A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Inici ] Entrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ Bloc ]              Contactar amb Dadescat

Anar a:    Vilanova i A ]    [ Vilap ]    [ Vilar ]    [ Vilar, M ]    [ Vilar i ]    [ Vilaragut, J ]

Fuig dels elogis però tracta de merèixer-los. (François Fénelon)

1 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilanova i Andreu, Antoni  (Barcelona, 25/mar1923 - )  Professor, investigador i crític literari. Professor de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona i catedràtic des del 1975. Especialista en l'estudi de les fonts literàries, ha publicat diversos estudis sobre la literatura del segle d'or (sobretot Erasmo y Cervantes, 1949; Las fuentes y los temas del Polifemo de Góngora, 1952) i la novel·la de postguerra (Novela y sociedad en la España de la postguerra, 1967). Responsable de l'edició crítica d'obres com Lo somni (1946) i La lozana andaluza (1952), membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Academia Española.

2 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilanova i Barrera, Ramon  (Barcelona, 1801 – 1870)  Compositor. Estudià a Berga, i completà els estudis musicals amb el mestre de capella de la seu de Barcelona, Francesc Queralt. El 1829 anà a Milà i en tornar a Barcelona fou nomenat mestre de capella de la catedral (1830). El 1833 era a València i hi dirigia els espectacles d'òpera del Teatre Principal. Després tornà a Barcelona, on es dedicà totalment a l'ensenyament i a la composició. Compongué la coneguda Missa pastoril, estrenada el 1828 i presentada a Roma, amb gran èxit. També és autor d'una Missa per a gran orquestra i la Missa anomenada de l'arpa, tres misses de glòria i una Missa de rèquiem, una Pregària de la Verge, per a cor, un Tantum ergo, un O Salutaris i un nombreInici página crescut de motets, lletanies, goigs i responsoris. La seva obra més notable és el seu Rèquiem del 1845, de grans dimensions i estil sever. També compongué un Caprici per a gran orquestra, dues simfonies i diferents peces per a piano. Publicà un mètode de solfeig i completà el mètode de composició d'Antonín Rejcha. Fundà els premis Vilanova a les virtuts maternals i filials. Deixebles seus foren Josep Teodor Vilar i altres músics remarcables.

3 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilanova i Bosch, Joan Evangelista  (Rubí, Vallès Occidental, 1927 - )  Teòleg benedictí. Ingressà el 1944 al monestir de Montserrat i fou ordenat sacerdot el 1952. Professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, a Barcelona, des del 1968, any de la seva fundació. Ha dirigit les revistes "Qüestions d'Art" (1967-70) i "Qüestions de Vida Cristiana", des que la va fundar l'any 1958. Conegut per la seva Història de la teologia cristiana (3 volums, 1984-89), entre altres cal destacar El coratge de creure (1976), La fe cristiana (1980), Un temps per a Déu (1982), Esperit i llibertat (1988) i La fe cristiana, entre la suspecha y la inocencia (1990).

4 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilanova i Bosch, Jordi  (Rubí, Vallès Occidental, 1925 – Barcelona, 15/jul/1998)  Interiorista i dissenyador. Estudià belles arts i disseny a Barcelona. Renovà el panorama de la decoració d’interiors a Catalunya i a l’Estat espanyol, on, entre altres innovacions, introduí els treballs en fusta blanca i fou capdavanter en la creació d’un hàbitat infantil. La seva tasca abastava també l’habitatge particular i els interiors de botigues, oficines, escoles, etc. Col·laborà amb arquitectes, ceramistes (Jordi Aguadé) i joiers (grup Cantonada, Ars Sacra, etc) i en diverses experiències. Fou membre del FAD.

5 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilanova i Entreaigües, Tomàs  (València, 1769 - Madrid ?, s XIX)  Metge i zoòleg. Es llicencià de medicina i filosofia. Fou membre de la Societat d'Amics del País, de València, de l'Acadèmia Mèdico-PràcticaInici página de Barcelona i de l'Academia de Ciencias de Madrid, on anà a residir. Fou professor del Museo de Ciencias d'aquesta ciutat. Publicà un Índice de las aves que forman... las especies propias de la Albufera... i obres didàctiques.

6 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca del GarrafVilanova i la Geltrú  (Garraf)  Municipi i capital de la comarca: 33,60 km2, 22 m alt, 65.941 hab (2014). Situat al litoral mediterrani, al peu del massís del Garraf. Hi predomina l'agricultura de secà sobre la de regadiu, que aprofita aigües derivades de l'embassament de Foix i d'altres procedents de pous. La propietat de la terra és repartida, i és conreada en explotació directa i en règim de parceria; predominen les explotacions agràries petites. Els conreus més estesos foren tradicionalment els de vinya (79 % de la superfície total cultivada al començament del s. XVIII), cereals i oliveres, que retrocediren durant el s. XIX a favor dels garrofers i del regadiu. Important avicultura i activitats de pesca (12 % del total de captures de Catalunya). Indústria tèxtil, electromecànica, química (articles de goma, principalment), alimentària, paperera, de la construcció. Turisme amb port esportiu. La vila es troba prop de la costa, unida per l'expansió urbana al barri marítim de la Marina de Vilanova, i formada per dos nuclis: el de l'antiga 'Vilanova de Cubelles' i el de la Geltrú, que eren separats pel torrent de la Pastera (carrer de la Unió); l'eixample posterior d'ha produït cap al mar; el passeig marítim té a llevant l'ermita de Sant Cristòfol (barri de la Farola), i a la platja, les romanalles del moll del Mar (1800); a ponent hi ha l'ermita de Sant Gervasi, al costat de la destruïda torre d'Adarró, amb restes d'un poblat iberoromà; església parroquial de Santa Maria de la Geltrú (s. XVIII); la parroquial de Sant Antoni de Vilanova (s. XVIII); casa de la vila, porxada; col·legi Samà, neogòtic; Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, ampliada amb el castell de la Geltrú (s. XII-XIV), restaurat el 1920; Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial, a més d'altres cases, monuments i diversos museus interessats. Centre comercial tradicional, sortida natural dels productes del Penedès. Forma una aglomeració urbana amb el municipi de Sant Pere de Ribes. Àrea comercial de Barcelona. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

7 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vilanova i la Geltrú, marquesat de  (Catalunya)  Títol concedit el 1889 a Rafaela de Torrents i de Higuero. Passà als Sarrià.

8 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilanova i Lladró de Vidaure, Ramon de  (Catalunya, s XIV - 1402/08)  Alt funcionari reial. Nét de Vidal de Vilanova. Prengué part a l'empresa d'Algesires el 29/mar/1344, al setge de l'Alguer el 23/ago/1353, i al de Càller el 1354. Fou ambaixador de Pere IV de Catalunya-Aragó prop del comte de Foix l'any 1363. Aquell mateix any, quan el rei de Castella posà setge a València i avançà cap a Tortosa, Ramon de Vilanova anà a València enviat per Pere el Cerimoniós per notificar als valencians, i particularment al comte de Dénia (que tenia el comandament de la ciutat), que ell personalment acudiria a socórrer-los. També fou enviat pel rei a Castella a firmar la pau entre ambdós regnes, i fou el plenipotenciari que signà a Barcelona l'any 1378, amb Damià Cataneo, la pau entre Gènova i Catalunya-Aragó. El 1382 fou deixat per Rocabertí com a lloctinent dels ducats d'Atenes i Neopàtria, els quals governà fins al 1384, en què hagué de tornar aInici página Catalunya; el succeïren en els ducats Roger i Antoni de Llúria. Fou nomenat governador general de Catalunya per Martí l'Humà, però després fou destituït i processat com a culpable de traïció.

9 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Emili Vilanova i MarchVilanova i March, Emili  (Barcelona, 15/oct/1840 – 4/ago/1905)  Escriptor. Primer humorista de la Renaixença. De jove va treballar a l'obrador del seu pare com a adornista. Va freqüentar els centres de la bohèmia barcelonina de la fi del segle, el Cafè de les Delícies i la Llibreria Verdaguer, des d'on va trobar un lloc en el món literari català. Albert Llanas i Frederic Soler el van introduir en setmanaris humorístics, com "Un tros de paper", en els quals va col·laborar. Gràcies a Conrad Roure i a Feliu i Codina va publicar els primers articles a "La Barretina" i a "La Rambla". Fa una obra costumista que arriba al pur realisme. Admira Balzac i altres escriptors del s. XIX, que l'influeixen, i, com ells, retrata la societat on viu, amb la seva vida quotidiana i els seus tipus populars. Empra un llenguatge clar i popular que l'acosta a la realitat, amb descripcions que forneixen un matís diferenciat als personatges. Les narracions, contes i articles van ésser reunits en aplecs titulats Del meu tros (1879), Quadros populars (1881), Entre família (1885), Pobrets i alegrets (1887), Gent de casa (1889), Plorant i rient (1891), Últims quadros (1906) i altres. Amb la novel·la Tristeta intentà de presentar una novel·la naturalista amb tècniques pròpies del modernisme. Les peces de costums, les va redactar també en versió escènica, amb sainets costumistes, dins una línia disimbolta i jocosa, com ara Les bodes d'en Ciril·lo (1892), L'ase de l'hortelà (1893), Qui compra maduixes (1893) i A casa d'Arcalde (1894).

10 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilanova i Massanet, Pelai  (Terrades, Alt Empordà, 1868 – Barcelona, 1953)  Polític republicà i metge. Afiliat al Partit Progressista de Ruiz Zorrilla, l'abandonà en morir aquest i s'adherí, el 1903, a la Unio Republicana; contrari, però, a la Solidaritat Catalana, passà al reformisme de Melquíades Álvarez, i fou finalment, el 1915, un dels dirigents del Bloc Republicà Autonomista.

11 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Xavier Vilanova i MontiuVilanova i Montiu, Xavier  (Barcelona, 1/ago/1902 - París, França, 8/mai/1965)  Metge. Fill del metge Pelai Vilanova i Massanet. Cursà els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1923), i es doctorà a Madrid (1928). S'especialitzà en dermatologia a París —on estudià a l'Hopital Saint Louis—, Estrasburg i Milà. Arran de l'esclat de la Guerra Civil, el 1936 anà a Colòmbia i dirigí la leproseria Aguas de Dios. Fou catedràtic de dermatologia a Valladolid (1942), València (1944) i Barcelona (1948). Dirigí l'Escola Professional de Dermatologia de Barcelona (1952). Membre de lesInici página acadèmies de medicina de València (1944) i de Barcelona (1950), presidí el Col·legi Iberollatinoamericà de Dermatologia (1963) i l'Acadèmia Española de Dermatologia. Introduí a l'estat espanyol el test de Nelson.

12 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilanova i Piera, Joan  (València, 1821 – Madrid, 1893)  Geòleg i paleontòleg. Catedràtic de la universidad de Madrid. Fou un gran investigador de la geologia i la prehistòria del País Valencià. Les seves idees religioses, però, no li permeteren acceptar la teoria evolucionista. Reuní cent vint caixes de materials diversos, fruit dels seus estudis i les deixà a la ciutat de Madrid. És autor de treballs notables sobre les seves especialitats. Entre aquests és remarcable la seva Memoria geognóstica-agrícola sobre la provincia de Castellón (1859).

13 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilanova i Piera, Josep  (València, 1836 - Picassent, Horta, 1884)  Enginyer de mines. Germà de Joan. Fou enginyer en cap a Màlaga, Terol, Almeria i València (1875-85) i membre de diverses entitats científiques.

14 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilanova i Pizcueta, Francesc  (el Cabanyal, València, 1859 – 1923)  Escriptor. Doctor en dret, col·laborà en diversos periòdics valencians. Publicà els reculls de poemes Rosas de té i Violetas y campanillas i de narracions Alfabeto de la virtud, Biografía de Juan de Juanes (1884), Historia de la universidad literaria de Valencia (1903) i Guía artística de Valencia (1905 i 1907).

15 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilanova i Ribas, Mercè  (Barcelona, 1936 - )  Historiadora. Estudià a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtica d’història contemporània. Ha estat fellow del Wilson Center de Washington, visiting schollar de la Harvard University, professora de la Boston University i investigadora de l’Institut d’Histoire du Temps Présent, de París. Fou fundadora de la revista "Historia, Antropología y Fuentes Orales", que dirigí, i des del 1996 presidenta de l’Associació Internacional d’Història Oral. Les seves recerques s’han centrat en els estudis electorals i en la creació de fonts orals. Les seves principals publicacions són Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República (1986), Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981 (1992) i Les majories invisibles (1995).

16 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVilanova i Roset, Joan  (Manresa, Bages, 1908 - 1990)  Dibuixant, il·lustrador i escriptor. Féu estudis de belles arts a Manresa i es donà a conèixer abans de la guerra civil amb treballs en revistes com "El be negre", "L’om", "El dia", "Ave Maria" i altres. Amb posterioritat al 1939 la seva activitat esdevingué més esporàdica, i es concentrà sobretot en treballs de temàtica específicament manresana. Són coneguts els seus dibuixos d’escenes històriques i de costums de la ciutat, en un estil no gaire distant del de Junceda (cartells i programes de la festa major). La seva obra cabdal és una llarga sèrie de dibuixos per a una edició il·lustrada del Cançoner Català (en tres volums, publicats des del 1980). Féu també ex-libris, caplletres i durant els anys 1950 escriví algunes obres literàries en català i castellà: L’auca de la séquia, L’àngel de Nadal, El corso fiero i altres. L’any 1980 hom organitzà a Manresa una exposició antològica de la seva obra. El 1985 publicà Dibuixos d’una època, on aplegava l’obra realitzada per al bisbat de Solsona entre el 1949 i el 1951.

17 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilanova Muñoz i Poyanos, Tomàs Manuel  (Bigastre, Baix Segura, 1737 – València, 1802)  Metge. Es doctorà el 1764. Fou catedràtic interí en algunes ocasions, i titular d'aforismes d'Hipòcrates des del 1787. Publicà les obres Tabla para saber todos los días del año a que hora y minutos sale el sol y se pone a Valencia (1758), Índice copioso y circunstanciado, dispuesto en orden alfabético, de las cosas notables que se hallan en las "Instituciones" de Piquer, Problema physicum de mirabili quodam repulsionis effecto (1774), Discurso sobre un nuevo método fácil y expedito de demostrar las proposiciones matemáticas fundamentadas en proporcionalidad (1782), Curso del nuevo planeta Herschel, según se observara desde Valencia en el año 1785 (1785), Modo fácil de observar el planeta Herschel en su movimiento del año 1788 (1787) i Explicación de los calendarios español y francés y de la reducción mutua de sus fechas (1800), així com de molts d'altres escrits inèdits.

18 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilanoveta  (Sant Pere de Ribes, Garraf)  Llogaret, al sud del terme, vora la carretera de Sitges a Vilanova i la Geltrú, a poca distància del terme d'aquesta vila. És esmentatt ja al s XIV. Des de mitjan s XX ha esdevingut, de fet, un barri industrial de Vilanova.

19 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaVilanoveta  (Lleida, Segrià)  Antic poble de l'horta (o Vilanova de l'Horta, o de Fontanet'), a l'esquerra del Segre, al pla de Vilanoveta. Les seves terres són regades per la sèquia del pla de Vilanoveta. Modernament ha rebut el nom de la Bordeta.

20 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilanoveta  (Conca de Dalt, Pallars Jussà)  Caseria i església (o Vilanova, o el Mas de Vilanoveta) de l'antic mun. d'Hortoneda de la Conca i, des del 1969, de l'actual, dins l'antic terme de Pessonada (dit el s XIX Pessonada i el Mas de Vilanova), a la dreta del riu de Carreu, vora el terme d'Aramunt.

21 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilanoveta del Camí  (Anoia Veure> Vilanova del Camí.

22 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

Vila-Paterna, comtat de  (Paterna, Horta)  Títol concedit el 1746, sobre la vila, a Antonio Pando y Bringas, ministre del Consell d'Hisenda i cavaller de Calatrava. Passà als Samaniego, vescomtes d'Armeria, i als Álvarez de Toledo, marquesos de Martorell.

23 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilapedrers  (Navès, Solsonès)  Veure> Sant Martí de Vilapedrers.

24 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilaperdius  (Pontils, Conca de Barberà Llogaret, al nord-est del poble de Santa Perpètua de Gaià, damunt el plans de Vilaperdius, que dominen per l'esquerra l'engorjat curs del torrent de Sant Magí, des de Montalegre fins a la confluència amb el Gaià, a Pontils. El lloc, dins el terme del castell de Santa Perpètua, pertanyia al monestir de Bages, el qual el donà el 1068 a poblar a una família amb l'obligació de construir-hi una torre. El s XII existia ja l'església (Santa Maria), i amb el temps esdevingué una quadra.

25 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilapicina  (Barcelona, Barcelonès Veure> Santa Eulàlia de Vilapicina.

26 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaVilaplana  (Torregrossa, Pla d'Urgell)  Antic terme despoblat, al nord-est del poble. És esmentat el s. XIV.

27 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA

Vilaplana  (les Paüls, Alta Ribagorça)  Caseria (1.488 m alt), al sud-est de la vila, al cim d'un serrat que domina, per l'esquerra, l'Isàvena.

28 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilaplana  (Guàrdia de Noguera, Pallars Jussà Caseria de l'antic mun. de Mur.

29 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilaplana  (la Baronia de Rialb, Noguera)  Poble (626 m alt) (o Vilaplana prop Tiurana), al sud del terme, a la dreta del Segre, entre la Clua i Tiurana. L'església parroquial és dedicada a sant Miquel. Formava part de la baronia de Tiurana.

30 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Vilaplana  (Prats de Molló, Vallespir Veure> Sant Martí de Vilaplana.

31 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaplana, Antoni de  (Lleida, s XVII)  Jurisconsult. Cavaller. Professor de dret civil de la universitat lleidatana, jutge de reclamacions, veguer i batlle de Barcelona. Autor d'unes Proposiciones cristianas y políticas (1679) i d'un tractat De brachio militari et pristina nobilitate Gotholanorum (1684). Comentà l'obra de Peguera sobre els lluïsmes amb el títol Illustrationes feudales et emphiteuticales i anotà l'Ordus judicarius d'A. de Ripoll.

32 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaplana, Melcior  (Benimarfull, Comtat, 1782 - Cadis, Andalusia, 1835)  Escriptor. Prengué part en la guerra del Francès i fou milicià (1820-23). El 1834 fou pres, acusat de voler alçar una partida carlina. Conegut com el Tio Melcior, compongué un gran nombre de poemes en català i castellà, sobretot de caràcterInici página humorístic, religiós o patriòtic (romanços, gloses, el Col·loqui entre Francesc Blanes i Venturo Mullor), que es transmeteren per tradició oral entre els camperols del Comtat i l’Alcoià i que només en una mínima part foren aplegats per Gregori Gisbert i Gonsálvez, que els publicà a "El Fénix".

33 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca del Baix CampVilaplana del Camp  (Baix Camp)  Municipi: 23,2 km2, 366 m alt, 630 hab (2014), (o Vilaplana). Situat al límit amb el Priorat i l'Alt Camp, al peu de la serra de la Mussara, que accidenta la major part del terme, ocupat en bona part per boscs de pins i alzines. Agricultura de secà (cereals, vinya, oliveres i avellaners); el regadiu (avellanes, arbres fruiters, hortalisses i llegums) és minoritari. Ramaderia estabulada de bestiar porcí i avicultura. Ha esdevingut lloc d'estiueig i residència secundària. La vila és al raiguer de la serra; església parroquial de la Nativitat, de façana barroca (1738), serva la imatge romànica de la Mare de Déu de la Llet; arcs gòtics en una casa del 1590. L'any 1961 s'annexionà el municipi de la Mussara. Pertany a l'àrea comercial de Reus. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades

34 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaplana i Comín, Joan Isaac  Veure> Joan Isaac (autor i intèrpret de cançons).

35 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaplana i d'Agulló, Francesc de  (Copons, Anoia, 1597 – Perpinyà, 1649)  Noble. Senyor de Balsareny de Segarra i del Soler d'Avall i castlà de Copons. Fill i hereu del cavaller Antoni de Vilaplana i Seragut, fou condemnat el 1620 a reclusió per haver matat el governador de Copons. Commutada la pena pel servei a Flandes (1634), s'evadí prop de Perpinyà. Nebot de Pau Claris, inicià en nom d'ell les negociacions amb els francesos, en guerra contra el rei de Castella; el 1640 intervingué en el pacte d'ajuda militar de Ceret, amb Ramon de Guimerà i de Tamarit, acompanyà el representant francès Monsieur Espenan a Barcelona i a Tarragona, i en capitular aquest, agrupà una petita força de cavalleria al Penedès contra l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. A la mort (1641) de Pau Claris, lluità encara al Rosselló, però deixà de tenir càrrecs de responsabilitat.

36 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVilaplana i de Copons, Antoni de  (Catalunya, s XVII)  Noble. Germà de Francesc. Per trobar-se complicat a l'acció del seu germà a la presó de Copons, el 1620, el seu castell fou enderrocat per ordre del virrei, duc d'Alcalà.

37 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Vilaplana i de Copons, Francesc de  (Rosselló, s XVII - Perpinyà, 1649)  Noble. Germà petit d'Antoni. Era senyor del lloc del Soler, establert a Perpinyà. El 1620, per alliberar un amic, entrà a la presó de Copons i hi matà d'un tret el governador, mentre aquest dormia. Se salvà de la condemna a mort pel fet de ser menor i per les bones relacions de la família. Fou tanmateix condemnat a exili perpetu i reclusió en una fortalesa de la costa africana. El 1634 li fou commutada la pena sota condició de servir el rei Felip IV a Flandes. Mentre hi era conduït, i no gaire lluny de Perpinyà, s'escapà i desaparegué. Malgrat les ordres de captura cursades pel virrei, no trigà a deixar-se veure, i fins sostingué un litigi abrandat amb el noble Ramon Xammar. Per raó del seu matrimoni emparentà amb Pau Claris, que seria diputat eclesiàstic i president de la Generalitat, el qual l'anomenava nebot. Claris el protegí i el féu sergent major del terç de la Generalitat enviat a Salses (1639). Poc després era nomenat vista de duanes a Perpinyà. Aquest càrrec li faria adquirir ràpides relacions amb França, tot i la situació de guerra contra aquest país. Sembla que, el 1640, fou el primer negociador dels contactes preliminars amb França, molt secrets, de cara a una aliança amb Catalunya i contra Espanya. Pel juliol anà a Narbona amb aquesta missió. Més tard, després d'haver anat a cercar poders, establí amb el francès Espenan un primer acord, el 7/set/1640. Fou tractador de la conferència de Ceret, amb Ramon de Guimerà, conclosa el 24 del mateix mes, i a l'octubre se celebrà unes converses més precises d'aliança a Barcelona. Aleshores acompanyà fins al Llenguadoc el plenipotenciari francès, Du Plessis-Besançon. Pel novembre s'ocupà d'introduir al país les pagues destinades a les primeres forces auxiliars franceses. Acompanyà el general Espenan quan aquest entrà a Catalunya. Era amb ell a Tarragona quan el francès capitulà i es replegà a França. Vilaplana agrupà aleshores una petita força de cavalleria catalana i restà al Penedès per controlar l'avanç de l'exèrcit del marquès de los Vélez. El 1641, després de la mort de Claris, decaigué el seu paper polític. L'estiu del mateix any manà forces de cavalleria a la campanya empresa al Rosselló. Restà en aquest front. El 1643 fou tramès a París per les autoritats perpinyaneses de cara a protestar contra els abusos comesos per algunes tropes franceses.

38 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaplana i Gisbert, Josep  (Alcoi, Alcoià, 1824 – 1904)  Escriptor i eclesiàstic. Fou cronista de la ciutat. És autor d'una notable Historia religiosa de Alcoy. Publicà d'altres monografies sobre temes històrics locals.

39 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaplana i Sempere, Antoni  (Alcoi, Alcoià, 1841 – 1888)  Escriptor. Inicià la carrera eclesiàstica, però l'abandonà per ocupar-se dels negocis familiars. Escriví obres teatrals, representades a Alcoi, com El tullit de fa tres sigles (1865), La font de Montal o un criment del feudalisme i Alcoi per l'Archiduque o el suplici de Perera.

40 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaVilaprinyó  (Castellar de la Ribera, Solsonès)  Antiga quadra (o Vilaprinyó prop Ceuró, o de la Ribera), dins el terme de Ceuró.

41 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilar, Bernat  (Barcelona, s XVII - 1693/94)  Escultor. És autor de l'excel·lent columna salomònica de la creu que s'alça al pati de l'antic Hospital de la Santa Creu, a Barcelona. L'obra fou enllestida el 1691.

42 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA

Vilar, el  (Vilallonga dels Monts, Vallespir)  Antiga canònica agustiniana (Santa Maria del Vilar) filial de Lledó, situada al lloc del Vilar. Des del 1089 el priorat de Lledó hi tenia drets, i el seu prior hi exercia una certa tutela (el 1094 obtingué per al Vilar els delmes de Vilallonga dels Monts). La comunitat hi consta des del 1142, que fou consagrada l'església actual. Era formada per un prepòsit, tres canonges i algun beneficiat. El 1415 el càrrec de prepòsit es refongué amb el prioral de Lledó. El monestir tenia força béns, entre els quals les esglésies de Santa Coloma d'Alamans (cedida el 1146) i Sant Joan d'Albera (1181). Des del 1307 el prepòsit tenia, per concessió del rei Jaume II, la jurisdicció civil del lloc del Vilar. Des del s XV no hi hagué pràcticament comunitat, tot i que hagué fins a la fi del s XVII alguns prepòsits (purament titulars). Resta l'església romànica, sense culte, de planta de creu llatina amb tres absis. La volta és un xic apuntada, i hi ha restes de pintures romàniques. El seu primitiu portal esculpit és ara al castell de Mesnuls de Montfort l'Amaury. Al nord hi ha traces de l'antic claustre.

43 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vilar, el  (Sant Pere de Torelló, Osona)  Antic casal i fortalesa i actual masia, al peu de la serra de Curull. Els Vilar es refongueren amb la família Milany (1360). El 1373 adquirí el casal Roger de Malla, senyor també de Curull, i fou en endavant la residència dels senyors de Curull. És un gran casal del s XV, amb retocs posteriors. És conegut popularment pel castell de la Vinyeta.

44 ANDORRA - HISTÒRIA

Vilar, el  (Ordino, Andorra)  Antiga caseria de la parròquia.

45 CATALUNYA - HISTÒRIA

Inici páginaVilar, el  (Hostalets de Pierola, Anoia)  Antiga quadra. És esmentada el s XIV.

46 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Vilar, el  (Reiners, Vallespir)  Llogaret, a l'esquerra del Tec, aigua amunt del Pont de Reiners.

47 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar, el  (Vilanova de Sau, Osona)  Masia i antiga quadra, situada als vessants septentrionals del coll Savena, dins la parròquia de Sant Andreu de Bancells. És esmentada el 1380 com a quadra amb tres masos.

48 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar, el  (Castellbell i el Vilar, Bages)  Poble (239 m alt), situat en un turó a l'esquerra del Llobregat, dins el gran meandre que aquest forma des del congost de Castellbell al de la Bauma, entre les rieres de Rellinars i de Marà. La construcció del ferrocarril de Barcelona a Saragossa, l'any 1859, produí un increment de la població i elevà a parròquia l'antiga església sufragània de Castellbell. Al peu del turó del Vilar s'han desenvolupat les colònies fabrils de la Bauma, el Borràs de Castellbell i la colònia Burés.

49 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar, el  (Blanes, Selva)  Santuari (la Mare de Déu del Vilar), situat 4 km, al nord, de la població, prop del mas del Vilar. Existia ja el 1323, i l’edifici actual fou acabat el 1612, ampliat amb un cambril el 1787 i millorat i restaurat després moltes vegades. S'hi venera una imatge romànica de la Mare de Déu, asseguda, amb l’infant que beneeix, obra del s XIII, que la tradició fa trobada en aquest lloc. La vila de Blanes hi celebra una festa, votada el 1650, el dia de Santa Caterina, i una altra el dia de Sant Rafael (24/oct), per un altre vot, del 1795. També hi té lloc un aplec el dimarts de Pasqua, i els feligresos del rodal hi acudeixen en calamitats públiques i privades.

50 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar, el  (Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà)  Veïnat, al sud-oest del cap del municipi.

51 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaVilar, el  (Llagostera, Gironès)  Veure> Estanys

52 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Vilar, el  (Clairà, Rosselló Veure> Sant Pere del Vilar

53 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar, estanyol de  (Porqueres, Pla de l'Estany)  Estany perifèric de l'estany de Banyoles, al sud-oest, prop de Porqueres. Té 175 m de longitud, 70 m d'ample i 6 m de profunditat. Des del 1949 és unit a l'estany de Banyoles per un canal.

54 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vilar, hostal del  (Sant Agustí de Lluçanès, Osona)  Antic hostal de camí ral, situat en una collada del municipi, sota la muntanya dels Munts, en un indret travessat per antics camins ramaders i per la moderna cruïlla de carreteres que enllacen el Lluçanès amb el Ripollès i la plana de Vic. Antiga propietat de la masia del Vilar de Sant Boi. S'hi celebra una tradicional fira de bestiar el 28/set, en l'època en que els ramats de les contrades pirinenques i subpirinenques baixen a hivernar a les zones, més càlides, de l'interior. La fira se celebra en camp obert, i l'hostal li ha donat el nom de Fira de l'hostal del Vilar. Els darrers anys ha decaigut força.

55 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilar, Joan  (Catalunya, s XV)  Jurista. A més dels seus escrits jurídics, publicà, segons Jeroni Pau, una versió catalana del llibre De epidemia peste.

56 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilar, Joan Baptista  (Tarragona, s XVI - s XVII)  Gravador i argenter. En són coneguts alguns gravats excel·lents, com les portades dels llibres Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, de Francesc de Montcada, i Quatre dels últims tractats de la selva de sentències, de J. Ferrer de Guissona, estampats ambdós a Barcelona el 1623.

57 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVilar, Josep Teodor  (Barcelona, 1836 – 1905)  Compositor. Fou deixeble de Ramon Vilanova i Barrera. Amplià la seva formació a París. Dirigí el Teatre Principal de Barcelona. És autor de les partitures de moltes sarsueles i operetes en català, com: La romeria de Requesens, L'últim rei de Magnòlia, Els pescadors de Sant Pol, Una prometença, La rambla de les Flors, Pot més ui piula... i La lluna en un cove. Tingué bon prestigi com a professor.

58 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Vilar, Llucià  (Perpinyà, 1915 - )  Escriptor. Comerciant, presidí l'Orfeó Canigó de Perpinyà i fou el fundador de la revista "La Tour Latine". Publicà L'oliu encès (1952), recull de faules originals. És autor també d'un llibre de poemes en francès.

59 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilar, Miquel  (València, s XVII – 1685)  Metge. Des del 1632 era catedràtic d'anatomia a la facultat valenciana, de la qual en seria degà. El 1649 manà una companyia de cavalleria que intervingué a la guerra de Separació, en favor de Felip IV, per reprendre Tortosa. Durant algun temps fou catedràtic de prima a Nàpols, però tornà a la Universitat de València. Fou metge de cambra de Carles II. És autor del tractat Statera jatrica Valentina in theriacis viperis pastillis partium podera librans (1664) i d'una altra obra de toxicologia que restà inèdita. Fill seu era l'eclesiàstic Miquel Joan Vilar.

60 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilar, Miquel Joan  (València, s XVII – 1717)  Escriptor. Eclesiàstic. Doctor en teologia i catedràtic de Sagrada Escriptura durant 48 anys de la Universitat de València. Publicà un Sermón (1689) amb motiu de les exèquies de la reina Lluïsa de Borbó, i algunes poesies seves en llatí i castellà figuren en publicacions de l'època. Deixà inèdits alguns tractats teològics, i inacabat un extens poema en monosíl·labs catalans. Reuní una important biblioteca particular, que comptava, en morir, uns 17.000 volums.

61 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaVilar, mola del  (Ares del Maestrat, Alt Maestrat)  Elevació muntanyosa (1.315 m alt), al límit amb els Ports, a la línia de crestes que separa les conques del Bergantes i del Millars. El seu cim és aprofitat per al pasturatge.

62 EUROPA - BIOGRAFIA

Pierre VilarVilar, Pierre  (Frontinhan, Llenguadoc, 3/mai/1906 - Donapaleu, França, 7/ago/2003)  Historiador. Catedràtic a la Sorbona des del 1965. Molt relacionat amb Catalunya (hi residí en 1934-36 i 1945-47), la seva obra més important és la magna tesis doctoral La Catalogne dans l'Espagne moderne (1962), traduïda al català el 1964. El primer volum és una de les síntesis més reeixides de geografia del Principat, com a explicació de l'evolució històrica i econòmica. En el període 1934-35 publicà treballs sobre la ciutat i el port de Barcelona i l'economia de la regió. És autor, també, d'Histoire de l'Espagne (1952). Els treballs sobre Catalunya efectuats en el període 1967-72 foren publicats amb el títol Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1973). Posteriorment ha publicat encara Histoire (1982), Hidalgos, amotinados y guerrilleros (1982) i el llibre de memòries Pensar històricament. Reflexions i records (1995). Ha dirigit una Història de Catalunya (8 volums, 1987-90).

63 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar, riera de  (la Bisbal d'Empordà, Baix Empordà)  Afluent del Daró per la dreta, que neix al vessants nord-orientals de les Gavarres i desguassa aigua avall de la ciutat.

64 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilar, Tomàs  (Vic, Osona, s XVII)  Filòsof i frare dominicà. És autor dels llibres In primam partem St. Thomae commentaria, en dos volums (1631-46) i Summa controversiarum in prima secundae St. Thomae Aquinatis (1647).

65 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaVilar de Cabó, el  (Cabó, Alt Urgell)  Poble (o d'Organyà, o de Segre), a la dreta del riu de Cabó, aigua avall de Cabó. Pertanyia al vescomtat de Castellbó.

66 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI

Situació de la comarca de l'Alt MaestratVilar de Canes  (Alt Maestrat)  Municipi: 15,94 km2, 668 m alt, 175 hab (2014). Situat al centre de la comarca, a la zona muntanyosa que davalla des de la mola d'Ares cap a la rambla Carbonera, als vessants de la serra de Sant Cristòfol fins a la rambla dels Estrets. Tres quartes parts del terme són de garriga i muntanya improductiva i només és conrea una petita part, els conreus més estesos són els de cereals, oliveres i vinya. Ramaderia de llana. Aviram. Població en descens. El poble és al damunt de la serra de Sant Cristófol, a la dreta de la rambla Carbonera. L'església parroquial de la Purificació depèn de la de Culla. Ja dins el terme d'Ares del Maestrat hi ha l'hostalet de Vilar de Canes. Àrea comercial de Castelló de la Plana. Ajuntament (en castellà)

67 ANDORRA - GEOGRAFIA

Vilar de Canillo, el  (Canillo, Andorra)  Caseria de la parròquia, a la dreta de la Valira, a la confluència amb la vall de Rius.

68 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Vilar de Caselles, el  (Alta Cerdanya Veure> Cabanassa, la.

69 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar de Lles, el  (Lles, Baixa Cerdanya)  Llogaret (o de la Llosa), a la vall de la Llosa, vora el riu, dins l'antic terme de Viliella. Hi ha una capella dedicada a sant Marc.

70 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar de Sant Andreu, el  (Vilademuls, Pla de l'Estany)  Poble, prop del de Terradelles, de la parròquia del qual depenia l'església de Sant Andreu. A la fi del s XVII era lloc reial.

71 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaVilar de Sant Boi, el  (Sant Boi de Lluçanès, Osona)  Masia, situada a poca distància, al nord-oest, de la població. Existia ja el 1193, quan fou posada sota la protecció dels hospitalers, i era una important vil·la rural, de la qual depenien 21 masos. El 1613 es fundà la dinastia actual dels seus propietaris, creats ciutadans honrats de Barcelona i cavallers els anys 1709, 1736 i 1855. El patrimoni dels Vilar arribà a comptar amb 28 masos i 19 cases a diverses poblacions. El mas actual, un important casal quadrat, amb lliça, galeries annexes i torre, fou construït entre el 1735 i el 1771. Té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser.

72 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar de Santa Maria, el  (Montsià Veure> Mas de Barberans.

73 CATALUNYA - HISTÒRIA

Vilar del Baró, el  (la Pobla de Mafumet, Tarragonès)  Antiga quadra.

74 ANDORRA - HISTÒRIA

Vilar d'Engordany, el  (Andorra la Vella, Andorra)  Antic poble i església (o els Vilars d'Engordany), a l'oest d'Engordany, a l'esquerra de la ribera d'Ordino, abans de la seva confluència amb la Valira. En resta l'església pre-romànica de Sant Romà.

75 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vilar d'Organyà, el  (Cabó, Alt Urgell Veure> Vilar de Cabó, el.

76 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA

Vilar d'Ovança, el  (Montlluís, Alta Cerdanya)  Antic lloc i castell (o Ovanç), que dominava l'accés des de l'est al pla de la Perxa i de la Cerdanya, bastit a l'esquerra de la Tet, 200 m sota les fortificacions de Montlluís, la construcció de les quals en 1681-91 comportaren la seva destrucció. El lloc fou donat l'any 965 pel comte Sunifred de Cerdanya al monestir d'Arles.

77 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Inici páginaVilar d'Urtx, el  (Fontanals de Cerdanya, Baixa Cerdanya)  Poble (1.148 m alt), cap de l'antic mun. d'Urtx, creat el 1969 per la fusió dels d'Urtx i de Queixans, que rebé oficialment el nom arbitrari de Fontanals de Cerdanya. Es troba a la plana, entre Urtx i Alp. És esmentat el s XIV.

78 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilar i Bàguena, Sergí  (València, 1935 – Barcelona, 23/oct/1998)  Periodista i sociòleg. Es doctorà en sociologia (1974) per la Universitat de París-Vincennes i en ciències polítiques (1978) per la Sorbona, d’on fou professor de sociologia política els anys 1969-78, que visqué exiliat, època en què també milità al PSUC. Exercí el periodisme polític en un gran nombre de publicacions. Edità, entre d’altres, els assaigs Manifiesto sobre Arte y Libertad (1962 i 1964), El poder está en la calle (1968), Cataluña en España (1968), Cuba, socialismo y democracia (1973) i Sociedad, información y poder (1992), però destacaren sobretot els estudis i reportatges dedicats al franquisme i la transició democràtica: La oposición a la dictadura (1976), La naturaleza del franquismo (1977), tesi doctoral del 1974, Historia del antifranquismo, 1939-1975 (1984), La década sorprendente 1976-86 (1986, Premio Espejo de España), alguns dels quals han esdevingut obres de referència.

79 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilar i Costa, Joan  (Manresa, Bages, 1899 - Tolosa de Llenguadoc, França, 1962)  Eclesiàstic i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús i fou bibliotecari de l'Institut Bíblic Pontifici de Roma. Deixà la companyia, i durant la guerra civil fou funcionari destacat del Comissariat de Propaganda. Publicà, només amb inicials, Montserrat (1938), rèplica, amb bons fonaments bíblics i patriòtics, a la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol. A l'exili exercí un apostolat popular, i publicà Als catalans (1944), antecedent breu de Lletres catalanes (1946), vast programa de reorganització de Catalunya i de l'Església catalana.

80 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilar i Pascual, Lluís  (Catalunya, s XIX)  Genealogista. És autor d'un Diccionario genealógico y heráldico de las familias ilustres de la monarquía española, que començà a publicar el 1864.

81 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVilar i Roca, Manuel  (Barcelona, 1812 – Mèxic, 1860)  Escultor. Adolescent, ingressà a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona (Llotja), on fou deixeble de Damià Campeny. El 1833 obtingué la pensió a Roma. Fou deixeble d’Antoni Solà i de Pietro Tenerani, al taller del qual treballà, i rebé consells de Bertel Thorvaldsen. Acomplí el seu compromís amb la Junta de Comerç barcelonina, que l’havia pensionat, enviant a l’Escola les obres originals corresponents: Jasó -guix de dimensions naturals-, Latona i els llauradors -relleu de guix d’1,90 m d’alçada per 1,15 m d’amplada- i Deianita i el centaure Neso -guix de dimensions naturals-. El 1845 fou contractat per l’Academia de San Carlos de Mèxic per dirigir-hi les classes d’escultura, i renuncià per això al mateix càrrec a l’Acadèmia barcelonina. Establert a Mèxic, hi desplegà una gran activitat: en el vessant pedagògic, juntament amb Pelegrí Clavé reorganitzà els estudis de l’Academia i promogué un nacionalisme seriós i emotiu, i alhora introduí noves tècniques i materials escultòrics. Com a creador, sobresortí en el gènere del retrat. Cal esmentar el conjunt format per les escultures Moctezuma, La Malinche, Iturbide, Tlahuicole i Colom, inaugurat el 1892 a la plaça Buenavista de Mèxic. Altres obres seves són: El judici de Daniel a Babilònia, Discòbol, Un infant jugant amb un cigne i Una noia voltada de gossos.

82 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilar i Torres, Josep  (València, 1828 – 1904)  Pintor. Catedràtic de paisatge a l'escola de Sant Carles (1891). Participà en exposicions oficials a Madrid i a Barcelona. És representat, amb paisatges, la seva especialitat, al Museu de Belles Arts de València.

83 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut  (País Valencià, s XII - s XVIII)  Llinatge. L'origen, poc demostrat, del qual podria haver estat la casa reial d'Hongria, d'on Joan de Vilaragut degué passar a França. Altres autors, potser més versemblantment, els atribueixen a la casa pairal prop d'Oristà, al Lluçanès. El primer nom conegut d'aquesta casa, podria ésser el de Bertran de Vilaragut.

84 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVilaragut  (Catalunya ?, s XV)  Poeta i religiós. No identificat amb cap altre personatge de la família del seu cognom. Era religiós, ja que és anomenat fra, sense especificar el nom de fonts. Se'n conserva una poesia amorosa al Cançoner de París.

85 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Arnau de  (Catalunya, s XIII - País Valencià, s XIII)  Possible germà de Pere, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.

86 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Berenguer de  (País Valencià, s XIII - v 1300)  Noble. Fill probable de Pere de Vilaragut. Fou escuder de Jaume I, el qual li donà, vitalici, el castell de Duocastella o de Rocafiguera (1273) i les vegueries de Bages, Osona, Ripoll i Berguedà (1274), concessions confirmades per Jaume II (1295). Anà a Sicília, on actuà com a agent de negocis de l’infant Jaume per al comerç marítim amb el nord d’Àfrica (1286-89). Fou mestre portolà de Sicília, i al temps de l’infant Frederic li fou pres aquest càrrec, bé que pogué recuperar-lo com a col·laborador de Tomàs de Pròixida (1295). Com a capità de galeres, lluità contra els angevins a Calàbria, on saquejà diversos ports, i féu una ardida entrada a Bríndisi. Fou ambaixador a Tunis (1294). Reclamat, amb d’altres, per Jaume II, tornà a Catalunya. Un dels qui no tornaren, Corrado Lancia, fou tingut per rebel, i li foren confiscades les possessions d’Albaida i la torre de Carrícola, que foren donades a Berenguer (1296). Dels altres drets que aquest rebia a València, permutà els que tenia, amb la seva muller, sobre la taula del pes pel lloc de l’Alcaissia (1295). Assistí al setge d’Elx (1296). Juntament amb Bernat de Sarrià, tingué els castells de Tamarit i Montoliu, i Berenguer d’Entença li vengué els de Sant Martí i Subirats. Tornà a Sicília, on lluità contra els súbdits de Frederic II (1298). Estigué casat amb Gueraua de Sarrià.

87 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Berenguer de  (País Valencià, s XIV - 1357)  Noble. Fill d'un Berenguer. Fou conseller i lloctinent del rei Jaume II de Mallorca, al qual acompanyà (1327) a Barcelona per prestar vassallatge. El 1339 tornà novament a aquesta ciutat a causa de l'homenatge degut pel seu sobirà a Pere III el Cerimoniós. El 1344, a Llançà, caigué presoner dels homes del rei Pere, durant la guerra de despossessió empresa per aquest contraInici página Jaume de Mallorca, monarca al que continuà servint fídelment després de la seva derrota. Es casà dues vegades: primer amb Sança, filla natural del rei Sanç de Mallorca, amb la qual tingué Violant de Vilaragut; i després es casà amb Francesca de Boïl, dama valenciana, amb la qual tingué Nicolau de Vilaragut.

88 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Berenguer de  (Catalunya, s XV)  Poeta. No ha estat identificat segurament amb cap dels nombrosos homònims de la seva família. N'és conegut un fragment poètic reproduït a Lo conhort, de Francesc Ferrer.

89 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Bertran de  (Catalunya, s XII)  Noble. Podria ésser el primer personatge conegut d'aquest llinatge (1185), originari de la casa pairal prop d'Oristà, al Lluçanès.

90 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Diomedes de  (Catalunya, s XV – s XVI)  Marí. Navegà per la Mediterrània per compte de l'orde de l'Hospital.

91 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Guillem de  (Catalunya, s XII – s XIII)  Anà a la campanya de Mallorca el 1229. Com a premi als seus serveis, li foren donades 3 jovades de terra al terme a Montuïri.

92 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Guillem de  (País Valencià, s XIII – 1306)  Alcaid de Xàtiva (1288-90). Potser fill de Pere de Vilaragut i possible germà de Berenguer (I) i de Ramon (mort el 1310). Lluità a Sicília (1292) i també a Múrcia. El 1296 actuà prop de Berenguer a les negociacions per les treves de Múrcia. Fou un dels jutges per a les sentències arbitrals. Casat amb Eimeriga, potser foren fills seus Ponç i Ramon.

93 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVilaragut, Guillem de  (Catalunya, s XIII – s XIV)  Lloctinent de Sanç I de Mallorca a Montpeller (1312). Potser era germà de Ponç i de Ramon de Vilaragut.

94 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Jaume de  (València ?, s XV)  Corsari. Amic de l’escriptor Joanot Martorell, el 1437 aquest el proposà com a testimoni en un afer d’honor que tenia amb Joan de Montpalau. El 1441, amb quatre galeres, intentà, en va, d’emparar-se de Famagusta, aleshores possessió genovesa. El 1443 hagué d’ésser defensat pel seu cosí germà, Galceran de Vilanova, de l’acusació de traïdor feta contra ell per un membre de l’orde de Montesa. Al servei de l’Hospital, participà el 1444 en l’atac i la captura del vaixell genovès Doria, que des d’Alexandria portava armes i avituallament a l’estol del soldà fondejat a la badia de Rodes. Al setge de Rodes combaté al costat dels santjoanistes. Fet presoner pel Gran Caramany el 1446, fou tramès al soldà a Alexandria, però se n'evadí amb uns mercaders catalans, presoners com ell, i retornà a Rodes, on trobà el seu sogre Joan Bonet, capità d’una galera. Vers el 1447 degué tornar a València, i explicà les seves aventures al seu amic Joanot Martorell, el qual les inclogué, estrafetes, en la seva novel·la Tirant lo Blanc.

95 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Jaume de  (Catalunya, s XIV)  Noble. Fou cortesà del rei Joan I.

96 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Joan de  (Hongria ?, s XI - Catalunya, s XII)  Noble. Potser descendent de la casa reial d'Hongria. Sembla que degué passar a França i, després d'algunes campanyes guerreres, a Catalunya.

97 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Joan de  (País Valencià, s XIV – v 1415)  Fill de Nicolau de Vilaragut i de Boïl i de Teresa Àlvarez de Haro. Probablement fou lloctinent del governador de València i reduí amb arbitrarietats les sedicions de Morella, la qual cosa provocà una queixa de la vila al parlament català (1411). Es casà secretament amb Margarida de Prades, vídua del rei Martí I, i morí poc temps després. Llur fill fou Joan Jeroni de Vilaragut i de Prades.

98 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVilaragut, Joan de  (País Valencià, s XIV – Sicília, Itàlia, s XV)  Serví a la campanya de Sicília (1396). Fill bastard de Bernat de Vilaragut i Carròs. Era ciutadà de Palerm (1402). Martí I de Sicília li donà el castell de Castellammare. Ajudà Berenguer de Vilaragut i Mercer en les qüestions amb Pardo de la Casta (1407). Empresonat a Barcelona, fou alliberat amb prohibició de partir de la ciutat sense llicència reial (1410). Fou falconer major de l'infant Alfons (1413) i el seu majordom i conseller, i fou fet capità de Palerm (1415). Més tard fou detingut a València i fugí de la presó (1418). Reclamà els seus drets al castell de Pirizi (o Perizi) i a Palatio Adrianni (1419). Casat amb Agnès, vídua de Pelegrí Català, el succeí el seu fill Lluís de Vilaragut.

99 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Joan de  (Catalunya, s XV)  Cavaller santjoanista. Fou comanador d'Amposta. A les Corts de Barcelona de 1436-37 figurà entre els membres del Braç Eclesiàstic que s'oposaren amb més vigor a la política reial. Per ordre de la reina lloctinent Maria, fou un dels religiosos notables empresonats a causa de la seva actitud.

100 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Joan de  (Catalunya, s XV)  Cavaller. Féu accions piràtiques amb una galera a les costes catalanes. El 1440 foren armades contra ell dues naus de Barcelona, ja que les barques de blat que anaven de Tortosa a la capital no gosaven sortir de l'Ebre.

101 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Lluís de  (Sicília, Itàlia, s XV)  Mestre racional de Sicília. Era baró de Tripi. El 1460 era un dels grans partidaris que el príncep Carles de Viana assumís el poder a l'illa.

102 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Maria Sanç de  (País Valencià, s XVIII)  Dama, òlim Chiriboga. Filla de Margarida Sanç Vilaragut i Abreu de Luna i de Tomàs Chiriboga y Mendoza. Succeí a la seva mare com a quarta marquesa de Llanera i cinquena comtessa d'Olocau. No tingué fills del seu marit, Joaquín Enríquez del Oro y Mendoza, per la qual cosa la successió passà als Fenollet descendents d'Anna Margarida Sanç de Vilaragut i de Castellví.

103 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVilaragut, Pere de  (Catalunya, s XIII)  Possible germà d'Arnau, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.

104 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Pere de  (Catalunya, s XIII)  Veguer d'Osona i Bages. Li fou atorgat, vitalici, el castell de Doscastells (1265). Fet alcaid dels catalans mercenaris a Tremissèn (1265), deixà el càrrec al cap de dos anys, i hom creu que morí a Itàlia, des d'on degué disposar la venda de la casa d'Oristà. Per certes afinitats en els càrrecs, sembla que Berenguer (I) de Vilaragut fou fill seu. Potser també ho foren Ramon i Guillem de Vilaragut.

105 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Ponç de  (País Valencià, s XIV)  Conseller de l'infant Alfons. El 1323 anà a Sardenya amb l'expedició de conquesta que dirigia l'infant Alfons. Figura entre els qui tenien feus a l'illa el 1332.

106 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Ramon de  (Catalunya, s XIII – 1310)  Potser fill de Pere de Vilaragut. Fou prior del monestir de Ripoll, elegit abat (1280) enmig d'una controvèrsia monàstica, acabada el 1291.

107 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vilaragut, Ramon de  (Catalunya, s XIV)  Cambrer del monestir de Ripoll. Potser fill de Guillem de Vilaragut (m v1306) i d'Eimeriga, i germà de Ponç. Fou nomenat prior de Montserrat (1334) i actuà com a pacificador en qüestions nobiliàries. Potser també fou germà d'ells un altre Guillem de Vilaragut.

108 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaVilaragut, Ramon de  (País Valencià, s XIV)  Noble. El 1377 passà a Grècia a les ordres de Felip Dalmau de Rocabertí, en entrar els territoris grecs d'ocupació catalana sota la sobirania de Pere III el Cerimoniós. En tornar el vescomte a Catalunya, restà de governador a nom seu. Potser és el mateix personatge que fou cortesà de Joan I a la darreria del regnat d'aquest.

109 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Violant de  (Catalunya-Aragó, s XIV - Omeladés, França, s XIV)  Filla de Berenguer de Vilaragut (m 1357) i de la seva primera muller, Sança. Fou amistançada de Jaume III de Mallorca. Vidu aquest de Constança, es casà amb Violant el 1347. Aquesta aportà 15.000 florins de dot, que el seu marit esmerçà en propòsits bèl·lics. L'acompanyà a l'intent de reprendre Mallorca. Vençut i mort Jaume a la batalla de Llucmajor (25/oct/1349), Violant fou presonera dels triomfadors. Amb la seva fillastra Isabel fou internada al convent de Santa Clara de València. Pere III obrí procés contra ella, acusant-la d'haver instigat la mort de Constança. El rei abandonà la instrucció per gestions del papa i de Joan II de França. Alliberada, fou acollida per Joan II, que la maridà amb Ot de Brünswick-Grübenhagen, fill d'Enric II de Tarent. Li atorgà residència al castell d'Omeladès i una renda anual.

110 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Vilaragut, Violant de  (País Valencià, s XV - v 1450)  Dama. Era filla natural de Nicolau de Vilaragut i de Teresa Álvarez d'Haro, dama castellana. Es casà amb Galvany de Villena. La seva mare li deixà per heretatge l'usdefruit dels seus béns. La propietat d'aquests era per a Joan Jeroni de Vilaragut, fill del seu germà Joan i de l'ex-reina Margarida de Prades.

Anar a:    Vilanova i A ]    [ Vilap ]    [ Vilar ]    [ Vilar, M ]    [ Vilar i ]    [ Vilaragut, J ]Inici página

A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Logo de Dades dels Països CatalansEntrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ BlocContactar amb Dadescat

© 2006-2016 Associació Sense Límits / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons

Sense Límits a Internet: Sense Límits / Alt Camp Info / Directori Alt Camp / Masia Virtual -