|
|
|
Anar a: [ Ur ] [ Urgell, c ] [ Urgelle ] [ Urre ] [ Urtx, R ] [ Use ] No hi ha finals ni començaments, sinó esperes que es van omplint sempre. (Agustí Bartra i Lleonard) 1 CATALUNYA NORD - MUNICIPI
2 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA Ur, baronia d' (Ur, Alta Cerdanya) Jurisdicció senyorial centrada al castell d'Ur i que pertanyia als Còdol al començament del s XVI, que la posseïren fins a la Revolució Francesa (s XVIII). 3 CATALUNYA - BIOGRAFIA
4 CATALUNYA - EMPRESA Uralita SA (Barcelona, 1920 - ) Empresa industrial, productora de material per a la construcció. Fou fundada en ésser transformada l'empresa barcelonina Societat Roviralta i Companyia. Fabrica productes de fibrociment a Cerdanyola del Vallès, Getafe, Sevilla, Valladolid i Alcázar de San Juan, plàstics a Getafe i Cerdanyola, i formigó a Getafe. L'any 2001 el grup consolidat amb filials tingué un volum de vendes de 1.120 milions d'euros, i la seva activitat s'orientava vers la internacionalització, amb presència sobretot a Europa i el Brasil. L'empresa està vinculada al grup financer March. El domicili social és a Madrid. 5 CATALUNYA-ARAGÓ - HISTÒRIA Uras, batalla d' (Uras, Sardenya, 1470) Fet d'armes. Ocorregut prop d'aquest poble, entre les forces del virrei català Nicolau Carròs i els sards revoltats, encapçalats per Lleonard d'Alagó i d'Arborea. Per primer cop a Sardenya, foren emprats canons a la batalla; tot i aixó, els sards -que no en disposaven- assoliren la victòria, però foren definitivament vençuts a la batalla de Macomer, el 1478. 6 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Urchillo (Oriola, Baix Segura) Poble (o Hurchillo, cat: Orxell), al sud de la ciutat, al límit entre l'horta i la zona muntanyosa. El 1914 hi fou creada la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat. 7 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urda i Martín, Manuel (Barcelona, 1888 – 1974) Dibuixant. Començà a publicar a "L'Escolanet" (1906) i després a "Els Follets", "Pulgarcito", "En Belluget" (1915, fundat per ell) i "TBO", on des del 1917 fins a la seva mort col·laborà constantment amb caricatures i historietes purament humorístiques, d'estil molt personal. 8 CATALUNYA - BIOGRAFIA
9 CATALUNYA - GEOGRAFIA Urets, ports d' (Bagergue, Vall d'Aran) Depressió (2.515 m alt) de la línia de crestes que separa la Vall d'Aran de Coserans, entre la capçalera de la vall de l'Unyola i la coma d'Urets (terme de Sentein). 10 CATALUNYA - HISTÒRIA Urgell (la Seu d'Urgell, Alt Urgell) Antic nom de la ciutat. 11 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgell, Àlvar d' Veure> Àlvar d'Àger. 12 CATALUNYA - HISTÒRIA Urgell, bisbat d' (Catalunya) Demarcació de l'església catòlica, que té per capital la ciutat de la Seu d’Urgell. Té una extensió territorial de 7.630 km2, que comprèn també Andorra. Limita amb els bisbats de Vic, Solsona, Lleida, Barbastre, Tolosa, Pàmies i Perpinyà. La seva jurisdicció s’estén a 408 parròquies, amb 127 annexos, 221 de les quals de menys de 100 h, repartides en 16 arxiprestats. Els límits territorials, que durant l’edat mitjana sobrepassaven els 10.000 km2, en el transcurs dels segles experimentaren modificacions importants: la pèrdua de la Ribagorça (s IX), a favor de la seu de Roda, traslladada més tard a Lleida (1149), la del Berguedà, el Solsonès i una part de la Segarra, en benefici de la nova diòcesi de Solsona (1593), i de la meitat de la Cerdanya annexada a França pel tractat dels Pirineus (1659-60), transferida al bisbat de Perpinyà el 1803. En canvi, li foren agregades les 29 parròquies de la Vall d’Aran (1805), provinents de la suprimida diòcesi gascona de Sant Bertran de Comenge. L’any 1874, en virtut del concordat del 1851, li foren unides per una butlla de Pius IX les jurisdiccions fins aleshores exemptes de l’abadiat de Gerri, el pabordat de Mur, el priorat de Meià i algunes esglésies dependents dels hospitalers. Finalment, el 1956, les parròquies de la vall de Castanesa (Alta Ribagorça) passaren a la diòcesi de Barbastre, i les de l’arxiprestat d’Areny de Noguera (Alta Ribagorça) a Lleida, mentre que, com a contrapartida, li era atribuït l’enclavament d’Artesa de Segre. Els bisbes d’Urgell són coprínceps d' Andorra, títol i atribucions que comparteixen amb el president de la República francesa. El bisbat d’Urgell, sense excloure la possibilitat d’un origen més remot, era ja constituït al s VI. El primer bisbe conegut, Just, figura entre els participants en els concilis de Toledo (527), Lleida i València (546). Els seus successors assistiren també regularment als concilis de Toledo del 589 al 693. La successió episcopal, malgrat la incertesa dels noms i de la cronologia consignats en els catàlegs oficials, i les institucions diocesanes no foren interrompudes, sembla, per la invasió sarraïna del 714. El bisbe Anambad, condemnat a Llívia pel valí rebel (de Narbona?) Munussa a morir a la foguera el 731, probablement ho era de la seu urgellesa, regida des del 781, abans del traspàs del comtat d’Urgell a la sobirania franca (785-790), pel famós bisbe Fèlix d’Urgell, titllat d’adopcionista pels teòlegs carolingis i, per aquesta causa, deposat i confinat a Lió (799-800). Durant el seu pontificat, entorn de l’any 793, la ciutat d’Urgell i la catedral foren completament destruïdes pels àrabs. La restauració de la capital del bisbat i de la diòcesi fou eficaçment promoguda per Carlemany i Lluís el Piadós, que n'encomanaren l’endegament a homes de confiança -Leidrat de Lió (800-806) i Possedoni (807?-823)-, i li assignaren un extens territori, que comprenia els comtats d’Urgell, Cerdanya, amb el Berguedà i les valls de Lillet i de Ribes, Pallars i Ribagorça, més la vall de Gistau, al Sobrarb. En l’acta de consagració de la nova catedral (segona meitat del s IX), que ha pogut ésser anomenada “la primera carta geogràfica del Pirineu”, són descrits minuciosament els territoris dependents del bisbat i són enumerades 289 parròquies, d’origen visigòtic o reconstruïdes, aleshores existents. Entre els anys 885 i 892 un clergue cerdà, de nom Esclua, pretengué de suplantar el bisbe legítim Ingobert i protagonitzà el primer intent de separació de l’arquebisbat de Narbona, al qual, caiguda Tarragona en poder dels sarraïns, havien estat agregades les diòcesis catalanes. El projecte, malgrat haver obtingut inicialment el favor comtal i dels bisbes de Vic i Barcelona, no reeixí i Esclua fou a la fi excomunicat i deposat com a intrús. El bisbe Adolf de Pallars-Ribagorça, consagrat per ell, fou, això no obstant, mantingut en el càrrec fins a la mort (913/14), la qual cosa motivà la segregació temporal del Pallars de la diòcesi urgellesa (888-950) i la definitiva unió de la Ribagorça a la seu de Roda (956). A partir del s X s’incrementaren les restauracions i les fundacions de centres monàstics, degudes a la iniciativa privada, episcopal i comtal, en els quals fou adoptada progressivament la regla benedictina (Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria de Gerri, Sant Pere de la Portella, Santa Maria de Serrateix, Santa Cecília d’Elins) i els quals exerciren una gran influència en la cristianització del país i en el seu desenvolupament humà, cultural i econòmic, al costat de l’organització parroquial i de les canòniques regulars (la Seu d’Urgell, Solsona, Cardona, Organyà, Ponts, Àger, Mur, Tremp) als s XI i XII. Contemporàniament, l’església urgellesa, regida durant més d’un segle (981-1122) per membres de les famílies comtals i vescomtals de Conflent -Sal·la (981-1010), Ermengol (1010-35)-, de Cardona -Eribau (1036-40), Folc (1092-96)-, de Cerdanya -Guillem Guifré de Cerdanya (1041-75)- i de Pallars -Ot (1096-1122)-, entrà de ple en el joc del sistema feudal, que li permeté de formar-se un extens patrimoni senyorial, el qual, entre altres poblacions i territoris, incloïa la ciutat d’Urgell i les valls d’Andorra (988), però l’obligà a sotmetre's al poder superior dels comtes, que disposaren sovint dels béns eclesiàstics com a cosa pròpia, intervingueren en les eleccions dels bisbes i en reberen els homenatges de vassallatge. L’aplicació de la reforma gregoriana, precedida del canvi, més lent que en altres bandes, de la litúrgia visigòtica per la romana, aconseguí d’extirpar la simonia i de reduir les intervencions dels laics en els afers eclesiàstics, alhora que reforçava les relacions amb el papat, iniciades molt abans amb les anades dels bisbes Guisad (II) (951), Sal·la (1001) i Ermengol (1011) a Roma, on els foren atorgades sengles butlles confirmatòries dels privilegis i les possessions de la seva església. La conservació d’uns i altres i l’engrandiment del poder episcopal toparen nogensmenys, sobretot a l’Urgellet, amb la resistència de la noblesa local i originaren una sèrie de conflictes i de lluites armades, perllongades al llarg de tota l’edat mitjana, amb els vescomtes de Castellbò i els seus hereus, els comtes de Foix. En els intents d’aquests d’ensenyorir-se del comtat d’Urgell i en els seus enfrontaments amb els reis de Catalunya-Aragó, la mitra féu invariable costat als darrers, que, d’altra banda, li dispensaren protecció i nombrosos privilegis. La crisi albigesa, iniciada a la fi del s XII i que revestí formes d’extrema violència a la Cerdanya, on foren espoliades i destruïdes moltes esglésies, i a l’Urgellet, amb el saqueig de la capital del bisbat i de la catedral (1195/96), afectà durant molt de temps les terres del nord de la diòcesi, malgrat els esforços dels dominicans, introduïts a Puigcerdà (1220) i a la Seu (1273), i el zel desplegat per l’inquisidor Pere de la Cadireta, assassinat pels albigesos a la vall de Castellbò (1279). Les informacions recollides en la visita apostòlica feta per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, i els delegats (1310-12) revelen el baix nivell intel·lectual i moral del clericat urgellès al principi del s XIV i la decadència generalitzada dels monestirs. En produir-se el Cisma d’Occident (1378), el bisbe Berenguer d’Erill (1371-88) adoptà una actitud neutral entre Roma i Avinyó, mantinguda fins i tot després que el rei Joan I, escoltat el parer de l’assemblea de teòlegs i juristes reunida a Barcelona (1387), hagués decidit de posar els seus estats i l’església catalana sota l’obediència del papa avinyonès Climent VII. Durant els s XIV-XV els bisbes foren nomenats directament per la Santa Seu i, sovint, investits d’altres dignitats, residien habitualment fora de la diòcesi, com el cardenal Pere de Cardona (1472-1515), humanista i mecenes de les edicions venecianes del 'Breviarium (1487) i del 'Missale urgellense (1509). A la fi del s XIII les rendes del bisbat eren valorades en uns 200.000 sous barcelonesos, i a mitjan s XV, en 4.000 ducats, el 60% dels quals corresponia als centres comunitaris: monestirs (benedictins i cistercencs), canòniques (regulars i premonstratenques), convents (ordes mendicants) i cases dels ordes militars. La reforma tridentina, admesa en el sínode del 1566, trobà en el bisbe Andreu Capella (1588-1609), secundat pel secretari capitular Josep de Calassanç, un decidit promotor que maldà per impedir la penetració dels hugonots, erigí el seminari conciliar (1592), dotat amb les rendes de l’extingit monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i fundà a la Seu un col·legi de la Companyia de Jesús. Al s XVII, malgrat la cessió a la diòcesi de Solsona, creada el 1593, de quatre deganats (Solsona, Cardona, Berga i Bagà) i de 114 parròquies (1623), el bisbat d’Urgell en conservava encara unes 360, la seva renda anual ascendia a 8.000 escuts i la taxa que havia de satisfer a la col·lectoria apostòlica era de 2.000 florins. A partir d’aquesta època augmentaren els nomenaments de bisbes, de presentació reial, procedents d’altres regions de la península Ibèrica -la totalitat, llevat d’una sola excepció, en el període comprès entre els anys 1695 i 1827-, amb la consegüent castellanització de la cúria, dels mitjans d’expressió i dels documents emanats de l’autoritat episcopal, la qual cosa afectà també Andorra, país independent de parla catalana. Amb tot, l’ús del català es mantingué generalment en l’ensenyament de la doctrina cristiana, l’administració dels sagraments i la predicació de caràcter popular. Amb l’abolició del feudalisme (1811-37), l’església d’Urgell perdé definitivament la jurisdicció i els drets senyorials, exercits en diversos indrets i diverses poblacions de la diòcesi, llevat de la vall d’Andorra. Durant el pontificat del bisbe Simó de Guardiola, adherit a la causa carlina i exiliat per aquest motiu (1835-47), hom projectà la supressió del bisbat, descartada pel concordat del 1851, després del qual l’antiga divisió diocesana en deganats i oficialats experimentà diverses modificacions, abans de restar fixada (1904) en dinou arxiprestats. La darrera guerra civil (1936-39) costà la vida a 107 sacerdots, moltes esglésies foren incendiades i la major part dels arxius parroquials foren destruïts. El govern i la pastoral de la diòcesi han estat reestructurats últimament de cap i de nou, segons les normes del concili II del Vaticà i la legislació posterior, i s’ha constituït també una comissió del patrimoni cultural (1975), encarregada de la catalogació i salvaguarda de les obres d’art i dels arxius eclesiàstics. A part el butlletí oficial (des de l’any 1853), el bisbat edita dues publicacions de caràcter estadístic i informatiu, la "Guia de l’Església d’Urgell" (anual) i l'"Església d’Urgell", revista mensual (des del mes d’abr/1972). 13 CATALUNYA - GEOGRAFIA Urgell, canal alt d' (Catalunya) Canal derivat del canal d'Urgell. Construït el 1969 com a obra complementària de les empreses per tal d'augmentar l'eficàcia del canal d'Urgell. S'aconseguí incrementar la dotació real d'aigua i regularitzar-la al llarg de l'any, ja que deixava cabals balders en èpoques de demanda inferior. Per tal d'aprofitar-los, es projectaren dos canals suplementaris, que havien d'arrencar del principal pel marge extern. l'esquerre, dits de les Garrigues i de la Segarra. Però només es construí aquest, amb el nom d'alt d'Urgell. Regà la comarca d'Urgell, entorn de Tàrrega. 14 CATALUNYA - GEOGRAFIA
15 CATALUNYA - ART Urgell, catedral d' (la Seu d'Urgell, Alt Urgell) Temple principal del bisbat d’Urgell, dedicat a Santa Maria, al qual la capital del bisbat deu alhora l’origen i el nom (villa Sedis o Sedes Urgelli). Destruïda pels sarraïns, probablement l’any 793, juntament amb la ciutat romano-visigòtica Orgia o Orgellia, la primitiva església episcopal fou substituïda per una altra, bastida en temps de Carlemany, que el bisbe Sisebut consagrà, el 839, en presència del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya. Refeta, en estil romànic, pel bisbe Ermengol (1010-35), fou objecte d’una nova dedicació, l’any 1040, durant el pontificat del seu successor Eribau. A més de l’altar de Santa Maria, que ocupava l’absis central, en els documents coetanis són esmentats uns altres cinc altars: de sant Esteve, del Sant Sepulcre, de sant Just, de sant Jaume i de sant Ermengol, ja venerat com a sant pocs anys després de mort. Encara que el pla i les característiques siguin desconeguts, cal suposar que la distribució interior i els trets estilístics del nou temple devien ésser semblants als construïts contemporàniament en altres centres importants de la Catalunya comtal, com el monestir de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona o el proper Sant Serni de Tavèrnoles. L’església actual, cronològicament la quarta de les conegudes, començada pel bisbe Ot d’Urgell (1116-22), rebé un impuls decisiu el 1175, en encarregar-se de la seva continuació el mestre Ramon Llambard, de nom -i probablement també d’origen- italià, el qual, mitjançant contracte estipulat amb el capítol, es comprometé a cloure la volta en el termini de set anys, acabar el cimbori i aixecar les torres dels campanars. Les guerres, el saqueig de la Seu per les tropes d'Arnau I de Castellbò i Ramon Roger I de Foix (1195-96) i la disminució dels recursos econòmics obligaren a interrompre les obres a la fi del s XII, i ja no foren continuades. Les parts que restaven inacabades han estat revestides de pedra durant les darreres campanyes de restauració, entre els anys 1955 i 1974. Amb la supressió dels nombrosos afegits posteriors hom aconseguí, d’altra banda, de retornar-li l’aparença exterior original, amb la recuperació, entre altres elements destacats, del portal de la façana septentrional davant l’antiga plaça dels Oms, i fou completada, així mateix, la reforma de l’interior, desfigurat pels enguixats amb què havia estat recobert al s XVIII, reforma iniciada el 1918 pel bisbe Joan Benlloch. Exemplar únic dins el conjunt del romànic català per les seves característiques italianitzants, visibles sobretot en l’estructuració ornamental de la façana, coronada per un esvelt campanaret amb dos pisos de finestres geminades, i en la galeria que recorre la part superior del transsepte i l’exterior de l’absis, la catedral urgellenca és una basílica de tres naus, amb un creuer extraordinàriament llarg, dotat d’una cúpula i cinc absis, dels quals només el corresponent a la nau central, amb la seva graciosa absidiola inscrita dins el gruix del mur de tancament i presidida per la imatge de santa Maria, sobresurt a l’exterior. La imatge, romànica, tallada en fusta policromada, del s XIII (restaurada el 1922), titular de la catedral i patrona de la ciutat, és coneguda d’antic per “la Mare de Déu d’Andorra”, on, segons la llegenda, estigué amagada durant la invasió sarraïna. El gruix i la solidesa dels murs, les dues torres que emmarquen la façana i les altres dues, de grans proporcions, situades als extrems del creuer, permeten de suposar que els constructors no exclogueren la possibilitat d’una eventual utilització de l’edifici, a part la seva destinació sacra, com a lloc de refugi i de defensa en cas d’atac o d’envaïment de la ciutat, la qual cosa, de fet, s’esdevingué en més d’una ocasió. Dels portals, cinc en total, oberts al frontis i als flancs del nord i del sud de l’església, els dos darrers són els més evolucionats, i assenyalen el trànsit cap a unes fórmules constructives i ornamentals característiques del s XIII. La decoració esculpida revela, tanmateix, un parentiu estret amb la dels capitells del claustre, tots ells exclusivament de tipus ornamental o figuratiu, d’una clara influència rossellonesa. Pel que fa a aquest, de planta rectangular, de les quatre galeries que l’integraven avui només en resten tres d’originals, puix que l’ala de llevant, per motius utilitaris, fou enderrocada i substituïda el 1603 per una construcció d’un altre estil. Quant a les pintures murals, datades del s XIII, no se n'ha conservat cap en els emplaçaments originals, i totes foren arrencades poc després de ser descobertes, cosa que fa problemàtica la identificació de l’origen en molts casos. Destaquen les de la capella de santa Caterina, tres de les quals corresponents al cicle de Santa Caterina (una exposada al Museu Episcopal de Vic des del 1933, la segona propietat d’una fundació suïssa i la tercera adquirida el 2008 pel Museu Nacional d’Art de Catalunya a una entitat bancària) i una a la santa Cena, també al Museu Episcopal de Vic des del 1933. Res no ha romàs, en canvi, del cadirat gòtic del cor, obrat en la primera meitat del s XV, ni del retaule, amb aplicacions d’argent, del 1350, ni tampoc del que el substituí, el 1631, de fusta policromada, inspirat en el que hi havia a la catedral de Barcelona. L’actual altar major fou construït el 1962, prescindint de l’ara del s XI, de marbre blanc i de factura semblant a altres ares catalanes de la mateixa època, retrobada uns quants anys abans i que avui resta exposada a la veïna església de sant Miquel. 16 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgell, Cecília d' Veure> Cecília d'Urgell (comtessa de Mòdica). 17 CATALUNYA - HISTÒRIA
18 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgell, Elionor d' Veure> Elionor d'Urgell. 19 CATALUNYA - LITERATURA Urgell, escola historiogràfica d' (Urgell, s XI – s XII) Nom donat a un grup de cronistes de la diòcesi d'Urgell: l'escolàstic Borrell, que escrivia vers el 1040 la vida del bisbe d'Urgell Ermengol, un monjo de Sant Serni de Tavèrnoles autor d'una interessant nota històrica conservada fragmentàriament, l'anònim autor d'un text sobre la història del comtat d'Urgell, conegut només per la seva influència damunt altres obres, i el que vers el 1133 redactà una vida del bisbe Ot. 20 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgell, Guerau d' (Catalunya, s XIII - d 1271) Fill del comte Ponç I d'Urgell. A la mort del seu germà, el comte Àlvar, pretengué d'heretar el comtat al·legant que els fills d'Àlvar amb Cecília de Foix eren il·legítims, però Jaume I de Catalunya-Aragó, que havia ocupat el comtat, es negà a reconèixer-lo. 21 CATALUNYA - BIOGRAFIA
22 CATALUNYA - COMARCA
23 CATALUNYA - GEOGRAFIA Urgell, pla d' (Catalunya) Extensa plana de la Depressió Central Catalana a llevant del Segre (que en constitueix el límit occidental, entre Balaguer i Lleida). El límit septentrional són les serres de Bellmunt i d’Almenara, que la separen de la ribera de Sió. A l’est i al sud aquesta plana arriba fins a l’arc de terres més altes de la Segarra i de les Garrigues, amb l’accepció tradicional de les quals es contraposa. Així, només el sector de la comarca administrativa de l'Urgell, a l’oest de Tàrrega -que en resta exclosa-, al sud de la serra d’Almenara i al nord de Maldà, forma part del pla d’Urgell, al qual pertanyen, però, també el sector septentrional de la comarca de les Garrigues (amb les Borges, Juneda, Puiggròs i Arbeca), el sector sud-oriental de la comarca de la Noguera (amb Bellcaire d’Urgell, Bellmunt d’Urgell, Penelles, Vallfogona i Térmens) i el més oriental de la comarca del Segrià (amb Vilanova de la Barca, Alcoletge i els Alamús). La gran coincidència d’aquest territori amb l’àrea regada pel canal d’Urgell al sud de les serres de Bellmunt i d’Almenara ha fet que sovint hom hi inclogui també altres termes regats, com Puigverd de Lleida, Artesa de Lleida i Albatàrrec, del Segrià; d’altra banda, per aquestes raons, hom n'exclou actualment Vilagrassa, Sant Martí de Maldà i Belianes. Abans de la construcció del canal era una terra deserta, dedicada fonamentalment al pasturatge. Encara que amb una extensió més reduïda, a l’alta edat mitjana hom coneixia el pla d’Urgell amb el nom de 'plana de Mascançà; Linyola n'era el centre al s XI. 24 CATALUNYA - HISTÒRIA
25 CATALUNYA - HISTÒRIA Urgell, vescomtat d' (Catalunya, s X - 1314) Jurisdicció feudal de l’antic comtat d’Urgell, de primer personal i després hereditària. En la documentació urgellesa del s X (no hi ha cap notícia d’abans) surten diversos noms de vescomtes que disposen de béns alodials en el pagus d’Urgell, la qual cosa sembla indicar que hi degueren tenir, doncs, alguna relació o altra: Ermemir (potser l’Ermemir I, vescomte d’Osona) (929), Guiscafred (941), Simplici (956), suposat fill de Maiol (potser el Maiol vescomte de Narbona o de Macon), donador (946) al monestir de la Grassa d’un alou situat en el comtat d’Urgell. La dinastia vescomtal urgellesa començà, però, amb Miró (I), documentat del 953 al 975, any que, a precs d’ell, el bisbe Guisad (II) d’Urgell consagrà l’església de Santa Maria de Solsona. Fou pare del vescomte Guillem I, que apareix per primera vegada el 981 i al qual el comte Borrell II de Barcelona-Urgell féu donació (989) de la vall de Castellbò. Mort vers el 1035, fou succeït en el càrrec pel fill Miró II (mort el 1079) i els seus descendents Ramon II (mort el 1114) i Pere I (mort el 1150), el qual, mitjançant el casament amb Sibil·la, vescomtessa de Cerdanya (1126), incorporà a la seva casa el vescomtat cerdà i fou el primer a emprar el títol de vescomte de Castellbò (vescomtat de Castellbò). A la fi del s XI (abans del 1094) esdevingué vescomtat de l'Alt Urgell, quan, per iniciativa, segons que sembla, d’Ermengol V (1092-1102) i amb vista a la conquesta de Balaguer, fou creat un nou títol vescomtal per al Baix Urgell (vescomtat del Baix Urgell), el primer beneficiari del qual fou Guerau II de Cabrera, fill de Pere I, vescomte de Girona i de Letgarda de Tost, i nét, per tant, per part d’aquesta darrera, d’Arnau Mir de Tost, conqueridor i primer senyor d’Àger (vescomtat d’Àger). En pujar més tard llurs descendents al soli comtal d’Urgell, amb Guerau IV de Cabrera (I d’Urgell, mort el 1229), el vescomtat del Baix Urgell o d’Àger li restà unit fins a l’extinció d’aquesta segona branca de la casa comtal urgellesa, el 1314 (comtat d’Urgell). 26 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgell i Carreras, Ricard (Barcelona, 1873/74 – 1924) Pintor. Fill i deixeble de Modest Urgell, al costat del qual fou condeixeble d’Hermen Anglada i Camarasa. Format també a Llotja -on fou professor de dibuix artístic des del 1902-, amb Antoni Caba. Exposà sol per primer cop el 1889, a la Sala Parés de Barcelona, on tornà a exposar particularment el 1917. Començà pintant figures i retrats, i arribà aviat a les escenes de teatre, circ, music-hall , boxa, etc, que el caracteritzaren. Obtingué diversos premis en exposicions generals de belles arts de Barcelona (1896 i 1907), en expossicions nacionals de Madrid, a la de Buenos Aires del 1910 i a la internacional de Brussel·les, així com la primera medalla a la de Barcelona el 1911. A l’exposició d’art barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d’honor. Fou, amb Anglada, un dels pocs pintors que explorà a fons les possibilitats de la llum artificial, i al seu estudi de Gràcia tenia una complexa bateria d’il·luminació elèctrica per a pintar. La seva integració plena en la Societat Artística i Literària de Catalunya -i potser la seva enemistat personal amb Nonell- el mantingué al marge dels grups renovadors postmodernistes, malgrat que pel seu estil hi pertany plenament. Bàsicament realista, es dedicà al paisatge, però sobresortí, amb tècnica postimpressionista, en la descripció d’ambients d’interiors públics. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona. 27 CATALUNYA - BIOGRAFIA
28 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgell i Lafont, Ramon (Barcelona, s XVIII – s XIX) Advocat. És autor de diversos escrits jurídics i d'una traducció del tractat de proves judicials de Bentham. 29 CATALUNYA - GEOGRAFIA Urgell Mitjà, l' (Catalunya) Sector de la vall del Segre, i de l'antic comtat d'Urgell, des del grau d'Oliana fins prop de Balaguer, que hom pot considerar que comprèn les riberes d'Oliana, Bassella, Ponts i Artesa de Segre, la part baixa de la ribera Salada, la vall d'Àger, la conca de Meià, el marquesat de Camarasa, les baronies de Rialb, la Vansa i Montmagastre, els Aspres de Balaguer i la part baixa de la ribera de Sió, territoris de les actuals comarques de l'Alt Urgell, el Solsonès, l'Urgell i, sobretot, la Noguera. Aquesta regió de muntanya mitjana es contraposa, d'una banda, a l'Urgellet (o Alt Urgell estricte), i de l'altra, al pla d'Urgell (o Urgell, o Baix Urgell tradicional), i també al Segrià i a la Noguera estrictes. El nom de Mig Segre (pròpiament, Segre Mitjà) ha estat també proposat per a una comarca d'extensió semblant, contrada a Ponts. 30 CATALUNYA - BIOGRAFIA
31 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgellès i de Tovar, Fèlix (Barcelona, 1845 – 1919) Escenògraf i pintor. Deixeble de Josep Planella, és un dels grans pintors de l'escenografia romàntica catalana. S'especialitzà en decoracions de paisatges, que tenen un encís especial, amb ombres i clarors matisades. Durant un cert temps es dedicà només a la pintura de cavallet. Participà en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid, on guanyà dues medalles, a Girona i a Barcelona. El 1911 li fou concedida una medalla d'or. Les possibilitats de les grans dimensions de les teles escenogràfiques el temptaren a tornar a la pintura teatral, i del 1881 al 1888 féu societat amb Miquel Moragas i Ricart. Pintà decoracions per als teatres del Liceu, Principal, del Circ Barcelonès, Còmic, Nou, etc, i per a obres com Les muntanyes blanques, Maria de Magdala, Gisela i El capvespre dels déus, entre d'altres. 32 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgellès i Marquès, Pere (Barcelona, 1907 - ) Escultor de figures de ferro i pintor. Format a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de Barcelona, fou professor d'escultura de ferro a l'Escola Massana. Dirigí el Taller de Ferros Artístics i d'obres que duu el seu nom. Com a pintor ha exposat individualment a Barcelona (1978) i a Sitges (1979). 33 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urgellès i Trias, Manuel (Barcelona, 1866 – 1939) Pintor, dibuixant i gravador. Fill d'un teixidor, estudià a Llotja. Els primers temps de la seva vida són poc coneguts. El 1904 estudiava i treballava en alguna còpia al Museo del Prado de Madrid. Els anys 1905-07 posseïa, al barri de Ribera de Barcelona, un taller on es dedicà a l'ensenyament. Fou soci del Cercle Artístic de Barcelona i professor de pintura, dibuix i preferentment gravat -en especial l'aiguafort- a l'Institut de les Arts del Llibre. Preocupat per l'ensenyament, fundà el 1910 una efímera Societat Pestalozziana. Premiat a Buenos Aires el 1910, no recollí mai la recompensa, ja que 34 CATALUNYA - GEOGRAFIA Urgellet, l' (Alt Urgell) Nom amb que és coneguda la comarca, sense la part occidental del Baridà ni el sector meridional al sud del grau d'Oliana (les riberes d'Oliana i de Bassella). 35 CATALUNYA - PUBLICACIÓ Urgellia (Catalunya, 1978 - ) Revista anual. Té per subtítol "Anuari d'estudis històrics dels antics comtats de Cerdanya, Urgell i Pallars, d'Andorra i la Vall d'Aran". Fundada i dirigida per Cebrià Baraut i Obiols, és l'òrgan d'expressió de la Societat Cultural Urgellitana. Publicà estudis d'investigació històrica, texts antics inèdits i bibliografies. 36 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA Urmella (Bissaürri, Alta Ribagorça) Poble (1.250 m alt), a la vall de Benasc, a la dreta del torrent d'Urmella, afluent, per l'esquerra, de l'Éssera, que neix als vessants meridional i occidental de la tuca d'Urmella (2.535 m alt, contrafort meridional del pic Gallinero), que s'uneix al seu col·lector prop de Castilló de Sos. De la seva parròquia (Sant Just), que era de la jurisdicció de l'abat de Sant Victorià, depenien els llogarets de Renanué i de Rins. Formà un municipi (del qual depenia la quadra de les Fades), agregat al s XIX al d'Arassant. En aquest indret hi havia hagut l'antic monestir d'Orema. 37 CATALUNYA - BIOGRAFIA
38 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urpinell i Jovani, Lluís (Barcelona, 1953 - ) Poeta. Ha estudiat filologia catalana i anglesa i ha exercit la docència a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona. Fou cofundador de la revista de poesia "Tarotdequinze" i president de l'Associació Professional de Traductors, Intèrprets i Correctors de Llengua Catalana. La seva obra poètica comprès Exili forçós al Walhalla (1976), Lerwick (1980) i March/Arthur (1986). Fruit dels seus estudis sobre el poema anglès del 1811 Catalonia' fou el descobriment de la identitat de l'autor Edward Hawke Locker, sobre el qual féu un estudi. 39 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urquinaona y Bidot, José Maria (Cadis, Andalusia, 1814 – Barcelona, 31/mar/1883) Eclesiàstic. Format al seminari de Cadis, fou ordenat de sacerdot (1837). Nomenat bisbe de Canàries (1868) i de Barcelona (1877), en ambdós llocs succeí el bisbe Lluch i Garriga. Construí el nou Seminari (1879), que dotà del Museu de Geologia i de l’Acadèmia Filosòfico-científica de Sant Tomàs d’Aquino, que aplegava la intel·lectualitat universitària i eclesiàstica. Com a colofó de les festes del Mil·lenni de Montserrat (1880) obtingué de Lleó XIII la proclamació del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre el Principat de Catalunya i la coronació de la Mare de Déu. Elegit senador en representació de la província eclesiàstica catalana (1879), defensà a Madrid els interessos proteccionistes de la indústria catalana (1882), talment que en tornar a Barcelona fou rebut triomfalment per la multitud. Els tres darrers mesos de la seva vida hagué de fer cara a les forces integristes catalanes, capitanejades pel director d'"El Correo Catalán" Lluís Maria de Llauder i de Dalmases i per Fèlix Sardà i Salvany, i a intervencions directes de la Santa Seu. Fou sepultat a la basílica de la Mercè, i el municipi donà el seu nom a una de les places més cèntriques de Barcelona. 40 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
41 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA Urrea, Aldonça Eiximenis d' (Aragó, s XIII) Dama. Filla del noble Eiximèn d'Urrea. Es casà amb Ferran Sanxis de Castre, fill natural de Jaume I. En restà tràgicament vídua el 1275, quan Ferran fou negat al riu Cinca per ordre de l'infant Pere. Tingué del seu marit un fill, Felip Ferrandis de Castre, que havia de continuar el llinatge. 42 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Urrea, Pero de (País Valencià, s XV – 1469) Senyor d'Alcalatén i de Mislata. Fou conseller reial, camarlenc i governador general i lloctinent general del Regne de València (1458-69). Es casà amb Isabel de Mur, germana de Brianda de Mur (muller del virrei de Sardenya Nicolau Carròs). Fidel al rei en esclatar la guerra contra Joan II, lluità contra l'aixecament de l'infant Jaume d'Aragó, baró d'Arenòs, partidari del príncep de Viana. el 1461 portà pres a Xàtiva Joan de Beaumont y Curten, capità general del príncep Carles de Viana, amb qui compartí la presó. 43 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urrea, Pero de (Saragossa, Aragó, s XV – Tarragona, 1489) Arquebisbe de Tarragona (1446-89). Era canonge prior de la seu de Saragossa, i fou nomenat arquebisbe el 1446. Fou canceller de la corona catalano-aragonesa (1454-65, 1466-80). El papa Calixt III el nomenà general de les galeres que envià contra els turcs. Participà en la guerra contra Joan II, primer al costat del príncep Carles de Viana, però aviat es passà al bàndol del rei Joan II, el qual serví fent una guerra implacable als enemics del rei a les contrades de Tarragona i de Tortosa. El 1463, sota la seva protecció, es constituí una diputació del general reialista, formada per un sol diputat, Bernat de Saportella. El 1468 hostatjà el rei i assistí a la mort de la reina Joana a Tarragona. Féu corregir i editar de nou el breviari de la diòcesi, i construí el cadirat del cor de la catedral el 1479. El papa Calixt III el nomenà patriarca d'Alexandria, títol que féu servir sempre al costat del d'arquebisbe de Tarragona. Deixà escrita una relació de la guerra civil. 44 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
45 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urrutia y de las Casas, José de (Barcelona, 1728 – Madrid, 1803) Militar d'origen basc. El 1793 era mariscal de camp. A la Guerra Gran lluità contra els francesos al País Basc i a Catalunya, on fou nomenat capità general arran de la mort del comte de La Unión (set/1794-96). Assolí de redreçar el curs de la guerra, gràcies a l'acció de la junta de diputats dels corregiments catalans que es formà aleshores, i que ell impedí que es convertís en Junta de Govern del Principat. En signar-se la pau de Basilea (1795), fou ascendit al grau efectiu de capità general. La masia del terme de Badalona anomenada popularment can Ruti fou construïda per seu pare i heretada més tard pel seu germà Ramón de Urrutia. 46 CATALUNYA - BIOGRAFIA Ursèol, Pere Veure> Orsèol, Pere. 47 CATALUNYA - GEOGRAFIA Urtx (Fontanals de Cerdanya, Baixa Cerdanya) Poble (1.180 m alt) i antic municipi: 28,6 km2, agregat el 1969 al nou. El poble és situat a la zona de contacte entre la plana i les terres muntanyoses, al peu del serrat de les Planes. L'església parroquial (Sant Martí) és romànica (s XII) i té un interessant portal esculpit. El lloc és esmentat ja al s XI. 48 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urtx (Catalunya, s XI - s XIII) Llinatge feudal. Probablement eixit del casal vescomtal de Cerdanya-Conflent. Efectivament, hom pot identificar un vescomte Bernat d'Urtx, que actuava el 1081 i era fill d'un Bernat, amb el Bernat fill del vescomte Bernat II de Cerdanya-Conflent. Els Urtx empraren el títol vescomtal almenys fins al 1130. Sembla també que els Naüja tenen el mateix tronc que els Urtx, car posseïen béns a Naüja, Illa, Vilella, Rigardà, Jóc, Espirà i Estoer, tots aquests llocs essent senyories dels Urtx. Un dels primers personatges documentats és Galceran d'Urtx. 49 CATALUNYA - BIOGRAFIA
50 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urtx, Ermengol d' (Cerdanya, s XIII) Cavaller. Fou del seguici de Jaume I el Conqueridor. El 1271 fou un dels tres cavallers que acompanyaren el monarca a l'estiueig de repòs que féu a Torreallas, prop del Moncayo. 51 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Urtx, Galceran (I) d' (Catalunya Nord, s XII - 1173 ?) Senyor d'Urtx, de Naüja i d'una part de Jóc. És un dels primers personatges documentats d'aquest llinatge feudal. El 1134 rebé del vescomte Pere I de Castellbó la cessió d'una tercera part del vescomtat de Cerdanya i béns al de Conflent (entre els quals una part de Jóc) per raó dels drets que hi tenia. Sembla que fou el pare de Galceran i de Ramon (I) d'Urtx. 52 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Urtx, Galceran (II) d' (Catalunya Nord, s XII – 1247) Senyor d'Urtx. Fill de Ramon (I) d'Urtx. Posseí, a més, part de Jóc, Vià, Bulaternera, Estoer, Illa, Bar, Dòrria, Tuïr, Aristot, Campelles i la vall de Toses. Es casà (vers el 1230) amb la pubilla Blanca de Mataplana, baronessa de Mataplana. Foren fills seus Galceran (III), Ramon (II) i, probablement, Pere d'Urtx. 53 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urtx, Galceran (III) d' (Catalunya, s XIII - d 1279) Noble. Fill de Galceran (II) d'Urtx i de Blanca de Mataplana. Germà de Pere i Ramon (II) d'Urtx. 54 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Urtx, Galceran d' (Catalunya Nord, s XII) Fill de Galceran (I) d'Urtx i germà de Ramon (I). Ambdós germans foren esmentats en un sirventès de Bertran de Born, de qui eren amics. 55 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urtx, Galceran d' (Cerdanya, s XIII) Noble. Era senyor d'Illa (Rosselló). Jurà la primogenitura de l'infant Pere a Catalunya, a les Corts de 1251. Dos anys després formava al consell davant el qual, a Barcelona, l'infant Alfons jurà conformar-se amb les particions d'heretatge anunciades fins aleshores per Jaume I. 56 CATALUNYA - BIOGRAFIA
57 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urtx, Pere d' (Urtx, Baixa Cerdanya, s XIII – la Seu d'Urgell, Alt Urgell, 1293) Bisbe d'Urgell (1269-93). Fill probable de Galceran d'Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana. Era canonge de la Seu d'Urgell i ardiaca de Prats quan fou elegit bisbe d'Urgell. Celebrà dos importants sínodes a la Seu d'Urgell, el 1276 i el 1286. Tingué fortes lluites amb el comte Roger Bernat III de Foix, hereu del vescomtat de Castellbò, pel domini de les valls d'Andorra, que posà fi al pariatge del 1278, patrocinat per Pere II de Catalunya-Aragó i completat per una altra sentència arbitral del 1288, que són el punt d'arrencada de l'actual règim polític d'Andorra. Assistí a diversos concilis de Tarragona, i fou enterrat a la capella de Sant Salvador de la catedral d'Urgell, que ell havia fet construir. 58 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Urtx, Ramon (I) d' (Catalunya Nord, s XII – 1194) Magnat del rei Alfons I. Sembla que era fill de Galceran (I) d'Urtx i germà de Galceran, junt amb el qual són esmentats en un sirventès de Bertran de Born, de qui eren amics. Fou el pare de Galceran (II) d'Urtx. 59 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urtx, Ramon d' (Mataplana, Ripollès, s XIII - Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1297) Cavaller. Baró de Mataplana. Fill hereu de Galceran (II) d’Urtx i de la baronessa Blanca de Mataplana. Es casà amb Esclarmunda de Conat i fou pare de Ramonet d’Urtx i d’Hug de Mataplana (Hug I de Pallars). Des del 1256 signà documents al costat dels seus pares, i actuà amb la seva mare fins a la mort d’aquesta (1290). La divisió que el rei Jaume I féu dels seus estats deixà part dels seus dominis, a la Cerdanya i a la vall de Toses, dins el Regne de Mallorca. Sembla que cal referir al seu fill Ramonet la fracassada defensa d’Elna (1295) durant la invasió de Catalunya del rei Felip III de França. També fou Ramonet el Ramon d’Urtx que era majordom reial dels béns de Jaume II a Múrcia, i que morí abans que el pare, el mateix 1297. Fou marmessor del comte Arnau Roger I de Pallars 60 CATALUNYA - BIOGRAFIA Urtx, Ramon d' (Catalunya, s XIII) Noble. El 1251 assistí a les Corts catalanes, on prestà homenatge a l'infant Pere, el futur Pere II el Gran. També assistí a Barcelona a una assemblea de notables, on fou el jurament de conformitat del fill gran de Jaume I, Alfons. Aquest Ramon d'Urtx, per raons cronològiques, sembla destriable de l'homònim. 61 CATALUNYA - HISTÒRIA Urtx, vescomtat d' (Fontanals de Cerdanya, Baixa Cerdanya) Denominació temporal que hom troba al terme del castell d'Urtx. El 1081 apareix documentat un Bernat, vescomte d'Urtx, fill d'un altre Bernat, que hom ha identificat com a germà del vescomte Ramon II de Cerdanya. 62 CATALUNYA - EMPRESA Uruguay (Catalunya, s XX) Vaixell de la Companyia Transatlàntica. Fou convertit en presó flotant, al port de Barcelona, durant la Segona República. Freqüentat de primer per presos socials anarquistes, arran dels fets del Sis d'Octubre serví, juntament amb el "Ciudad de Cádiz", l'"Argentina" i el "Manuel Arnús" (aquest darrer al port de Tarragona), com a centre de detenció dels complicats en la revolta, entre ells el govern de la Generalitat, regidors d'esquerra de Barcelona, diputats i altres personalitats. Després del 19/jul/1936 hi foren empresonats molts dels participants o simpatitzants amb l'aixecament militar. 63 CATALUNYA - MUNICIPI
64 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA Ús i Ensenyament del Valencià, llei d' (País Valencià, 18/nov/1983) Llei aprovada per les Corts Valencianes, reunides a Alacant. El seu objecte és el desenvolupament de l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, que reservava a futures lleis l'establiment de criteris d'ús lingüístic en l'administració i l'ensenyament i la delimitació dels territoris en què s'aplicaria l'ús de la llengua pròpia, anomenada valencià, tal com havia fet anteriorment l'Estatut. El seu abast és semblant al de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya, promulgada anteriorment, amb algunes diferències: no inclou les previsions que en aquella llei havien estat objecte de recurs d'inconstitucionalitat, admet que els topònims puguin tenir doble versió valenciana i/o castellana, regula de forma distinta l'ús educatiu del valencià (que no és declarat llengua pròpia de l'ensenyament), etc. 65 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Usàbal i Hernández, Lluís Felip (València, 1876 - 1937) Pintor. Passà bastants anys a diversos països d'Europa i Amèrica. Són notables les obres que té al Museu de València. 66 CATALUNYA - GEOGRAFIA Usall (Porqueres, Pla de l'Estany) Poble, situat al sector septentrional del terme, al nord del llac de Banyoles, a l'altiplà d'Usall, de travertí, a llevant de l'estany d'Espolla. Centra la població, disseminada, l'antiga església parroquial de Sant Cristòfol, romànica (s XI), molt primitiva, similar a la de Mata, amb campanar d'espadanya. El lloc és esmentat ja el 1017, i era possessió del monestir de Banyoles. Entre les masies del seu terme es destaca la de can Traver, que remunta al s XIII. 67 CATALUNYA - BIOGRAFIA
68 CATALUNYA - BIOGRAFIA Usart i Furriol, Nicolau (Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 1854 – Barcelona, 1928) Industrial téxtil. Realitzà nombrosos invents que comportaren altres millores i novetats en els procediments de fabricació i en els resultats obtinguts. Entre aquestes experiències reeixides figura la creació del teler mecànic de l'anomenada vichy ample, i un tipus de mocador de sedalina per al cap. Concedí l'explotació de les seves patents a molts països. 69 CATALUNYA - POLÍTICA Usatges de Barcelona (Barcelona, 1056 - 1068) Compilació de pràctiques judicials, constitucions, preceptes, textos provinents de diverses obres i altres elements jurídics, que constituí durant l'edat mitjana el codi vigent als territoris del comte de Barcelona, i, més tard, al Principat de Catalunya. Els seus preceptes foren durant segles la base del dret públic i privat de Catalunya, i constitueixen la font principal del dret català. La seva paternitat és encara incerta, malgrat les atribucions expresses de molts articles al comte Ramon Berenguer I, recollides i admeses per molts historiadors catalans. Tal com han pervingut, són una compilació dreçada per un jurisconsult de la cúria comtal barcelonina en època més tardana (s XII), que incorporà a un nucli primitiu, promulgat durant el regnat de Ramon Berenguer I (1035-76), agregacions de diversos elements provinents dels arxius de la cúria. El nucli legal primitiu fou promulgat per Ramon Berenguer I en assemblea amb els magnats consignats en l'Usatge 4 (entre els quals hi havia els jutges Guillem March, Ponç Bonfill March i Guillem Borrell), en data insegura (v 1064 o 1068), durant l'època del seu matrimoni amb Almodis (1055 a 1070). Consta d'unes seixanta disposicions: preceptes promulgats per Ramon Berenguer I i usualia de la cúria o tribunal del comte de Barcelona. El mot llatí usualia (en català, usatges) significa, en sentit estricte, usos o principis judicials, però en sentit més ampli equival a costum. Probablement alguns magnats (sapientes) que participaren en l'assemblea on foren promulgats van intervenir en l'elaboració dels usualia, especialment Ponç Bonfill March, conseller de Ramon Berenguer I i màxima figura de l'escola de juristes i gramàtics de Barcelona. Aquest nucli primitiu té dues seccions: a) una de concreció escrita del nou dret consuetudinari feudal, ignorat absolutament pel Liber Iudiciorum visigòtic, aleshores vigent; té la finalitat de suplir les deficiències de la llei goda en ordre a les noves circumstàncies socials, d'adaptar l'organització del comte de Barcelona al sistema feudal, d'establir amb caràcte jurídic les diverses categories personals, de fixar els drets dels senyors i d'assentar les obligacions i els tràmits derivats de les relacions feudals entre senyors i vassalls; b) una altra secció d'adaptació de la llei als nous temps, de caràcter penal, en la qual s'adapten els pagaments de les esmenes al règim dinerari en plata, per posar-lo a l'abast dels humils. Un segon nucli legal fou la constitució de Pau i Treva, promulgada per Ramon Berenguer I i les jerarquies eclesiàstiques a la catedral de Barcelona, amb motiu de la croada contra Barbastre (1064). El tercer cos legislatiu, potser del temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), regulava la pau territorial, civil i comtal, fins aleshores en mans eclesiàstiques, sota la responsabilitat del comte de Barcelona. La reglamentació de la pau pel poder públic fou una arma poderosa, emprada pels comtes al servei de la seva política. El quart nucli, en bona part doctrinal, proclamava els drets, els deures i les atribucions del Príncep, establerta la potestat executiva, legislativa i judicial, fixava els deures de protecció i fidelitat envers els qui estaven sota l'autoritat comtal i consignava el poder militar i el domini eminent sobre els castells, els camins i els béns d'aprofitament comunal. 70 CATALUNYA - POLÍTICA USC Sigla de la Unió Socialista de Catalunya. 71 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
72 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
73 CATALUNYA - GEOGRAFIA Useu (Gerri de la Sal, Pallars Sobirà) Poble (846 m alt), fins el 1969 pertanyia al terme de Baén, situat en un tossal que domina, per la dreta, la vall del riu Major. La seva església parroquial (Sant Romà) era annexa de la de Baén. La jurisdicció del lloc era de l'abat de Gerri. 74 CATALUNYA - GEOGRAFIA Usia, riu d' (la Torre de Cabdella, Pallars Jussà) Veure> Cabdella, riu de. 75 CATALUNYA-ARAGÓ - HISTÒRIA
76 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
77 CATALUNYA - GEOGRAFIA Ustrell (Vallès Occidental) Veure> Ullastrell. 78 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
79 CATALUNYA - BIOGRAFIA
80 CATALUNYA-ARAGÓ - HISTÒRIA Utrecht, tractat d' (Utrecht, Països Baixos, 11/abr/1713) Tractat que posà fi a la guerra de Successió. Signat després de llargues converses (iniciades a Londres el 1711), fou complementat pel tractat de Rastatt i altres tractats menors. El conjunt de tractats afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics: la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal. El problema de les constitucions pròpies dels Països Catalans fou debatut també en les negociacions preparatòries del tractat (nov/1711 a abr/1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que s’hi havien obligat pel pacte de Gènova), toparen amb la negativa dels representants de Felip V a respectar-les (Cas dels Catalans). El 14/mar/1713, a esquenes dels catalans, fou signat, com a pas previ per a la signatura de la pau, el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes de l’emperador, mentre la qüestió de les constitucions catalanes romania ajornada per a la pau pròxima. Quan se signà la pau pròpiament dita entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador Carles, que es negà a participar-hi), els anglesos, que hi obtingueren la possessió de Menorca, que ocupaven des del 1708, renunciaren a la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia de trencar la resistència catalana. Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l'Hospitalet); coneguts aviat per la població catalana, feren que la junta general de braços de Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador i de la reina d’Anglaterra en la defensa de les constitucions catalanes. Però la Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastatt. 81 CATALUNYA - BIOGRAFIA
82 CATALUNYA - BIOGRAFIA
83 CATALUNYA - BIOGRAFIA Utrillo i Vidal, Miquel (Sitges, Garraf, 1915 – Madrid, 9/gen/1990) Escriptor. Fill de Miquel Utrillo i Morlius, exercí el periodisme i la crítica d'art i d'esports; publicà d'una manera esparsa la interessant 84 CATALUNYA - MUNICIPI
85 CATALUNYA - HISTÒRIA Utxesa (Torres de Segre, Segrià) Antic terme, on hi ha el pantà d'Utxesa, que serveix per a la regulació del canal de Seròs, i per a la producció d'energia elèctrica. També és anomenat pantà de Secà. 86 CATALUNYA - BIOGRAFIA Uyà i Morera, Jaume (Sant Sadurní d'Anoia, Alt Penedès, 1913 - ) Escriptor. Als 14 fundà a Sant Sadurní una revista local. Estudià a Barcelona filosofia i lletres i música. S'ha dedicat a l'ensenyament. És autor de la novel·la Pst!... sintetitzem! (1957), guardonada amb el premi de novel·la humorística Santiago Rusiñol.
Anar a: [ Ur ] [ Urgell, c ] [ Urgelle ] [ Urre ] [ Urtx, R ] [ Use ] |
|
© 2006-2016 / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons
|
Urgell, l' (
Usó i Mezquita, Vicent
Utiel (
Utrillo i Morlius, Miquel
Utxafava (