A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Inici ] Entrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ Bloc ]              Contactar amb Dadescat

Anar a:    Vic ]    [ Vic i ]    [ Vice ]    [ Vicente ]    [ Vid ]    [ Vidal ]

Volem la nostra llengua honrada dels propis, respectada dels estranys, lliure de tot esclavatge. (Antoni M. Alcover i Sureda)

1 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca d'OsonaVic  (Osona)  Municipi i capital comarcal: 30,92 km2, 484 m alt, 41.956 hab (2014). Situat al centre de la plana de Vic, sobre els rius Mèder i Gurri, afluents del Ter, que drenen el terme. L'agricultura és totalment de secà, amb conreus de cereals (blat i moresc), patates i farratge; hi predominen les explotacions agràries petites. Hi és important la ramaderia bovina i porcina, i, en menor mesura, l'avicultura. L'activitat econòmica principal és la indústria; sobresurten el sector del tèxtil, l'adoberia (la primera de Catalunya), la metal·lúrgica, la de la construcció, la de derivats de la fusta (mobles, especialment), l'alimentària (embotits) i la fabricació de materials per a la construcció (vidres, rajoles, guix i ceràmica). També és molt notable l'activitat comercial, tant en els mercats setmanals, que centralitzen el comerç de bona part de la Catalunya central i tenen una àmplia àrea d'influència (Osona, Garrotxa, Ripollès, Cerdanya), com en els fires de Tot Sants, Nadal, Quaresma i singularment el mercat del Ram. La ciutat organitza, des del 1989, el Mercat de la Música Viva. Demogràficament, decreixé durant la segona meitat del s XIX, però ha augmentat durant el s XX, especialment a partir del 1950. Vic concentrava el 21% de la població comarcal l'any 1857, i el 26,3% el 1970. La recessió industrial l'afectà més que a la resta de la comarca, i així, la concentració ha baixat fins a 24,7% (1996). D'antiga ascendència ibèrica, el desenvolupament urbanístic de la vila data del s XVIII, quan, superades les muralles, començaren a construir-se els barris nous a l'oest i al sud del nucli antic, situat a l'entorn de la gran plaça del Mercadal. Compta amb Universitat privada, creada el 1997, que inclou els Estudis Universitaris, en funcionament des del 1977. Hospital comarcal. Seu episcopal. - HISTÒRIA.- D'origen molt antic, apareix primerament amb el nom d''Ausa, com a cap del poble iber dels ausetans. Després va ésser un municipi romà. A l'època visigòtica la seu episcopal va tenir importància, però sembla que la invasió musulmana va produir un extermini gairebé total de la població. Un cop repoblada pels comtes de Barcelona i restaurada la seu episcopal, durant diversos segles la ciutat es trobà dividida entre dues jurisdiccions, l'una eclesiàstica i l'altra laica, la qual cosa provocà nombrosos conflictes, aquesta situació es va mantenir fins al 1450. Vic va exercir també un paper molt important en les revoltes contra Joan II, Felip IV i Felip V. A partir de la segona meitat del s XIX, tingué un creixement més lent que el d'altres ciutats de Catalunya, per raó de la poca intensitat del desenvolupament industrial. - ART.- Temple romà (s III), molt restaurat. Catedral, fundada al s XI i reconstruïda al s XIX, en estil neoclàssic; del primitiu edifici romànic es conserven la cripta i el campanar (s XI). L'interior és decorat amb murals de Josep Maria Sert i guarda un retaule de Pere Oller (1426); té un claustre gòtic (s XIV). El Museu Episcopal té una importantíssima col·lecció d'art medieval català. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

2 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic  (País Valencià, s XIII - s XVII)  Llinatge noble. Originari, segons tradició familiar, de Castelló d'Empúries, i que es radicà al Regne de València, des de la seva conquesta, on foren patrons del monestir de Santa Maria de la Murta. Els primer personatges que hom hi troba són Bernat, Galceran, Jaume i Guillem (I) de Vic. Després de Dídac (I) de Vic i de Castellví, l'herència d'aquest llinatge passà per successió als Manglano, que, durant un temps, es cognomenaren de Vic. Potser té el mateix origen una família burgesa Vic de mercaders barcelonins que durant molt de temps estigué relacionada comercialment amb Tunis. Hom en pot esmentar Berenguer de Vic.

3 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVic, Berenguer de  (Catalunya, s XIII)  Mercader. Fou membre del Consell de Cent.

4 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vic, Bernat de  (Catalunya, s XIII - País València, s XIII)  Noble. Fou un dels primers personatges d'aquest llinatge. Poblador (1260) de l'alqueria de Vilella (Cullera).

5 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vic, Bernat de  (Catalunya, s XIII)  Mercader. Fou membre del Consell de Cent (1266).

6 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vic, Bernat de  (Catalunya, s XIV – Grècia, s XIV)  Cavaller. Serví Frederic IV de Sicília. En 1374 fou nomenat per aquest veguer d'Atenes.

7 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vic, bisbat de  (Catalunya)  Demarcació de l'església catòlica, que té per capital la ciutat de Vic. En l’actualitat comprèn íntegrament la comarca d’Osona, la major part de les del Ripollès, el Bages i Anoia i part de les de la Selva, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Berguedà i la Garrotxa. Els primers límits del bisbat foren fixats en una butlla del papa Benet VII del 978 i en l’acta de consagració de la catedral de Vic del 1038; en tots dos documents els límits resten imprecisos en arribar a l’Anoia (segons el segon arriben fins al Segre), on faltava encara de reorganitzar la part de la Segarra i de l’Urgell. Vers el 1150 arribà a la plena extensió per aquesta part, comprenent fins a Sidamon; també comprengué cinc parròquies (Conesa, les Piles, Biure, Forès i Rocafort) a l’oest de Santa Coloma de Queralt i dotze dels voltants de Maldà, fins a Tarrés i l’Espluga Calba, que el 1154 s’integraren a l’arxidiòcesi de Tarragona. El bisbat es mantingué sense variacions fins a la creació del bisbat de Solsona (1593). Una butlla del 1597 confirmà l’adscripció a Solsona dels antics deganats d’Urgell i de la Segarra (aquest només parcialment) des de Sidamon fins a una línia que corria per Vallfogona de Riucorb, Sant Pere dels Arquells i Montpalau, deixant 21 parròquies per a Solsona, entre les quals Cervera, Tàrrega, Verdú, Mollerussa i Anglesola. Altres petites variacions es feren el 1827, amb la pèrdua de Sant Marçal de Montseny, l’adquisició de Borredà i Aranyonet vers el 1835 i la pèrdua de Montserrat, amb Marganell i Monistrol, el 1890. La darrera i desgraciada reforma tingué lloc el 1957, amb la pèrdua de 28 parròquies en els sectors de Santa Coloma de Queralt i part de l’arxiprestat de Calaf, pel fet de pertànyer aquestes a les províncies de Tarragona i de Lleida, a les quals cal afegir les poblacions de la Molsosa, Súria i Balsareny, passades a Solsona, i el guany d’una franja territorial del bisbat de Barcelona, que comprenia Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu de Codines, Riells i el Figueró i Montmany, els enclavaments de Palmerola i Boadella, prop de Borredà, l’arxiprestat de Camprodon, amb Llanars, Molló, Vilallonga de Ter, Tregurà i Setcases i les parròquies de Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt, al sector d’Anoia. internament el bisbat s’organitzà al principi del s XIII amb els deganats d’Osona o de l’Oficialat, de Moianès, de Lluçanès, de Bages, de Segarra, d’Urgell i de Ripollès. Vers el 1370 el deganat d’Urgell se subdividí en els de l’Alt Urgell, amb capital a Tàrrega, i del Baix Urgell, amb capital a Cervera. Després de la creació del bisbat de Solsona, es modificà la divisió deganal, i l’Oficialat comprenia tota la plana de Vic amb les Guilleries, el Cabrerès i els antics deganats de Moianès i de Lluçanès; el de Ripoll tenia 14 parròquies, el de Manresa 26, el dels Orats de Rei 24, el d’Igualada 18 i el de Sant Antolí 13. El 1634 fou creat el deganat de Santa Coloma de Queralt, que absorbí el de Sant Antolí i algunes parròquies del d’Igualada. El 1857 foren creats els primers arxiprestats, que foren els de Vic o Oficialat. Sant Joan de les Abadesses, Calaf, Igualada, Manresa, Moià, Olost, Santa Coloma de Queralt, Ripoll, Sant Hilari de Sacalm i Torelló, ampliats o modificats el 1945 amb els de Manlleu, Centelles, Tarradell i Santa Maria de Corcó, Artés, tres a la ciutat de Manresa, i Prats de Lluçanès, que formen el total de 19, després de la pèrdua del de Santa Coloma de Queralt i del guany del de Camprodon. Els orígens històrics del bisbat de Vic, caldria cercar-los a la fi del s V, en que l’extensió del cristianisme vers l’interior i muntanya féu crear la sèrie de diòcesis que surten els primer anys del s VI. Des que Cinidi, bisbe de l''Ausonitanae civitatis', assistí a un concili de Tarragona el 516 fins al bisbe Guisfred, que el 693 signà les actes del XVI concili toledà, existí una diòcesi de Vic que per les bandes d’Urgell, de Girona i de Barcelona degué tenir la mateixa extensió que l’actual, car en organitzar-se aquelles diòcesis deixaren un buit a l’interior que no s’omplí fins el 881, després de la segona i definitiva conquesta del comtat d’Osona per Guifré I el Pelós (879). Sembla que durant la primera ocupació (798-826) no s’arribà a cap organització religiosa, per la inseguretat del país. La primitiva adscripció de Manresa amb els seus rèdits (889) fa suposar que també hom refeia una organització anterior. L’acció del comte Guifré I deixà la diòcesi de Vic amb una frontera que anava de Montserrat a Cardona, seguint la serralada de Castellfollit del Boix i Sant Mateu de Bages. L’acció del bisbe Ató, que intentà de restaurar des de Vic la metròpoli de Tarragona (971), continuant les campanyes del temps del comte Sunyer (911-947), feren avançar la diòcesi vers l’Anoia, però el desgavell de la invasió d’Almansor paralitzà de moment l’obra, que reprengué vers el 990 amb el bisbe Fruià i sobretot amb els bisbes Borrell i Oliba (1010-46), restauradors de la frontera a través del levita Guillem d’Oló o de Mediona i dels Queralt-Cervelló i endegadors de les esglésies de Manresa, Calaf i Montbui. El bisbe Oliba, sobretot, donà una gran empenta a la vida secular i monacal de la diòcesi. Al costat de l’acció episcopal a la frontera de ponent, l’acció dels comtes de Barcelona i dels magnats féu estirar el bisbat vers la Segarra i l’Urgell entre el 1030 i el 1150. El 1079 la restauració era ja a Anglesola, que el comte encarregà a Berenguer Gombau d’Anglesola. Al costat de la restauració material hom constata la reestructuració interna, amb la creació i consagració coneguda d’unes seixanta parròquies i l’erecció de monestirs (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Benet de Bages, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de Casserres, etc.) i de canòniques (Manresa, Cardona, l’Estany, Manlleu, Lluçà, etc.). El 1150 les primeres llistes de parròquies donen a la diòcesi el nombre de 319 parròquies. Al costat de l’organització material i espiritual, la canònica de Vic i els principals monestirs foren centres culturals de primer ordre, tal com ho testimonien l’estada del monjo Gerbert d’Orlhac (el futur papa Silvestre II) a Vic entre el 967 i el 970 i els nombrosos manuscrits eixits dels escriptoris de Ripoll i de la catedral de Vic, entorn del 1040. Mort Oliba, els bisbes Guillem de Balsareny (1046-76) i Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-99) completaren la sèrie de grans bisbes osonencs del s XI, el segle més brillant de la història civil i eclesiàstica osonenca, època de grans realitzacions en el camp de la reforma dita gregoriana o romana, que culminà amb la restauració jurídica de la metròpoli de Tarragona pel bisbe Lluçà el 1090, que fou metropolità de les diòcesis catalanes fins a la seva mort, sense abandonar la seva estada a Vic. El bisbe Ramon Gaufred (1109-46) fou un gran col·laborador d’Oleguer i, en fer-se la restauració material de Tarragona, ontingué per a Vic el domini i el patronat de la primera parròquia de la ciutat, dedicada a sant Salvador. El s XIII es caracteritzà per la plena organització parroquial i monàstica, abans de la forta crisi del s XIV; el bisbe Bernat Calbó (1233-43) fou l’encarregat de vetllar per l’ortodòxia del país, com a inquisidor, i de reformar les comunitats i els costums, que començaven a relaxar-se. El principi del s XIV encara és època de realitzacions, en especial del bisbe Berenguer Saguàrdia (1306-28), oncle de la reina Elisenda de Montcada, que inicià el claustre gòtic de la catedral i el 1315 cedí al rei el domini civil que el bisbe tenia sobre mitja part de la ciutat de Vic i que era objecte de múltiples conflictes amb els Montcada i Bearn, senyors de l’altra meitat. A partir del 1345 s’opera un canvi radical: les eleccions de bisbes foren fetes pels papes d’Avinyó, i molts d’ells tenien la diòcesi només com un graó per a obtenir càrrecs superiors; els nous bisbes, escollits primer pel papa i després pels reis, foren sovint gent de fora del país, aragonesos o castellans, que es preocuparen poc de la diòcesi i sovint estigueren en conflicte amb el capítol, que coneixia més que no pas ells els problemes de la diòcesi. La majoria eren bisbes pocs anys, i encara hi residien poc. Mereix una excepció el bisbe Ramon de Bellera (1352-77), antic monjo de Cuixà, que s’identificà amb la diòcesi i que, més endavant, s’oposà a les arbitrarietats dels Cabrera, creats comtes d’Osona el 1356, i fou desterrat per això i a la fi residí i morí a Vic. També tenen un cert relleu el rosellonès Jordi d’Ornós (1424-45) i Cosme de Montserrat, confessor i datari de Calixt III i partidari del príncep de Viana i enemic de Joan II. En temps moderns ressalta l’igualadí Francesc Robuster (1598-1607), per la seva energia en les bandositats de la ciutat contra els nyerros, que féu que hom l’arribés a considerar el cadell gros. Després d’una llarga sèrie d’episcopats cap dels quals, descomptant el del bisbe Ramon de Sentmenat (1640-55), no passa de deu anys, fou nomenat bisbe Antoni Pasqual (1685-1704), d’Arenys de Mar, que s’esforçà a posar ordre al bisbat a través de minucioses i severes visites pastorals i dels sínodes del 1685 i el 1700. El bisbe murcià Manuel Muñoz i Guil (1744-51) fundà definitivament el seminari, que havia tingut una actuació entre el 1635 i el 1642, però fracassà a causa de les pressions dels components de la Universitat Literària de Vic. El seu successor, el bisbe Sarmentero, el traslladà a Sant Just, on entre el 1618 i el 1766 hi hagué un convent i col·legi de jesuïtes. Amb aquests bisbes començà, però, l’època de castellanització de la cúria i dels registres eclesiàstics, que completà el bisbe Antonio Manuel de Hartalejo, que inicià la catedral actual de Vic, el 1789, completada per Francesc de Veyan i Mola el 1803. Al bisbe Veyan (1784-1815) es deu la construcció d’una bona part del palau episcopal, la fundació de la Biblioteca Episcopal, que encarregà al jesuïta vigatà Llucià Gallissà, i l’ampliació de l’hospital de Vic amb la Casa de la Convalescència. Al s XIX, el bisbe Strauch fou assassinat a Vallirana (Baix Llobregat) el 1823 per les seves conviccions i actuació absolutistes, i entre els anys 1825 i 1880 seguí una tongada de fortes lluites ciutadanes a Vic, entre liberals i carlins, però que a la ciutat i a tota la diòcesi fou causa d’una renovació de la pietat, gràcies als equips de predicadors, entre els quals ressalten Antoni M. Claret, Francesc Coll i Ramon Gonfaus, i la fundació d’importants congregacions religioses (carmelitanes de la caritat, dominicanes de l’Anunciata, serves mínimes del Sagrat Cor, josefines de la caritat, filipnèries de la Immaculada Concepció), que s’establiren de preferència en poblacions petites i hi escamparen, així, el seu esperit religiós i la cultura a través dels seus col·legis. Aquestes congregacions se sumaren a les antigues de clarisses, caputxines, dominicanes i carmelitanes, establertes quasi exclusivament a Vic, Manresa i Igualada, els principals centres de població de la diòcesi. Actualment hi ha 103 cases religioses femenines, que tenen 56 col·legis, 12 hospitals, clíniques, asils, guarderies i residències per a dones. També es fundaren i s’establiren noves cases religioses masculines, com la Congregació de Fills de l’Immaculat Cor de Maria o claretians, i s’introduïren els germans de les Escoles Cristianes a sis poblacions, germans maristes, camil·lians, hospitalaris de Sant Joan de Déu, etc, que reemplaçaren en part els convents extingits el 1835 o se sumaren als antics de franciscans, dominicans, carmelitans, jesuïtes, escolapis, etc, establerts a les poblacions grans o en d’altres de més petites, com Calaf, Santpedor i Moià. Els religiosos tenen actualment 19 cases a la diòcesi, entre les quals quatre noviciats. El s XIX conegué també una forta renovació intel·lectual, iniciada amb Jaume Balmes i continuada pel Cercle Literari de Vic i, amb un esperit més català i de Renaixença, per l’Esbart de Vic, del qual fou el millor fruit Jacint Verdaguer. El seminari de Vic, autèntic institut popular, fou un focus notable de cultura i d’esperit catalanista. Aquest esperit patriòtic fou fonamentat pels bisbes Josep Morgades (1882-99), autor de la restauració de Ripoll, fundador del Museu Episcopal i inquiet pels afers socials i culturals, i Josep Torras i Bages (1899-1916), de ressonàncies en la vida de tot el país. Al s XX, després de l’episcopat de l’excèntric Francesc Muñoz (1916-27) i de la llarga època pietista i nacional-catolicista del bisbe Joan Perelló (1927-55), el bisbat ha vist una renovació i transformació en una època en què, pel despoblament de les antigues parròquies rurals, la vida i l’espiritualitat pren un aire més dinàmic i urbà. El bisbat edita un "Boletín Oficial Eclesiástico” des del 1855, actualment gairebé tot en català, i una “Hoja Diocesana”, que es comença a publicar vers el 1920 i s’ha convertit (1971) en un “Full Diocesà'', amb més de trenta mil exemplars de tirada. Depenen del bisbat el Museu Episcopal de Vic i un conjunt important d’arxius (l’Arxiu Capitular, l’Arxiu de la Mesa Episcopal, el de la Cúria Fumada, el Notarial i el de la Vegueria de Vic, així com els parroquials, que hom tendeix a concentrar en un mateix edifici), i també una notable Biblioteca Episcopal, tot sobre les dependències de la catedral i del palau episcopal. bisbat de Vic

8 CATALUNYA - ART

Vic, catedral de  (Vic, Osona) Temple principal de la diòcesi de Vic, que té com a titular sant Pere. El primer centre episcopal i la primitiva catedral, documentada des del 516, es trobaven a tocar del temple romà, a l’àrea ocupada actualment per l’església de la Pietat; foren destruïts per les incursions sarraïnes i la destrucció de la ciutat del 826. En repoblar-se la ciutat a partir del 879 i erigir-se de nou el bisbat vers el 885, es construí un nou grup d’esglésies episcopals a la part baixa de la ciutat, prop del nou 'Vicus Ausonae, dedicades a sant Pere, santa Maria i sant Miquel, a les quals, per la precocitat de la primera construcció, calgué de fer noves obres, a les dues primeres el 925 i a la tercera el 956. Prop d’aquesta catedral es formà la primera canònica aquisgranesa, que fou estructurada de nou i dotada el 957. Abans del 970 la catedral de Sant Pere fou ampliada, però no resistí l’empenta renovadora del bisbe Oliba, que féu construir una nova catedral, d’una gran nau amb transsepte i cinc absis, amb un esvelt campanar al seu costat, que fou consagrada el 1038. A la mateixa catedral construí una cripta, en la qual aprofità capitells de tipus califal de l’obra anterior. La canònica de Vic no tenia pràcticament vida comunitària al principi del s XI i, tot i no tenir cap renovació substancial, com els de la resta del país, rebé una gran empenta de l’acció d’Oliba i creà un actiu escriptori, que regentà el canonge Esmenir Quíntila entre els anys 1029 i 1080. Molts d’aquests llibres i dels fets en temps del seu nebot i successor Guillem Ramon, cabiscol i a la vegada abat d’Àger, es conserven encara a l’arxiu capitular. La renovació d’Oliba englobà l’església de Sant Miquel, i la de Santa Maria fou reemplaçada el 1180 per una altra de pla circular, que subsistia l’actual plaça de la catedral fins el 1781. Al costat de la catedral es féu l’edifici de la canònica, amb un ampli claustre d’arcades simples, de la fi del s XI, de l’època que el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà intentà de reformar la canònica (1080-99). Sobre aquest claustre es construí a partir del 1323 un nou claustre, d’esveltes arcades d’ogiva, dotades de claraboies calades en pedra entre contraforts que les lligaven a la part baixa, sota la direcció de Ramon Despuig, ajudat per Bartomeu Ladernosa, que el succeí a partir del 1359, i fou acabat a la fi del segle per Antoni Valls i Guillem Conangle, vers el 1401, sota la direcció del mestre Antoni Valls, es modificà el presbiteri, es feren capelles a l’extrem del transsepte i es prescindí de la cripta per donar lloc al gran retaule gòtic d’alabastre, encara conservat, obra de Pere Oller (1424). El nombre de canonges, que residien prop de la catedral, fou fixat en 30 el 1229, època en què es creà també una nova escola catedralícia, que tenia dues càtedres, de gramàtica i lògica, a partir del 1238, i es reduí a 20 a partir del 1264. Els canonges mantenien un hospital de pelegrins o albergueria, del qual resta una bona part de l’edificació en el carreró del seu nom, darrere la catedral. Al principi del s XVII hi hagué l’intent de construir una nova catedral, i hom edificà només la capella de Sant Bernat Calbó, sota el campanar, obra de l’arquitecte de Mataró Jaume Vendrell (1633), seguida de les capelles immediates que formen el costat del nord de la catedral actual, segons el pla reprès pel tracista fra Josep de la Concepció (1679). El 1781 el bisbe Antonio Manuel de Hartalejo decidí la nova construcció segons els plans de l’arquitecte Josep Moretó. Per tenir més espai hom derrocà la rotonda de Santa Maria i es desmuntaren els claustres, que foren reconstruïts més tard, un xic més reduïts i sense capelles. La nova catedral, que ocupa tot l’àmbit i transsepte de la romànica, es construí, aprofitant les capelles de la banda del nord, d’estil neoclassicista. La seva gran estructura, freda i un xic desemparada, fou decorada pel pintor Josep Maria Sert i Badia abans del 1930, per iniciativa del bisbe Josep Torras i Bages. Pel jul/1936 fou incendiada, es perderen les pintures de Sert i s’enfondraren les voltes de les naus. Fou reconstruïda a partir del 1940 (tornà a tenir culte el 1945), s’obrí de nou l’antiga cripta romànica, excavada i refeta amb els seus elements genuïns, i hom construí el deambulatori, on es col·locà l’antic retaule de Pere Oller, Josep M. Sert emprengué la composició d’unes noves pintures, que romangueren incompletes a la seva mort (1945). La capella de Sant Bernat Calbó conserva l’urna barroca d’argent que conté les despulles d’aquest bisbe (mort el 1243), obra de l’orfebre Joan Matons (1728). Al costat del claustre hi ha l’antiga sala capitular, acabada el 1350, i la capella de la Rodona, edificada per l’arquitecte Josep Moretó.

9 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaVic, corregiment de  (Catalunya, 1716 – 1833)  Demarcació administrativa, creada pel decret de Nova Planta. Comprenia el territori de l'antiga vegueria de Vic, al qual hom annexà el territori de la vegueria de Camprodon, amb Olot i la vall de Bianya i el Ripollès. Tenia 76 municipis de jurisdicció reial i 25 de jurisdicció baronial. El corregidor, que tenia casa a la plaça del Mercadal de Vic, tenia funció merament representativa a l'alcaldia de la ciutat, però, en canvi, exercia una funció oficial governativa i policíaca. Tenia dos lloctinents de corregidor, l'un a Vic i l'altre que residia a Camprodon o a Olot. Fou suprimit amb la creació de les províncies.

10 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vic, Galceran de  (Catalunya, s XIII – 1270)  Noble. Un dels primers personatges d'aquest llinatge.

11 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vic, Guillem (I) de  (Catalunya, s XIII - País Valencià, s XIII)  Un dels primers membres del llinatge. Documentat des del 1234, rebé del rei les senyories de la vall de Gallinera, Ebo, Xeresa i Alcòder i l'alcaidia de Peníscola. El seu fill i hereu fou Ramon (I) de Vic.

12 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic, Guillem de  (País Valencià, s XIII - Tunis, Tunísia, 1263)  Noble. Membre del llinatge noble. A la seva mort deixà una quantiosa herència.

13 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic, Jaume de  (País Valencià, s XIII - 1284)  Noble. Representant al País Valencià dels cònsols de mar.

14 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vic, plana de  (Osona)  Sector de la comarca, centrada per la ciutat de Vic. Litològicament està constituïda per materials terciaris, eocènics i oligocènics, a causa de la sedimentació marina. Queda limitada pel Lluçanès al sector nord-oest, i pel Moianès al sud-oest. Clima mediterrani d'interior, manté un règim de precipitacions alt. Drenada pel Ter i afluents, ha estat des d'antic una zona eminentment agrícola i ramadera.

15 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVic, Ramon (I) de  (País Valencià, s XIII)  Alcaid de Peníscola. Fill i hereu de Guillem (I) de Vic. L'alcaidia es féu hereditària en els seus descendents i successors. Fou servidor del rei Jaume II. El seu rebesnét fou Ramon (II) de Vic.

16 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic, Ramon (II) de  (País Valencià, s XV)  Preceptor i majordom del duc de Gandia. Rebesnét de Ramon (I) de Vic i pare de Berenguer i de Guillem (III) de Vic i dels Arcs.

17 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vic, regió de  (Osona / Ripollès)  Regió del nort-est humit de Catalunya, repartida entre l'Altiplà Central i els Pirineus Orientals. Osona engloba per llevant fragments del Sistema Transversal i de la Serralada Pre-litoral. Correspon a la conca alta del Ter i a la capçalera del Congost, de tendència continental, com tota la plana de Vic. La població és la més feble de la Catalunya continental (63 h/km2), però la més densa de la Catalunya interior. L'increment màxim del darrer segle (63%) és la del vicenni 1950-70, després del qual sembla haver-se estagnat la industrialització, relativament forta (tèxtil, metal·lúrgica, de la construcció i la fusta sobretot) a Vic, Manlleu, Ripoll i Torelló. És important la riquesa agrària. Canalitzen el comerç tradicional el mercat regional de Vic, el comarcal de Ripoll i els subcomarcals de Ribes de Freser, Camprodon, Prats de Lluçanès i Sant Quirze de Besora. La regió coincideix aproximadament amb les antigues vegueries de Vic i Camprodon i les sots-vegueries de Ribes i Lluçanès, amb el corregiment de Vic i amb la meitat llevantina de l'actual diòcesi de Vic.

18 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vic, vegueria de  (Catalunya)  Antiga demarcació administrativa (2.302 focs, uns 11,510 h el 1553), creada entorn del 1188 i estructurada definitivament vers el 1228, dita inicialment vegueria d'Osona. El 1304 anava del Congost a Collsuspina, d'ací al Lluçanès, comprenia Besora i Curull, n'excloïa el Cabrerès i, en canvi, arribava a Osor i Sant Hilari i, seguint el cim del Montseny, arribava fins al Tagamanent. Els dominis de la casa de Cabrera i de Rupit s'hi integraren a mitjan s XIV. També n'era exclòs el Lluçanès, que en part hi pertangué el s XV, fins que arribà a formar sots-vegueria pròpia el 1611. Del 1274 al 1317 els veguers de Vic regien a la vegada el Bages, el Berguedà i el Ripollès, a partir del 1320 s'intitularen veguers d'Osona,Inici página Ripollès, Camprodon i la Ral, i per fi, a partir del s XV, eren només veguers de Vic, de Ripoll i del Ripollès. Durant l'època d'actuació dels comtes d'Osona (1354-66) els veguers passaren a residir a Moià, i hom els adjudicà la sots-vegueria de Moianès, després retornaren a Vic, on residia sempre un sots-veguer, que era l'executor de les tasques inherents al càrrec del veguer. El 1716 esdevingué corregiment de Vic. Distint del veguer reial, hi hagué un veguer i batlle de Vic per la partida o part de la ciutat del bisbe, que fou reial des del 1315 i que, amb la unificació de la ciutat, el 1421 refongué el seu càrrec amb el de 'veguer d'Osona, que des d'aleshores s'intitulà veguer de Vic i d'Osona.

19 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i de Castellví, Dídac de  (València, 1584 - Alzira, Ribera Alta, 1657)  Noble. Baró de Llaurí, Beniomer i Benioquer, cavaller d'Alcántara. Fill d'Àlvar de Vic i Manrique de Lara. Conegut també, per vinculació materna, com a Dídac de Vic i Mascó. Educat a la cort, era patge de Felip II de Castella. Continuà un dietari valencià iniciat pel seu germà Àlvar (1619-32), publicat el 1921. Deixà inèdits diversos escrits, com uns Anales, del 1400 al 1640, unes notes a les obres de Martí de Viciana i uns discursos sobre les comèdies i les fortificacions militars. Afavoridor, per tradició familiar, del monestir de jerònims de la Murta, a Alzira, cedí en morir 31 retrats d'homes insignes valencians copiats per Joan Ribalta, de qui havia estat mecenes, així com tots els seus papers.

20 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i de Corbera, Guillem Ramon de  (País Valencià, s XV)  Canonge de València. Fill de Guillem (III) de Vic i dels Arcs i germà de Lluís (I).

21 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i de Corbera, Lluís de  (País Valencià, 1425 - Santa Maria de la Murta, Ribera Alta, 1477)  Funcionari reial. Senyor de Gallinera i Ebo. Fill i hereu de Guillem de Vic i dels Arcs. Fou conseller del rei Joan II i mestre racional de València. El rei el féu batlle de Cullera (1475). Per la seva primera muller Antònia de Romaní (1441), adquirí les baronies de Llaurí, Benioquer i Beniomer.

22 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVic i de Lloris, Galceran de  (País Valencià, s XV - Còrdova, Andalusia, s XV)  Cavaller. Fill de Guillem (III) de Vic i dels Arcs, i germà de Joan. S'establí a Còrdova.

23 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i de Lloris, Joan de  (País Valencià, s XV)  Noble. Fill de Guillem (III) de Vic i dels Arcs, i germà de Galceran. Heretà Xeresa i Alcodar.

24 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i de Vallterra, Guillem Ramon de  (València, s XV - Veroli, Itàlia, 1525)  Bisbe i cardenal. Era protonotari apostòlic, i el 1517 fou creat cardenal pel papa Lleó X, pels mèrits del seu germà Jeroni, que fou ambaixador a Roma. El 1518 rebé en comanda el bisbat de Cefalú (Sicília), que mantingué fins poc abans de morir, i el 1519 fou nomenat coadjutor, amb dret a successió, de l'ancià bisbe de Barcelona Martín García, el qual ell succeí com a residencial el 1521. Malgrat tot, no residí a Barcelona, sinó a Roma, on rebé cartes del rei Carles I recomanant-li ambaixadors i clergues. Intervingué activament en els conclaves en què s'elegí Adrià VI i Climent VII, per fer triomfar la candidatura dels amics de l'emperador, cosa que li valgué atacs dels opositors. Gairebé no hi ha cap rastre d'actuació a Barcelona, excepte una disposició sobre la procedència dels canonges per ordre d'antiguitat. Fou enterrat a l'església de Santa Creu de Jerusalem.

25 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i de Vallterra, Jeroni de  (València, v 1459 – 1535)  Alt funcionari reial. Baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada i senyor del castell i les valls de Gallinera i d’Ebo. Fill primogènit de Lluís de Vic i de Corbera, de qui heretà les possessions. Fou educat a la cort. Prengué part en la conquesta de Granada amb el seu germà Joan, que hi morí (1492). El mateix any es casà amb Violant Ferrer i Soler, filla gran de Lluís Ferrer i Eixarc. El 1505 fou nomenat justícia criminal de València. Acompanyà l’any següent Ferran II i Germana de Foix a Nàpols, i el 1507 fou nomenat ambaixador a Roma prop del papa, càrrec que tingué fins el 1520 -fou confirmat a la mort de Ferran II per Carles I, el 1516-. La seva influència en els afers italians fou gran, sobretot en les relacions amb el regne de Nàpols, i degué ésser incrementada per la presència del seu germà Guillem Ramon, cardenal. El 1517 fou nomenat virrei de Sicília, però no prengué possessió del càrrec i restà a Roma. Treballà a favor de la candidatura de Carles I a l’Imperi. El 1518, en ésser nomenat ambaixador a Roma també Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, la presència de dos catalans provocà una reacció violenta, i ambdós foren rellevats el 1520. Retornà a València el 1521, en plena guerra de les Germanies, i es refugià a la seva baronia de Llaurí, mentre el seu fill Lluís es posava al servei de l’exèrcit reialista del duc de Sogorb. Negocià amb el capità de l’exèrcit agermanat Joan Caro quan el seu exèrcit assetjà el castell de Corbera, i aconseguí que Bocairent es posés al costat del rei. Visità, per ordre del rei, el rei de França Francesc I, presoner al castell de Benissanó a conseqüència de la derrota de Pavia (1525).

26 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vic i dels Arcs, Berenguer de  (Catalunya, s XV)  Abat de Valldigna. Fill de Ramon (II) de Vic i germà de Guillem (III).

27 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVic i dels Arcs, Guillem (III) de  (País Valencià, s XV – 1459)  Diplomàtic. Senyor de Gallinera, Ebo, Xeresa i Alcòder i alcaid de Peníscola i Biar. Fill i hereu de Ramon (II) de Vic. Passà a Castella al servei de la reina Elionor, i amb l'infant Ferran de Castella assistí a la presa d'Antequera, i el 1412 a la batalla del grau de Sagunt contra els urgellistes. Alfons IV el féu cambrer major, i estigué amb ell a Nàpols i a la conquesta de Marsella (1423). El 1433 es trobava a Sicília com a conseller del lloctinent, l'infant Joan. El 1441 era mestre racional de València, i el 1444 fou enviat d'ambaixador a Castella.

28 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i Ferrer, Lluís (II) de  (País Valencià, s XVI – 1585)  Noble. Fill i successor de Jeroni (I) de Vic i de Vallterra. Fou baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, camarlenc del rei Carles I. Lluità contra els agermanats. Es casà amb Maria Manrique de Lara i Fajardo, filla del comte de Paredes de Nava. Foren pares de Jordi, Francesc, Lluís, Pere (I) i Àlvar (I) de Vic i Manrique de Lara.

29 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i Manrique de Lara, Àlvar (I) de  (País Valencià, s XVI)  Baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, comanador de l'orde de Sant Jaume i governador d'Oriola. Fill de Lluís (II) de Vic i Ferrer i de María Manrique de Lara i Fajardo i germà de Jordi, de Francesc, de Joan, de Pere (I) i de Lluís. El seu fill i successor fou Dídac (I) de Vic i de Castellví.

30 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i Manrique de Lara, Francesc de  (País Valencià, s XVI – s XVII)  Comanador de l'orde de Sant Joan. Fill de Lluís (II) de Vic i Ferrer i de María Manrique de Lara i Fajardo i germà de Jordi, de Lluís, de Joan, de Pere (I) i d'Alvar (I).

31 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i Manrique de Lara, Joan de  (Alzira, Ribera Alta, s XVI – Tarragona, 1611)  Prelat. El 1604 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, on succeí a Joan Terés. Fou succeït per Joan de Montcada.

32 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVic i Manrique de Lara, Jordi de  (País Valencià, s XVI – s XVII)  Comanador d'Ares a l'orde de Montesa. Fill de Lluís (II) de Vic i Ferrer i de María Manrique de Lara i Fajardo i germà de Joan, de Francesc, de Lluís, de Pere (I) i d'Alvar (I).

33 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i Manrique de Lara, Lluís de  (País Valencià, s XVI)  Comanador general de Mallorca (1583-94). Fill de Lluís (II) de Vic i Ferrer i de María Manrique de Lara i Fajardo i germà de Jordi, de Francesc, de Joan, de Pere (I) i d'Alvar (I). Fou comanador major de Montalbà (Aragó) a l'orde de Sant Jaume.

34 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vic i Manrique de Lara, Pere (I) de  (País Valencià, s XVI)  Baró de Llaurí i general de les galeres del rei a les Índies. Fill de Lluís (II) de Vic i Ferrer i de María Manrique de Lara i Fajardo i germà de Jordi, de Francesc, de Joan, de Lluís i d'Alvar (I).

35 CATALUNYA-ARAGÓ - HISTÒRIA

Vicari, baronia de  (Sicília, Itàlia)  Jurisdicció feudal, concedida el 1338 a Francesc de Vallguarnera i de Blanes. El seu besnét Simó de Vallguarnera i d'Alagó la vengué el 1408.

36 CATALUNYA - ART

detall de "La vicaria" de Marià Fortunyvicaria, La  (Catalunya, 1867 - 1870)  Pintura de Marià Fortuny i Marsal. Fet a l'oli sobre taula (60 × 93,5 cm), conservada al Museu d'Art Modern de Barcelona. Els primers esbossos daten del 1867 —any del casament del pintor—, i n'és el més complet l'aquarel·la del Museo de Bellas Artes de Saragossa. Una primera versió, també a l'oli sobre taula (París, col·lecció hereus de Goupil), fou pintada a Madrid (1867-68). A Roma, el 1868, començà la versió definitiva, que no acabà fins el 1870, a París, on s'exposà el mateix any a la galeria Goupil i obtingué un èxit extraordinari i una crítica molt elogiosa de Théophile Gautier. Adquirida per Mme Cassin, passà el 1912 al comte de Pradère, a qui Joaquim Folch i Torres l'adquirí el 1922, en nom de la Junta de Museus de Barcelona, que reuní els fons per a la compra per subscripció popular. L'obra és una escena de casacón que representa laInici página signatura d'un contracte matrimonial. És la peça més famosa de Fortuny, obra mestra del preciosisme miniaturístic vuitcentista, la que el consagrà mundialment d'una manera definitiva com a gran rival de Meissonier, que, curiosament, fou un dels qui posà per a una figura del quadre (el militar).

37 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vicenç (o Vicent)  (Osca, Aragó, s III – València, 304)  Diaca i màrtir hispanoromà. Es patró de València, i molt celebrat en els primers segles del cristianisme. Fou torturat i mort a València per ordre de Dacià. Es commemora el 22 de gener.

38 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vicenç, Damià  (Girona, s XV)  Pintor. Treballà a Barcelona amb Joan Mates. Pintà amb ell un retaule per a la seu barcelonina, representant la coronació de la Mare de Déu.

39 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vicenç, Joan  (Pollença, Mallorca, s XVI - Palma de Mallorca, 1630)  Eclesiàstic. Franciscà, fou predicador i definidor del seu orde a Mallorca. Publicà Manual dels fruits espirituals del viacrucis (1625, reeditat el 1651).

40 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vicenç, puig  (Cervelló / Torrelles de Llobregat / Vallirana, Baix Llobregat)  Cim (469 m alt) de l'extrem nord-oriental del massís del Garraf, termenal dels tres municipis.

41 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vicens, Francesc  (Catalunya, s XVII - Manresa, Bages, s XVII)  Metge. Establert a Manresa. És autor d'una obra d'inspiració religiosa, publicada devers el 1664 i titulada Manifiesto en hecho de la verdad y unidad de la santa y prodigiosa Cueva que se venera en la ciudad de Manresa y posee allí la Compañía de Jesús, por verdadera y única en que San Ignacio se retiró.

42 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vicens, Josep  (Catalunya, s XIX)  Compositor. El 1868 era organista de la col·legiata de Puigcerdà. És autor de música sacra.

43 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVicens, Josep  (l'Escala, Alt Empordà, 1870 – 1956)  Compositor. Era conegut pel sobrenom de Xaxu. És autor de nombroses sardanes que assoliren gran popularitat, les més conegudes de les quals foren: El cant de batre, La missa del gall, Fulles i flors, L'hostal del pi, Fent camí i Bona festa.

44 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vicens i Cots, Joan  (Barcelona, 1830 – 1886)  Pintor. Deixeble de Jaume Batlle, cursà estudis a Llotja, d'on fou professor. Col·laborà en l'ornamentació de la refecció del Liceu el 1861, i el 1875, als murs del Paranimf de la Universitat de Barcelona, representà Les ciències exactes i Les ciències naturals. El 1881, per a la Sala Beethoven -el teatre més sumptuós de la ciutat-, pintà al sostre una visió del Parnàs. Es dedicà a la pedagogia: Ramon Casas fou alumne seu. Guanyà una medalla a Madrid el 1864. El Museu d'Art Modern de Barcelona, entre d'altres obres d'ell, posseeix un retrat femení.

45 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vicens i Giralt, Francesc  (Barcelona, 1927 - )  Escriptor i polític. Advocat i dirigent del PSUC, el 1939 s'exilià a París. Tornà a Barcelona i s'especialitzà en tasques editorials i en història de l'art. Fou director de la Fundació Joan Miró (1975-80). Adherit a ERC, fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980-82) i al congrés de Diputats (1982-86), on defensà una política esquerrana i progressista. Després s'afilià a Iniciativa per Catalunya (1991), partit del qual fou regidor de cultura a l'ajuntament de Barcelona (1991-95).

46 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vicens i Picornell, Antònia  (Santanyí, Mallorca, 27/mar/1942 - )  Escriptora. Autora d'una obra realista que inclou les novel·les 39 a l'ombra (1968, premi Sant Jordi 1967), La santa (1980), Gelat de maduixa (1984), entre d'altres. També ha publicat el recull de cartes Primera comunió (1980), el recull de narracions Banc de fusta (1968) i Material de fulletó (1971), i diverses obres de literatura infantil, com L'àngel de la lluna (1997) i Massa tímid per lligar (1998).

47 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVicens i Reginós, Tomàs  (Palafrugell, Baix Empordà, 1894 - Catalunya, s XX)  Mestre i escriptor. S'ha dedicat a l'ensenyament. Col·laborà al "Butlletí dels Mestres" i a d'altres publicacions. És autor de bons treballs de caràcter pedagògic i de diversos escrits sobre la història empordanesa i, en particular, de la vila de Peralada.

48 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vicens i Santandreu, Antoni  (Manacor, Mallorca, s XIX – s XX)  Glossador popular. Les seves Glosades, de caràcter naturalment rústic i d'un pintoresquisme sovint excessiu, no deixen de tenir la gràcia de l'autenticitat. Foren editades a Palma en 1907, amb pròleg d'Antoni Maria Alcover, que en patrocinà la publicació.

49 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vicens i Vives, Jaume  (Girona, 6/jun/1910 - Lió, França, 28/jun/1960)  Historiador. Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37). Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari "Destino" (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l’institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d’una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa, d’on l’any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona. El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels "Annales", que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques. Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant. Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys -Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)-, així com en realitzacions col·lectives, com ara els Estudios de Historia Moderna (1951-59), Índice Histórico Español (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie Biografies Catalanes (disfressa que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d’un grup d’historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l’impuls renovador de Vicens. Fruit de l’ensenyament d’història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l’obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d’una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila. És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d’història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d’aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) -que, amb una col·laboració de M. Llorens, integraria industrials i polítics del segle XIX- i Notícia de Catalunya (1960). Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.

50 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vicent, Francesc  (Sogorb, Alt Palància, s XV)  Escriptor. Residí a València, on publicà el 1495 el Llibre dels jocs partitis (sic) dels escacs en nombre de cent, que no s'ha conservat. J. Ventura Sureda contà els seus intents de trobar aquesta obra a A la recerca d'un llibres escapadís (1953).

51 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vicent, Jaume  (País Valencià, s XV – s XVI)  Escultor. El 1517 projectà en bona part, d'acord amb els jurats, la capella de l'antiga Casa de la Ciutat de València. Després fou un dels artistes que treballaren en la seva realització. Féu els dotze relleus d'alabastre de l'entrada del cor de la seu, traslladats avui a l'antiga sala capitular. Ha estat assenyalada la possibilitat que Forment fos deixeble seu.

52 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVicent, Salvador Octavi  (València, 1913 - )  Escultor. Era fill de Carmel Vicent i Súria. Ha conreat de preferència l'escultura religiosa, amb estil vigorós i personal. Li han estat concedits premis d'importància. Fou professor de modelat de l'Acadèmia de Sant Carles valenciana.

53 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vicent Ferrer  Veure> Ferrer, Vicent

54 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vicent i Mengual, Juli  (València, 1893 – 1940)  Escultor. Format amb Josep Aixà a Sant Carles i, pensionat, a l'escola de San Fernando de Madrid (1915), on fou deixeble de Josep Capuz. Adscrit al classicisme, assoli amb Albada una precoç primera medalla a l'exposició nacional de Madrid del 1920. El 1932 esdevingué professor de l'escola de San Fernando. Al Museu de Belles Arts de València hi ha, entre altres obres seves, el Somni, que aconseguí segona medalla a Madrid el 1915.

55 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vicent i Recatalà, Manuel  (la Vilavella, Plana Baixa, 1936 - )  Escriptor en castellà. Conegut pel seu estil brillant i acurat en les seves col·laboracions en la premsa. Es donà a conèixer com a novel·lista en guanyar el premi Alfaguara amb Pascua y naranjas (1966), al qual seguiren títols com El resuello (1966), El anarquista coronado de adelfas (1979), Balada de Caín (1987, premi Nadal), La muerte bebe en beso largo (1992) i Contra paraíso (1993), amb que inicià una sèrie de recreacions literàries de la seva infantesa com ara Tranvía a la Malvarrosa (1994), Jardín de Villa Valeria (1996) i Son de mar (1999).

56 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vicent i Súria, Carmel  (Carpesa, Horta, 1891 – València, 1957)  Escultor. Deixeble de l'Acadèmia de Sant Carles. Partidari d'un classicisme robust, exposà sovint a les exposicions nacionals de Madrid, fins a obtenir una primera medalla el 1941, amb Redempció. Ha conreat també la imatgeria religiosa. Fou catedràtic de l'Acadèmia de Sant Carles de València, on ingressà el 1944 amb l'obra de talla policromada La mossa del càntir (Museu de Belles Arts de València). Pare de Salvador Octavi Vicent.

57 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVicent i Tolz, Antoni  (Castelló de la Plana, 1837 – València, 1912)  Eclesiàstic. Llicenciat en dret i lletres a la universitat de Madrid, ingressà a la Companyia de Jesús el 1860. Es graduà en ciències a la Universitat de Sevilla el 1865. L’expulsió del seu orde el 1868 el portà a França, on entrà en contacte amb els cercles obrers instituïts per Albert de Mun i René de la Tour du Pin, que intentaven d’agermanar patrons i obrers i de restaurar les antigues corporacions medievals, convenientment adaptades. El 1880 fundà a Tortosa els primers cercles, calcats del model francès, i des del 1889 es dedicà exclusivament a aquesta activitat, que fructificà principalment al País Valencià i s’estengué posteriorment per Castella. A partir del 1900 promogué per tot l’estat espanyol assemblees diocesanes d’eclesiàstics per a sensibilitzar-los davant els problemes socials. El 1906, després de reconèixer que el caràcter mixt dels cercles (obrers i patrons) havia estat un fracàs, propugnà les associacions d’obrers sols, sota tutela eclesiàstica. També el 1906 intervingué en la creació de les setmanes socials d’Espanya, a imitació de les franceses. La seva obra principal, Socialismo y anarquism (1893), és un comentari a l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (1891). Hom l’ha considerat com l’iniciador del catolicisme social a l’estat espanyol.

58 ESTAT ESPANYOL - BIOGRAFIA

Vicente y Cascante, Ignacio Alfonso  (Saragossa, Aragó, 1886 - Barcelona ?, s XX)  Dibuixant i heraldista. Passà el 1904 a Barcelona, on es formà artísticament. Fou ajudant de dibuix de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Col·laborà en nombroses revistes barcelonines i altres publicacions sobre arquitectura, arqueologia i heràldica. Participà també artísticament en la construcció del Poble Espanyol de Barcelona. És autor de l'Heráldica general y fuentes de las armas de España (Barcelona 1956).

59 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

Vicente Sáez, Companyia  (València, 1984 - )  Companyia de dansa. Fundada pel ballarí i coreògraf Vicente Sáez. Ha presentat les coreografies: The Lorry (1984), Eliminación, U. (1985), Ens (1987), Solo (1989), Rapta (1990), Uadi (1992), Iris (1994), Regina Mater (1995) i Atman (1997).

60 CATALUNYA-ARAGÓ - HISTÒRIA

Inici páginaVicenza, batalla de  (Vicenza, Vèneto, Itàlia, 7/oct/1513)  Fet d'armes entre les forces de Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens (que incloïen un petit contingent de valencians) i les tropes venecianes manades per Bartolomeo di Albiano, que intentaven de revenjar-se de l'atac sofert per Venècia poques setmanes abans. La victòria catalano-aragonesa decidí els francesos, aliats de Venècia, de retirar-se del nord d'Itàlia durant aquell any.

61 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vicfred  (Sant Guim de la Plana, Segarra)  Poble (635 m alt), al nord-est del terme. De la seva església parroquial (Sant Esteve) depèn la de Comabella; la jurisdicció eclesiàstica d'aquests dos llocs pertanyia a l'arxiprestat d'Àger, i quan aquesta jurisdicció exempta fou agregada el 1874 a la diòcesi de Lleida, constituïren un enclavament d'aquesta entre les d'Urgell i de Solsona (tot formant part de l'arxiprestat de Lleida); des del 1955, tanmateix, depèn del bisbat d'Urgell. La jurisdicció senyorial pertanyia al duc de Cardona.

62 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vich, Antoni  (Palma de Mallorca, s XVIII – 1789)  Noble. Fou dibuixant i notable gravador. Escriví poemes en llatí i en català, així com un estudi genealògic de la seva família.

63 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vich, Antoni  (Palma de Mallorca, 1805 – 1834)  Llatinista i religiós jesuïta. Sobresortí pel seu coneixement del llatí, el grec i l'hebreu. Fou poeta en llatí. És autor d'una Oratio de laudibus poeticis i d'una Oratio de doctrinae praestantia et fructibus.

64 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vich, Rafael  (Felanitx, Mallorca, 1893 - Illes Balears ?, s XX)  Músic. Estudià a Palma de Mallorca i a Barcelona. S'ha destacat com a autor de música religiosa, i ha publicat estudis musicològics, com Cabezón y su significación en la historia de la música i Bach y la música orgánica en la iglesia.

65 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Inici páginaVich i Salom, Joan  (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1884 - Palma de Mallorca, 1958)  Eclesiàstic i historiador. Arxiver espiscopal, col·laborà a "Lluch" i en el "Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana". És autor d'Alfonso V y el estamento noble en Mallorca, So'n Torrella de Santa Maria (1958) i els reculls documentals Miscelánia tridentina maioricense (1946) i Documenta regni Majoricarum (1945).

66 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vich i Santandreu, Ignasi  (Palma de Mallorca, 1792 – 1827)  Escriptor i advocat. Deixà manuscrites diverses obres, entre elles sengles reculls poètics, en bona part en llengua catalana, traduccions i un llibre d'òpera.

67 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vich i Sastre, Josep Francesc  (Palma de Mallorca, 1827 - Andratx, Mallorca, 1859)  Escriptor. Acabà la carrera de lleis a Madrid i col.laborà en la premsa mallorquina. Publicà la novel·la La cruz del bosque (1857) i les narracions El canto de la lechuza i Vigilias del hogar (1858). Traduí al castellà les Balades de Tomàs Aguiló (1858).

68 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Viciana, Martí de  (Borriana, Plana Baixa, s XV - País Valencià, 1492)  Humanista. Governador de la Plana (1477-92). Avi del cronista Rafael Martí de Viciana. És autor d'una exposició catalana original de les Econòmiques d'Aristòtil feta a partir de la versió llatina de Leonardo Aretino, que dedicà a la seva muller Dameta, vers el 1477, en possessionar-se del seu càrrec de governador; la precedí d'una llarga epístola introductòria, escrita en un estil planer i elegant i en un to personal de respectuosa afecció. Escriví també altres opuscles, un d'ells sobre Los senyals del cel.

69 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Viciana, Rafael Martí de  (Borriana, Plana Baixa, 1502 - País Valencià, 1582)  Historiador. Nét de Martí de Viciana. Doctorat en drets a València, fou notari de la cort del batlle i justícia de Borriana. Escriví en català,Inici página però publicà en castellà una Crónica de la... ciudad de Valencia y su reino, en quatre parts o llibres, en la qual treballà més de 48 anys en la recerca de documents, sovint de primera mà: de la Primera parte no es conserva cap exemplar. El Libro segundo, nobiliari valencià, i el Libro tercero, descripció topogràfica de les poblacions del regne, foren editats el 1564 i reeditats en 1881-82. El Libro quarto, el dedicà a la relació -com a testimoni presencial dels fets, prou imparcial, malgrat el seu caràcter oficial- de la revolta de les Germanies de València, en la qual morí el seu pare; fou publicat el 1566 a Barcelona. L'obra, escrita amb un concepte moralista de la història, fou molt combatuda, i bona part dels exemplars foren destruïts. És autor, també, d'unes Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (1574), editat igualment en versió castellana, on pretén, tanmateix, de defensar, amb arguments pseudo-científics la major puresa de la valenciana enfront de la castellana.

70 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Viciano i Martí, Josep  (Castelló de la Plana, 1855 – 1898)  Escultor. De família d'escultors, fou deixeble, a València (1874), de Modest Pastor i de l'Escola de Sant Carles (1877-83). Conreà un realisme anecdòtic, aplicat a vegades a temes historicistes: en aquest sentit sobresurt la seva estàtua de Jaume I (1896), a Castelló de la Plana. Sobresortí també com a retratista, i al Museu de Belles Arts de València hi ha el seu retrat del pintor Jacint Capuz (1886). Entre els seus deixebles figura, destacat, Josep Ortells. Participà amb èxit a exposicions oficials i fou premiat a Chicago (1893).

71 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Viciano i Martí, Tomàs  (Castelló de la Plana, s XIX - València, s XIX)  Escultor. Germà de Josep, amb el qual treballà al taller que ambdós posaren a València.

72 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Víctor Alba  Pseudònim de l'escriptor i polític Pere Pagès i Elies.

73 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Víctor Català  Veure> Albert i Paradís, Caterina (pseudònim de l'escriptora).

74 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA

Inici páginaVictòria, la  (Alcúdia de Mallorca, Mallorca Septentrional)  Santuari i antiga ermita, al vessant septentrional de la talaia d’Alcúdia, a la part nord-oriental de la península des Pinar (dita també península de la Victòria), en la qual consta ja el 1395 l’existència de vida eremítica. Hom ha volgut identificar, equivocadament, aquest santuari amb l’església de Santa Maria de la Torre d’Alcúdia que surt esmentada des del 1252. Però no fou fins el 1403 que el bisbe de Mallorca autoritzà a l’ermità fra Diego García a transformar en públic l’oratori de la seva cel·la, on es venerà una imatge de la Mare de Déu, dita fins a les Germanies Nostra Dona de fra Diego. Aquest ermità, juntament amb altres, hi practicava l’alquímia, i els seus medicaments foren sol·licitats fins i tot per Alfons IV de Catalunya-Aragó; en morir fra Diego el 1426, l’ermita fou saquejada a fi de cercar el suposat or que hom creia que havia fet. En aquest indret fou fundat, el 1482, un convent carmelità de la Victòria (advocació que també prengué l’antiga imatge de fra Diego). Durant les Germanies, el 23/abr/1522, el prior del convent, fra Antonio d’Àvila, donà l’alerta als alcudiencs d’un imminent assalt de la ciutat per part dels agermanats. Vençuts aquests, fou feta una solemne processó de gràcies amb la Mare de Déu de la Victòria, que des d’aleshores rebé exclusivament aquesta advocació. Acabada la guerra el 1524, els jurats d’Alcúdia donaren al convent llicència de construir de 7 a 12 ermites. El convent no prosperà, i desaparegué vers el 1580. El 1608 fou reposat per alguns ermitans; hi residia un donat, i el 1616 fou creada la confraria de Nostra Dona de la Victòria per a tenir-ne cura. Refet el santuari diverses vegades a partir del 1704, conserva encara un aspecte de fortalesa.

75 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Victòria dels Àngels  Nom artístic de la soprano Victòria dels Àngels López i Garcia.

76 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Victòria i Gastaldo, Vicent  (Dénia, Marina Alta, 1650 - Roma, Itàlia, 1712)  Pintor i eclesiàstic. Assolí la dignitat de canonge. Fou protegit pel duc de Toscana. Conreà la pintura al fresc, d'inspiració religiosa. Deixà inacabada una Historia de la pintura.

77 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Antoni Victory i TaltavullVictory i Taltavull, Antoni  (Maó, Menorca, 24/jun/1861 – 3/gen/1931)  Militar i escriptor. Treballà en l'aixecament del mapa militar d'Espanya -sector comprès entre el Besòs i el Llobregat-. Destinat a Melilla, fou posteriorment ascendit a capità d'estat major. Tornà a Barcelona i publicà Memorándum del oficial de estado mayor... (1897), obra aleshores única en la seva classe. Prengué part en la guerra de les Filipines (1897-98), on ascendí a comandant per mèrits de guerra. Després es retirà de l'exèrcit (1917), i fou dues vegades alcalde de Maó. El 1905 participà en la fundació de l'AteneuInici página Científic, Literari i Artístic de Maó, que presidí fins a la mort. Col·laborà en la "Revista de Menorca", i publicà diverses obres, com La sociedad mahonesa y los intereses de Menorca (1914), Los factores del progreso en Menorca (1918) i Gobierno de Sir Richart Kane en Menorca (1712-1736), a més de tractats militars.

78 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vida  (Cistella, Alt Empordà)  Santuari (la Mare de Déu de Vida), situat a l'oest del poble; l'església fou edificada el 1429 i estigué dedicada inicialment a sant Miquel. Al s XVII fou ampliada, i al s XVIII ja hi havia la confraria de la Mare de Déu de Vida. Al seu voltant es formà la caseria de Vida.

79 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Vida, santuari de  (Argelers, Rosselló)  Santuari de la Mare de Déu de Vida, dit també de Santa Magdalena, situat al sud-oest de la vila, en part romànic (s XII) i en part pre-romànic, situat al peu d'un contrafort de la serra de l'Albera, que presideix la torre de la Maçana.

80 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Vida, santuari de  (Fullà, Conflent)  Santuari de la Mare de Déu de Vida, en un coster que domina, per l'esquerra, la vall de la Tet, damunt Vilafranca de Conflent. És l'antic monestir de Sant Pere de la Roca.

81 ILLES BALEARS - HISTÒRIA

Vida, son  (Palma de Mallorca, Mallorca Occidental)  Antiga possessió (o çon Vida), construïda al cim d'un contrafort nord-oriental de la serra de na Burguesa. El s XVII passà dels Vida als Truiols; en 1900-05 el marquès de la Torre, Ferran Truyols i Despuig, transformà les velles edificacions en un castell. Hi agrupà notables col·leccions d'armes (procedents, en gran part, del castell de Peralada), d'estris de cuina de coure (de les possessions familiars a Mallorca), d'objectes de ferro forjat i d'antigues portes i una pinacoteca amb obres d'Auberman i Faust Morell, entre altres. Ha estat residència de personalitats, i recentment ha estat transformada en un gran hotel de luxe.

82 ILLES BALEARS - LITERATURA

Inici páginaVida Coetània  (Illes Balears ?)  Títol d'una biografia de Ramon Llull, en català modern (llat: Vita). Escrità en llatí per un autor desconegut, probablement religiós de la cartoixa de Vauvert (París). El text llatí, conservat a la Bibliothèque Nationale, de París, fou publicat per B. de Gaiffier. La versió catalana, de lletra del s XV, es conserva al British Museum, i fou editada primer per Salvador Bové (1915) i reimpresa després a Mallorca (1933) i a Barcelona (1957). L'obra té un gran valor autobiogràfic, perquè en gran part reprodueix la narració feta oralment pel mateix Llull, malgrat que aquest hi aparegui anomenat en tercera persona.

83 CATALUNYA - PUBLICACIÓ

Vida Cristiana  (Catalunya, 1914 – 1933)  Revista religiosa. Fundada com a òrgan del Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915) i del moviment litúrgic català. Fou dirigida successivament per Romuald Simó, Gregori Sunyol i Lluís Carreras, i apareixia nou cops l'any, segons els temps litúrgics. Fins el 1926 fou coeditada pel monestir de Montserrat i l'Associació d'Eclesiàstics de Barcelona. Del 1926 al 1933 en foren responsables els Amics de l'Art Litúrgic i l'Associació d'Eclesiàstics, i alhora esdevingué òrgan oficial de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Tenia un to d'alta divulgació, d'acord amb els corrents més renovadors del catolicisme auropeu, i assolí un bon nombre de col·laboradors, tant catalans com estrangers.

84 CATALUNYA - PUBLICACIÓ

Vida Deportiva  (Barcelona, 1945 – 1965)  Setmanari esportiu en castellà. Dirigit per Vicente Lorén. L'època més brillant fou a partir del 1948, que el comprà Josep Vergés i Matas, propietari de "Destino". El nou director era Carles Pardo. Hi col·laboraren importants escriptors i redactors esportius de l'època, i Ramon Dimas hi aportava l'abundant informació gràfica.

85 EUROPA - PUBLICACIÓ

Vida Nova  (Montpeller, França, 1954 - 1978)  Revista cultural i de pensament polític. Publicada, trimestralment, per M. Guinart i dirigida per M. Roqueta. Per bé que se subtitulà occitano-catalana, hi predominà la llengua catalana. Hi col·laboraren, entre d'altres, Batista i Roca, Trueta, Guiter, Tasis, Serra i Moret, Triadú, etc. Cal destacar-ne les cròniques de les diverses regions dels Països Catalans.

86 CATALUNYA - LITERATURA

Inici páginaVida privada  (Catalunya, 1932)  Novel·la de Josep M. de Sagarra. És un clàssic de la literatura catalana, que va rebre el Premi Joan Crexells de narrativa. Sagarra fa un retrat tant de les classes socials altes com de les baixes de la Barcelona d'aquell temps, i va provocar un escàndol en aquella època pels temes que tractava i que es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer. Vida privada ha estat considerada la novel·la més representativa de Barcelona.

87 CATALUNYA - PUBLICACIÓ

Vida Sindical  (Barcelona, 16/gen/1926 - 13/mar/1926)  Setmanari, subtitulat periòdico de los trabajadores. Continuà l'orientació de "Solidaridad Proletaria" i fou l'expressió de la reacció sindicalista davant els intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de D.A. de Santillán (des de "La Protesta" de Buenos Aires") i de Manuel Buenacasa (des d'"El Productor" de Blanes i Barcelona).

88 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vidabona  (Ogassa, Ripollès)  Antiga parròquia rural (1.260 m alt) (Santa Maria de Vidabona), als vessants meridionals de la serra de Sant Amanç. Existia ja el 1044. La seva església romànica, del s XII, es troba avui dia en ruïnes. Era servida per sacerdots de la comunitat de Sant Pere de Ripoll, i el 1592 fou unida a Sant Julià de Saltor. Tingué un quant temps d'independència al s XVII, que s'accentuà el seu caràcter de santuari marià, però aviat retornà a la seva subjecció a Saltor.

89 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vidal  (Catalunya, s XII - Poblet, Conca de Barberà, 1153)  II Abat perpetu de Poblet. Fou elegit el 1152, a la mort del seu antecessor, Esteve. Morí quan encara duraven les obres de l'establiment. Fou succeït per l'abat Guerau.

90 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vidal  (Catalunya, s. XIII - Poblet, Conca de Barberà, 1242)  XXII Abat perpetu de Poblet. El 1241 succeí al seu predecessor Ramon Donat. Fou succeït per Domènec de Ximeno.

91 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVidal, Albert  (Montblanc, Conca de Barberà, s XVIII)  Eclesiàstic franciscà. Tingué fama com a orador, i publicà diversos sermons (1783, 1784, 1793 i 1797). Deixà inèdit un Diccionari català, conservat a la Biblioteca de l'Acadèmia de Bones Lletres.

92 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vidal, Albert  (Barcelona, 1946 - )  Actor. De jove participà en un quartet de 'jazz' i formà una parella de pallassos. Més tard estudià a l'escola de Jacques Lecoeq. Treballà al Piccolo Teatro de Milà -per a formar una escola de mim- i a les companyies de Dario Fo. A més d'espectacles del tipus one man show és autor, entre altres, de Teatre de Màscares i Moviment (amb Cee Booth, 1969), Lavora, lavora che domani e domenica (1972), Síndola. Opera solo (amb Phillipe Capdenat, 1975) i El mosquit ditiràmbic. A Catalunya ha presentat El bufó (1977, que recull experiències anteriors), L'Aperitiu (amb Carles Santos, 1979), i Dansa per a un moment de silenci (1981). Ha treballat per a la televisió i ha realitzat curtmetratges cinematogràfics.

93 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vidal, Antoni  (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, v 1550 – 1625)  Eclesiàstic. Monjo benedictí (1571) de Sant Feliu de Guíxols, fou abat d'O Poio, a Galícia, president de San Claudio de Lleó i administrador de Maximilià d'Àustria, arquebisbe de Santiago. Entre el 1613 i el 1617 i entre el 1621 i el 1625 fou abat de Sant Feliu de Guíxols. Fou administrador, i féu obres importants a la capella de Santes Creus i altres obres importants al monestir, on fou enterrat. S'oposà a l'establiment d'un convent de mínims a l'hospital de Sant Joan dels Pobres de la vila de Sant Feliu.

94 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vidal, Antoni  (Xerta, Baix Ebre, s XVII – Falset, Priorat, 1714)  Militar. Fou coronel de fusellers. Lluità a favor del rei-arxiduc Carles III durant la Guerra de Successió. El 1713 formà part de l'expedició del diputat militar d'A.F. de Berenguer i de Novell, i en arribar l'hivern se'n separà amb un destacament que s'establí a les muntanyes de Prades per a formar-hi un nou punt de resistència contra els Borbó. Assolí èxits a Montblanc i a Falset, on fou ferit de mort.

95 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVidal, Antoni R.  (València, 1862 – Nova York, EUA, s XX)  Cantant. Actuà sovint ací i a l'estranger i aconseguí bons èxits. Fou professor al Conservatori de Música i Declamació de Madrid. Anà després a Nova York. S'hi establí i fou professor de cant.

96 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vidal, Bernat  (Catalunya, s XIII)  Trobador. La seva obra és avui desconeguda. L'esmenta, devers el 1279 i com a mort al bisbat de Girona, el famós Cerverí de Girona a Lo vers del comte de Rodés. Hi és descrit com a persona de tarannà joiós. Una variant de la poesia de Cerverí parla de Vidal com a frare. Hom ignora si és el mateix homònim citat com a hom savi a la crònica de Jaume I, de la qual ha estat proposat, per cert, com a possible autor parcial. Aquest Vidal fou confident i conseller del rei, que hi diposità gran confiança.

97 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vidal, Bernat  (Valls, Alt Camp, s XVI – s XVII)  Pintor. Conreà la pintura religiosa. Apareix documentat de 1585 a 1629.

98 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vidal, can  (Puig-reig, Berguedà)  Colònia industrial tèxtil, a la dreta del Llobregat, dins el terme i vora l'església de Merola. La fàbrica és de filats de cotó (Companyia Anònima Tèxtil), i l'any 1971 ocupava 210 persones.

99 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Vidal, cases de  (Fontanars dels Alforins, Vall d'Albaida Veure> Cases de Vidal, les.

100 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vidal, comtat de  (Catalunya)  Títol concedit el 1725, per l'emperador Carles VI, a Magí de Vidal.

101 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vidal, comtat de  (Catalunya) Títol concedit el 1863, pel papa Pius IX, a l'advocat Bonaventura de Vidal.

102 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVidal, Dionís  (València, v 1670 - Tortosa, Baix Ebre, s XVIII)  Pintor. Deixeble de Palomino, anà amb ell a Madrid, i fou un dels seus seguidors més fidels. Pintà frescs a València: a l'església del Remei, a Sant Andreu, a la volta de l'església de Sant Nicolau (1697) -on es retratà amb el seu mestre-, així com a Terol, Viver (Alt Palància) i Tortosa, on pintà part dels frescs de la volta cilíndrica propera al prebisteri, de les petxines i la cúpula de la capella de la Mare de Déu de la Cinta de la seu de Tortosa (després del 1719).

103 FRANJA PONENT - BIOGRAFIA

Vidal, Domènec  (Vilaller, Alta Ribagorça, s XVIII - Cadis ?, Andalusia, s XVIII)  Cirurgià. Fou catedràtic i bibliotecari del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i professor i cirurgià major del de Cadis. S'especialitzà en medicina forense i oftalmologia. Del 1782 al 1785 publicà quatre tractats mèdics mol notables.

104 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vidal, el  (Arbúcies, Selva)  Veïnat, situat a l'oest de la vila, al vessant del massís de les Agudes. Rep el nom de l'antic mas Vidal, existent ja el s XIII.

Anar a:    Vic ]    [ Vic i ]    [ Vice ]    [ Vicente ]    [ Vid ]    [ Vidal ]Inici página

A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Logo de Dades dels Països CatalansEntrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ BlocContactar amb Dadescat

© 2006-2016 Associació Sense Límits / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons

Sense Límits a Internet: Sense Límits / Alt Camp Info / Directori Alt Camp / Masia Virtual -