la Segarra -DadesCat-

la SEGARRA (Catalunya)
	Capital comarcal	Cervera
	Habitants (2015)	22.647
	Superfície (km²)	722,7
	Densitat (h/km²)	31,34

GEOGRAFIA FÍSICA: És constituïda per una plataforma enlairada, amb una altitud que oscil·la entre els 400 i els 800 m, en la qual s’han modelat un seguit de costes de perfil dissimètric per efecte de l’erosió diferencial sobre els bancs alternants de calcàries i marques. El clima és mediterrani, però fortament modificat pels efectes de la continentalitat; les temperatures són baixes a l’hivern (amb mínimes per sota dels –8ºC) i temperades a l’estiu (amb màximes que poden arribar a ser de 36ºC), i, a causa de les escasses precipitacions (a l’entorn dels 500 mm anuals), hi ha una forta secada estiuenca. La vegetació natural s’ha vist molt afectada per l’acció de l’home amb l’establiment de camps de conreu: a les valls baixes i abrigades creix preferentment l’alzina, i en els altiplans enlairats els roures i diverses menes de pins; malgrat això gran part de la superfície comarcal és domini de les garrigues i les brolles. Hidrogràficament, la comarca fa de divisòria d’aigües entre la conca de l’Ebre, a través del Segre, i els rius que desguassen directament al Mediterrani; amb tot, la majoria de rius que la drenen tenen la direcció est-oest i són tributaris del Segre (Llobregós, Sió, Ondara i Corb, principalment).

POBLACIÓ I ECONOMIA: El poblament és preferentment concentrat; els municipis dels sectors septentrional i oriental tendeixen a la dispersió, pròpia de les comarques veïnes (el Solsonès i l’Anoia), mentre que el sector meridional tendeix a la concentració, pròpia de les comarques veïnes pertanyents a la Catalunya continental (Conca de Barberà i Urgell). La població ha tingut un signe molt diferent a través dels segles. A mitjan s XIV (1359) el conjunt de la comarca tenia uns 16.000 h, xifra notable considerats els recursos de l’època i la població total de Catalunya; la pesta negra causa estralls, i a la fi del s XV (1497), la població s’havia reduït a uns 9.000 h. La recuperació fou clara durant el s XVIII i primera meitat del s XIX, però a partir d’aquest moment començà a minvar de manera lenta i inexorable, a conseqüència de les successives crisis dels conreus i de la tendència a l’èxode

rural. A partir del 1970, tanmateix, les xifres de població han tendit a estabilitzar-se sobre els 17.000 h, la qual cosa representa una densitat al voltant dels 24 h/km². L’economia es basa quasi exclusivament en el sector primari, sobretot l’agricultura. Es conreen un total de 44.627 ha (61% de la superfície total) i la producció s’ha incrementat notablement gràcies a la desaparició del guaret amb la introducció dels adobs químics i de rotacions més complicades (alternança de cereals d’hivern amb d’altres de primavera). Els conreus són bàsicament de secà, ja que el regadiu (273 ha) només es troba localitzat al llarg del curs dels rius Corb, Ondara i Sió, amb producció d’escasses quantitats de farratges, patates, verdures i fruites (peres). Els conreus més difosos són els cereals (principalment ordi i blat), seguits en importància per la vinya, l’olivera i l’ametller. La mecanització dels treballs agrícoles ha produït durant el s XX la progressiva desaparició de petites propietats a expenses de les mitjanes i les grans; la propietat d’extensió mitjana (entre 5 i 50 ha) representava el 27,8% del total al començament del s XVIII (1716) i el 67% el 1996. La ramaderia ha estat un complement tradicional de l’agricultura; a finals del s XX el bestiar de llana (uns 11.000 caps) es criava en

règim estabulat; el bestiar boví es dedica fonamentalment a la producció de carn; la cabanya porcina ha estat la que ha experimentat un major increment quant a nombres absoluts: en la dècada de 1990 la Segarra comptava amb més de 210.000 caps i és base d’una destacada indústria càrnica i de fabricació de pinsos. Cal destacar, d’una altra banda, les granges d’aviram (en especial les de pollastres i galls) i la cunicultura. El sector industrial com més va més importància pren; hi ha en primer lloc l’indústria alimentària, derivada de l’agricultura: farineres (Cervera, Guissona i Torà), galetes (Cervera) i pastes de sopa (Guissona), i elaboració de pinsos; menció a part mereix la cooperativa agropecuària de Guissona, destacada indústria de transformació alimentària. Segueixen en importància la indústria tèxtil cotonera i de gènere de punt, la metal·lúrgica i la de materials per a la construcció (ciment natural, principalment). Des del punt de vista comercial Cervera estén el seu àmbit d’atracció pel sector centre-sud de la comarca, mentre que la part més septentrional correspon al mercat extracomarcal de Ponts (Noguera).

HISTÒRIA: Algunes troballes de materials arqueològics, procedents de diversos llocs de la comarca, documenten, d’una manera encara incerta, el poblament des del neolític. Però fins a l’edat del ferro, ja dins el primer mil·leni aC, hom no disposa d’un poblat excavat, el de Guissona, amb materials hallstàttics, que continuà a l’època ibèrica, de la qual hi ha testimonis arreu de la comarca. El poblat ibèric de Guissona degué ésser un dels centres més importants, com ho demostra el fet que encunyés moneda, amb el nom d’Eso, que fou transformat en Iesso durant la romanització, quan adquirí categoria de municipi romà. El poblament rural, amb vil·les romanes, fou intens, sobretot al voltant de Guissona, la qual cosa indica una agricultura intensa. La reconquesta obligà a poblar bé la comarca per a servir de barrera a les incursions sarraïnes. A mitjan s XIV hi havia uns 16.000 h. Pestes, lluites i emigracions feren que al final del s XV la població baixés fins a uns 9.000 h. L’any 1515 començà la recuperació que havia de portar a l’esclat demogràfic del s XVIII. Els primers anys del s XIX la industrialització de la Catalunya mediterrània provocà una emigració considerable. A la darreria del s XIX i primers anys del XX la fil·loxera féu estralls en les vinyes i en el comerç del vi, molt florent. La major part del pobles perderen habitants. Cervera, que havia sofert una caiguda espectacular amb la supressió de la Universitat (1824), tenia quasi la mateixa població el 1910. El període 1910-36 fou bo per a la Segarra, on el pagès es dedicà al conreu del blat amb tècniques racionals i s’organitzà en sindicats agrícoles a fi d’avaluar els fruits als màxim. La repressa de Cervera i de Guissona arrossegà d’altres municipis a incrementar els seus habitants. La guerra i la

postguerra afectaren la comarca favorablement en l’aspecte econòmic; terres bladeres, hom no hi passava gana i els preus dels productes del camp s’hi mantingueren elevats. Malgrat l’estabilització, l’emigració continuà fins a la situació actual. Dels diversos costums jurídics tradicionalment viscuts a la Segarra, l’actual compilació del dret civil n’ha recollit la soldada. La comarca, tal com fou definida en la divisió territorial del 1936, era la meitat oriental del partit judicial de Cervera establert el 1834, arran de la divisió provincial (excepte Torà, Biosca i Sanaüja, que pertanyien al de Solsona, i Vallfogona de Riucorb, al de Montblanc), i corresponia només a una petita part del corregiment de Cervera, del 1716, i de la vegueria de Cervera, molt extensos, d’origen medieval. Fins al s XII havia pertangut als comtats d’Osona-Manresa (riberes de Cervera i el riu Corb), Cerdanya-Berga (ribera de Sió) i Urgell (pla de Guissona, ribera de Llobregós). Respecte a la divisió del 1936, la llei de divisió comarcal de Catalunya del 1990 establí dos canvis en la Segarra. D’una banda se li segregà el municipi de Vallfogona de Riucorb, que passà a la Conca de Barberà. D’altre, Montornès de Segarra, fins aleshores a la comarca de l’Urgell, fou agregat a la Segarra.

la SEGARRA (Catalunya)