A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Inici ] Entrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ Bloc ]              Contactar amb Dadescat

Anar a:    Valla ]    [ Vallbona d ]    [ Vallci ]    [ Vallde ]    [ Valldev ]    [ Valles ]

L'absolució d'un culpable és una condemna del jutge. (Publili Sirus)

1 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA

Vallabriga  (Beranui, Ribagorça)  Poble (1.160 m alt) (ort trad: Ballabriga), al peu de la serra de Vallabriga (contrafort oriental del Turbó, que forma la paret occidental del congost d'Ovarra), dominant la vall d'Isàvena, damunt l'antic monestir d'Ovarra. És centrat per l'església parroquial de Sant Esteve.

2 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI

Situació de la comarca de la CosteraVallada  (Costera)  Municipi: 61,24 km2, 291 m alt, 3.169 hab (2013). Situat al centre de la comarca, a les ribes de la vall mitjana del riu Cànyoles, emmarcat entre la serra Plana (al nord-oest) i la serra Grossa (al sud-est), que s'alcen amb forts pendents i entre els quals corre el riu. L'àrea no conreada ocupa vora tres quartes parts del total, amb pinedes a la muntanya. L'agricultura es localitza a la vall, alterna els conreus de secà amb els de regadiu; els més extesos són els de tarongers (regadiu) i els d'oliveres i vinya (secà). La ramaderia (oví i cabrum) té poca importància. Fabricació de cistells i mobles de vimet, principal activitat econòmica. La vila, d'origen islàmic, és a la dreta del riu, al peu de la serra Grossa; restes de l'antic castell de Vallada; església parroquial de Sant Bartomeu, del s XVIII. Àrea comercial de Xàtiva. Ajuntament

3 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaVallada, la  (Barraques, Alt Palància)  Santuari (la Mare de Déu de la Vallada).

4 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valladares y Mejía, Gavino de  (Aracena, Andalusia, s XVIII – Barcelona, 1794)  Bisbe Barcelona (1775-94) i escriptor. Desplegà una intensa activitat pastoral i administrativa en la reorganització del seminari (1784) i promovent campanyes tumultuoses a càrrec de l'apòstol d'Andalusia, Diego José de Cádiz. Fomentà, a través del premostratenc Jaume Caresmar, l'ordenació dels arxius capitular i de la mensa episcopal. És autor de molts treballs pastorals i jurídics, alguns d'ells en català o en edició bilingüe, com un Promptuari de la doctrina cristiana per l'ús dels nois empleats en les fàbriques de pintats d'esta ciutat (1786).

5 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallalta, la  (Maresme)  Vall, entre el massís del Montnegre, les serres de coll Sacreu, de Pedracastell i del Sot de l'Infern. És drenada per la riera de la Vallalta o riera de Sant Pol. El sector més occidental de la capçalera pertany al municipi d'Arenys de Munt; la restà comprèn els de Sant Iscle de Vallalta i Sant Cebrià de Vallalta, i s'obre a la plana litoral de Sant Pol de Mar.

6 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vallalta del Maresme  (Maresme)  Nom adoptat el 1937 per al municipi de

7 PAÍS VALENCIÀ -MUNICIPI

Situació de la comarca del RacóVallanca  (Racó)  Municipi: 56,49 km2, 970 m alt, 156 hab (2014). Situat a l'extrem sud-occidental de la comarca, al límit amb Castella, que correspon a la conca de la rambla de Vallanca, en zona de parla castellana. El territori és muntanyós i ocupat per matollar, pasturatges i bosc. Agricultura dedicada als ametllers (secà) i hortalisses (regadiu). Ramaderia i apicultura. La població, que es mantingué relativament estable fins al 1940, ha sofert després una emigració massiva, que l'ha reduïda a un terç. La vila és a l'esquerra del riu; església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels. El castell de Vallanca, d'origen islàmic, fou conquerit en 1227-29. El municipi comprèn, a més, el llogaret de Negrón. Informació (en castellà)

8 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaVallarec  (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental Veure> Sant Vicenç de Vallarec.

9 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI

Situació de la comarca de l'Alt MillarsVallat  (Alt Millars)  Municipi: 5,09 km2, 276 m alt, 54 hab (2014). Situat al sud-est de la comarca, a banda i banda de la vall mitjana del Millars, a la seva confluència amb el Vilafermosa, a la zona de parla castellana del País Valencià. Fora de les ribes dels rius el terreny és molt rost. Migrada agricultura amb conreus de vinya, oliveres i garrofers; la superfície mitjana de les explotacions agràries és de 4 ha i són treballades en explotació directa. Sobre el Millars, però ja dins el terme de Fanzara, hi ha la petita central hidroelèctrica del Vallat. En procès de despoblament. El poble s'assenta sobre la vora esquerra del riu de Vilamalefa; l'església parroquial de Sant Joan depèn de la d'Espadella. Ajuntament

10 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallat d'Estaon, el  (la Vall de Cardós, Pallars Sobirà Vall de l'antic mun. d'Estaon, de direcció nord-sud, que comprèn la major part del municipi d'Estaon, dins la vall de Cardós. Davalla de la serra de Campirme, s'obre pas entre el Montcalbo i la serra Mitjana, i després de passar per Estaon, Anàs i Bonestarre es dirigeix vers l'est a la vall principal de Cardós per Surri i Ribera de Cardós. És anomenada també vall d'Estaon.

11 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Vallàuria  (Banyuls de la Marenda, Rosselló)  Veure> Vallòria.

12 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallbiguera, bordes de  (les Valls de la Valira, Alt Urgell)  Grup de bordes, fins al 1970 del terme de Civís, proper a les bordes de Cortvassill.

13 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallblanca de Riells  (Bigues i Riells, Vallès Oriental)  Veïnat, dins la parròquia de Riells del Fai, al peu dels cingles de Bertí.

14 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaVallbona  (Barcelona, Barcelonès)  Antiga quadra del municipi, que pertanyia a l'antiga parròquia de Sant Andreu de Palomar, a l'extrem septentrional del territori de Barcelona, a la dreta del Besòs, al límit amb el terme de Montcada i Reixac (el puig de Sant Joan, el torrent de Tapioles i el turó de les Roquetes). És travessada per les principals comunicacions de Barcelona amb el Vallès. Possessió del baró de Pinós, al s XVI hi fou construïda la important torre del Baró, refeta al s XVIII. A la segona meitat del s XX hi han sorgit els barris de la Ciutat Meridiana, de la Torre del Baró i de Vallbona.

15 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallbona  (Barcelona, Barcelonès)  Barri residencial obrer i perifèric de la ciutat, que, dins l'antic terme municipal de Sant Andreu de Palomar, limita amb el terme municipal de Montcada i Reixac i és separat i aïllat del barri de la Torre del Baró per l'autopista a Perpinyà (els comunica un tub metàl·lic per sota de l'autopista). Es formà dins l'antiga quadra de Vallbona i la important propietat rural dels Pinós, que al s XIX passà a la família Sivatte (1873), que es dedicà a partir d'aleshores al negoci de l'especulació d'aquestes terres. L'edificació d'aquest sector s'inicià el 1920 amb la construcció d'algunes torres d'estiueig per a la menestralia andreuenca. A partir del 1955 hi fou iniciada l'edificació de casetes, la majoria d'autoconstrucció, per immigrats a la recerca d'habitatges a bon preu. És mancat dels principals equipaments urbans. Té associació de veïns, que forma part de la de Nou Barris i que ha aconseguit en els darrers anys alguns dels equipaments urbans bàsics (aigua, transports públics, pavimentació d'alguns carrers).

16 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vallbona  (Favara de Matarranya, Matarranya)  Despoblat, al sud del terme, a la dreta del riu d'Algars. El s XIV formava part del Principat de Catalunya, a diferència de la resta del municipi, que es trobava sota jurisdicció aragonesa.

17 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Inici páginaVallbona  (Argelers, Rosselló)  Masia o antiga abadia cistercenca (Santa Maria de Vallbona), situada al peu de l'Albera, a la vall de la riera de Vallbona (afluent, per l'esquerra, del torrent de Ravener). Fou fundada el 1242, com a filial de Fontfreda, sobre una antiga església, dita Santa Maria de Torreneules, que pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera, segurament des del 844. Els monjos de Fontfreda compraren l'església a l'abat de Colera i hi instal·laren una comunitat de dotze monjos, regida pel primer abat Guitard (1243). A la fi del s XV, sota l'abat Pere de la Roca (1486-90), la comunitat es traslladà a Perpinyà, a l'hospital de Sant Guillem. Retornats a Vallbona, el monestir tingué una vida molt esllanguida a partir del s XVI, sota el règim d'abats comendataris, molts d'ells canonges d'Elna. El 1585 l'abadia tenia el priorat o granja del Mas de la Garriga. Subsistí fins el 1721. Resten només ruïnes de l'abadia i de l'església.

18 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallbona  (la Pobla de Cèrvoles, Garrigues)  Partida, al sud del poble, relacionada probablement amb Ramon de Vallbona, fundador de la comunitat eremítica de Cèrvoles.

19 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Vallbona  (Camp de Túria Veure> Pobla de Vallbona, la.

20 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca d'AnoiaVallbona d'Anoia  (Anoia)  Municipi: 6,48 km2, 289 m alt, 1.424 hab (2014), (o Vallbona d'Igualada). Situat al sud de la comarca, a l'esquerra de l'Anoia, a la seva sortida del congost de Capellades, i drenat, a més, per les rieres Seca i de Querol, accidentat al sector septentrional pels vessants de llevant del turó de Miramar. Els boscs de pins i alzines, els matollars i els erms ocupen el 65% del terme. Agricultura de secà (ametllers, vinya, cereals i oliveres). Les granges avícoles complementen l'agricultura. Indústria de tints i estampats, d'aparells de precisió i tèxtil. Explotació d'aigües minerals. El 1920 s'hi inicià un descens demogràfic, però s'ha recuperat des del 1970. El poble es formà comInici página a poble camí al llarg d'un comellar; la moderna església parroquial és dedicada a sant Bartomeu. El municipi comprèn, a més, l'antiga quadra i castell de Castellet. Àrea comercial de Barcelona. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

21 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca de l'UrgellVallbona de les Monges  (Urgell)  Municipi: 34,1 km2, 481 m alt, 262 hab (2014). Situat al sector sud-est de la comarca, a la zona de contacte entre la plana d'Urgell i els relleus que la separen de la Segarra i la Conca de Barberà, accidentat per la serra del Tallat i els relleus de Montesquiu. Una bona part del territori és ocupada per boscs de pins i garrigues. Agricultura de secà (oliveres, vinya i cereals). Ramaderia ovina i porcina. Ha esdevingut lloc de segona residència i estiueig. El poble es formà al voltant del monestir de Vallbona de les Monges, monument històrico-artístic; la parròquia moderna és dedicada a santa Maria. El municipi comprèn, a més, l'antic terme de Rocallaura (annexat el 1970) i l'antic priorat i santuari del Tallat. Àrea comercial de Tàrrega. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

22 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallbona de les Monges, monestir de  (Vallbona de les Monges, Urgell)  Monestir cistercenc femení. La fundació del cenobi resultà de la fusió de la comunitat aplegada per l'eremita Ramon de Vallbona l'any 1157 i de la comunitat vinguda de Tulebres (Navarra) el 1172, sota el comandament d'Oria Ramírez, que en fou la primera abadessa. El temple acusa la transició del romànic al gòtic: té planta de creu llatina, amb una porta romànica que s'obre en el braç esquerre del transsepte; al creuer d'aquest amb la nau principal s'aixeca un elegantíssim cimbori. El claustre fou començat al s XII i acabat al XV, i les galeries palesen els diferents estils de les èpoques en què fou construït.

23 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVallbona i Calbó, Carles  (Granollers, Vallès Oriental, 1927 - )  Metge. Llicenciat a Barcelona, s'anà a residir al EUA el 1953. Ha estat catedràtic de la facultat de medicina de la Baylor University de Texas. Col·laborà amb la NASA en qüestions de medicina de l'espai. Especialitzat també en problemes de salut pública, ha fet treballs sobre les aplicacions de la tecnologia a l'organització de sanitat urbana.

24 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallbona i Sallent, Rafael  (Barcelona, 27/ago/1960 - )  Periodista, escriptor i guionista de ràdio i televisió. Els seus primers reculls poètics tracten d'alguns mites de la modernitat i Sabates italianes (1987) donà forma literària a guions de ràdio. També ha publicat narrativa i novel·la eròtica: El concert de París (1990, premi La piga), així com narrativa juvenil i novel·les, com Rosa (adaptació de la sèrie televisiva) i Plaça dels Àngels (2000). Ha aplegat alguns dels seus articles a Riure a Barcelona (1990) i fou cap de cultura del diari "El Observador". Entre els guions difosos per ràdio, cal assenyalar Beatles si us plau (1986), Qui és, qui era? (1986-87), Elvis per sempre (1988) i Lletrasset (1989). Dels guions emessos per Televisió Espanyola, destaquen Especial Núria Feliu (1989) i Pusaçtoc (1989-90).

25 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vallcabra, comtat de  (Catalunya)  Títol concedit el s XVII a Cristòfor de Potau i d'Oller. Passà als Ascón, als Alta-riba i als Sabater.

26 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vallcabra, marquesat de  (Catalunya)  Títol concedit el 1709, pel rei-arxiduc Carles III, a Josep Faust de Potau i de Ferrer, segon comte de Vallcabra. Passà als Despujol i als Sáenz de Heredia.

27 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallcalent  (Lleida, Segrià)  Partida de l'horta, a ponent de la ciutat, sota el pla de les Torres. Era una antiga zona de conreu de blat, vinya i cànem que el canal de Pinyana ha revalorat.

28 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaVallcanera  (la Sènia, Montsià)  Despoblat, al nord del terme, a la capçalera del barranc de la Fou, al sector occidental del massís del Caro, a l'actual mas de les Vallcaneres. La carta de població fou atorgada el 1238 per Guillem de Montcada a l'orde del Temple, senyors del lloc i de tot el terme de Tortosa, al qual pertanyia.

29 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallcanera  (Sils, Selva)  Poble, al sector septentrional del terme (fins al començament del s. XX havia format part del municipi de Riudarenes), prop de la riera de Vallcanera, que aflueix, juntament amb la de Sils, a la de Santa Coloma. L'església parroquial és dedicada a santa Eulàlia.

30 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallcarca  (Barcelona, Barcelonès)  Barri (ant: Vallcàrquera), situat a l’antic terme municipal d’Horta, al límit amb el de Gràcia, entre l’avinguda de la República Argentina i el passeig de la Vall d’Hebron. El nucli més antic és el de la Farigola, situat entre el Coll i la riera de Vallcarca, al voltant del qual a la fi del s XIX s’anà configurant un dels barris d’estiueig de la menestralia barcelonina (urbanització de Can Falcó, en terres del baró de la Barre de Flandes). Format per cases de planta baixa, alguna petita indústria, torres (sobretot als carrers de Gustavo Bécquer i del Baró de la Barre) i camps, s’hi inicià a partir dels anys 1950 un lent procés d’edificació en alçada. Es comunica amb la Vall d’Hebron per l’avinguda de l’Hospital Militar (antiga riera de Vallcarca), amb el barri dels Penitents pel carrer d’en Gomis, i amb els barris del Carmel i d’Horta pel passeig de la Mare de Déu del Coll. Té el grup escolar Felip Bertran i Güell, antiga escola municipal de la Mancomunitat (Grup La Farigola). El seu territori formava part de l’antiga parròquia de Sant Genís dels Agudells, i al s XIX era un dels quatre districtes en què era dividit el terme municipal d’Horta; el 1905 tenia 1.779 h, una tercera part de la població d’Horta. Juntament amb el barri dels Penitents forma un sol barri administratiu dins del districte de Gràcia.

31 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaVallcarca  (Sitges, Garraf)  Poble, situat al nord-est del cap del municipi, en una cala a les costes de Garraf. És un important centre de la indústria del ciment i de pedra calcària. Hi ha un port per al transport d'aquest producte.

32 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallcarca  (Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental)  Veure> Sant Feliu de Vallcarca.

33 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallcàrquera  (Figaró-Montmany, Vallès Oriental)  Poble (o Vallcàrcara), l'antic terme del municipi comprèn la part baixa de la riera de Vallcàrquera, afluent, per l'esquerra, del Congost que neix al Tagamanent i s'uneix al seu col·lector el Figueró, poble sorgit a partir del s XVIII dins el terme de la parròquia de Sant Pere de Vallcàrcara.

34 CATALUNYA NORD - MUNICIPI

Situació de la comarca de l'Alta CerdanyaVallcebollera  (Alta Cerdanya)  Municipi: 26,0 km2, 1.247 m alt, 47 hab (2012), (o Vallsabollera, fr: Valcebollère). Situat a la confluència de les rieres de Peguera i del Prat del Rector, que davallen del pla de les Salines, amb la de Faitó, que davalla del massís del Puigmal, origen de la Llavanera, al límit amb el Ripollès. Força muntanyós. Ramaderia i explotació forestal. La població ha experimentat un important descens demogràfic durant els s XIX i XX, fins al 1980, data en la qual ha anat augmentant progressivament. El poble és dominat per l'església parroquial de Sant Feliu, refeta de nou al s XIX. El terme comprèn el poble del Puig de Vallcebollera i l'ermita de Sant Bernabé. Fins al 1790 pertangué a la vegueria de Cerdanya (Sallagossa). Turisme (en castellà) - Informació (en francès)

35 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca del BerguedàVallcebre  (Berguedà)  Municipi: 27,87 km2, 1.118 m alt, 258 hab (2014). Situat als vessants de les serres de Mata-rodona, d'Ensija i els cingles de Vallcebre, drenat per diversos afluents, per la dreta, del riu de Saldes, principalment per la riera de Vallcebre. Hi ha bosc (especialment la baga de Vallcebre), matollar i brolla. Agricultura de secà (cereals, farratges i patates). Ramaderia porcina, bovina i ovina. Importants jaciments de lignit, que han transformat l'estructura econòmica i social del terme. El poble és presidit per l'església parroquial de Santa Maria de VallcebreInici página (antigament Vallcebre Sobirà). El municipi inclou, a més, l'església romànica de Sant Julià de Freixens i els veïnats de les Casulles, el Portet i la Barceloneta. Àrea comercial de Berga. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

36 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallcivera, coma de  (Lles, Baixa Cerdanya)  Coma, al límit amb Andorra (Encamp), afluent, per la dreta, de la vall de la Llosa, que davalla del port de Vallcivera (2.517 m alt., al camí de Puigcerdà a Andorra per la vall Tova) i s’uneix al seu col·lector sota el bony d’Engaït, després de rebre, per l’esquerra, el riu de Montmalús. A la capçalera de la vall hi ha els estanys de Vallcivera. La capçalera de les valls afluents de Ribús i de Montmalús i una gran part del vessant de la dreta de la capçalera de la vall de la Llosa, fins a la portella Blanca d’Andorra, són dins territori andorrà, malgrat trobar-se al vessant cerdà, però el mapa d’Andorra de Marcel Chevalier, del 1925, incloïa dins d’Andorra també la part més alta de la coma de Vallcivera, entre el port de Vallcivera i el coll de Ribús, frontera reproduïda en la primera edició del mapa topogràfic francès; al Mapa topográfico nacional espanyol, en canvi, la frontera hispano-andorrana arriba fins a l’alt dels Pessons, des del port de Vallcivera, seguint el torrent de Vallcivera fins a la seva confluència amb el riu de la Llosa i aquest darrer riu en amunt fins a la portella Blanca d’Andorra, de manera que deixa en territori andorrà la totalitat de les valls de Ribús i de Montmalús i els vessants esquerre de la coma de Vallcivera i dret de la capçalera de la vall de la Llosa. Aquesta discrepància tingué transcendència durant la guerra de 1936-39, perquè alguns fugitius es cregueren en territori andorrà quan encara no hi eren. Tanmateix, l’edició del 1969 del mapa topogràfic francès a escala 1:50 000 segueix el traçat del mapa espanyol.

37 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vallclara  (Vilanova de Sau, Osona)  Antiga ermita, situada al vessant occidental de la muntanya de la Gavarra, en una petita vall, prop del coll de Querós. Santa Maria de Vallclara existia ja el 1166, i el 1285 era regida per un clergue. És tradició molt vella (1640) que havia estat un monestir de monges benetes (més versemblantment de donades). L'administrà fins al 1480 el prior de Sant Pere de Casserres, i després passàInici página al rector de Sant Andreu de Bancells. La capella, renovada el 1510, té una imatge mariana d'alabastre del s XIV. A la part alta, prop de l'antiga caseta de Vallclara, transformada en hostal, s'ha construït un modern hotel i s'ha creat una urbanització.

38 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca de la Conca de BarberàVallclara  (Conca de Barberà)  Municipi: 13,42 km2, 625 m alt, 116 hab (2014). Situat a la vall del barranc de Vallclara o riu de Milans, afluent de capçalera del Francolí, al sud-oest de la comarca, al límit amb les Garrigues, accidentat pels vessants septentrional de la serra de Prades i de la serra la Llena. El territori és molt muntanyós, ocupat en gran part per garriga, pasturatge i bosc. La part del terme dedicada a l'agricultura de secà (olivera, avellaners, vinya i cereals) és limitada, i una petita part és dedica al regadiu, sobretot a les patates. El poble és al vessant esquerre de la vall, sota les ruines de l'antic castell de Vallclara; l'església parroquial de Sant Joan Baptista s'acabà de construir el 1760 i és d'estil barroc; hi ha restes de l'antiga església romànica, de les muralles i del pont sobre el riu. Àrea comercial de Montblanc. El lloc és esmentat ja el 1149. Hom ha volgut identificar, sense proves, el lloc amb Bíclarum o Biclara. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

39 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vallclara, monestir de  (Cabassers, Priorat)  Antic monestir de canonges premostratencs. Als vessants del Montsant. El lloc fou donat per Ramon Berenguer IV a l'abat Esteve de Flabemont (Lorena) per a edificar un monestir amb un grup de premostratencs i cavallers que havien vingut, comandats per l'abat, a lluitar com a croats en les conquestes de Tortosa i de Lleida. Regí inicialment la fundació el prior Frederic, però el 1158 fou abandonat pels canonges, hom creu que a instàncies del monestir de Poblet o del bisbe de Tortosa, que es possessionà del lloc. La part de la comunitat catalana es dispersà, alguns anaren al veí convent de Bonrepòs, i un dels antics canonges, Joan d'Organyà, fou un dels fundadors del monestir de Bellpuig de les Avellanes. Del monestir, que es trobava en ruïnes el 1608, hom coneix només l'emplaçament.

40 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaVallcomdal, la  (Sentmenat, Vallès Occidental)  Antic terme (o el Comdal), que els s XIV i XVIII depenia del senyor de Sentmenat, però era inclòs dins la parròquia de Caldes de Montbui.

41 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallcorba i Plana, Jaume  (Tarragona, 21/nov/1949 - )  Poeta, filòleg i editor. Estudià filosofia i lletres a Barcelona. Professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona. Interessat per les activitats artístiques d'avantguarda, fundà la revista "Quaderns Crema" (1979-84) i l'editorial homònima. Ha publicat els reculls poètics Onades i estels (1973), Pàrking de les feres (1974), A l'hivern preus especials (1976) i Postals (1981). Ha estat autor també dels estudis Lectura de la "Chanson de Roland" (1986) i Noucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història d'una estètica (1995), i responsable de l'edició crítica de l'obra de J.M. Junoy i de J.V. Foix.

42 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldan  (Odèn, Solsonès)  Poble, a l'extrem occidental del terme, a la vall de la riera de Valldan, tributària, per la dreta, del Segre, damunt la vila d'Oliana (Alt Urgell). L'església parroquial (Sant Just) pertany al bisbat d'Urgell. El lloc és esmentat ja el 839. Als s XIV i XV és esmentat el castell de Valldan, pertanyent al comtat de Cardona. Formà, al s XIX, un municipi amb la Móra Comtal i Sàlzer.

43 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldan, la  (Berga, Berguedà)  Poble, centrat en l’església parroquial de Sant Bartomeu, bé que el consell municipal es reunia a l’hostal del Bou, a mig camí entre l’església i la ciutat de Berga. La primitiva parròquia del terme, de la qual era sufragània Sant Bartomeu de la Valldan, és la de Sant Pere de Madrona, que es conserva al vessant de la serra de Queralt.

44 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valldaneu  (Sant Martí de Centelles, Osona)  Antiga parròquia, situada sota els cingles del pla de la Garga, a la banda dreta del Congost. Forma part del poble de l'Abella, que fou creat dins la seva demarcació. El lloc existia ja el 898. La parròquia de Sant Pere de Valldaneu era una de les set antigues parròquies de la baronia i després comtat de Centelles, coneguda des del 1007. L'edifici és romànic (s XII), ampliat amb capellesInici página laterals i un campanar a partir del s XVI. En la seva demarcació hi ha antics masos històrics, com les Esglésies, Castellar i l'Oller, aquest transformat en indret residencial, amb una urbanització, que compta amb l'església de la Mare de Déu dels Àngels.

45 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldàries, torrent de  (Noguera)  Curs d'aigua de la comarca, afluent dretà del Llobregòs, que neix a la serra del Bancal, dins el terme de Vilanova de l'Aguda, antigament Vilanova de Valldàries, i passa sota la torre i antiga església de Sant Miquel de Valldàries.

46 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldarió  (la Roca del Vallès, Vallès Oriental)  Veïnat i antiga quadra (o Valldariolf). El lloc és esmentat l'any 900.

47 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valldarnàs  (Camarasa, Noguera)  Despoblat, al sud de la vila, desaparegut, sembla, els s. XIV o XV.

48 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldarques  (Coll de Nargó, Alt Urgell)  Poble, fins al 1969 del de Montanissell, situat al sud del terme, a la capçalera del riu de Valldarques, afluent per la dreta del riu de Sallent (tributari del Segre), que neix a la serra de Setcomelles i que discorre al peu dels vessants septentrionals de la serra d'Aubenç. L'església parroquial (Sant Romà), ès romànica. El lloc és esmentat ja l'any 839.

49 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valldaura  (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)  Antic monestir cistercenc (després palau reial), situat en un fondal, el sot de Valldaura, als vessants septentrionals de la serra de Collserola, al límit amb el terme de Barcelona. El 1150 els Montcada cediren el lloc, amb terres, als cistercencs de la Grand Selva, i el 1152 ja hi funcionava una abadia (Santa Maria de Valldaura). La proximitat de Barcelona i la dificultat d'expansió mogueren la comunitat a cercar molt aviat un nou indret, que (després d'un intent d'establir-se a Ancosa, delInici página terme de la Llacuna, a Anoia) des del 1158 fou el monestir de Santes Creus. Restà a Valldaura una església, on el rei fundà un benefici el 1297. Des d'aleshores hi consta una residència reial, lloc d'esbargiment on Jaume II el 1315 féu portar óssos i cèrvols i hi residien temporalment la reina i els infants. El 1325 hom intentà d'establir-hi la comunitat de monges franciscanes o clarisses que aviat passaren a Pedralbes. Continuà fins al s XVI com a residència reial, amb capella, on el rei Martí feia celebrar solemnialment la festa de la Nativitat de la Mare de Déu (1405). Ferran I prohibí (1486) que tallessin els frondosos boscs. Posteriorment passà a propietat privada i començà l'enderrocament. Avui en dia només en resten els fonaments i algun petit llenç de mur aprofitat per a barraca.

50 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valldaura, Agna de  Pseudònim de l'escriptora Joaquima Santamaria i Ventura.

51 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valldaura, Bernat de  (València, s XIV)  Ciutadà. El 1344 era un dels delegats de València a l'assemblea parlamentària de Barcelona, que convocà Pere III el Cerimoniós per decidir la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.

52 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valldaura, monestir de  (Olvan, Berguedà)  Antiga abadia cistercenca femenina. El 1231 els germans Bernat i Geralda de Saportella erigiren una església al seu domini del Favar, on el 1233 el bisbe d'Urgell els autoritzà a tenir culte i edificar un monestir. El 1237 hi passà una part de la comunitat de la Bovera, regida per l'abadessa Centella. El 1241 hi professà la fundadora Geralda de Saportella. Sota la protecció dels Saportella, dels reis Jaume I (1276) i Pere II (1285) i de nobles veïns, formà aviat un extens patrimoni, amb l'adquisició d'importants béns. La comunitat tenia 10 monges el 1320. El 1335 una part de la comunitat inicià la fundació del monestir de Montbenet, a Berga, que començà la seva vida independent el 1339. L'isolament del lloc fou causa d'intents de trasllat de la comunitat a Manresa des del 1338, que reeixiren l'any 1399 (monestir de Valldaura). A Valldaura d'Olvan resta l'antiga església, transformada el 1380 per l'abadessa Sibil·la de Pinós i reformada de nou el 1600, on es venera la imatge de transició romànico-gòtica de Santa Maria de Valldaura i hi ha restes de l'antic monestir a la veïna masia de Valldaura.

53 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaValldaura, monestir de  (Manresa, Bages)  Abadia femenina cistercenca (Santa Maria de Valldaura) originada per trasllat a la ciutat de la comunitat del monestir de Valldaura (Berguedà). Els primers intents de trasllat de la comunitat a Manresa daten del 1338, però no tingueren èxit fins el 1399, quan el ciutadà Bartomeu Amargós els féu donació de la capella del Sant Esperit, situada prop del portal d'Urgell. La comunitat, ja força decadent, regida per una abadessa, subsistí només fins al 1461. Aleshores s'hi establí un priorat cistercenc masculí, filial de Poblet, però el convent fou destruït amb motiu de la guerra contra Joan II, el 1465. El 1472 els monjos s'establiren a la casa hospital de Sant Pau. A l'antic solar de Valldaura fou construïda el 1900 una capelleta moderna, dedicada a la Mare de Déu del Consol, en record de l'antic monestir.

54 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valldaura, Nicolau de  (València, s XIV – s XV)  Marí i ciutadà. Serví Alfons IV el Magnànim. Fou capità de la galera reial a l'expedició de 1420 en què el monarca anà a Sardenya i Còrsega i, finalment, a Nàpols.

55 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldebaió  (Serinyà, Pla de l'Estany)  Veïnat.

56 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldebous, barranc de  (Montsià)  Curs d'aigua intermitent (o de Godall), que neix al sector meridional dels ports de Beseit, a la mola del Boix, dins el terme de la Sénia. El seu sector més alt passa encaixat. Al pla de la Galera és termenal dels municipis de la Sénia, a la dreta, i de Mas de Barberans i d'Ulldecona, a l'esquerra; prop de la Miliana canvia la seva direcció vers el nord-est, i s'uneix a la Galera, per la dreta, a la rambla de la Galera.

57 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Valldecrist, cartoixa de  (Altura, Alt Palància)  Important monestir cartoixà, situat prop de la vila. Fou fundada per l’infant Martí, futur rei Martí I, quan era comte de Xèrica i senyor de Sogorb, després d’obtenir l’autorització del papa Climent VII (1385) i del rei Pere III (1386). L’orientà el prior de Portaceli, però els seus primers monjos procedien d’Escaladei. Tot seguit la nova casa rebé del fundador i dels reis Pere i Joan importants donacions, que la feren senyora d’Altura, Alcubles, Xèrica i de molt importants béns i drets a Sogorb, Massalfassar, Mauella, Castelló de la Plana, etc. La parròquia de Castelló li fou unida durant quatre segles, igual que el santuari de la Cova Santa, prop de Sogorb, que se'n separà el 1606. Per al nou monestir hom féu una primera església de Sant Martí, consagrada el 1401, i una nova església, molt més gran, iniciada pel rei Martí el 1403 i continuada els anys següents. La seva muller Maria de Luna féu construir el claustre gòtic i dotze noves celles. A l’època del Cisma d’Occident tingué un paper molt important, per tal com l’escollí per residència fra Bonifaci Ferrer, antic mestre de novicis, creat per Benet XIII prior general de l’orde en els territoris de la seva obediència. S'hi celebraren capítols generals entre el 1411 i el 1419, en temps també del seu successor Guillem de Lanotte. El 1448 el monestir tenia 18 monjos i 8 llecs, però el seu nombre normal era de 24 monjos, nombre que superà el 1764, quan tenia 26 monjos, 14 conventuals, 8 donats i 17 fàmuls. En fundar-se la Congregació Nacional de Cartoixans Espanyols el 1785 fou designada aquesta cartoixa per a residència perpètua del definitori de la congregació, i s’hi celebrà el 1774 el segon capítol general de la nova congregació. El convent fou abandonat temporalment i espoliat a l’època de la invasió francesa, i fou exclaustrat el 1835. L’antic terreny de la cartoixa és avui explotat agrícolament, però els edificis, voltats d’un mur el 1647, són una ruïna total, i s’han ensorrat del tot els claustres i l’església gran, reformada el 1633, i les cel·les monacals. La part més sencera és la primitiva església de Sant Martí i algunes dependències, utilitzades per a magatzem agrícola. Molts elements artístics i retaules es guarden en poblacions veïnes.

58 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaValldefaigs  (Cervià de les Garrigues, Garrigues)  Veure> Faigs, els.

59 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldeix  (Mataró, Maresme)  Veïnat, al nord de la ciutat, al peu de la serra de can Bruguera, a la vall de la riera de Valldeix o de Sant Simó (que desemboca a la mar, a llevant del nucli urbà). L'alou de Valldeix és esmentat ja el 1024, i l'església de Sant Sadurní de Valldeix el 1066, i durant la baixa edat mitjana tingué també l'advocació de Santa Cecília. El 1517 i el 1848 fou reedificada; des de la segona meitat del s XVIII s'hi féu popular la devoció a santa Rita. Fins a mitjan s XX ha estat format per un conjunt de masies, però durant els darrers decennis ha anat formant-se, a la part més propera a la ciutat, un barri obrer. Sovint han estat utilitzades les grafies deturpades de Vall-lleix, Batlleix i Vatlleix.

60 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valldeix, marquesat de  (Catalunya)  Títol concedit, pel pretendent carlí Carles (VII), el 1898 a Lluís Maria de Llauder i de Dalmases (mort el 1904), únic titular.

61 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldeixils  (Foradada, Noguera)  Caseria, al sud del terme, al límit amb el Montgrí i el de Preixens.

62 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valldejoan  (el Pont de Bar, Alt Urgell Antic lloc prop de l'antic mun. d'Aristot (o Valljoan), a el Baridà.

63 FRANJA PONENT - MUNICIPI

Situació de la comarca de la LliteraValldellou  (Llitera)  Municipi: 30,42 km2, 469 m alt, 98 hab (2014), (o Baldellou). Situat en un terreny muntanyós format per les serres del Solà, de roca Foradada i de Pinyana, a les ribes de la dreta de la Noguera Ribagorçana, al límit amb la Noguera. Al sector muntanyós hi ha boscs de pins i alzines, matollar i pasturatges. A la fondelada de la vall es localitza l'agricultura, principalment de conreus de secà (cereals, ametllers, oliveres i vinya) i també de regadiu (hortalisses, farratges, cereals, patates i arbres fruiters). Ramaderia ovina i porcina, avicultura i apicultura. Població en descens. El poble és a l'esquerra del barranc del Molí del Pubill; l'església parroquial de l'Assumpció depengué (fins al 1874) de la col·legiata d'Àger. El municipi comprèn, a més, l'antic terme de la Llenca, els despoblats de Covet, Salgar i Penella i l'església de Vilavella. Àrea comercial de Lleida. Ajuntament

64 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaValldemaria  (Maçanet de la Selva, Selva)  Monestir femení cistercenc, prop del límit amb el terme de Tordera. És el primer monestir de cistercenques dels Països Catalans. Era filial de l’abadia francesa de Monenque. La primera notícia és del 1159, quan era regit per la priora Ricsenda i fou dotat pels nobles Berenguer de Maçanet i Gaufred de Rocabertí, que el posaren sota la protecció de l’arquebisbe de Tarragona i altres bisbes assistents a la dotació. El 1164 la priora Ermessenda rebé una bona dotació a Passanant, l’Espluga i la Tallada de mans d’Almodis, filla de Ramon Berenguer III. L’any 1169, amb l’ajuda de Gaufred de Rocabertí, la priora Ermessenda passà a la nova fundació de Santa Maria o Sant Feliu de Cadins, a l’Alt Empordà, amb el títol d’abadessa, mentre que Valldemaria esdevingué priorat seu. El papa Alexandre II confirmà aquest trasllat. La comunitat de Valldemaria, protegida pels Cabrera, subsistí com a priorat amb força vida als s XIV i XV. El 1492 tenia només sis monges i començà una època de decadència. El 1543 la priora Isabel Pasqual passà a residir a Sant Daniel de Girona, monestir amb el qual es fusionà definitivament Valldemaria el 1550. El 1603 l’abadessa de Sant Daniel arrendà les terres als Jalpí, que n'esdevingueren propietaris fins el 1905. Ara només en resta l’església, del s XII, força mutilada, unida a una masia del s XVII. Hom creu que en procedeix la imatge gòtica de Santa Maria de Cabrera, venerada a Maçanet de la Selva.

65 ILLES BALEARS - MUNICIPI

Situació de l'illa de MallorcaValldemossa  (Mallorca Occidental)  Municipi: 42,84 km2, 437 m alt, 2.025 hab (2014). Situat al litoral de Tramuntana, al vessant meridional de la serra de Teix, al nord de Palma de Mallorca. L'agricultura no és gaire important; s'hi conreen oliveres i garrofers. L'aindústria turística i de serveis ha afavorit l'economia del terme i ha estabilitzat la població. La vila és la més elevada de les Balears; l'església parroquial de Sant Bartomeu fou erigida el 1245, modificada posteriorment, ampliada el 1718, i el 1863 hom alçà la nova façana i el campanar; prop de la qual hi ha la casa considerada tradicionalment com a natal de Catarina Tomàs, convertida el 1792 en oratori. El terme és sobretot famós per la cartoixa de Valldemossa (fundada el 1399 pel rei Martí l'Humà, reconstruït en gran part al s XVIII), a causa del renom d'alguns dels seus estadants, com George Sand i Fryderyk Chopin. El municipi comprèn, a més, la possessió i antic monestir de Miramar, l'ermita i antic monestir de la Trinitat de Valldemossa (o ermita de Valldemossa) i el jaciment pre-talaiòtic de son Ferrandell. Àrea comercial de Palma de Mallorca. Ajuntament

66 ILLES BALEARS - ART

Inici páginaValldemossa, cartoixa de  (Valldemossa, Mallorca Occidental)  Antiga cartoixa (Jesús Natzarè), fundada l’any 1399 per Martí I l’Humà, que cedí als cartoixans el palau reial que segons tradició havia fet construir el rei Sanç de Mallorca vers el 1321. El seu primer prior fou Pere Pujol, cartoixà de Portaceli, i els primers monjos, cartoixans mallorquins de Valldecrist (Sogorb), que instaren la fundació. El prior Miquel Oliver (1505-25) féu construir el claustre, i entre els anys 1717 i 1812 fou bastida l’església actual, que reemplaçà la primitiva erigida el 1446. Prop de la cartoixa i abans de la seva fundació hi hagué al lloc un nucli d’eremites que revitalitzà el cartoixà Miquel Montserrat Geli (mort el 1678). De fet, la popularitat de la cartoixa, àdhuc arreu del món, començà després de l’exclaustració del 1835, gràcies a les estades més o menys llargues de diverses personalitats. Abans, però, cal esmentar ja el confinament per causes polítiques de G.M.M. de Jovellanos (abr/1801-mai/1802), que hi redactà la Memoria sobre la educación política...; del 15/des/1838 al feb/1839 hi visqueren George Sand, els seus fills i Chopin, sens dubte els seus estadants més famosos i polèmics. Després, pràcticament tots els visitants il·lustres foren hostes de Joan Sureda i Bímet, propietari de l’antic palau del rei Sanç, decorat amb pintures de R. Ankermann. Entre molts altres, cal destacar la presència d’Azorín, M. de Unamuno, Santiago Rusiñol i especialment la del seu amic, Rubén Darío, que, malalt, s’hi retirà uns quants mesos el 1913; fruit d’aquesta estada fou el seu llibre Mallorca de oro i els poemes La Cartuja, Valldemosa i Danzas gimnesias. Actualment, la cartoixa és una fita important dins l’engranatge turístic de l’illa; dues cel·les conserven records de George Sand i Chopin -hom no ha pogut establir d’una manera definitiva la que habitaren- i hi ha un Patronat Chopin-George Sand, que ha organitzat nombrosos actes culturals. En altres cel·les hom ha instal·lat una col·lecció de pintura mallorquina del s XIX. Hom visita també l’antiga farmàcia dels monjos, que continuà oberta i al servei del poble després de l’exclaustració. Ha contribuït també a la divulgació de la cartoixa el pintor Coll i Bardolet.

67 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA

Valldemossa, ermita de  (Valldemossa, Mallorca Occidental Veure> Trinitat de Valldemossa, la

68 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valldepedrosa, Gaspar de  (València, s XVI – 1599)  Religiós. De primer pertanyia a la Companyia de Jesús. Fou lector de teologia al col·legi de Sant Pau. Després ingressà a l'orde del Císter. Professà a Poblet en 1590. És autor de diverses obres.

69 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valldeperas, Felip  (Catalunya, s XIX – Barcelona, 1888)  Actor. Fou un dels actors còmics més estimats dels primers temps del teatre català.

70 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valldeperas, Manuel  (Catalunya, s XX - )  Periodista. Dirigí "Orfeó Núria" (1921-23), "Arts i Lletres" i el diari "La Humanitat". Fou redactor en cap de "Moments" (1936-37). Col·laborà a "La Nau", "Ideari", "L'Opinió", "Meridià" i d'altres publicacions periódiques. S'exilià el 1939 a la República Dominicana, on escriví al diari "La Nación".

71 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaValldeperes  (Navàs, Bages)  Antiga quadra, al sector nord-oest del terme, en terreny trencat (669 m alt), drenat per la riera de Valldeperes, afluent de l'esquerra del Cardener. L'església (Santa Fe) és sufragània de la parròquia de Castelladral.

72 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldeperes  (Pontils, Conca de Barberà)  Poble (670 m alt), al nord del terme, prop del límit amb el terme de Bellprat (Anoia), a la dreta del torrent de Sant Magí, aigua amunt de Montalegre.

73 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valldeperes, Eusebi  (Barcelona, 1827 – Madrid, 1900)  Pintor. Format a Llotja, completà estudis a l'escola de San Fernando de Madrid, on s'establí. Residí a París, on fou deixeble de Léon Cogniet, i a Roma. Es dedicà preferentment a la pintura d'història. Notable retratista, el 1857 fou nomenat pintor de cambra d'Isabel II.

74 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valldeperes i Jaquetot, Manuel  (Barcelona, 1902 - Santo Domingo, República Dominicana, 1970)  Escriptor. De caire més aviat popular i sentimental, publicà novel·les: Epistolari d'una dona de món (1927) i Una vida (1934, i teatre: Comèdia d'amor i de dolor (1926), El ram de Sant Joan (1933), La sang als ulls (1937) i El malalt incomprès (1938). A més, els articles Els perills de la reraguarda (1937) i La força social i revolucionària del teatre (1937). S'exilià el 1939 i publicà el reportatge novel·lat Ombres entre tenebres (Buenos Aires 1941), sobre la retirada de la guerra i els camps de concentració. Dirigí el diari "La Nación" i hagué de publicar Acción y pensamiento de Trujillo.

75 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldevià  (Vilopriu, Baix Empordà)  Poble, al nord del terme, al sector de turons que separen les conques del Ter i del Fluvià (serra de Valldevià, 168 m alt). L'església de Sant Mateu és sufragània de la de Vilopriu. Hi ha un edifici fortificat del s XV. El lloc formà part del terme del castell i després de la batllia reial de Verges.

76 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaValldigna, la   (Safor Subcomarca, coneguda antigament per la vall d’Alfàndec, presidida per Simat, que compren els termes de Tavernes, Simat, Benifairó i Barx. El nom actual prové, segons la tradició, de Jaume II, o més aviat de la influència dels monjos cistercencs que la dominaven, des del monestir (1297), les restes del qual es conserven en aquell poble. La vall és una depressió estructural possiblement envaïda per la mar plistocènica entre el massís del Mondúber i la serra de Corbera (la Sangonera), d’on prové l’aigua abundosa de les fonts Major, Menor, l’Ombria, etc, d’origen càrstic. El camp ha estat fins els anys 1970 la base econòmica de la vall; actualment, els conreus mediterranis de secà han estat substituïts per l’horticultura, els fruiterars i els cítrics. La indústria del moble de Tavernes, capital actual, ateny una certa categoria en l’especialitat escolar, però actualment la base de l’economia es troba en el turisme i les activitats derivades.

77 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Valldigna, monestir de  (Simat de Valldigna, Safor)  Important abadia cistercenca (Santa Maria de Valldigna), actualment en ruïnes. Fou fundada per Jaume II el 1297, quan establí la delimitació de l’antiga vall d’Alfàndec o de Marinyén, defensada pels castells de Marinyén i d’Alcalà d’Alfàndec, que rebé després el nom de Valldigna i la cedí al monestir de Santes Creus perquè hi fundés un monestir. L’any següent es formà la comunitat inicial, que constava de tretze monjos. El nou monestir rebé el domini d’un extens territori format per la vall del seu nom, amb les poblacions de Simat de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, la Vall de Tavernes (després Tavernes de la Valldigna), la Xara, Alfulell, l’Ombria, Massalali, el Ràfol d’Alfàndec i l’Alcudiola d’Alfàndec, habitades majorment per musulmans. La magnanimitat del rei Jaume II, que el 1300 li donà Barx, el 1301 li donà facultat d’obrir cases procures o cases abadies a València, Xàtiva, Alzira i Gandia i li concedí o confirmà noves alqueries a Carcaixent, Rugat, Polinyà de la Ribera, Fortaleny i Almussafes i València, seguida de la magnanimitat dels seus successors, alguns dels quals sufragaren el monestir, i una hàbil política d’adquisicions dels abats el convertiren en el monestir més ric del regne. Els seus abats tenien veu i vot a les corts valencianes i estengueren la seva influència per tot el País Valencià. Malgrat la seva filiació a Santes Creus, posseïa plena autonomia en l’elecció dels abats, tenia la cura del monestir de Montsant de Xàtiva (1320) i fundà el priorat de Sant Bernat a Rascanya, a l’Horta de València (1388). Els antics edificis monàstics, precedits d’una portada fortificada, conserven encara dins llur ruïna alguns elements gòtics (al claustre i als antics dormitoris, a la sala capitular, al menjador i al palau de l’abat), però l’església i moltes dependències foren reedificades després dels terratrèmols del 1335 i el 1644. L’església fou refeta el 1680, i el campanar el 1697. Els abats foren elegits a perpetuïtat des dels orígens fins al 1530, que començaren a ésser triennals i al segle següent quadriennals. A partir del 1460 hi entraren els abats comendataris, entre els quals cinc de la família Borja. Al s XVIII i al principi del XIX Valldigna tingué una última etapa brillant, sobretot en l’aspecte cultural, amb una sèrie de monjos escriptors, polemistes i historiadors. Tenia una important biblioteca i un ric arxiu que en part se salvà, transportat a la Saïdia de València, a l’Arxiu del Regne de València i a l’Archivo Histórico Nacional. El 1820 la comunitat fou dissolta temporalment, i d’una manera definitiva el 1835.

78 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Valldigna, portal de  (València, Horta)  Porta de la muralla de la ciutat, per tal de donar accés a la moreria. Construïda el 1400, el 1539 els veïns obtingueren permís del consell general per a col·locar-hi una imatge de la Mare de Déu. Fou restaurat el 1965.

79 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaValldonzella, monestir de  (Barcelona, Barcelonès)  Monestir de monges cistercenques (Santa Maria de Valldonzella), situat a Sant Gervasi de Cassoles, prop de l’indret on hi hagué l’antiga residència reial de Bellesguard. El monestir fou fundat inicialment a la torre de Santa Margarida de Santa Creu d’Olorda (Barcelonès). Amb anterioritat al monestir cistercenc sembla que hi havia hagut una petita comunitat femenina de donades, amb una església dedicada a Santa Maria de Valldonzella, coneguda des del 1175. El 1226 el bisbe Berenguer de Palou cedí el lloc al monestir de Santes Creus perquè hi patrocinés l’erecció canònica d’un monestir de monges cistercenques, que hi començaren a residir el 1237. La primera comunitat era formada per Berenguera de Cervera amb 11 monges. El 1263, amb l’autorització de Jaume I, construïren un nou monestir a ponent de la ciutat de Barcelona, extramurs, al lloc dit la Creu Coberta, que fou inaugurat el 1269. El nou monestir fou molt afavorit per Jaume I i els seus successors i pels bisbes de Barcelona, que li uniren la parròquia de Sant Esteve de Parets (1291) i de Santa Creu d’Olorda (1416). Al principi del s XIV la comunitat es componia d’unes cinquanta monges, la majoria filles de la noblesa ciutadana. El 1410 emmalaltí i morí en aquest monestir Martí I, i, pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s’hi retirà. La reforma tridentina afectà molt la vida del monestir, insistí en la clausura i prohibí d’entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a l’intervenció de Felip III de Castella. En 1640-43, durant la guerra dels Segadors, les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat, i a la fi el monestir fou destruït el 1652 amb motiu del setge de Barcelona. El 1674 la comunitat passà a viure a l’antic priorat pobletà de Natzaret, situat al carrer que més tard rebé el nom de Valldonzella, on residí pràcticament fins el 1909, bé que durant el s XIX les monges hagueren d’abandonar el monestir el 1814 i refugiar-se a Mataró (una bona part de l’edifici fou destruït, i reedificat el 1826) i l’hagueren d’abandonar temporalment el 1835 i el 1847. En 1913-19 es traslladaren a l’indret actual de Bellesguard per consell del bisbe Torras i Bages, en un nou monestir projectat per Bernadí Martorell. L’església, dedicada a l’Assumpció, és un notable edifici modernista neogòtic. La comunitat actual és formada per 47 monges.

80 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldoreix  (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)  Poble i barri residencial, situat al sud de la ciutat i prop de la riera de Rubí. Hi abunden els boscos i és una entitat municipal descentralitzada.

81 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldoria  (Rajadell, Bages)  Lloc (443 m alt), al sud-oest del terme, en un replà (443 m alt) de la serra de cal Torra. Documentat des del s. XIII (amb el nom de Valloriola), la seva església de Sant Salvador és de mitjan s. XVII.

82 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valldoriola  (Seva, Osona)  Antiga masia, situada al sud-est del terme, prop del límit amb el Brull. És coneguda des del 952 quan part del seu territori fou cedit al monestir de Ripoll. Entre el s XII i el XIX hi hagué prop seu l'església de Sant Genís, de la qual només es veuen ara els vestigis.

83 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaValldosera, Eulàlia  (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1963 - )  Artista. Durant la dècada del 1980 treballà en pintura, però progressivament incorporà la fotografia i el vídeo al seu treball. L’obra El melic del món (1990) significà l’abandonament definitiu de la pintura per centrar-se en l’acció. Durant els anys 1990 es decantà progressivament per les instal·lacions, en les quals recreà ambients domèstics fragmentats mitjançant la utilització de projeccions fotogràfiques i de llum sobre objectes quotidians relacionats amb el cos. També utilitza el seu propi cos com a model i com a mesura de l’espai, per a desenvolupar una reflexió sobre la identitat de la dona com a individu i com a ésser intel·lectual. Durant la dècada del 1990 presentà treballs en esdeveniments internacionals, com Manifesta 1 i la Biennal d’Istanbul (1997). L’any 2000 se n'exposà una mostra retrospectiva a Witte de With, de Rotterdam, present a la Fundació Tàpies de Barcelona al començament del 2001 i per la qual fou guardonada amb el Premi Nacional d’arts visuals concedit per la Generalitat de Catalunya. L’any 2009 presentà una altra retrospectiva, al Museu Nacional de Arte Contemporáneo Reina Sofía, de Madrid, amb l’obra Alma Mater, una instal·lació monumental multicanal creada expressament per a aquesta ocasió. L’any següent, a la galeria Joan Prats de Barcelona presentà la vídeoinstal·lació Dependència mútua, sobre les desigualtats socials.

84 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valldossera  (Querol, Alt Camp)  Santuari (la Mare de Déu de Valldossera) i antiga quadra, al sector oriental del municipi, al límit amb el terme de Pontons (Alt Penedès), del qual és separat per la serra de Valldossera (800 m alt). L'església, que depèn de la parròquia de Montagut, s'alça a la dreta de la riera de Valldossera, capçalera de la riera de Marmellar. El lloc és esmentat ja l'any 992; el 1003 apareix una torre de Valldossera. El terme fou adquirit el 1167 pel monestir de Santes Creus.

85 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallduví i Casals, Eladi  (Reus, Baix Camp, 1950 - )  Tirador de fossa olímpica. L’any 1966 debutà al club Jordi Tarragó, i els anys 1968, 1969 i 1975 es proclamà ensems campió d’Espanya júnior i de la Copa d’Espanya. El 1973 fou campió d’Europa a Torí (Piemont), els anys 1974 i 1975 obtingué el Gran PremiInici página d’Europa, i el 1978 fou campió del món a Seül (Corea). El 1979 guanyà els Jocs Mediterranis de Split (Croàcia). El 1982 igualà el rècord mundial (200 plats trencats en 200 intents) a Saragossa, i renovà el títol de campió del món a Caracas (Veneçuela).

86 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valle, Bernat  (Catalunya, s XV)  Eclesiàstic. És autor d'un Regestum ecclesiae Sancta Maria de Mari, manuscrit que ha estat anomenat més correctament Llibre de les llunes.

87 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valle, Joan de  Veure> Balle, Joan de.

88 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallençana  (Montcada i Reixac, Vallès Occidental)  Caseria i antiga quadra, a la vall de la riera de Vallençana (afluent, per l'esquerra, del Besòs), que davalla de la Serralada de Marina (que la carretera de Badalona a Montcada travessa pel coll de Vallençana).

89 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Vallera, la  (Reiners, Vallespir)  Veïnat, a llevant del poble, a la vall de la riera de la Vallera, que neix al vessant septentrional del roc de Frausa i que, després de travessar el bosc de la Vila, del terme de Ceret, s'uneix a la riera de Reiners poc abans de la confluència d'aquesta amb el Tec, ja dins el terme de Reiners.

90 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valleriola i de Riambau, Tomàs de  (València, 1734 – 1809)  Jurista. Estudià filosofia i cànons a València, on es doctorà (1767). Era militar i senyor d'Aiacor i Massalfassar. Membre de la Societat Econòmica d'Amics del País i cavaller de Santiago. Publicà l'extensa Idea general de la policia o Tratado de policia (deu quaderns, editats a València entre el 1798 i el 1805 i reeditats a Madrid el 1977), que és pràcticament un conjunt de traduccions completades per referències a la legislació espanyola i a València. La part més important és traduïda del Traité de la police (1719-38), de Nicolas de La Mare, obra arrelada en l'Antic RègimInici página no reformat del govern de les ciutats. Inclou texts traduïts a favor de la inoculació, de l'Escola de Montpeller i, sobretot, de la d'Edimburg, dels cementiris aïllats seguint l'arquebisbe de Tolosa (1775), de l'eliminació del perill dels morts vivents i de la lluita contra la pesta. Proporciona materials importants sobre el cementiri, la inoculació, el comerç de grans i l'escorxador a València.

91 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallès  (Reus, Baix Camp, s XVIII - s XIX)  Família d'arquitectes. Iniciada pels germans Narcís i Tomàs Vallès.

92 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallès, Antoni  (Catalunya, s XVI - Vic, Osona, s XVI)  Argenter. Actiu a Vic. Segons les fonts documentals la seva producció es concretà en la realització d'una sèrie de creus processionals per a les parròquies del bisbat de Vic: la de Sant Feliu de Torelló (1574), Sant Martí de Sentfores (1583), Santa Maria de l'Estany (1584), Santa Coloma Sasserra (1586); totes elles es mantenen dins els esquemes flordelisats de l'argenteria gòtica catalana.

93 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vallès, el  (Vallès Occidental / Vallès Oriental)  Subregiò natural i històrica del llevant del Principat, que per la seva importància excepcional més que no per diferències acusades ha estat dividida en les dues comarques. El nom, que al·ludeix a un conjunt de valls poc diferenciades, ha assolit ressonàncies de prestigi popular (com el Vallès no hi ha res) perquè hom la considera modernament la comarca més completa de Catalunya i, en l’aspecte econòmic, la consideració no sembla gratuïta. Més de mitja subregió és constituïda per la depressió del Vallès, fragment de la Depressió Prelitoral Catalana comprès entre el Llobregat i la Tordera, que davalla lentament de 350 m (nord-est) a 50 (sud-oest). La depressió del Vallès fou originada pel joc de dues falles paral·leles, distanciades vora el Llobregat uns 20 km, que fins a la vall del Congost es mantenen a uns 15 km i que entre el Montseny i el Montnegre s’estrenyen fins a 3 km (llindar de la Tordera amb la depressió de la Selva), a 60 km del Llobregat. Originàriament és una plana miocènica, ja aleshores arrasada, i amb un gruix de materials minvant d’oest a est, prova que la sedimentació marina fou molt més duradora vora el Llobregat. Les falles alpídiques la inclinaren cap al nord, fet que contribuí al relleu més acusat de la Serralada Prelitoral. Això no obstant, els rius (Tordera i Mogent-Besòs) han estat empesos cap al sud i flueixen vora la Serralada Litoral perquè l’enèrgica erosió vil·lafranquiana (del Quaternari inferior) la desmantellà en part i originà amb els materials arrabassats cons de dejecció, d’un gruix de centenars de metres vora la Serralada Prelitoral i que s’esprimatxen fins a desaparèixer. Aquests cons d’origen torrencial formen un gran peu de muntanya on abunden unes argiles roges molt alterades i que determina l’orientació del relleu en contra de l’estructura: d’uns 300-350 m vora la falla nord a uns 100-150 vora la sud. La resta del Vallès és formada per un ampli sector de la Serralada Prelitoral (amb fragments annexats de la Depressió Central, a més dels conglomerats montserratins de Sant Llorenç del Munt, el sector sud-est de l’altiplà del Moianès) i un altre de la Serralada Litoral, tan estret, que en algun sector la divisòria hidrogràfica entre les aigües que vessen directament a mar (Maresme) i les de la depressió del Vallès se situa molt asimètricament: sis vegades més a prop de la depressió. Aproximadament el Vallès coincideix amb la conca del Besòs, sense la capçalera, que correspon a Osona, ni el curs baix, al Barcelonès. A més, comprèn un sector de la conca del Llobregat i la capçalera i part de la conca mitjana de la Tordera. L’home s’ha interessat sempre per aquesta subregió, pas còmode entre les Gàl·lies i les Hispànies, fèrtil i humida. La toponímia hi indica l’existència de nuclis de poblament d’època ibèrica -Llerona, Tagamanent, Arraona (Sabadell)-, molts de romans o romanitzats -Ègara (Terrassa), Semproniana (Granollers), Octàvia (Sant Cugat), Caldes de Montbui, Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia de Ronçana, Barberà, Montcada i Reixac- i alguns de germànics (potser Montbui) i d’aràbics (Marata, Gallifa). Relativament poblat des de l’edat mitjana, el Vallès arribà al s XVIII amb 25.000 h (1718). Aleshores ja ocupava, exclòs el Barcelonès, el cinquè lloc entre els conjunts comarcals de Catalunya, darrere l’Empordà, el Camp de Tarragona, el Pallars i el Rosselló. El 1787, malgrat que la població passà a 39.000 h, el Vallès es veia sobrepassat per algunes comarques de creixement més ràpid, i ocupava el sisè lloc. El 1860, en iniciar-se els censos moderns, el Vallès Occidental ja era més poblat que l’Oriental, i el conjunt, amb 96.000 h, s’havia industrialitzat en el ram tèxtil i ja només el superaven l’Empordà i el Camp. La creixença fou regular durant mig segle, i el 1910 s’apropà a 129.000. Però d’aleshores ençà el creixement del Vallès no ha tingut aturador, i segurament ha octuplicat la població. El 1920, amb 154.000 h, deixà enrere els altres conjunts comarcals. La població relativa, però, encara que superava els 100 h/km2, no era tan densa com al Maresme i al Baix Llobregat. La guerra civil incidí negativament en la població, però ja el 1950 tornava a arribar una immigració en massa com la del període 1910-30 i vorejava els 242.000 habitants i 970.729 el 1996. Un augment així ha comportat la creació d’habitatges, indústries, centres de serveis i residències secundàries per a vallesans i barcelonins. Així s’explica la minva de superfície conreada, que ha passat de 484 km2 el 1954 a 310 el 1969 i a 287 el 1982. Malgrat tot, el Vallès és un dels pilars de l’agricultura catalana, pels conreus herbacis (cereals, farratge, patates) i de la ramaderia (bovins, porcins). Però el seu pes relatiu va de baixa: hom estimà el 1996 que la població activa agrària només representava l’1,8% de l’activa al Vallès Oriental i el 0,6% a l’Occidental. La indústria, en canvi, n'ocupava el 51,8% al Vallès Oriental i el 47,2% a l’Oriental, mentre que el sector terciari n'ocupava, respectivament el 46,4% i el 52,2%. Per subsectors, la indústria vallesana és la segona de Catalunya en el de la pell (amb el 3,2% de la població activa industrial), químic (7,9%), fusta (4,2%), alimentació (4%), metal·lúrgia (26,5%) i construcció (15%), i en el subsector tèxtil (30,6%) supera el Barcelonès i ocupa el primer lloc de la península Ibèrica. A més, la indústria vallesana és la més dinàmica de Catalunya, si s’exceptua el ram químic, en què ho és més el Camp de Tarragona. Es veu, doncs, que el Vallès és l’alternativa industrial del Barcelonès i de tot el litoral català, que es va terciaritzant. El 1989 s’inaugurà el Parc Tecnològic del Vallès, situat al límit dels termes de Sant Cugat i Cerdanyola, que ocupa unes 40 ha. El Vallès formà part del territori dels laietans, documentats des del s III aC, els límits interiors dels quals coincidien amb els d’aquesta comarca. Ègara, l’actual Terrassa, encara que no és segur que fos dels laietans, n'esdevenia municipi romà (amb una data anterior al 139 dC) i contribuí a aglutinar les terres vallesanes enfront de Barcelona i de la depressió litoral; molt probablement la diòcesi d'Ègara, segregada vers el 450 de la de Barcelona, degué comprendre el Vallès. Després de la dominació musulmana i de la conquesta franca, la diòcesi, malgrat alguns intents, no fou restaurada i el Vallès formà part novament de la diòcesi de Barcelona, de la mateixa manera que formà part del comtat de Barcelona (potser ja des d’època visigòtica). De fet, però, el Vallès conservà una certa personalitat administrativa durant l’edat mitjana, i en consolidar-se la divisió de Catalunya en vegueries aparegué la sotsvegueria del Vallès, sota l’autoritat d’un sotsveguer, resident a Caldes de Montbui i dependent del veguer de Barcelona. A mitjan s XIV Granollers substituí Caldes com a capital del Vallès; però, de fet, Barcelona i el Vallès constituïen ja en aquell segle una sola demarcació (vegueria de Barcelona i el Vallès), encara que normalment la sotsvegueria es mantingué fins a la Nova Planta, el 1716. També eclesiàsticament el territori vallesà constituí una demarcació (deganat del Vallès) de la diòcesi barcelonina, mantinguda fins a època contemporània. La divisió borbònica en corregiments féu del Vallès una alcaldia major, amb centre a Granollers, del corregiment de Mataró (fent-lo dependre, per primera vegada, d’un centre exterior altre que Barcelona). Amb la divisió provincial del 1833, Breda i Riells de Montseny restaren dins la província de Girona i la resta del Vallès històric dins la de Barcelona (Breda i Riells tampoc no foren inclosos al Vallès Oriental en la divisió del 1936). La divisió en partits judicials del 1834 dividí, per primera vegada, la comarca al voltant de dos centres: el partit judicial de Terrassa, amb els municipis que aproximadament formaven el Vallès Occidental el 1936 (encara que el 1883 se subdividí i aparegué el partit judicial de Sabadell), i el partit judicial de Granollers, amb els municipis que aproximadament formaren el Vallès Oriental el 1936; aquest partit de Granollers, però, no inclogué la major part de la conca alta de la Tordera, lligada històricament a la jurisdicció del vescomtat de Cabrera, que, juntament amb la part atribuïda a la província de Barcelona de la diòcesi de Girona, lligada fins aleshores també a la mateixa jurisdicció senyorial, constituí el partit judicial d’Arenys de Mar. Tanmateix, alguns pobles del corregiment de Manresa passaren al partit de Terrassa (Rellinars i Vacarisses) o al de Granollers (Castellterçol); d’altres del corregiment de Vic passaren al partit de Granollers (Sant Quirze Safaja, amb Sant Pere de Bertí, i Aiguafreda); Montcada i Reixac, en canvi, restà del partit dels afores de Barcelona fins a la constitució del partit de Sabadell. La divisió territorial de Catalunya del 1936 mantingué dins les dues comarques en què dividí el Vallès (seguint la divisòria d’aigües de les rieres de Caldes -excepte la capçalera- i de Tenes) tots aquests municipis originàriament dependents de Manresa i de Vic, i encara incorporà al Vallès Oriental els de Granera (fins el 1833 del corregiment de Manresa) i Castellcir (del de Vic), a la vegada que reincorporà el sector vallesà del partit d’Arenys. Només Olesa de Montserrat, vila tradicionalment lligada al Vallès, fou atribuïda al Baix Llobregat.

94 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vallès, Faust  (Castelló de la Plana, 1762 – València, 1827)  Astrònom. Dedicat a l'estudi de les ciències naturals, reuní una notable biblioteca d'obres estrangeres i col·leccions de minerals, vegetals i animals. Fou baró de La Puebla. Publicà Curso y efemérides del nuevo planeta descubierto en Sicilia (1802) i Observaciones de los eclipses ocurridos en este año (1804).

95 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVallès, Francesc  (Barcelona ?, s XIX)  Militar carlí. A la tercera guerra Carlina fou comandant general carlí de la província de Tarragona. El 1872 fou nomenat comte de Casa Vallès pel pretendent Carles Maria dels Dolors de Borbó; més tard fou general en cap de l'exèrcit del Maestrat.

96 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallès, Francesc  (Catalunya, s XIX - França, s XIX)  Frare. Sembla que visqué exiliat a França. El 1855 publicà a Besançon, el llibre titulat Un cristiano en Palestina.

97 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vallès, Gabriel  (Binissalem, Mallorca, 1931 - )  Pintor. Exposà per primera vegada a Benissalem i a Inca, el 1956.

98 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallès, Joan  (Catalunya, s XVI)  Escriptor. Escriví un Llibre de cetreria i monteria (1556).

99 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallès, Joan  (Catalunya, s XIX)  Escriptor. És autor de l'obra teatral Derechos y deberes, prohibida el 1868. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, on mostraria el seu ideari liberal.

100 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallès, Joan de  (Catalunya, s X)  Religiós. Ha estat considerat com del s X. Citat com a autor d'un tractat titulat Itinerarium seu dietarium de vita religiosa.

101 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallès, Maur  (Catalunya, s XVII - s XVIII)  Abat de Santes Creus, el XXXII dels quadriennals i el LXVII de la sèrie general. Fou elegit el 1720. El 1725 era vicari general del seu orde.

102 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaVallès, molí de  (Torrella de la Costera, Costera)  Enclavament (3 ha), entre els de Novetlè i Vallès de la Costera, a l'esquerra del riu Cànyoles.

103 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vallès, Narcís  (Reus, Baix Camp, s XVIII - Catalunya, s XIX)  Arquitecte. Germà de Tomàs. Amb aquest féu la restauració del palau episcopal de Tarragona (1814), malmés un any abans pels napoleònics. L'obra fou, en general, força encertada, encara que amb el punt desfavorable d'establir un enllaç arquitectònic artificiós entre les finestres d'un pis i les corresponents de l'altra.

104 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vallès, necròpolis de Can  (el Bruc, Anoia)  Necròpolis neolítica de sepulcres de fossa.

105 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vallès, Rafael  (Illes Balears ?, s XVIII)  Compositor. Fou mestre de capella de la seu de Mallorca cap a mitjan s. XVIII. És autor de música religiosa. Se'n conserva un Memento Domine per a vuit veus i baix continu.

106 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vallès, sots-vegueria del  (Catalunya)  Antiga demarcació administrativa: 25.003 h (1718), que comprenia quasi tot el Vallès. En fou centre Caldes de Montbui i, des de mitjan s XIV, Granollers. De fet formà, ja el s XIV, una sola demarcació amb la vegueria de Barcelona, dita vegueria de Barcelona i el Vallès. El 1716 formà, juntament amb el sector del Maresme entre Montgat i Caldetes, el corregiment de Mataró.

107 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVallès, Tomàs  (Catalunya, s XVIII – s XIX)  Arquitecte. Germà de Narcís, amb qui col·laborà en la restauració del palau episcopal de Tarragona (1814).

108 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI

Situació de la comarca de la CosteraVallès de la Costera  (Costera)  Municipi: 1,2 km2, 98 m alt, 154 hab (2014). Situat a la plana al·luvial de l'esquerra del riu Cànyoles, a ponent de la ciutat de Xàtiva. Tot el territori, de molt poca extensió, és conreat i regat amb l'aigua de la sèquia de Ranes; hi predomina el taronger, amb un petit sector d'horta; hi ha alguns conreus de secà (oliveres). Aviram. La població, sempre molt reduïda, ha decaigut constantment des del 1900. El poble és a l'esquerra del riu; església parroquial de Sant Joan Baptista, del s XVII, que té com a sufragània la de la Granja de la Costera. Lloc de moriscs, formava part de la fillola de Xàtiva. Pertangué als marquesos de Mascarell. Té diversos enclavaments dins els petits municipis veïns, com el d'Almenara, la Senyoria, la Caseta de Perinou i d'altres a la Foia de Cerdà i a la Vila. Àrea comercial de Xàtiva. Ajuntament (en castellà)

Anar a:    Valla ]    [ Vallbona d ]    [ Vallci ]    [ Vallde ]    [ Valldev ]    [ Valles ]Inici página

A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Logo de Dades dels Països CatalansEntrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ BlocContactar amb Dadescat

© 2006-2016 Associació Sense Límits / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons

Sense Límits a Internet: Sense Límits / Alt Camp Info / Directori Alt Camp / Masia Virtual -