organització sindical catòlica. Aplegà entitats obreres cristianes preexistents, sota la presidència d'Enric Escamilla i Pich, sibstituït més tard per Audaç Gallego. De filiació demòcrata-cristiana, defensava la doctrina social de l'església i estava estretament connectada amb el partit Unió Democràtica de Catalunya, mantenint també relacions amb l'obrerisme catòlic europeu. Desenrotllà una considerable activitat, i el 1935 comptava amb 3.000 afiliats, especialment en el sector agrícola i de dependents i empleats de comerç. Creà l'Editorial Obrera Lleó XIII i publicà el setmanari bilingüe "Defensa Obrera" (22/des/1934 - 18/jul/1936), dirigit per Arcadi de Larrea i Palacín.

15 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió de Treballadors del Camp  (Catalunya, 1871 - 1874)  Sindicat agrícola. Integrat, com a unió d'ofici, dins la Federació Regional Espanyola de l'AIT; l'any 1872 tenia 44 seccions a tot l'estat espanyol, 33 de les quals radicades a Catalunya. Al mai/1873 celebrà a Barcelona el seu segon congrés, amb delegats de 47 localitats, la gran majoria catalanes, que representaven gairebé deu mil obrers. Contrari a la desamortització dels béns comunals i favorable a la propietat col·lectiva de la terra, desaparegué després de la interdicció de la Internacional.

16 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA

Inici páginaUnió de València  (País Valencià, 1283 - 1348)  Lliga dels nobles i de les ciutats i viles valencianes que sorgí a imitació de la Unió d'Aragó. Com aquesta, tingué dos òrgans: l’assemblea general i els conservadors, nomenats per aquella. Ací, però, tingué un caràcter diferent, més popular i més revolucionari. El seu principal motor fou la ciutat de València, la qual seguiren més aviat o més tard gairebé totes les viles valencianes i una bona part de la noblesa, i fins i tot algun alt oficial reial, com el vicecanceller Arnau Sanbrera. Les principals reivindicacions foren: la magistratura del justícia, com a Aragó, la reunió anual del parlament de València per a elegir els conservadors de la Unió, l’assistència dels valencians a les corts aragoneses i la dels aragonesos a les corts valencianes per a defensar els interessos de la Unió, incompetència del rei per a castigar els membres de la Unió, etc. El motiu que determinà la formació de la lliga fou el nomenament de la infanta Constança, filla de Pere el Cerimoniós, com a hereva dels regnes i la destitució de l’infant Jaume, germà del rei i presumpte hereu, del càrrec de procurador general. Ambdós fets tingueren lloc a València els primers mesos del 1347, i provocaren no solament un descontentament considerable, perquè violaven la tradició catalana i aragonesa, sinó també un corrent sentimental, molt més perillós, de simpatia envers el desposseït, que començà a fer partidaris, raó per la qual el rei l’expulsà de la ciutat. Tan bon punt n'hagué partit també el monarca, pel mai/1347, s’hi formà una Unió, com l’aragonesa, amb la qual s’alià, que intentà també, sense èxit, d’estendre el moviment a Mallorca. Malgrat que el rei, preocupat, ordenà tot seguit que els oficials reials s’intitulessin com a procuradors seus i no de la infanta, el moviment anà creixent. Els unionistes, entre els quals figuraren Jaume Castellà, Joan Lopes Boïl, Joan i Mateu Llançol, Humbert i fra Dalmau de Cruïlles, etc, convocaren prelats, nobles, cavallers i procuradors de ciutats i viles per tal de tractar dels greuges que el rei els feia. Per part seva, el nou governador de València, Pere de Xèrica, que havia abandonat la ciutat espantat pel tomb que prenien els esdeveniments, convocà a Vila-real els nobles i les viles que li semblaven addictes el 14/jun. D’aquestes només Xàtiva i Borriana s’alinearen al costat del rei (i Xàtiva rebé per això el títol de ciutat), mentre que Morvedre i Morella es declaraven neutrals. Entre els nobles, s’inclinaren pel rei el germà del governador, Alfons Roger de Lloria, Pere de Tous, mestre de Montesa, Nicolau de Joinvilla, comte de Terranova, Gonçal Dies d’Arenós, Gilabert de Centelles, Ramon de Riu-sec, Ramon de Boixadors, etc, i nombrosos cavallers. Tot seguit ambdues parts començaren a reunir tropes, però la guerra de la Unió trigà uns quants mesos a esclatar. La guspira decisiva fou la notícia de la mort de l’infant Jaume a Barcelona, pel nov/1347, que provocà un avalot popular, en el qual les cases dels nobles i els ciutadans que no s’havien adherit a la Unió foren saquejades i incendiades i es produïren diversos assassinats. Mort l’infant Jaume, l’infant Ferran, que era a Castella, ocupà el seu lloc al cap de la Unió. Els esforços del rei s’adreçaren llavors a impedir que Castella ajudés els unionistes, i oferí a l’infant la governació general del regne. Però les seves gestions fracassaren, i l’infant no trigà a enviar tropes castellanes a València i a anar-hi personalment. Les derrotes reialistes de la Pobla Llarga i de Bétera (1347) decidiren el rei a passar a Morvedre amb les seves tropes; però, llicenciades aquestes per falta de diners per a pagar-les, una insurrecció popular el posà a mercè dels unionistes, que l’obligaren a partir cap a València. Ací tingué lloc poc després de la seva arribada, el famós avalot contra els consellers reials, el 6/abr/1348, durant el qual fou assaltat el palau reial, d’on el rei hagué de sortir amb els avalotadors per tal de calmar-los i, de tornada, hagué de ballar amb ells. Presoner de fet dels unionistes, el rei hagué de cedir a llurs demandes: signà la Unió de València, els concedí un justícia, com a Aragó, i atorgà la procuració general a l’infant Ferran i el designà com a successor seu, confirmant el que sembla que ja havia atorgat a Morvedre. La propagació per la ciutat de Valènciade la Pesta Negra permeté el rei d’anar-se'n, sense que els unionistes gosessin retenir-lo, exposant-lo a perill de mort, i es dirigí a Terol, per tal de reorganitzar les seves forces. Derrotada la Unió aragonesa a Épila (1348), el rei pogué girar-se contra la Unió valenciana i vèncer-la alguns mesos després a Mislata. València hagué de retre's a mercè del rei, que, si bé, segons la seva crònica, hauria volgut cremar-la i sembrar-la de sal, la perdonà, excloent, però, del perdó els unionistes morts durant la guerra, els béns dels quals foren confiscats, les persones de condició noble, els oficials reials, una llista de 20 persones i els qui haguessin pres part a les batalles de la Pobla Llarga, Bétera i Mislata, en les quals s’havien enfrontat amb capitans reials que portaven la seva ensenya. Fou per aquest caràcter d’insurrecció armada contra la seva autoritat que el rei castigà molt més rigorosament els unionistes valencians que els d’Aragó, on fins a Épila s’havia mantingut la ficció de la lluita entre faccions nobiliàries i ciutadanes, sense intervenció de les tropes reials. D’altra banda, sembla que els unionistes valencians havien imposat un règim de terror a València, amb execucions nocturnes sense judici dels sospitosos, que tampoc no sembla que fos el cas de Saragossa. Tan bon punt el rei hagué entrat a la ciutat, el 10/des, jutjà i executà els capitosts de la Unió que la pesta i la guerra no havien fet desaparèixer prèviament, els 20 de la seva llista, entre els quals figuraven quatre cavallers (Joan Roís de Corella, Ramon Escorna, Jaume de Romaní, Ponç Dessoler), diversos juristes, com Joan Sala, que havia succeït en la capitania de la Unió fra Dalmau Cruïlles, i gent del poble, com el barber Gonçalvo, que havia fet ballar els reis en ocasió de l’avalot de València. Per a alguns dels reus el rei trobà el refinat turment de fer-los beure el metall fos de la campana que els convocava a l’assemblea de la Unió. El rei perdonà, però, alguns nobles, entre ells Berenguer de Vilaragut. Pel que fa als privilegis de la ciutat, exigí que li fossin lliurats, i confirmà, modificà i revocà els que li semblà.

17 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya (UCDCC)  (Catalunya, 1977 - )  Coalició electoral, establerta per a les eleccions legislatives espanyoles del 1977, entre els partits Centre Català i Unió Democràtica de Catalunya. Obtingué dos diputats.

18 CATALUNYA - POLÍTICA

Logo de Unió Democràtica de Catalunya)Unió Democràtica de Catalunya (UDC)  (Catalunya, 7/nov/1931 - )  Partit polític de caràcter democratacristià. Sota la direcció de M. Carrasco i Formiguera, J.B. Roca i Caball i J. Cirera, aconseguí un diputat (Pau Romeva) al Parlament de Catalunya (1932) i es mantingué fidel a les institucions republicanes durant la guerra civil. A l'època del règim franquista, es reorganitzà clandestinament sota la direcció de M. Coll i Alentorn. En les eleccions de 1977 formà una coalició amb el Centre Català, anomenada Unió del Centre i la Democràcia Cristiana a Catalunya, que obtingué un diputat (A. Cañellas). Després passà a col·laborar amb Convergència Democràtica de Catalunya, amb la qual formà la coalició Convergència i Unió i obtingué la corresponsabilitat del govern de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la presidència del Parlament de Catalunya. El partit està regit per un consell nacional i un comitè de govern amb un president executiu.

19 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA

Inici páginaUnió Democràtica del País Valencià (UDPV)  (País Valencià, 1962 - 1977)  Partit polític d’ideologia democratacristiana i nacionalista de la convergència de tres corrents diversos. Entre els seus dirigents hi havia V. Miquel i Diego, R. Ninyoles, E. Sena i M. Viadel. Un segon grup procedent de moviments cristians fou creat el 1962, amb la presència de V. Ruiz Monrabal, V. Diego, F. Fayos i E. Escrivà. Finalment, antics membres de la Dreta Regional Valenciana s’incorporaren a la UDPV (J. Maldonado Almenar, J. Duato Chapa, V. Andreu i A. Escrivà). Al mai/1964 UDPV signà un pacte amb Unió Democràtica de Catalunya per a la seva incorporació a l’Equip Democratacristià de l’Estat espanyol. Al jun/1965 celebrà el I Congrés, i el 1966 assistí a les Primeres Jornades de l’EDCEE a l’abadia de Montserrat. El 1974 celebrà el seu II Congrés, i el 1976 el III. Dins el panorama polític del País Valencià, la UDPV formà part de la Taula de Partits del País Valencià, del Consell Democràtic del País Valencià (1974) i, més tard, de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Després del seu fracàs en les primeres eleccions democràtiques estatals del 1977, desaparegué.

20 CATALUNYA - HISTÒRIA

Unió d'Escaladei, la  (la Morera de Montsant, Priorat)  Veure> Conreria d'Escaladei, la.

21 CATALUNYA - ESPORT

Unió Esportiva de Sants  Veure> Sants, Unió Esportiva de.

22 CATALUNYA NORD - ESPORT

Unió Esportiva i Arlequins Perpinyanesos  (Perpinyà, 1933 - )  Club de rugby. Sorgit de la fusió entre la Unió Esportiva Perpinyanesa, fundat el 1902 i campions de l'estat francès en 1914, 1921 i 1925, i l'Arlequins Club. Ha estat campió de l'estat francès i guanyador de la Challenge Du-Manoir durant diversos anys, a més de bastants sots-campionats en ambdues competicions.

23 CATALUNYA - ESPORT

Unió Esportiva Santboiana  (Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1921 - )  Entitat esportiva. Fundada per iniciativa de Baldiri Aleu i Torras, que en fou president fins el 1936. Dedicada principalment al rugbi, tingué el seu primer camp en el terme municipal de Sant Joan Despí. Després de la guerra civil no fou oficialment autoritzada fins el 1944. Des d'aleshores ha edificat noves instal·lacions per a diversos esports, però s'ha destacat sobretot en rugbi: el 1923 guanyà el campionat de Catalunya d'aquest esport, títol que ha assolit 24 cops (del 1930 al 1986), així com una desena de campionats d'Espanya (d'ençà del 1931). TambéInici página ha guanyat la copa dels Pirineus (1961 i 1962) i la copa Ibèrica (1987).

24 CATALUNYA - ESPORT

logo de la Unió Excursionista de CatalunyaUnió Excursionista de Catalunya (UEC)  (Barcelona, 1933 - )  Entitat excursionista. Fundada arran de la fusió de la Unió Excursionista de Barcelona (creada el 1931 per la fusió de diverses entitats excursionistes) i altres associacions barcelonines i comarcals. S'hi afegiren altres entitats que havien suspès les seves activitats. Disposa d'una important xarxa de muntanya. La secció d'escalada i alta muntanya ha organitzat escalades arreu del món, i la d'esquí també ha organitzat travessies i combinades al país i a l'estranger. Ja el 1957 tenia 6.500 socis. El 1957 creà l'Arxiu Bibliogràfic Excursionista, que ha organitzat una bona biblioteca i ha publicat més de mig centenar d'obres i diversos cançoners de muntanya. Des del 1954 edita una revista "Senderos", que el 1975 passà a anomenar-se "Excursionisme". UEC

25 CATALUNYA - ESPORT

Unió Excursionista de Sabadell (UES)  (Sabadell, Vallès Occidental, 1970 - )  Entitat esportiva i cultural. Sorgida de la fusió del Centre Excursionista del Vallès (fundat el 1908), el Centre Excursionista Sabadell (1919) i l'Agrupació Excursionista Terra i Mar (1926). Promou nombroses activitats relacionades amb l'excursionisme i la cultura, a partir de les seves seccions, com la del Club Alpí Sabadell, que realitzà importants expedicions durant la dècada del 1990. UES

26 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR)  (Barcelona, 24/abr/1910 – Catalunya, 1917)  Partit polític. Fundat per la fusió dels republicans federals, la Unió Republicana i el Centre Nacionalista Republicà, presidit per Pere Coromines. En fou president Josep M. Vallès i Ribot. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i d'altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Obtingué un èxit considerable a les eleccions legislatives del 1910. La mort de Vallès i Ribot refredà l'entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics integrants de la Unió Republicana se separaren de la UFNR per a ingressar al Partido Reformista. Aquests afebliments, juntament amb la tàctica de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança d'esquerres. La firma del pacte electoral de Sant Gervasi amb els radicals anticatalanistes de Lerroux (1914) va provocar el fracàs polític de la UFNR i la seva dissolució. Molts dels seus homes representatius anaven a nodrir les rengles del nou Partit Republicà Català. Tenia per òrgan de premsa "El Poble Català".

27 CATALUNYA - POLÍTICA

Inici páginaUnió General de Sindicats Obrers de Catalunya (UGSOC)  (Barcelona, 29/jul/1934 - 1936)  Central sindical. Creada per escissió d'una gran part dels sindicats de la UGT catalana, contraris al centralisme del comitè executiu estatal. Estretament vinculada a la Unió Socialista de Catalunya, en formaven part, inicialment, 41 sindicats i 19.429 afiliats, sota la presidència de Joan Fronjosa. La seva principal força es trobava en els sectors d'empleats de banca (l'Associació de Treballadors de Banca i Borsa de Barcelona), tècnics, administratius i obrers qualificats (el sindicat L'Obrer Fabril). Participà, durant la primera meitat de 1936, en els fronts únics sindicals amb la UGT, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i el CADCI; el 21/jul/1936, davant les excepcionals circumstàncies provocades per l'aixecament militar, s'integrà dins de la UGT, simultàniament a la fusió de l'USC dins el nou Partit Socialista Unificat de Catalunya.

28 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió General de Treballadors (UGT)  (Barcelona, 12/ago/1888 - )  Central sindical obrera d'orientació marxista lligada estretament al PSOE. Va ésser fundada en el congrés celebrat a Barcelona i presidit per Pablo Iglesias. Al capdavant va ésser col·locat un comitè nacional resident a Barcelona; la primera presidència va recaure en Antoni García Quejido. A la fi del mateix la UGT va quedar constituïda, bé que només amb 27 seccions i 3.355 federats. El congrés del 1899 va ordenar el trasllat del comitè nacional a Madrid. Durant la dictadura de Primo de Rivera, continuà funcionant legalment, i el seu congrés, celebrat a Madrid (1928) va ratificar la seva col·laboració amb el règim. Durant la Segona República fou un dels sindicats importants de l'estat, malgrat que tingué poca incidència a Catalunya. Durant la guerra civil lluità activament contra el bàndol franquista, i el 1939 hagué de passar a la clandestinitat. A partir de la dècada de 1980 s'allunyà del PSOE, degut a la seva política econòmica del govern socialista, i s'aproximà a les postures de CCOO, amb la qual declarà la vaga general del 14/des/1988. El 1994, després de la fallida de la cooperativa d'habitatges PSV que afectà a 13.000 famílies, es posà en dubte la gestió i el funcionament del sindicat.

29 CATALUNYA - ESPORT

Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona  (Badalona, Barcelonès, 1932 - )  Entitat esportiva. Fundada com a resultat de la fusió de la Societat Gimnàstica i el Badalona Club. En fou primer president Pere Capeta i Suari. Actualment hom hi practica els esports de lluita, halterofília, gimnàstica i atletisme.

30 PAÏSOS CATALANS - POLÍTICA

Inici páginaUnió i Solidaritat, pactes d'  (Països Catalans, 1886 – 1887)  Pactes de cooperació signats per un sector de la Federació de Treballadros de la Regió Espanyola amb grups anarquistes independents de Barcelona i València.

31 ILLES BALEARS - POLÍTICA

Unió Mallorquina (UM)  (Palma de Mallorca, 1982 - )  Partit polític. D'ideologia liberal i nacionalista, ha participat des de la seva creació en diversos òrgans de govern de l'illa i donà suport al govern autonòmic del PP des del 1987 al 1995. Després de les eleccions del 1999 s'integrà en una coalició de partits que prenia el govern als populars després de 16 anys, i donà suport a l'elecció del socialista Francesc Antich com a president balear. La presidenta del partit, Maria Antònia Munar, presidí des del 1999 el Consell Insular de Mallorca.

32 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió Manufacturera  (Barcelona, nov/1871 - Catalunya, d 1882)  Sindicat (o Unió dels Obrers Manufacturers de la Regió Espanyola), creat com a conseqüència de la federació entre Les Tres Classes de Vapor i la Societat de Teixidors a Mà, amb l'objectiu d'aplegar tots els obrers relacionats amb la indústria tèxtil. Tenia per òrgan "La Revista Social", i assolí aviat una gran importància numèrica. Dividida en diverses tendències -moderats pro-republicans, autoritaris i bakunistes-, desaparegué després del 1874. Legalitzades de nou les associacions obreres el 1881, fou reorganitzada, ara ja amb una clara orientació anarquista, però Les Tres Classes de Vapor se'n separaren quan la Unió s'adherí a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1882), i l'organització romangué minoritària.

33 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Unió Musical de Llíria  (Llíria, Camp de Túria, s XIX - )  Banda musical emblemàtica de la ciutat. Fundada a la meitat del s XIX, la banda originària donà lloc tant a l’actual Banda Primitiva com a la Unió Musical. La seva refundació com a Unió Musical de Llíria es va fer el 1903. Ha estat la primera banda amateur a actuar al Japó i als Estats Units, entre altres indrets. Els seus premis, mencions i distincions, nacionals i internacionals, són innombrables, i cal destacar els més de 40 certàmens de bandes en què ha guanyat. També ha estat pionera a desenvolupar una tasca docent, amb un centre d’ensenyament musical adscrit a la institució.

34 ILLES BALEARS - POLÍTICA

Inici páginaUnió Obrera Balear  (Palma de Mallorca, 1881 - Mallorca, d 1886)  Organisme obrer. Organitzat per Fèlix Mateu i Domeray a Palma i que aviat s’estengué per tota l’illa. Fou l’intent d’endegar el moviment obrer a les Illes. Ideològicament eclèctic a l’inici, es dedicà sobretot a l’educació dels obrers. Des del 1884, derivà cap a un pur i simple mutualisme assistencial. També impulsà el feminisme mallorquí, que despertà un ampli ressò polèmic. En 1885-86 s’encarregà de respondre al qüestionari social de la Comissió de Reformes Socials. El seu òrgan de premsa fou "Unión Obrera Balear" (1882-86).

35 CATALUNYA NORD - POLÍTICA

Unió per una Regió Catalana  (Catalunya Nord, 1981 - )  Associació cívica. Creada arran de l'arribada del Parti Socialiste Français al poder a França, amb vista a reivindicar una regió catalana diferent de la del Llenguadoc-Rosselló vigent des del gaullisme, dins el context d'una anunciada descentralització administrativa i política.

36 ILLES BALEARS - POLÍTICA

Unió Protectora Mercantil  (Palma de Mallorca, 1889 - )  Societat dels dependents de comerç. Tingué en general un caràcter mutual i assistencial, però en algunes ocasions s'incorporà al moviment reivindicatiu dels treballadors illencs (així, en 1901-04, 1909-13 o el 1933), sense, però, adscriure's mai a cap central sindical. Publicà "Unión Protectora Mercantil" (1900-12), revista quinzenal.

37 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió Provincial Agrària  (Lleida, feb/1932 - 1936)  Federació de sindicats agrícoles de les terres de Lleida. Controlada pel Bloc Obrer i Camperol; constituïa, amb l'Acció Social Agrària de Girona, la base de l'organització pagesa del BOC, i era el nucli fonamental de la força d'aquell partit a les comarques lleidatanes, especialment a la Noguera, el Segrià, les Garrigues i l'Urgell. Aplegava arrendataris, parcers i jornalers, i el 1933 assolí la xifra de 8.000 afiliats, estructurats en comitès locals i comarcals. L'estiu de 1933 dirigí i protagonitzà l'agitació agrària a la zona del canal d'Urgell, enfrontant-se amb les autoritats de l'Esquerra; l'any següent, s'adherí a l'Aliança Obrera, i el 1936 s'integrà en el POUM. Publicà un butlletí periòdic i, des del jun/1936, la revista "Unió Agrària".

38 CATALUNYA - POLÍTICA

Inici páginaUnió Regionalista  (Barcelona, 1899 - 1901)  Grup polític. Era, de fet, una transformació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja, que, davant el fracàs del polaviejisme i de la temptativa de col·laboració amb el partit de Silvela, adoptà aquest nom nou. L'any 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català i formà la Lliga Regionalista.

39 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió Sacerdotal  (Barcelona, 1947 - )  Associació de preveres. Hi destacaren el primer president -aglutinant i orientador-, Manuel Bonet i Muixí, i Pere Tarrés i Claret. Tenia com objectiu d'animar la vida espiritual i pastoral dels afiliats. Recollí l'herència d'aspectes del pensament de Torras i Bages, del moviment litúrgic (Columba Marmion i el monestir de Montserrat) i el sentit d'església local, propi de corrents europeus. Així, el seu tarannà fou singular i molt arrelat a Catalunya. Les circumstàncies polítiques i eclesials de la postguerra crearen entorn d'ella la sospita i la desconfiança, la qual cosa comportà dificultats, de vegades greus, amb la jerarquia eclesiàstica i civil. L'associació, tot i evolucionant internament, ha tingut uns anys d'una especial influència, i ha aplegat sacerdots de vida parroquial, consiliaris i professors.

40 CATALUNYA - POLÍTICA

Unió Socialista de Catalunya (USC)  (Barcelona, 8/jul/1923 – 1936)  Partit polític. Format per Serra i Moret, Campalans, Alomar i altres. De caràcter intel·lectual, sorgí com a reacció a les posicions anticatalanistes del PSOE, i intentà la defensa del socialisme i de l'autonomia de Catalunya. Durant la República s'alià amb l'Esquerra Republicana i així, malgrat d'ésser minoritària, envià representants a les Corts de la República, al Parlament Català i al govern de la Generalitat. L'any 1934 va constituir la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La influència de Joan Comorera inclinà el partit cap a posicions més marxistes, i el 22/jul/1936 fou un dels grups integrants del PSUC. El seu òrgan de premsa fou "Justícia Social".

41 ILLES BALEARS - POLÍTICA

Unió Socialista Menorquina  (Menorca, mar/1930 - 1932)  Organització socialista afiliada al PSOE. Fou encapçalada per Vicent Rotger, de Maó, i per Francesc Pons i Menéndez, de Ciutadella; el president del comitè executiu fou Guillem Triay. Comptà amb grups a diverses ciutats de l'illa. Llançà la proposta de crear la Federació Socialista Balear, i quan aquesta es constituí s'hi integrà.

42 ILLES BALEARS - POLÍTICA

Inici páginaUnió Tipogràfica Balear  (Palma de Mallorca, 1897 - s XX)  Societat dels obrers tipògrafs. Fou la continuació de la Societat Tipogràfica de Mallorca, creada el 1881. Els seus principals dirigents foren Ricard Sanjuan, Josep Sitjar, Guillem Marimon i Antoni M. Alsina. Formà part de la Federació de Societats Obreres de Balears i de la UGT de Balears.

93 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA

Unió valenciana  (País Valencià, 1283 - 1348)  Veure> Unió de València.

43 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA

logo d'Unió ValencianaUnió Valenciana (UV)  (València, 30/ago/1982 - )  Partit polític regionalista. Fundat per Vicent González i Lizondo i sectors de la dreta regionalista i de Coalición Popular. Té com a referència ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d'una "llengua valenciana" amb normativa diferent de la catalana. Tot i que Lizondo fou fundador i president del partit (1982-95), les tensions amb el sector liderat pel nou president, Hèctor Villalba, determinaren la seva expulsió pel nov/1996. Unió Valenciana (UV) obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, dos en les del 1989 i un en les del 1993 i el 1996. Al Parlament valencià aconseguí sis escons els anys 1987 i 1991 i cinc el 1995. Aquest any, féu un pacte de govern amb el PP que li atorgà la presidència de les Corts Valencianes i una conselleria. Amb el concurs d'UV, el Govern valencià mantingué posicions bel·ligerants contra institucions culturals valencianes i contra la normalització lingüística en general. En les eleccions del 1999 UV patí una forta davallada i no aconseguí cap escó al Parlament valencià. Aquest mateix any Villalba fou substituït per Josep Maria Chiquillo en la presidència del partit, que entrà en una fase de marginalitat i de dissensions, sense obtenir representació ni a les Corts Valencianes ni a Corts Generals, en bona part a causa de la imposició del 5% com a límit per a obtenir representació al Parlament valencià, però també per l'adopció del discurs secessionista i anticatalà del PP valencià. Els successius presidents de la formació han estat Juli Chanzá (2003-05), Joaquim Ballester (2005-06) i Josep Manuel Miralles (des del 2006).

44 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA

Inici páginaUnió Valencianista Regional  (València, 1918 - 1936)  Partit polític regionalista valencià. Fundat per Cebrià Mezquita i Ignasi Villalonga. En esclatar el cop d'estat de Primo de Rivera, un sector fundà l'Acció Valenciana (nov/1923). Dirigida per Joaquim Reig a partir del 1930, fou dissolta a l'inici de la guerra civil.

94 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Unión, comte de La  Veure> Carvajal i Vargas, Luis Fermín de.

45 CATALUNYA - EMPRESA

Unión Industrial Bancaria (Bankunion)  (Barcelona, 1963 - )  Entitat bancària. Constituïda per a la promoció de tot tipus de societats industrials o agrícoles. El capital inicial de 600 milions de pessetes fou subscrit per uns quatre-cents industrials espanyols, pel Banc Atlàntic i el Banco de Ribagorza i per diversos grups financers estrangers.

46 CATALUNYA - POLÍTICA

Unión Monárquica Nacional  (Barcelona, feb/1919 - 1932)  Partit polític. Fundat per iniciativa i sota la presidència d'Alfons Sala i Argemí (després comte d'Egara), diputat i càcic del districte de Terrassa. Aplegava l'ala més unitarista i dretana del monarquisme català, per contrast amb el sector regionalista organitzat en la Federació Monàrquica Autonomista, i no passà mai d'ésser una reunió de notables, sense base organitzada. Incapaç de superar electoralment la Lliga i menystinguda pel poder central, la mateixa impotència de l'UMN la convertí en el suport polític més ferm del règim de Primo de Rivera a Catalunya, i Alfons Sala fou nomenat president de la Mancomunitat dictatorial (1924-25). Fugaçment ressuscitat el 1930, el partit desaparegué de fet amb la República, i els seus homes s'integraren en les organitzacions de l'extrema dreta alfonsina, com ara la Peña Blanca.

47 CATALUNYA - PUBLICACIÓ

Unión Obrera  (Barcelona, mar/1921 – abr/1924)  Revista quinzenal. Òrgan oficial de la Corporació General de Treballadors - Unió de Sindicats Lliures. En fou director Joan Llaguia i Lliteres. Com a portaveu del Sindicat Lliure, ocupà les seves pàgines a combatre els postulats teòrics i les activitats pràctiques del Sindicat Únic cenetista, i també dels socialistes, i a divulgar l'exemple dels sindicats cristians europeus. Excepcionalment inclogué algun número solt en català.

48 CATALUNYA - PUBLICACIÓ

Inici páginaUnión Obrera, La  (Barcelona, 16/nov/1889 – 1899)  Periòdic socialista. Creat com a òrgan de la Unió General de Treballadors. D'aparició molt irregular -el número 2 sortí el set/1890, el 10 el feb/1896-, possiblement desaparegué amb el trasllat a Madrid del comitè nacional de la UGT.

49 ILLES BALEARS - PUBLICACIÓ

Unión Republicana, La  (Palma de Mallorca, 1/ago/1896 – 1904)  Diari republicà. Malgrat que el director nominal fou Joan Rotger, la direcció efectiva correspongué, successivament, a Jeroni Pou, Francesc Garcia i Orell i Lluís Martí. Substituí, de fet, "Las Baleares", i fou l'òrgan del Partit d'Unió Republicana.

50 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA

Unitat del Poble Valencià (UPV)  (País Valencià, 1983 - )  Organització política. Creada com a coalició electoral de tres forces nacionalistes: Agrupament d'Esquerra del País Valencià, Partit Nacionalista del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià. El resultat de les eleccions autonòmiques del 1983 la situaren com a quarta força política valenciana (uns 60.000 vots) i inicià tot seguit un procés que desembocà en la unificació al des/1984. De caràcter unitari, plural, nacionalista i progressista, l'any 1986 obtingué només 40.000 vots. A les eleccions autonòmiques de 1987 es presentà en coalició amb Esquerra Unida i assolí dos escons a les Corts Valencianes. Uns quants mesos més tard, però, la UPV trencà la coalició, per desacords polítics amb Esquerra Unida, i els seus diputats s'integraren en el grup mixt.

51 CATALUNYA - EMPRESA

Unitat Hermètica SA  (Sabadell, Vallès Occidental, 1962 - )  Empresa industrial. Fabrica moto-compressors hermètics per a frigorífics i equips de refrigeració. Primer treballà amb llicència de la Tecumseh americana i després de la Hitachi japonesa. El 1986 era la primera empresa industrial de Sabadell amb 1.715 treballadors.

52 CATALUNYA - LITERATURA

Inici páginaUnivers, Biblioteca  Veure> Biblioteca Univers.

53 CATALUNYA - ESPORT

Universitari Barcelona Club  (Barcelona, 1931 – 1939)  Entitat esportiva. Fundada pels estudiants de la Universitat de Barcelona. Nasqué de la fusió de la Unió Esportiva Universitària, del Rugby Club Universitari i de la Federació d'Estudiants Catòlics. L'últim president fou August Pi i Sunyer, catedràtic de fisiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tingué seccions de rugby, atletisme, boxa, beisbol i hoquei sobre herba. En formaren part diversos campions i recordmen d'atletisme. Desaparegué a la fi de la guerra civil.

54 CATALUNYA - CULTURA

Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)  (Barcelona, 1968 - )  Institució d'ensenyament superior. Fundada i establerta a la urbanització de Bellaterra del municipi de Cerdanyola del Vallès des del 1971. Símbol d'una certa liberalització en la cultura i l'ensenyament, es va constituir en una de les universitats més importants de Catalunya, especialment en matèria de recerca. El Col·legi Universitari de Girona en va dependre entre 1969 i 1991, any en que es constituí en la Universitat de Girona.

55 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Universitat Cardenal Herrera  (Montcada / Alfara del Patriarca, Horta, 1999 - )  Universitat privada. Creada per la Fundació Universitària San Pablo. És un centre docent d'inspiració cristiana, basada en l'ideari de l'Associació Catòlica de Propagandistes. La universitat és gestionada per un patronat. El primer rector de la institució fou José Luis Manglano de Mas. El centre imparteix titulacions en les àrees de tecnologia, ciències de la salut i ciències socials i jurídiques. Amb la col·laboració de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana, creà l'Institut de Drogues i Conductes Addictives. Per al curs 2005-06, oferia 26 titulacions.

56 CATALUNYA NORD - CULTURA

Inici páginaUniversitat Catalana d'Estiu (UCE)  (Prada, Conflent, 1969 - )  Jornades d'estudi, que se celebren cada estiu. Des del 1994 té la seu permanent en Prada. Alguns dels seus cursos i seminaris poden ser convalidats com a crèdits de lliure elecció a la resta d'universitats dels territoris de parla catalana, les quals formen part del seu patronat. Ha contribuït decisivament a la difusió de la cultura catalana a la Catalunya Nord. UCE

57 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Universitat d'Alacant  (Alacant, 1979 - )  Institució d'ensenyament superior. És constituïda per alguns centres que havien estat dependents de la Universitat de València i altres de nova creació, tots ubicats a Sant Vicent del Raspeig i a Sant Joan. Els tres centres d'Elx conformaren el 1997 la nova Universitat Miguel Hernández. Acull l'Institut Marítim Internacional.

58 CATALUNYA - CULTURA

Universitat de Barcelona  (Barcelona, 1401 - )  Institució d'ensenyament superior. A la seva creació trobà dificultats, entre revocacions i autoritzacions, fins que Carles V li va donar un privilegi el 1533. L'estudi general va tenir un pla d'estudis inicial conformat per l'ensenyament de gramàtica, lògica, filosofia natural i moral. Posteriorment s'afegiren els de retòrica i grec (1544), teologia (1547) i lleis (1559), i l'antic estudi de medicina i arts, creat el 1401, s'incorporà al general el 1565. Durant la guerra de Successió, l'alumnat i el professorat del centre van lluitar en defensa de la ciutat i, com a càstig, Felip V va decretar el 1717 que l'única universitat catalana havia d'ésser la de Cervera. El 1845 la Universitat de Barcelona recuperà aquest privilegi. A partir de la llei Moyano de 1857 va haver-se d'equiparar amb les universitats de la resta de l'estat, fet que provocà una creixent necessitat de reivindicar la seva autonomia, reivindicació que el 1931 provocà el canvi de nom pel d'Universitat de Catalunya, fins que al final de la guerra civil va provocar una tornada a la situació anterior. Posteriorment es crearen nous centres dependents de la Universitat de Barcelona a l'anomenada Zona Universitària (dècada de 1950) i a la Vall d'Hebron (a partir del 1990), així com una escola de turisme a Sitges, mentre que els col·legis universitaris de Lleida i Tarragona, que depenien d'ella, se segregaren el 1992 i van esdevenir respectivament la Universitat de Lleida i la Universitat Rovira i Virgili.

59 CATALUNYA - CULTURA

Inici páginaUniversitat de Cervera  (Cervera, Segarra, 1717 - 1842)  Institució d'ensenyament superior. Substituí totes les altres universitats del Principat, fundada per Felip V després d’actives gestions del consell municipal per tal d’obtenir-la i així rescabalar-se dels danys soferts durant la guerra de Successió. La butlla pontifícia fou signada per Climent XII el 1730. L’edifici, començat el 1718, és de forma rectangular, simètric, i ocupa una superfície edificada de 10.127,50 m2. Els plans foren dibuixats per l’arquitecte militar Francesc Montagut i ampliats i modificats posteriorment. La façana exterior és barroca, i combina la pedra amb escuts de bronze; té una gran imatge de la Immaculada -patrona de la universitat- al centre, tot plegat rematat per la corona reial. La segona façana, sobre el primer pati, és d’estil neoclàssic i té un frontó central amb al·legories de la saviesa i dos campanars de 33 m d’alçada coronats per dues àguiles. Separats del paranimf hi ha dos patis quadrats amb templet al mig, i colls de cisterna, coronats per un nen cavalcant un dofí. Als angles sobresurten torres prismàtiques de coberta piramidal. El paranimf, que servia també de capella, és il·luminat per finestres laterals, avui bastides amb vitralls, i té a la testera un retaule de J. Padró, fet amb alabastres de colors. L’escut era un oval amb l’efígie de la Immaculada. Els estatuts foren una refosa dels del suprimit Estudi General de Lleida i d’altres universitats, i foren sancionats per Felip V el 1726. Hi havia facultats de teologia, cànons, humanitats, medicina, filosofia (amb càtedres de filosofia suarista i tomista i professors que introduïren nous sistemes docents i crearen l’escola eclèctica) i lleis, on es destacaren sobretot J. Finestres i R. Llàtzer de Dou, que exerciren un llarg mestratge i aconseguiren de despertar interès per les institucions catalanes i harmonitzaren els drets romà i canònic amb els usatges i drets propis. Estigué molt relacionada amb l’escola historiogràfica de Bellpuig de les Avellanes i amb la de Poblet. Tingué la privativa d’impremta per a totes les publicacions i materials que pogués necessitar i disposà d’una impremta pròpiament universitària, de la qual sortiren, a partir del 1724, alguns exemplars notables, especialment en fer-se'n càrrec Manuel Ibarra y Marín. Els estudiants habitaven en cases particulars, fet que transformà en pocs anys l’economia de moltes famílies de la ciutat. Hi hagué també col·legis majors: de Lleida foren traslladats el de la Concepció i el de l’Assumpció. Diversos ordes religiosos, com els cistercencs de Poblet, hi tingueren casa per a llurs estudiants. Altres col·legis foren el de la Santa Creu, per a estudiants pobres, i el dels Vuitanta, després col·legi de Sant Carles Borromeu. Durant la guerra del Francès la impremta fou incendiada, i foren saquejades diverses depèndencies, i el 1822 es produïren altres incendis. El 1835 els estudis foren traslladats a Barcelona, però part del claustre no ho acceptà i es refugià a Solsona, i més tard al monestir de Sant Pere de la Portella, on s’inicià el curs 1838-39. El 1842 Espartero signà el definitiu trasllat de la universitat a Barcelona. L’edifici fou successivament caserna, presó, mercat, etc. El 1887 fou cedit en usdefruit a la Congregació Claretiana per a instal·lar-hi col·legi i noviciat, i Francesc Nadal hi organitzà un Museu Arqueològic. Durant la guerra civil de 1936-39 fou camp de refugiats, magatzem i camp de concentració. Restaurat totalment, allotja un institut de batxillerat, un centre de formació professional i un dipòsit d’arxius dependent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

60 ILLES BALEARS - CULTURA

Universitat de Ciutat de Mallorca  (Palma de Mallorca, 1978 - )  Institució universitària, ampliada el 1979. Comprèn diverses facultats i escoles universitàries que ja existien com a dependents de la Universitat de Barcelona o de la Universitat Autònoma de Barcelona.

61 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Universitat de Gandia  (Gandia, Safor, 1547 - 1772)  Institució d'ensenyament superior. Creada per petició de Francesc de Borja i d'Aragó i que el 1548 passà a ser controlada per la Companyia de Jesús, i esdevingué el primer centre universitari de l'orde. De gran esplendor al s. XVIII, va patir les conseqüències de l'expulsió dels jesuïtes de l'estat espanyol, i fou suprimida.

62 CATALUNYA - CULTURA

Inici páginaUniversitat de Girona (UdG)  (Girona, 1572 - )  Institució d'ensenyament superior. Tot i que el 1446 la ciutat de Girona ja havia rebut un privilegi reial per a la creació d'un estudi general, no funcionà com a tal fins al 1572. Suprimida el 1717, no va ser restablerta fins al 1869, en una nova etapa, però, que durà molt poc. El 1969 entrà en funcionament el Col·legi Universitari de Girona que va dependre de la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 1991, any en que esdevingué Universitat de Girona, institució que agrupava tant els centres que havien estat dependents tant de la Universitat Autònoma com de la Universitat Politècnica de Catalunya.

63 ILLES BALEARS - CULTURA

Universitat de les Illes Balears (UIB)  (Palma de Mallorca, 1978 - )  Institució d'ensenyament superior. Creada a partir dels centres que depenien de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb el nom inicial de Universitat de Palma de Mallorca, el 1985 adoptà la denominació actual. El 1992 tots els seus estudis, abans en edificis repartits per tota la ciutat, es traslladaren al nou campus creat a la carretera de Valldemossa.

64 CATALUNYA - CULTURA

Universitat de Lleida  Veure> Estudi General de Lleida.

65 CATALUNYA - CULTURA

Universitat de Lleida  (Lleida, 1991 - )  Institució d'ensenyament superior. Creada pel Parlament de Catalunya per tal d'agrupar l'Estudi General de Lleida, dependent de la Universitat de Barcelona, l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrària de la Universitat Politècnica de Catalunya i l'Escola Universitària de Professorat de EGB de la Universitat Autònoma de Barcelona. Inicià la seva activitat el curs 1992-93.

66 ILLES BALEARS - CULTURA

Universitat de Mallorca  Veure> Estudi General Lul·lià.

67 CATALUNYA NORD - CULTURA

Inici páginaUniversitat de Perpinyà  (Perpinyà, 1350 - )  Institució d'ensenyament superior. Creada per iniciativa de Pere III el Cerimoniós, poc després de la definitiva reincorporació del Regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa. Fou dotada de tres facultats: teologia, dret i arts, amb les mateixes prerrogatives i privilegis que la Universitat de Lleida. El 1379 fou confirmada eclesiàsticament per butlla papal de Climent VII, però aquest li suprimí la facultat de teologia i li n'afegí una de medicina, per suplir possiblement la de Montpeller, vila incorporada al regne de França. La Universitat depenia bàsicament del bisbe d’Elna. Els estatuts foren redactats el 1380, calcats sobre els de la Universitat de Lleida; el 1647 hi foren afegits els de Tolosa, fet que accentuà la desvinculació respecte a Montpeller. Hi afluïren mestres i estudiants de la corona. La facultat de teologia hi fou restablerta el 1447 per butlla de Nicolau V. L’ensenyament de dret conservà la primacia, mentre que el de les lletres reculava i el de teologia s’estenia. Amb la incorporació a França dels comtats de Rosselló i Cerdanya desaparegueren pràcticament els estudiants de la resta de Catalunya, que foren substituïts per occitans i francesos, i en general la universitat experimentà una gradual decadència i esdevingué un focus de francesització, obra principalment dels jesuïtes. Amb tot, entre els seus professors i rectors es troben alguns dels membres més destacats del nucli d’escriptors neoclàssics rossellonesos en llengua catalana (J. Balanda i Sicard, Antoni de Banyuls i de Montferrer). Amb l’expulsió de l’orde, només la facultat de medicina mantingué prestigi, i fou enriquida amb una càtedra de botànica i d’anatomia, amb un jardí botànic i laboratoris. Malgrat un intent de restauració factícia el 1759 i de la construcció d’un edifici de nova planta, la Universitat de Perpinyà no pogué sobreviure a la Revolució Francesa (1793). El 1957 hom inicià activitats universitàries, amb cursos de dret i, després, de lletres i ciències. A partir del 1971, amb la creació del Centre Universitari de Perpinyà, dependent de la Universitat de Montpeller, s’inicià un nou període que portà a la constitució, amb plena actuació, de la Universitat de Perpinyà el 1979. L’any 2005 disposava de cinc campus (Perpinyà, on es troba el rectorat, Font-Romeu, Narbona, Carcassona i Mende) i oferia un total de 75 titulacions.

68 CATALUNYA - POLÍTICA

Universitat de Prohoms de Ribera  (Barcelona, 1258 - ? )  Corporació. Creada per Jaume I, agrupava els homes de mar residents a la Ribera barcelonina, mercaders, patrons de nau, etc. Aquesta universitat redactà el mateix any de la seva creació unes Ordinacions per al règim de la dita Ribera, aprovades per l'esmentat rei, amb preceptes força originals, alguns d'ells referits a aspectes que més tard es trobaren ben regulats en el Llibre del consolat de mar.

69 CATALUNYA - CULTURA

Universitat de Solsona  (Solsona, Solsonès, 1620 - 1717)  Institució d'ensenyament superior. Creada per una butlla del papa Pau V i que convertia el Col·legi de Sant Miquel i Sant Gabriel de la ciutat, creat el 1615 pels dominicans, en universitat literària. Fou regentada pels dominicans, i podien conferir graus que valien al Principat i a Mallorca. S'hi formaven inicialment els futurs capellans de la nova diòcesi de Solsona, car el seminari no es creà fins el 1846. Tingué una vida pròspera i una notable qualitat acadèmica, fins que fou suprimida pel decret de l'11/mai/1717 de Felip V, que l'agregava a Cervera. Continuà, però, com a col·legi fins a l'exclaustració dels dominicans el 1835.

70 CATALUNYA - CULTURA

Inici páginaUniversitat de Tarragona  (Tarragona, 1572 - 1991)  Institució d'ensenyament superior. Creada a iniciativa de l'arquebisbe de la ciutat Gaspar Cenvantes de Gaeta. Fou suprimida el 1717 pel decret de Felip V i convertida en Estudi Literari. El 1970 la ciutat va tornar a tenir estudis universitaris amb la inauguració d'un col·legi universitari dependent de la Universitat de Barcelona i que posteriorment, el 1991, s'integrà a la Universitat Rovira i Virgili.

71 CATALUNYA - CULTURA

Universitat de Tortosa  (Tortosa, Baix Ebre, 1645 - 1717)  Institució d'ensenyament superior. Creada per un decret de Felip IV com a continuació del Col·legi de Sant Jordi i Sant Domènec. Fou dissolta pel decret de Felip V del 1717 i el col·legi continuà funcionant sota el control dels dominicans, fins a esdevenir posteriorment seminari.

72 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Universitat de València  (València, 1499 - )  Institució d'ensenyament superior. Establert l'ensenyament universitari a València a partir del 1499, el 1502 va ser confirmada, mitjançant un privilegi atorgat per Ferran II, la fundació d'un estudi general. La universitat va rebre al llarg de la seva història moltes ajudes pontifícies que la condicionaven en el seu ensenyament. A partir del 1904 intentà assolir l'autonomia universitària i fou un important centre del republicanisme. Amb l'arribada de la democràcia passà a ser controlada per la Generalitat Valenciana. Alguns centres es van segregar per constituir la Universitat d'Alacant.

73 CATALUNYA - CULTURA

Universitat de Vic  (Vic, Osona, 1997 - )  Institució d'ensenyament superior, de caire privat, però inscrita en l'oferta universitària pública. Integra tots aquells centres dependents d'altres universitats catalanes que el 1977 havien constituït els Estudis Universitaris de Vic.

74 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Inici páginaUniversitat d'Oriola  (Oriola, Baix Segura, 1569 - )  Institució d'ensenyament superior. Creada pel papa Pius V en convertir en universitat el col·legi fundat al convent de Sant Domènec el 1547 pel bisbe d'Oriola Ferran de Lloaces i Pérez. El 1592 el papa Climent VIII disposà que a la nova universitat poguessin cursar totes les facultats i ciències, tant per a seglars com per a religiosos: teologia, cànons, filosofia, medicina, matemàtiques, etc, i s'hi poguessin donar grau de batxiller, llicenciat, doctor i mestre. el rector del col·legi seria el canceller de la universitat. No aconseguí l'aprovació reial fins al 1646, que hom li atorgà les mateixes gràcies, privilegis i exempcions que a la universitat de València. Fou la més important del regne després d'aquesta. El 1786 tenia 24 càtedres, un claustre d'uns cent doctors i prop de tres-cents estudiants. Experimentà diverses modificacions, fins que fou suprimida definitivament el 1835. Restà com a col·legi agregat a la universitat de València.

75 ILLES BALEARS - POLÍTICA

Universitat i Consell General de Menorca  (Menorca, s XIII - 1835)  Organisme representatiu de l'illa, instaurat arran de la conquesta catalana. De la universitat general, radicada a Ciutadella, depenien les particulars de Ciutadella, Maó, Alaior, es Mercadal i castell de Santa Àgueda, en les quals eren representats els braços dels cavallers, ciutadans, pagesos i menestrals. Les universitats foranes sostingueren freqüents disputes amb la general de Ciutadella. El governador de Menorca, Galceran de Requesens, per acabar les dissensions, dictà la sentència del 1439, confirmada per Alfons el Magnànim el 1442, on fixava la composició de la Universitat i Consell General. També regulava les convocatòries, insaculació, jurament, drets i deures del Consell General, jurats i clavaris i, igualment, el règim de les universitats particulars. Les dominacions angleses i francesa respectaren les universitats, les quals s'extingiren el 1835, transformades les particulars en municipis.

76 CATALUNYA - CULTURA

Universitat Industrial  Altre nom amb què també fou coneguda l'Escola Industrial de Barcelona.

77 CATALUNYA - CULTURA

Inici páginaUniversitat Internacional de Catalunya  (Catalunya, 1997 - )  Universitat privada. S'estructura en tres campus: el d'Iradier a Barcelona, el de Sant Cugat i el de Tortosa. Per al curs 2005-06 l'oferta formativa era de 32 titulacions. Universitat Internacional de Catalunya

78 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Universitat Jaume I  (Castelló de la Plana, 1991 - )  Centre d'ensenyament superior. Disposa de tres campus: el de la Penyeta Roja, el de Riu Sec i un situat al centre de la ciutat. És la seu de l'Institut Universitari Lluís Vives. Universitat Jaume I

79 CATALUNYA - CULTURA

Universitat Literària de Vic  (Vic, Osona, 1599 - ? )  Institució d'ensenyament superior. Creada per privilegi del rei Felip III, com a continuació de l'estudi ja existent des del 1388. El 1717 Felip V la va fer traslladar a Cervera. Controlada pels jesuïtes, els seus estudis tornaren a ser oficials a partir del 1743, com a conseqüència d'un conveni entre el bisbe de Vic i la Universitat de Cervera.

80 CATALUNYA - CULTURA

Universitat Lliure de Catalunya  Veure> Universitat Internacional de Catalunya.

81 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Universitat Miguel Hernández  (Elx, Baix Vinalopó, 1997 - )  Centre d'estudis superiors públic. La seva creació fou molt polèmica, ja que el govern autonòmic segregà les facultats de medicina, biologia i estadística de la Universitat d’Alacant per passar-les a aquesta universitat, malgrat l’oposició del centre alacantí i de gairebé totes les universitats de la resta de l’estat. El curs 2005-06 oferia 36 titulacions distribuïdes en set centres docents: l’Escola Politècnica Superior d’Elx, l’Escola Politècnica Superior d’Oriola, la facultat de ciències socials i jurídiques d’Oriola, la facultat de belles arts, la facultat de ciències socials i jurídiques d’Elx, la facultat de ciències experimentals i la facultat de medicina. La seu central de la universitat és situada a la ciutat d’Elx i s’estructura en quatre campus: Altea, Elx, Oriola i Sant Joan d’Alacant.

82 CATALUNYA - CULTURA

Inici páginaUniversitat Oberta de Catalunya (UOC)  (Catalunya, 1995 - )  Institució d'ensenyament superior a distància. Creada pel Parlament de Catalunya, caracteritzada per la interacció informàtica entre alumnes i professors. Combina en el seu estatut elements de la universitat pública i la privada, i està regida per una fundació formada per la Generalitat de Catalunya, la CCRTV i la Federació Catalana de Caixes d'Estalvis. Fou premiada el 1997 per la Unió Europea com a millor projecte educatiu a distància.

83 CATALUNYA - CULTURA

Universitat Politècnica de Barcelona  Veure> Universitat Politècnica de Catalunya.

84 CATALUNYA - CULTURA

logo de la Universitat Politècnica de CatalunyaUniversitat Politècnica de Catalunya (UPC)  (Catalunya, 1971 - )  Institució d'ensenyament superior. Integrada per diverses escoles tècniques superiors i universitàries de Catalunya, les més importants de les quals són l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectes de Barcelona i l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona. A part dels centres de l'anomenada Zona Universitària de Barcelona, disposa de centres a Terrassa, Manresa, Sant Cugat del Vallès, Vilanova i la Geltrú i Castelldefels. Controla instituts i fundacions en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya i el CSIC. Els centres de ciutats com Girona, Lleida, Tarragona, a partir del 1991, i de Vic, a partir del 1997, van ser integrats als col·legis universitaris corresponents en esdevenir universitats. Universitat Politècnica de Catalunya

85 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

logo de la Universitat Politècnica de ValènciaUniversitat Politècnica de València (UPV)  (València, 11/mar/1971 - )  Entitat docent. Té els seus antecedents en l'Institut Politècnic Superior de València (1968), l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Agrònoms (1959) i les de Camins, Industrials i Arquitectura (des del 1966 havia funcionat com a filial de la de Barcelona). Compta amb quinze instituts de recerca, entre els quals un de dedicat a l'estudi de la biologia molecular i cel·lular de les plantes, un de biomecànica i un altre que tracta del manteniment dels transports. A les seves instal·lacions esportives hi ha una piscina olímpica, i s'estructura en quatre grans campus que corresponen a les localitats de València, Gandia, Xàtiva i Alcoi. El primer dels quals, té un museu d'escultura a l'aire lliure que acull obres de diversos escultors de prestigi. Universitat Politècnica de València

86 CATALUNYA - CULTURA

Inici páginaUniversitat Pompeu Fabra (UPF)  (Barcelona, 1990 - )  Institució d'ensenyament superior. Creada pel Parlament de Catalunya. Està orientada principalment cap a les ciències socials, humanitats, traducció i interpretació, dret, periodisme i ciències econòmiques i empresarials, entre d'altres. Els seus centres estan repartits per diverses parts del centre de Barcelona i el parc de la Ciutadella. Compta amb un important institut d'estudis històrics i un institut de cultura. Universitat Pompeu Fabra

87 CATALUNYA - CULTURA

logo de la Universitat Ramon LlullUniversitat Ramon Llull (URL)  (Barcelona, 1991 - )  Institució d'ensenyament superior. Reconeguda pel Parlament de Catalunya com la primera de caire privat del Principat. Fou creada a partir de diversos centres universitaris, alguns de llarga tradició, pertanyents a institucions catòliques (l'Institut Químic de Sarrià, l'Escola Universitària de Mestres Blanquerna, l'Institut Universitari Observatori de l'Ebre, etc). Posteriorment s'hi ha incorporat l'ESADE (1994) i l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona (1995). A causa del seu origen divers no té una seu unitària i es troba dispersa per la ciutat de Barcelona. URL

88 CATALUNYA - CULTURA

logo de la Universitat Rovira i VirgiliUniversitat Rovira i Virgili (URV)  (Catalunya, 1991 - )  Institució d'ensenyament superior. Creada pel Parlament de Catalunya. En ella s'integren els centres universitaris que a les ciutats de Tarragona, Reus i Tortosa tenien les universitats de Barcelona i la Politècnica de Catalunya. Ha estat pionera a l'estat espanyol en oferir una llicenciatura d'enologia i un graduat superior d'arqueologia. URV

89 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Unya  (Salardú, Vall d'Aran)  Poble (1.280 m alt) (aranès: Unha), a la confluència de l'Unhòla amb la Garona, a la dreta del primer d'aquests rius, enfront de Salardú, sota el pui d'Unya (2.200 m alt), contrafort oriental de la serra d'Arenho. L'església parroquial (Santa Eulàlia), situada a la part alta del nucli, és romànica (s XII), de tres naus; conserva una interessant pica baptismal romànica, i el campanar, independent, és del 1775. Vers Salardú hi ha l'antiga casa senyorial çò de Brastet, del s XVI.

90 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaUnyòla, l'  (Vall d'Aran Riu, afluent dretà de la Garona (aranès: l'Unhòla), emissari de l'estany de Liat, al límit dels termes de Salardú, Viella i Canejan (durant tot el seu curs més alt constitueix el límit entre els dos primers). Ben aviat, al pla de Crapes, desapareix dins el forat de l'Unyòla, i ressorgeix un km més avall, al pla d'Eth Tò, i l'anomenat güell d'Eth Tò. Engorjada des del salt d'Eth Callaus, la vall de l'Unyòla s'obre, abans de Bagergue, a la ribera d'Era Lana. S'uneix al seu col·lector sota Salardú, després d'haver deixat a la dreta Unya.

91 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Unzeta, Martín  (Biscaia, País Basc, s XVI – Alacant, 1630)  Arquitecte. Treballà, sota les ordres d'Agustí Bernardino, en les obres del Col·legi de Sant Domènec d'Oriola (1611-15) i el 1615, en abandonar aquest l'obra, fou nomenat mestre major, i la dirigí fins al 1626. Substituí aleshores Bernardino en la direcció de l'església de Sant Nicolau d'Alacant. El seu estil es confon amb el d'aquell.

92 CATALUNYA - CULTURA

UOC  Sigla de la Universitat Oberta de Catalunya.

95 CATALUNYA - CULTURA

UPF  Sigla de la Universitat Pompeu Fabra.

Anar a:    Unio ]    [ Unio E ]    [ Unio R ]    [ Univ ]    [ Universitat de P ]    [ Universitat L ]Inici página

A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Logo de Dades dels Països CatalansEntrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ BlocContactar amb Dadescat

© 2006-2016 Associació Sense Límits / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons

Sense Límits a Internet: Sense Límits / Alt Camp Info / Directori Alt Camp / Masia Virtual -