|
|
|
Anar a: [ Valla ] [ Vallbona d ] [ Vallci ] [ Vallde ] [ Valldev ] [ Valles ] L'absolució d'un culpable és una condemna del jutge. (Publili Sirus) 1 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA Vallabriga (Beranui, Ribagorça) Poble (1.160 m alt) (ort trad: Ballabriga), al peu de la serra de Vallabriga (contrafort oriental del Turbó, que forma la paret occidental del congost d'Ovarra), dominant la vall d'Isàvena, damunt l'antic monestir d'Ovarra. És centrat per l'església parroquial de Sant Esteve. 2 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
3 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
4 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valladares y Mejía, Gavino de (Aracena, Andalusia, s XVIII – Barcelona, 1794) Bisbe Barcelona (1775-94) i escriptor. Desplegà una intensa activitat pastoral i administrativa en la reorganització del seminari (1784) i promovent campanyes tumultuoses a càrrec de l'apòstol d'Andalusia, Diego José de Cádiz. Fomentà, a través del premostratenc Jaume Caresmar, l'ordenació dels arxius capitular i de la mensa episcopal. És autor de molts treballs pastorals i jurídics, alguns d'ells en català o en edició bilingüe, com un Promptuari de la doctrina cristiana per l'ús dels nois empleats en les fàbriques de pintats d'esta ciutat (1786). 5 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallalta, la (Maresme) Vall, entre el massís del Montnegre, les serres de coll Sacreu, de Pedracastell i del Sot de l'Infern. És drenada per la riera de la Vallalta o riera de Sant Pol. El sector més occidental de la capçalera pertany al municipi d'Arenys de Munt; la restà comprèn els de Sant Iscle de Vallalta i Sant Cebrià de Vallalta, i s'obre a la plana litoral de Sant Pol de Mar. 6 CATALUNYA - HISTÒRIA Vallalta del Maresme (Maresme) Nom adoptat el 1937 per al municipi de 7 PAÍS VALENCIÀ -MUNICIPI
8 CATALUNYA - GEOGRAFIA
9 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
10 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallat d'Estaon, el (la Vall de Cardós, Pallars Sobirà) Vall de l'antic mun. d'Estaon, de direcció nord-sud, que comprèn la major part del municipi d'Estaon, dins la vall de Cardós. Davalla de la serra de Campirme, s'obre pas entre el Montcalbo i la serra Mitjana, i després de passar per Estaon, Anàs i Bonestarre es dirigeix vers l'est a la vall principal de Cardós per Surri i Ribera de Cardós. És anomenada també vall d'Estaon. 11 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA Vallàuria (Banyuls de la Marenda, Rosselló) Veure> Vallòria. 12 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallbiguera, bordes de (les Valls de la Valira, Alt Urgell) Grup de bordes, fins al 1970 del terme de Civís, proper a les bordes de Cortvassill. 13 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallblanca de Riells (Bigues i Riells, Vallès Oriental) Veïnat, dins la parròquia de Riells del Fai, al peu dels cingles de Bertí. 14 CATALUNYA - HISTÒRIA
15 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallbona (Barcelona, Barcelonès) Barri residencial obrer i perifèric de la ciutat, que, dins l'antic terme municipal de Sant Andreu de Palomar, limita amb el terme municipal de Montcada i Reixac i és separat i aïllat del barri de la Torre del Baró per l'autopista a Perpinyà (els comunica un tub metàl·lic per sota de l'autopista). Es formà dins l'antiga quadra de Vallbona i la important propietat rural dels Pinós, que al s XIX passà a la família Sivatte (1873), que es dedicà a partir d'aleshores al negoci de l'especulació d'aquestes terres. L'edificació d'aquest sector s'inicià el 1920 amb la construcció d'algunes torres d'estiueig per a la menestralia andreuenca. A partir del 1955 hi fou iniciada l'edificació de casetes, la majoria d'autoconstrucció, per immigrats a la recerca d'habitatges a bon preu. És mancat dels principals equipaments urbans. Té associació de veïns, que forma part de la de Nou Barris i que ha aconseguit en els darrers anys alguns dels equipaments urbans bàsics (aigua, transports públics, pavimentació d'alguns carrers). 16 CATALUNYA - HISTÒRIA Vallbona (Favara de Matarranya, Matarranya) Despoblat, al sud del terme, a la dreta del riu d'Algars. El s XIV formava part del Principat de Catalunya, a diferència de la resta del municipi, que es trobava sota jurisdicció aragonesa. 17 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA
18 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallbona (la Pobla de Cèrvoles, Garrigues) Partida, al sud del poble, relacionada probablement amb Ramon de Vallbona, fundador de la comunitat eremítica de Cèrvoles. 19 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Vallbona (Camp de Túria) Veure> Pobla de Vallbona, la. 20 CATALUNYA - MUNICIPI
21 CATALUNYA - MUNICIPI
22 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallbona de les Monges, monestir de (Vallbona de les Monges, Urgell) Monestir cistercenc femení. La fundació del cenobi resultà de la fusió de la comunitat aplegada per l'eremita Ramon de Vallbona l'any 1157 i de la comunitat vinguda de Tulebres (Navarra) el 1172, sota el comandament d'Oria Ramírez, que en fou la primera abadessa. El temple acusa la transició del romànic al gòtic: té planta de creu llatina, amb una porta romànica que s'obre en el braç esquerre del transsepte; al creuer d'aquest amb la nau principal s'aixeca un elegantíssim cimbori. El claustre fou començat al s XII i acabat al XV, i les galeries palesen els diferents estils de les èpoques en què fou construït. 23 CATALUNYA - BIOGRAFIA
24 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallbona i Sallent, Rafael (Barcelona, 27/ago/1960 - ) Periodista, escriptor i guionista de ràdio i televisió. Els seus primers reculls poètics tracten d'alguns mites de la modernitat i Sabates italianes (1987) donà forma literària a guions de ràdio. També ha publicat narrativa i novel·la eròtica: El concert de París (1990, premi La piga), així com narrativa juvenil i novel·les, com Rosa (adaptació de la sèrie televisiva) i Plaça dels Àngels (2000). Ha aplegat alguns dels seus articles a Riure a Barcelona (1990) i fou cap de cultura del diari "El Observador". Entre els guions difosos per ràdio, cal assenyalar Beatles si us plau (1986), Qui és, qui era? (1986-87), Elvis per sempre (1988) i Lletrasset (1989). Dels guions emessos per Televisió Espanyola, destaquen Especial Núria Feliu (1989) i Pusaçtoc (1989-90). 25 CATALUNYA - HISTÒRIA Vallcabra, comtat de (Catalunya) Títol concedit el s XVII a Cristòfor de Potau i d'Oller. Passà als Ascón, als Alta-riba i als Sabater. 26 CATALUNYA - HISTÒRIA Vallcabra, marquesat de (Catalunya) Títol concedit el 1709, pel rei-arxiduc Carles III, a Josep Faust de Potau i de Ferrer, segon comte de Vallcabra. Passà als Despujol i als Sáenz de Heredia. 27 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallcalent (Lleida, Segrià) Partida de l'horta, a ponent de la ciutat, sota el pla de les Torres. Era una antiga zona de conreu de blat, vinya i cànem que el canal de Pinyana ha revalorat. 28 CATALUNYA - HISTÒRIA
29 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallcanera (Sils, Selva) Poble, al sector septentrional del terme (fins al començament del s. XX havia format part del municipi de Riudarenes), prop de la riera de Vallcanera, que aflueix, juntament amb la de Sils, a la de Santa Coloma. L'església parroquial és dedicada a santa Eulàlia. 30 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallcarca (Barcelona, Barcelonès) Barri (ant: Vallcàrquera), situat a l’antic terme municipal d’Horta, al límit amb el de Gràcia, entre l’avinguda de la República Argentina i el passeig de la Vall d’Hebron. El nucli més antic és el de la Farigola, situat entre el Coll i la riera de Vallcarca, al voltant del qual a la fi del s XIX s’anà configurant un dels barris d’estiueig de la menestralia barcelonina (urbanització de Can Falcó, en terres del baró de la Barre de Flandes). Format per cases de planta baixa, alguna petita indústria, torres (sobretot als carrers de Gustavo Bécquer i del Baró de la Barre) i camps, s’hi inicià a partir dels anys 1950 un lent procés d’edificació en alçada. Es comunica amb la Vall d’Hebron per l’avinguda de l’Hospital Militar (antiga riera de Vallcarca), amb el barri dels Penitents pel carrer d’en Gomis, i amb els barris del Carmel i d’Horta pel passeig de la Mare de Déu del Coll. Té el grup escolar Felip Bertran i Güell, antiga escola municipal de la Mancomunitat (Grup La Farigola). El seu territori formava part de l’antiga parròquia de Sant Genís dels Agudells, i al s XIX era un dels quatre districtes en què era dividit el terme municipal d’Horta; el 1905 tenia 1.779 h, una tercera part de la població d’Horta. Juntament amb el barri dels Penitents forma un sol barri administratiu dins del districte de Gràcia. 31 CATALUNYA - GEOGRAFIA
32 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallcarca (Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental) Veure> Sant Feliu de Vallcarca. 33 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallcàrquera (Figaró-Montmany, Vallès Oriental) Poble (o Vallcàrcara), l'antic terme del municipi comprèn la part baixa de la riera de Vallcàrquera, afluent, per l'esquerra, del Congost que neix al Tagamanent i s'uneix al seu col·lector el Figueró, poble sorgit a partir del s XVIII dins el terme de la parròquia de Sant Pere de Vallcàrcara. 34 CATALUNYA NORD - MUNICIPI
35 CATALUNYA - MUNICIPI
36 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallcivera, coma de (Lles, Baixa Cerdanya) Coma, al límit amb Andorra (Encamp), afluent, per la dreta, de la vall de la Llosa, que davalla del port de Vallcivera (2.517 m alt., al camí de Puigcerdà a Andorra per la vall Tova) i s’uneix al seu col·lector sota el bony d’Engaït, després de rebre, per l’esquerra, el riu de Montmalús. A la capçalera de la vall hi ha els estanys de Vallcivera. La capçalera de les valls afluents de Ribús i de Montmalús i una gran part del vessant de la dreta de la capçalera de la vall de la Llosa, fins a la portella Blanca d’Andorra, són dins territori andorrà, malgrat trobar-se al vessant cerdà, però el mapa d’Andorra de Marcel Chevalier, del 1925, incloïa dins d’Andorra també la part més alta de la coma de Vallcivera, entre el port de Vallcivera i el coll de Ribús, frontera reproduïda en la primera edició del mapa topogràfic francès; al Mapa topográfico nacional espanyol, en canvi, la frontera hispano-andorrana arriba fins a l’alt dels Pessons, des del port de Vallcivera, seguint el torrent de Vallcivera fins a la seva confluència amb el riu de la Llosa i aquest darrer riu en amunt fins a la portella Blanca d’Andorra, de manera que deixa en territori andorrà la totalitat de les valls de Ribús i de Montmalús i els vessants esquerre de la coma de Vallcivera i dret de la capçalera de la vall de la Llosa. Aquesta discrepància tingué transcendència durant la guerra de 1936-39, perquè alguns fugitius es cregueren en territori andorrà quan encara no hi eren. Tanmateix, l’edició del 1969 del mapa topogràfic francès a escala 1:50 000 segueix el traçat del mapa espanyol. 37 CATALUNYA - HISTÒRIA Vallclara (Vilanova de Sau, Osona) Antiga ermita, situada al vessant occidental de la muntanya de la Gavarra, en una petita vall, prop del coll de Querós. Santa Maria de Vallclara existia ja el 1166, i el 1285 era regida per un clergue. És tradició molt vella (1640) que havia estat un monestir de monges benetes (més versemblantment de donades). L'administrà fins al 1480 el prior de Sant Pere de Casserres, i després passà 38 CATALUNYA - MUNICIPI
39 CATALUNYA - HISTÒRIA Vallclara, monestir de (Cabassers, Priorat) Antic monestir de canonges premostratencs. Als vessants del Montsant. El lloc fou donat per Ramon Berenguer IV a l'abat Esteve de Flabemont (Lorena) per a edificar un monestir amb un grup de premostratencs i cavallers que havien vingut, comandats per l'abat, a lluitar com a croats en les conquestes de Tortosa i de Lleida. Regí inicialment la fundació el prior Frederic, però el 1158 fou abandonat pels canonges, hom creu que a instàncies del monestir de Poblet o del bisbe de Tortosa, que es possessionà del lloc. La part de la comunitat catalana es dispersà, alguns anaren al veí convent de Bonrepòs, i un dels antics canonges, Joan d'Organyà, fou un dels fundadors del monestir de Bellpuig de les Avellanes. Del monestir, que es trobava en ruïnes el 1608, hom coneix només l'emplaçament. 40 CATALUNYA - HISTÒRIA
41 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallcorba i Plana, Jaume (Tarragona, 21/nov/1949 - ) Poeta, filòleg i editor. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. Professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona. Interessat per les activitats artístiques d'avantguarda, fundà la revista "Quaderns Crema" (1979-84) i l'editorial homònima. Ha publicat els reculls poètics Onades i estels (1973), Pàrking de les feres (1974), A l'hivern preus especials (1976) i Postals (1981). Ha estat autor també dels estudis Lectura de la "Chanson de Roland" (1986) i Noucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història d'una estètica (1995), i responsable de l'edició crítica de l'obra de J.M. Junoy i de J.V. Foix. 42 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldan (Odèn, Solsonès) Poble, a l'extrem occidental del terme, a la vall de la riera de Valldan, tributària, per la dreta, del Segre, damunt la vila d'Oliana (Alt Urgell). L'església parroquial (Sant Just) pertany al bisbat d'Urgell. El lloc és esmentat ja el 839. Als s XIV i XV és esmentat el castell de Valldan, pertanyent al comtat de Cardona. Formà, al s XIX, un municipi amb la Móra Comtal i Sàlzer. 43 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldan, la (Berga, Berguedà) Poble, centrat en l’església parroquial de Sant Bartomeu, bé que el consell municipal es reunia a l’hostal del Bou, a mig camí entre l’església i la ciutat de Berga. La primitiva parròquia del terme, de la qual era sufragània Sant Bartomeu de la Valldan, és la de Sant Pere de Madrona, que es conserva al vessant de la serra de Queralt. 44 CATALUNYA - HISTÒRIA Valldaneu (Sant Martí de Centelles, Osona) Antiga parròquia, situada sota els cingles del pla de la Garga, a la banda dreta del Congost. Forma part del poble de l'Abella, que fou creat dins la seva demarcació. El lloc existia ja el 898. La parròquia de Sant Pere de Valldaneu era una de les set antigues parròquies de la baronia i després comtat de Centelles, coneguda des del 1007. L'edifici és romànic (s XII), ampliat amb capelles 45 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldàries, torrent de (Noguera) Curs d'aigua de la comarca, afluent dretà del Llobregòs, que neix a la serra del Bancal, dins el terme de Vilanova de l'Aguda, antigament Vilanova de Valldàries, i passa sota la torre i antiga església de Sant Miquel de Valldàries. 46 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldarió (la Roca del Vallès, Vallès Oriental) Veïnat i antiga quadra (o Valldariolf). El lloc és esmentat l'any 900. 47 CATALUNYA - HISTÒRIA Valldarnàs (Camarasa, Noguera) Despoblat, al sud de la vila, desaparegut, sembla, els s. XIV o XV. 48 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldarques (Coll de Nargó, Alt Urgell) Poble, fins al 1969 del de Montanissell, situat al sud del terme, a la capçalera del riu de Valldarques, afluent per la dreta del riu de Sallent (tributari del Segre), que neix a la serra de Setcomelles i que discorre al peu dels vessants septentrionals de la serra d'Aubenç. L'església parroquial (Sant Romà), ès romànica. El lloc és esmentat ja l'any 839. 49 CATALUNYA - HISTÒRIA Valldaura (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental) Antic monestir cistercenc (després palau reial), situat en un fondal, el sot de Valldaura, als vessants septentrionals de la serra de Collserola, al límit amb el terme de Barcelona. El 1150 els Montcada cediren el lloc, amb terres, als cistercencs de la Grand Selva, i el 1152 ja hi funcionava una abadia (Santa Maria de Valldaura). La proximitat de Barcelona i la dificultat d'expansió mogueren la comunitat a cercar molt aviat un nou indret, que (després d'un intent d'establir-se a Ancosa, del 50 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valldaura, Agna de Pseudònim de l'escriptora Joaquima Santamaria i Ventura. 51 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valldaura, Bernat de (València, s XIV) Ciutadà. El 1344 era un dels delegats de València a l'assemblea parlamentària de Barcelona, que convocà Pere III el Cerimoniós per decidir la sort del desposseït Jaume III de Mallorca. 52 CATALUNYA - HISTÒRIA Valldaura, monestir de (Olvan, Berguedà) Antiga abadia cistercenca femenina. El 1231 els germans Bernat i Geralda de Saportella erigiren una església al seu domini del Favar, on el 1233 el bisbe d'Urgell els autoritzà a tenir culte i edificar un monestir. El 1237 hi passà una part de la comunitat de la Bovera, regida per l'abadessa Centella. El 1241 hi professà la fundadora Geralda de Saportella. Sota la protecció dels Saportella, dels reis Jaume I (1276) i Pere II (1285) i de nobles veïns, formà aviat un extens patrimoni, amb l'adquisició d'importants béns. La comunitat tenia 10 monges el 1320. El 1335 una part de la comunitat inicià la fundació del monestir de Montbenet, a Berga, que començà la seva vida independent el 1339. L'isolament del lloc fou causa d'intents de trasllat de la comunitat a Manresa des del 1338, que reeixiren l'any 1399 (monestir de Valldaura). A Valldaura d'Olvan resta l'antiga església, transformada el 1380 per l'abadessa Sibil·la de Pinós i reformada de nou el 1600, on es venera la imatge de transició romànico-gòtica de Santa Maria de Valldaura i hi ha restes de l'antic monestir a la veïna masia de Valldaura. 53 CATALUNYA - GEOGRAFIA
54 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valldaura, Nicolau de (València, s XIV – s XV) Marí i ciutadà. Serví Alfons IV el Magnànim. Fou capità de la galera reial a l'expedició de 1420 en què el monarca anà a Sardenya i Còrsega i, finalment, a Nàpols. 55 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldebaió (Serinyà, Pla de l'Estany) Veïnat. 56 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldebous, barranc de (Montsià) Curs d'aigua intermitent (o de Godall), que neix al sector meridional dels ports de Beseit, a la mola del Boix, dins el terme de la Sénia. El seu sector més alt passa encaixat. Al pla de la Galera és termenal dels municipis de la Sénia, a la dreta, i de Mas de Barberans i d'Ulldecona, a l'esquerra; prop de la Miliana canvia la seva direcció vers el nord-est, i s'uneix a la Galera, per la dreta, a la rambla de la Galera. 57 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Valldecrist, cartoixa de (Altura, Alt Palància) Important monestir cartoixà, situat prop de la vila. Fou fundada per l’infant Martí, futur rei Martí I, quan era comte de Xèrica i senyor de Sogorb, després d’obtenir l’autorització del papa Climent VII (1385) i del rei Pere III (1386). L’orientà el prior de Portaceli, però els seus primers monjos procedien d’Escaladei. Tot seguit la nova casa rebé del fundador i dels reis Pere i Joan importants donacions, que la feren senyora d’Altura, Alcubles, Xèrica i de molt importants béns i drets a Sogorb, Massalfassar, Mauella, Castelló de la Plana, etc. La parròquia de Castelló li fou unida durant quatre segles, igual que el santuari de la Cova Santa, prop de Sogorb, que se'n separà el 1606. Per al nou monestir hom féu una primera església de Sant Martí, consagrada el 1401, i una nova església, molt més gran, iniciada pel rei Martí el 1403 i continuada els anys següents. La seva muller Maria de Luna féu construir el claustre gòtic i dotze noves celles. A l’època del Cisma d’Occident tingué un paper molt important, per tal com l’escollí per residència fra Bonifaci Ferrer, antic mestre de novicis, creat per Benet XIII prior general de l’orde en els territoris de la seva obediència. S'hi celebraren capítols generals entre el 1411 i el 1419, en temps també del seu successor Guillem de Lanotte. El 1448 el monestir tenia 18 monjos i 8 llecs, però el seu nombre normal era de 24 monjos, nombre que superà el 1764, quan tenia 26 monjos, 14 conventuals, 8 donats i 17 fàmuls. En fundar-se la Congregació Nacional de Cartoixans Espanyols el 1785 fou designada aquesta cartoixa per a residència perpètua del definitori de la congregació, i s’hi celebrà el 1774 el segon capítol general de la nova congregació. El convent fou abandonat temporalment i espoliat a l’època de la invasió francesa, i fou exclaustrat el 1835. L’antic terreny de la cartoixa és avui explotat agrícolament, però els edificis, voltats d’un mur el 1647, són una ruïna total, i s’han ensorrat del tot els claustres i l’església gran, reformada el 1633, i les cel·les monacals. La part més sencera és la primitiva església de Sant Martí i algunes dependències, utilitzades per a magatzem agrícola. Molts elements artístics i retaules es guarden en poblacions veïnes. 58 CATALUNYA - HISTÒRIA
59 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldeix (Mataró, Maresme) Veïnat, al nord de la ciutat, al peu de la serra de can Bruguera, a la vall de la riera de Valldeix o de Sant Simó (que desemboca a la mar, a llevant del nucli urbà). L'alou de Valldeix és esmentat ja el 1024, i l'església de Sant Sadurní de Valldeix el 1066, i durant la baixa edat mitjana tingué també l'advocació de Santa Cecília. El 1517 i el 1848 fou reedificada; des de la segona meitat del s XVIII s'hi féu popular la devoció a santa Rita. Fins a mitjan s XX ha estat format per un conjunt de masies, però durant els darrers decennis ha anat formant-se, a la part més propera a la ciutat, un barri obrer. Sovint han estat utilitzades les grafies deturpades de Vall-lleix, Batlleix i Vatlleix. 60 CATALUNYA - HISTÒRIA Valldeix, marquesat de (Catalunya) Títol concedit, pel pretendent carlí Carles (VII), el 1898 a Lluís Maria de Llauder i de Dalmases (mort el 1904), únic titular. 61 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldeixils (Foradada, Noguera) Caseria, al sud del terme, al límit amb el Montgrí i el de Preixens. 62 CATALUNYA - HISTÒRIA Valldejoan (el Pont de Bar, Alt Urgell) Antic lloc prop de l'antic mun. d'Aristot (o Valljoan), a el Baridà. 63 FRANJA PONENT - MUNICIPI
64 CATALUNYA - GEOGRAFIA
65 ILLES BALEARS - MUNICIPI
66 ILLES BALEARS - ART
67 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA Valldemossa, ermita de (Valldemossa, Mallorca Occidental) Veure> Trinitat de Valldemossa, la 68 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valldepedrosa, Gaspar de (València, s XVI – 1599) Religiós. De primer pertanyia a la Companyia de Jesús. Fou lector de teologia al col·legi de Sant Pau. Després ingressà a l'orde del Císter. Professà a Poblet en 1590. És autor de diverses obres. 69 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valldeperas, Felip (Catalunya, s XIX – Barcelona, 1888) Actor. Fou un dels actors còmics més estimats dels primers temps del teatre català. 70 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valldeperas, Manuel (Catalunya, s XX - ) Periodista. Dirigí "Orfeó Núria" (1921-23), "Arts i Lletres" i el diari "La Humanitat". Fou redactor en cap de "Moments" (1936-37). Col·laborà a "La Nau", "Ideari", "L'Opinió", "Meridià" i d'altres publicacions periódiques. S'exilià el 1939 a la República Dominicana, on escriví al diari "La Nación". 71 CATALUNYA - HISTÒRIA
72 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldeperes (Pontils, Conca de Barberà) Poble (670 m alt), al nord del terme, prop del límit amb el terme de Bellprat (Anoia), a la dreta del torrent de Sant Magí, aigua amunt de Montalegre. 73 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valldeperes, Eusebi (Barcelona, 1827 – Madrid, 1900) Pintor. Format a Llotja, completà estudis a l'escola de San Fernando de Madrid, on s'establí. Residí a París, on fou deixeble de Léon Cogniet, i a Roma. Es dedicà preferentment a la pintura d'història. Notable retratista, el 1857 fou nomenat pintor de cambra d'Isabel II. 74 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valldeperes i Jaquetot, Manuel (Barcelona, 1902 - Santo Domingo, República Dominicana, 1970) Escriptor. De caire més aviat popular i sentimental, publicà novel·les: Epistolari d'una dona de món (1927) i Una vida (1934, i teatre: Comèdia d'amor i de dolor (1926), El ram de Sant Joan (1933), La sang als ulls (1937) i El malalt incomprès (1938). A més, els articles Els perills de la reraguarda (1937) i La força social i revolucionària del teatre (1937). S'exilià el 1939 i publicà el reportatge novel·lat Ombres entre tenebres (Buenos Aires 1941), sobre la retirada de la guerra i els camps de concentració. Dirigí el diari "La Nación" i hagué de publicar Acción y pensamiento de Trujillo. 75 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldevià (Vilopriu, Baix Empordà) Poble, al nord del terme, al sector de turons que separen les conques del Ter i del Fluvià (serra de Valldevià, 168 m alt). L'església de Sant Mateu és sufragània de la de Vilopriu. Hi ha un edifici fortificat del s XV. El lloc formà part del terme del castell i després de la batllia reial de Verges. 76 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
77 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Valldigna, monestir de (Simat de Valldigna, Safor) Important abadia cistercenca (Santa Maria de Valldigna), actualment en ruïnes. Fou fundada per Jaume II el 1297, quan establí la delimitació de l’antiga vall d’Alfàndec o de Marinyén, defensada pels castells de Marinyén i d’Alcalà d’Alfàndec, que rebé després el nom de Valldigna i la cedí al monestir de Santes Creus perquè hi fundés un monestir. L’any següent es formà la comunitat inicial, que constava de tretze monjos. El nou monestir rebé el domini d’un extens territori format per la vall del seu nom, amb les poblacions de Simat de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, la Vall de Tavernes (després Tavernes de la Valldigna), la Xara, Alfulell, l’Ombria, Massalali, el Ràfol d’Alfàndec i l’Alcudiola d’Alfàndec, habitades majorment per musulmans. La magnanimitat del rei Jaume II, que el 1300 li donà Barx, el 1301 li donà facultat d’obrir cases procures o cases abadies a València, Xàtiva, Alzira i Gandia i li concedí o confirmà noves alqueries a Carcaixent, Rugat, Polinyà de la Ribera, Fortaleny i Almussafes i València, seguida de la magnanimitat dels seus successors, alguns dels quals sufragaren el monestir, i una hàbil política d’adquisicions dels abats el convertiren en el monestir més ric del regne. Els seus abats tenien veu i vot a les corts valencianes i estengueren la seva influència per tot el País Valencià. Malgrat la seva filiació a Santes Creus, posseïa plena autonomia en l’elecció dels abats, tenia la cura del monestir de Montsant de Xàtiva (1320) i fundà el priorat de Sant Bernat a Rascanya, a l’Horta de València (1388). Els antics edificis monàstics, precedits d’una portada fortificada, conserven encara dins llur ruïna alguns elements gòtics (al claustre i als antics dormitoris, a la sala capitular, al menjador i al palau de l’abat), però l’església i moltes dependències foren reedificades després dels terratrèmols del 1335 i el 1644. L’església fou refeta el 1680, i el campanar el 1697. Els abats foren elegits a perpetuïtat des dels orígens fins al 1530, que començaren a ésser triennals i al segle següent quadriennals. A partir del 1460 hi entraren els abats comendataris, entre els quals cinc de la família Borja. Al s XVIII i al principi del XIX Valldigna tingué una última etapa brillant, sobretot en l’aspecte cultural, amb una sèrie de monjos escriptors, polemistes i historiadors. Tenia una important biblioteca i un ric arxiu que en part se salvà, transportat a la Saïdia de València, a l’Arxiu del Regne de València i a l’Archivo Histórico Nacional. El 1820 la comunitat fou dissolta temporalment, i d’una manera definitiva el 1835. 78 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Valldigna, portal de (València, Horta) Porta de la muralla de la ciutat, per tal de donar accés a la moreria. Construïda el 1400, el 1539 els veïns obtingueren permís del consell general per a col·locar-hi una imatge de la Mare de Déu. Fou restaurat el 1965. 79 CATALUNYA - GEOGRAFIA
80 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldoreix (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental) Poble i barri residencial, situat al sud de la ciutat i prop de la riera de Rubí. Hi abunden els boscos i és una entitat municipal descentralitzada. 81 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldoria (Rajadell, Bages) Lloc (443 m alt), al sud-oest del terme, en un replà (443 m alt) de la serra de cal Torra. Documentat des del s. XIII (amb el nom de Valloriola), la seva església de Sant Salvador és de mitjan s. XVII. 82 CATALUNYA - HISTÒRIA Valldoriola (Seva, Osona) Antiga masia, situada al sud-est del terme, prop del límit amb el Brull. És coneguda des del 952 quan part del seu territori fou cedit al monestir de Ripoll. Entre el s XII i el XIX hi hagué prop seu l'església de Sant Genís, de la qual només es veuen ara els vestigis. 83 CATALUNYA - BIOGRAFIA
84 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valldossera (Querol, Alt Camp) Santuari (la Mare de Déu de Valldossera) i antiga quadra, al sector oriental del municipi, al límit amb el terme de Pontons (Alt Penedès), del qual és separat per la serra de Valldossera (800 m alt). L'església, que depèn de la parròquia de Montagut, s'alça a la dreta de la riera de Valldossera, capçalera de la riera de Marmellar. El lloc és esmentat ja l'any 992; el 1003 apareix una torre de Valldossera. El terme fou adquirit el 1167 pel monestir de Santes Creus. 85 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallduví i Casals, Eladi (Reus, Baix Camp, 1950 - ) Tirador de fossa olímpica. L’any 1966 debutà al club Jordi Tarragó, i els anys 1968, 1969 i 1975 es proclamà ensems campió d’Espanya júnior i de la Copa d’Espanya. El 1973 fou campió d’Europa a Torí (Piemont), els anys 1974 i 1975 obtingué el Gran Premi 86 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valle, Bernat (Catalunya, s XV) Eclesiàstic. És autor d'un Regestum ecclesiae Sancta Maria de Mari, manuscrit que ha estat anomenat més correctament Llibre de les llunes. 87 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valle, Joan de Veure> Balle, Joan de. 88 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallençana (Montcada i Reixac, Vallès Occidental) Caseria i antiga quadra, a la vall de la riera de Vallençana (afluent, per l'esquerra, del Besòs), que davalla de la Serralada de Marina (que la carretera de Badalona a Montcada travessa pel coll de Vallençana). 89 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA Vallera, la (Reiners, Vallespir) Veïnat, a llevant del poble, a la vall de la riera de la Vallera, que neix al vessant septentrional del roc de Frausa i que, després de travessar el bosc de la Vila, del terme de Ceret, s'uneix a la riera de Reiners poc abans de la confluència d'aquesta amb el Tec, ja dins el terme de Reiners. 90 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valleriola i de Riambau, Tomàs de (València, 1734 – 1809) Jurista. Estudià filosofia i cànons a València, on es doctorà (1767). Era militar i senyor d'Aiacor i Massalfassar. Membre de la Societat Econòmica d'Amics del País i cavaller de Santiago. Publicà l'extensa Idea general de la policia o Tratado de policia (deu quaderns, editats a València entre el 1798 i el 1805 i reeditats a Madrid el 1977), que és pràcticament un conjunt de traduccions completades per referències a la legislació espanyola i a València. La part més important és traduïda del Traité de la police (1719-38), de Nicolas de La Mare, obra arrelada en l'Antic Règim 91 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallès (Reus, Baix Camp, s XVIII - s XIX) Família d'arquitectes. Iniciada pels germans Narcís i Tomàs Vallès. 92 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallès, Antoni (Catalunya, s XVI - Vic, Osona, s XVI) Argenter. Actiu a Vic. Segons les fonts documentals la seva producció es concretà en la realització d'una sèrie de creus processionals per a les parròquies del bisbat de Vic: la de Sant Feliu de Torelló (1574), Sant Martí de Sentfores (1583), Santa Maria de l'Estany (1584), Santa Coloma Sasserra (1586); totes elles es mantenen dins els esquemes flordelisats de l'argenteria gòtica catalana. 93 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vallès, el (Vallès Occidental / Vallès Oriental) Subregiò natural i històrica del llevant del Principat, que per la seva importància excepcional més que no per diferències acusades ha estat dividida en les dues comarques. El nom, que al·ludeix a un conjunt de valls poc diferenciades, ha assolit ressonàncies de prestigi popular (com el Vallès no hi ha res) perquè hom la considera modernament la comarca més completa de Catalunya i, en l’aspecte econòmic, la consideració no sembla gratuïta. Més de mitja subregió és constituïda per la depressió del Vallès, fragment de la Depressió Prelitoral Catalana comprès entre el Llobregat i la Tordera, que davalla lentament de 350 m (nord-est) a 50 (sud-oest). La depressió del Vallès fou originada pel joc de dues falles paral·leles, distanciades vora el Llobregat uns 20 km, que fins a la vall del Congost es mantenen a uns 15 km i que entre el Montseny i el Montnegre s’estrenyen fins a 3 km (llindar de la Tordera amb la depressió de la Selva), a 60 km del Llobregat. Originàriament és una plana miocènica, ja aleshores arrasada, i amb un gruix de materials minvant d’oest a est, prova que la sedimentació marina fou molt més duradora vora el Llobregat. Les falles alpídiques la inclinaren cap al nord, fet que contribuí al relleu més acusat de la Serralada Prelitoral. Això no obstant, els rius (Tordera i Mogent-Besòs) han estat empesos cap al sud i flueixen vora la Serralada Litoral perquè l’enèrgica erosió vil·lafranquiana (del Quaternari inferior) la desmantellà en part i originà amb els materials arrabassats cons de dejecció, d’un gruix de centenars de metres vora la Serralada Prelitoral i que s’esprimatxen fins a desaparèixer. Aquests cons d’origen torrencial formen un gran peu de muntanya on abunden unes argiles roges molt alterades i que determina l’orientació del relleu en contra de l’estructura: d’uns 300-350 m vora la falla nord a uns 100-150 vora la sud. La resta del Vallès és formada per un ampli sector de la Serralada Prelitoral (amb fragments annexats de la Depressió Central, a més dels conglomerats montserratins de Sant Llorenç del Munt, el sector sud-est de l’altiplà del Moianès) i un altre de la Serralada Litoral, tan estret, que en algun sector la divisòria hidrogràfica entre les aigües que vessen directament a mar (Maresme) i les de la depressió del Vallès se situa molt asimètricament: sis vegades més a prop de la depressió. Aproximadament el Vallès coincideix amb la conca del Besòs, sense la capçalera, que correspon a Osona, ni el curs baix, al Barcelonès. A més, comprèn un sector de la conca del Llobregat i la capçalera i part de la conca mitjana de la Tordera. L’home s’ha interessat sempre per aquesta subregió, pas còmode entre les Gàl·lies i les Hispànies, fèrtil i humida. La toponímia hi indica l’existència de nuclis de poblament d’època ibèrica -Llerona, Tagamanent, Arraona (Sabadell)-, molts de romans o romanitzats -Ègara (Terrassa), Semproniana (Granollers), Octàvia (Sant Cugat), Caldes de Montbui, Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia de Ronçana, Barberà, Montcada i Reixac- i alguns de germànics (potser Montbui) i d’aràbics (Marata, Gallifa). Relativament poblat des de l’edat mitjana, el Vallès arribà al s XVIII amb 25.000 h (1718). Aleshores ja ocupava, exclòs el Barcelonès, el cinquè lloc entre els conjunts comarcals de Catalunya, darrere l’Empordà, el Camp de Tarragona, el Pallars i el Rosselló. El 1787, malgrat que la població passà a 39.000 h, el Vallès es veia sobrepassat per algunes comarques de creixement més ràpid, i ocupava el sisè lloc. El 1860, en iniciar-se els censos moderns, el Vallès Occidental ja era més poblat que l’Oriental, i el conjunt, amb 96.000 h, s’havia industrialitzat en el ram tèxtil i ja només el superaven l’Empordà i el Camp. La creixença fou regular durant mig segle, i el 1910 s’apropà a 129.000. Però d’aleshores ençà el creixement del Vallès no ha tingut aturador, i segurament ha octuplicat la població. El 1920, amb 154.000 h, deixà enrere els altres conjunts comarcals. La població relativa, però, encara que superava els 100 h/km2, no era tan densa com al Maresme i al Baix Llobregat. La guerra civil incidí negativament en la població, però ja el 1950 tornava a arribar una immigració en massa com la del període 1910-30 i vorejava els 242.000 habitants i 970.729 el 1996. Un augment així ha comportat la creació d’habitatges, indústries, centres de serveis i residències secundàries per a vallesans i barcelonins. Així s’explica la minva de superfície conreada, que ha passat de 484 km2 el 1954 a 310 el 1969 i a 287 el 1982. Malgrat tot, el Vallès és un dels pilars de l’agricultura catalana, pels conreus herbacis (cereals, farratge, patates) i de la ramaderia (bovins, porcins). Però el seu pes relatiu va de baixa: hom estimà el 1996 que la població activa agrària només representava l’1,8% de l’activa al Vallès Oriental i el 0,6% a l’Occidental. La indústria, en canvi, n'ocupava el 51,8% al Vallès Oriental i el 47,2% a l’Oriental, mentre que el sector terciari n'ocupava, respectivament el 46,4% i el 52,2%. Per subsectors, la indústria vallesana és la segona de Catalunya en el de la pell (amb el 3,2% de la població activa industrial), químic (7,9%), fusta (4,2%), alimentació (4%), metal·lúrgia (26,5%) i construcció (15%), i en el subsector tèxtil (30,6%) supera el Barcelonès i ocupa el primer lloc de la península Ibèrica. A més, la indústria vallesana és la més dinàmica de Catalunya, si s’exceptua el ram químic, en què ho és més el Camp de Tarragona. Es veu, doncs, que el Vallès és l’alternativa industrial del Barcelonès i de tot el litoral català, que es va terciaritzant. El 1989 s’inaugurà el Parc Tecnològic del Vallès, situat al límit dels termes de Sant Cugat i Cerdanyola, que ocupa unes 40 ha. El Vallès formà part del territori dels laietans, documentats des del s III aC, els límits interiors dels quals coincidien amb els d’aquesta comarca. Ègara, l’actual Terrassa, encara que no és segur que fos dels laietans, n'esdevenia municipi romà (amb una data anterior al 139 dC) i contribuí a aglutinar les terres vallesanes enfront de Barcelona i de la depressió litoral; molt probablement la diòcesi d'Ègara, segregada vers el 450 de la de Barcelona, degué comprendre el Vallès. Després de la dominació musulmana i de la conquesta franca, la diòcesi, malgrat alguns intents, no fou restaurada i el Vallès formà part novament de la diòcesi de Barcelona, de la mateixa manera que formà part del comtat de Barcelona (potser ja des d’època visigòtica). De fet, però, el Vallès conservà una certa personalitat administrativa durant l’edat mitjana, i en consolidar-se la divisió de Catalunya en vegueries aparegué la sotsvegueria del Vallès, sota l’autoritat d’un sotsveguer, resident a Caldes de Montbui i dependent del veguer de Barcelona. A mitjan s XIV Granollers substituí Caldes com a capital del Vallès; però, de fet, Barcelona i el Vallès constituïen ja en aquell segle una sola demarcació (vegueria de Barcelona i el Vallès), encara que normalment la sotsvegueria es mantingué fins a la Nova Planta, el 1716. També eclesiàsticament el territori vallesà constituí una demarcació (deganat del Vallès) de la diòcesi barcelonina, mantinguda fins a època contemporània. La divisió borbònica en corregiments féu del Vallès una alcaldia major, amb centre a Granollers, del corregiment de Mataró (fent-lo dependre, per primera vegada, d’un centre exterior altre que Barcelona). Amb la divisió provincial del 1833, Breda i Riells de Montseny restaren dins la província de Girona i la resta del Vallès històric dins la de Barcelona (Breda i Riells tampoc no foren inclosos al Vallès Oriental en la divisió del 1936). La divisió en partits judicials del 1834 dividí, per primera vegada, la comarca al voltant de dos centres: el partit judicial de Terrassa, amb els municipis que aproximadament formaven el Vallès Occidental el 1936 (encara que el 1883 se subdividí i aparegué el partit judicial de Sabadell), i el partit judicial de Granollers, amb els municipis que aproximadament formaren el Vallès Oriental el 1936; aquest partit de Granollers, però, no inclogué la major part de la conca alta de la Tordera, lligada històricament a la jurisdicció del vescomtat de Cabrera, que, juntament amb la part atribuïda a la província de Barcelona de la diòcesi de Girona, lligada fins aleshores també a la mateixa jurisdicció senyorial, constituí el partit judicial d’Arenys de Mar. Tanmateix, alguns pobles del corregiment de Manresa passaren al partit de Terrassa (Rellinars i Vacarisses) o al de Granollers (Castellterçol); d’altres del corregiment de Vic passaren al partit de Granollers (Sant Quirze Safaja, amb Sant Pere de Bertí, i Aiguafreda); Montcada i Reixac, en canvi, restà del partit dels afores de Barcelona fins a la constitució del partit de Sabadell. La divisió territorial de Catalunya del 1936 mantingué dins les dues comarques en què dividí el Vallès (seguint la divisòria d’aigües de les rieres de Caldes -excepte la capçalera- i de Tenes) tots aquests municipis originàriament dependents de Manresa i de Vic, i encara incorporà al Vallès Oriental els de Granera (fins el 1833 del corregiment de Manresa) i Castellcir (del de Vic), a la vegada que reincorporà el sector vallesà del partit d’Arenys. Només Olesa de Montserrat, vila tradicionalment lligada al Vallès, fou atribuïda al Baix Llobregat. 94 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Vallès, Faust (Castelló de la Plana, 1762 – València, 1827) Astrònom. Dedicat a l'estudi de les ciències naturals, reuní una notable biblioteca d'obres estrangeres i col·leccions de minerals, vegetals i animals. Fou baró de La Puebla. Publicà Curso y efemérides del nuevo planeta descubierto en Sicilia (1802) i Observaciones de los eclipses ocurridos en este año (1804). 95 CATALUNYA - BIOGRAFIA
96 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallès, Francesc (Catalunya, s XIX - França, s XIX) Frare. Sembla que visqué exiliat a França. El 1855 publicà a Besançon, el llibre titulat Un cristiano en Palestina. 97 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Vallès, Gabriel (Binissalem, Mallorca, 1931 - ) Pintor. Exposà per primera vegada a Benissalem i a Inca, el 1956. 98 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallès, Joan (Catalunya, s XVI) Escriptor. Escriví un Llibre de cetreria i monteria (1556). 99 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallès, Joan (Catalunya, s XIX) Escriptor. És autor de l'obra teatral Derechos y deberes, prohibida el 1868. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, on mostraria el seu ideari liberal. 100 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallès, Joan de (Catalunya, s X) Religiós. Ha estat considerat com del s X. Citat com a autor d'un tractat titulat Itinerarium seu dietarium de vita religiosa. 101 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallès, Maur (Catalunya, s XVII - s XVIII) Abat de Santes Creus, el XXXII dels quadriennals i el LXVII de la sèrie general. Fou elegit el 1720. El 1725 era vicari general del seu orde. 102 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
103 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vallès, Narcís (Reus, Baix Camp, s XVIII - Catalunya, s XIX) Arquitecte. Germà de Tomàs. Amb aquest féu la restauració del palau episcopal de Tarragona (1814), malmés un any abans pels napoleònics. L'obra fou, en general, força encertada, encara que amb el punt desfavorable d'establir un enllaç arquitectònic artificiós entre les finestres d'un pis i les corresponents de l'altra. 104 CATALUNYA - HISTÒRIA Vallès, necròpolis de Can (el Bruc, Anoia) Necròpolis neolítica de sepulcres de fossa. 105 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Vallès, Rafael (Illes Balears ?, s XVIII) Compositor. Fou mestre de capella de la seu de Mallorca cap a mitjan s. XVIII. És autor de música religiosa. Se'n conserva un Memento Domine per a vuit veus i baix continu. 106 CATALUNYA - HISTÒRIA Vallès, sots-vegueria del (Catalunya) Antiga demarcació administrativa: 25.003 h (1718), que comprenia quasi tot el Vallès. En fou centre Caldes de Montbui i, des de mitjan s XIV, Granollers. De fet formà, ja el s XIV, una sola demarcació amb la vegueria de Barcelona, dita vegueria de Barcelona i el Vallès. El 1716 formà, juntament amb el sector del Maresme entre Montgat i Caldetes, el corregiment de Mataró. 107 CATALUNYA - BIOGRAFIA
108 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
Anar a: [ Valla ] [ Vallbona d ] [ Vallci ] [ Vallde ] [ Valldev ] [ Valles ] |
|
© 2006-2016 / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons
|
Vallanca (
Vallat (
Vallbona d'Anoia (
Vallbona de les Monges (
Vallcebollera
Valldellou (
