|
|
|
Anar a: [ Orf ] [ Orga i P ] [ Orih ] [ Oriola, C ] [ Oris ] [ Orla ] Aquells que pensen només en el futur, s'obliden de viure i de gaudir del present. (Ramon Piera) 1 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orfanell, Jacint (la Jana, Baix Maestrat, 1578 - Nagasaki, Japó, 1622) Dominic. Fou enviat a les missions de Filipines i del Japó. Desobeí el decret d'expulsió dictat per les autoritats el 1614, i fou empresonat i mort. Escriví una història de la cristiandat del Japó, publicada, pòstumament, a Madrid. Fou beatificat el 1867 a Roma. 2 CATALUNYA - LITERATURA orfaneta de Menargues o Catalunya Agonitzant, L' (Barcelona, 1862) Novel·la històrica i romàntica d'Antoni de Bofarull. Escrita amb la doble finalitat de fer una reivindicació històrica de la nacionalitat catalana i d'impulsar el moviment literari català. Bofarull se serví per a la seva redacció dels materials de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. L'acció, que es desenvolupa des de la derrota a Balaguer de Jaume d'Urgell (1413) fins a la mort de Ferran I, és centrada entorn de la figura del conseller de Barcelona Joan de Fivaller més que no pas de la pretesa protagonista, Blanqueta. L'obra fou reeditada el 1903 i el 1919, amb 3 ILLES BALEARS - HISTÒRIA Órfens, els (Palma de Mallorca, Mallorca Occidental) Antic hospital per a nens orfes. Fundat fora els murs de la ciutat, vora l'església i hospital de Santa Caterina. Era servit per ermitans i administrat per priors preveres. A la capella era venerada la Mare de Déu dels Òrfens. 4 CATALUNYA - CULTURA
5 CATALUNYA - CULTURA Orfeó de Sabadell (Sabadell, Vallès Occidental, 1904 - ) Agrupació coral. Constituí la primera entitat artística i musical de Sabadell. Ha actuat a diverses poblacions catalanes, de l'estat espanyol i d'altres països europeus, i també als Estats Units. Organitza diverses activitats culturals relacionades amb la música, com són cursets de cant, audicions, intercanvis amb altres entitats corals, etc. Té una secció infantil, la Coral de Nois i Noies, i una de juvenil, la Coral Efebus. 6 CATALUNYA - CULTURA
7 CATALUNYA - CULTURA Orfeó Gracienc (Gràcia, Barcelona, 1903 - ) Societat coral. Fundada per Joan Balcells, que la dirigí fins al 1936. La labor d'Ernest Cervera i de Pere Jordà com a adjunts donà un nou impuls a la societat coral. El local social ha estat un marc de notables concerts simfònics i de cambra i de representacions escèniques. A partir del 1917 publicà la revista musical "Orfeó Gracienc". Acabada la guerra civil reprengué les seves activitats sota la direcció d'Antoni Pérez i Simó. 8 CATALUNYA - CULTURA Orfeó Lleidatà (Lleida, 1861 - ) Agrupació coral. Té el seu precedent en l'Orfeón Leridano (1861). Al començament del s XX adoptà la denominació catalana. Ha estat dirigit pel mestre Gelambí, per Antoni Virgili i Piñol i pel seu fill Lluís Virgili i Farrà. L'Orfeó ha realitzat una tasca de formació musical notable. Des del 1963 ha organitzat cursos internacionals de direcció coral i de pedagogia musical. 9 ILLES BALEARS - CULTURA Orfeó Mallorquí (Palma de Mallorca, 1899 – jul/1936) Entitat coral fundada per Andreu Gelabert i Cano. Influït per l'Orfeó català, no limità el seu camp a la música popular, sinó que estrenà també a Mallorca obres corals de Schumann, Wagner i altres autors alemanys. Col·laborà sovint en els actes culturals organitzats per Nostra Parla i altres entitats regionalistes. El 1924 pogué celebrar les seves noces d'argent amb un concert al Teatre Principal, sota la direcció de Sebastià Ramis, però aviat topà amb la Dictadura. El governador Pere Llosas prohibí l'estrena solemne de L'estiu, de Baltasar Samper, cosa que provocà un cert desànim, si bé fou 10 CATALUNYA - GEOGRAFIA Orfes (Vilademuls, Pla de l'Estany) Poble, a la dreta del Fluvià, al sector septentrional del terme. El lloc és esmentat el 968 i pertanyia a la baronia de Vilademuls. L'església parroquial de Santa Maria és esmentada el 1155; l'edifici romànic fou substituït el 1771 per l'actual, neoclàssic. 11 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Orfila, Francesc (Maó, Menorca, s XVIII – s XIX) Frare franciscà. Escriví Discursos sagrados para profanos, Mapa eclesiàstico, Compendio de filosofía del padre Alfieri i Comentarios a la filosofía del padre Guevara. 12 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Orfila i Rotger, Antoni (Illes Balears, s XIX – Madrid, 1864) Cantant. Residí a Madrid, on actuà amb èxit. Fou mestre del conservatori de Música madrileny, des de la seva fundació, el 1830. 13 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Orfila i Rotger, Mateu (Maó, Menorca, 1787 – París, França, 1853) Metge i químic. Estudià medicina a les universitats de València i Barcelona, i ciències naturals a la de París. S'especialitzà en química i en toxicologia i féu recerques aprofundides sobre la morfina, l'hidroclorat de barita, l'àcid arsènic, etc. Va ésser nomenat membre de l'Institut de França, professor de medicina legal a la Facultat de París i catedràtic de química a la mateixa institució. Organitzà l'Hospital Clínic de París i altres institucions científiques a la capital francesa (Jardí Botànic, Galeria d'Anatomia Comparada, etc). Fou considerat una de les personalitats més eminents del s XIX en la seva especialitat i en medicina legal. Publicà un Traité des poisons ou Toxicologie générale (1814-15), llibres sobre medicina legal i forense i llibres de química. 14 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
107 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orga i Gómez, Antònia (Aragó, s XVIII - País Valencià, s XVIII) Impressora. Filla de Josep Jaume d'Orga i Ximeno i d'Antònia Gómez, i germana de Tomàs i de Josep. Donà lloc, per matrimoni, a una altra branca d'impressors, la de J. Ferrer i d'Orga i Andreu Ferrer i Viñerta. 15 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orga i Gómez, Josep (València, 1738 – 1809) Impressor. Fill de Josep Jaume d'Orga i Ximeno i d'Antònia Gómez, i germà de Tomàs i d'Antònia. Continuà la impremta familiar. Fou el pare de Josep Orga i Piñana. 16 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orga i Gómez, Tomàs (València, 1740 – 1809) Impressor. Fill de Josep Jaume d'Orga i Ximeno i d'Antònia Gómez, i germà de Josep i d'Antònia. 17 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orga i Piñana, Josep (València, 1800 – 1881) Impressor. Fill de Josep Orga i Gómez. Era tipògraf. Adaptà obres teatrals del francès al castellà, i traduí també a aquest idioma alguns llibrets d'òpera italiana. Escriví els llibres Valencia durante la guerra civil de los siete años (1875), Apuntes históricos de la Milicia Nacional de Valencia, desde su creación en 1820 hasta 1823 (1855) i el quadre escènic Entrada de Alfonso XII en Valencia en 1875. Conreà també les lletres vernacles col·laborant a "Valencia Ilustrada" i als calendaris de "Lo Rat Penat", amb poesies diverses i publicant narracions com Lo palleter i Tonet lo saragatero. Deixà inèdita una Fraseologia per facilitar llegir i escriure lo llemosí de l'any 1300 fins a hui (1878). 18 ESTAT ESPANYOL - BIOGRAFIA Orga i Ximeno, Josep Jaume d' (Muel ?, Aragó, 1701 – Madrid, 1756) Impressor. Aprengué l'ofici a l'impremta de Bordassar, al capdavant de la qual estigué un quant temps (1744). Després d'haver treballat a l'estranger, s'instal·là a Salamanca amb una companyia d'impressors, i el 1750 a Madrid. Es casà amb 19 ANDORRA - CULTURA Organisme de Ràdio i Televisió d'Andorra (ORTA) (Andorra, s XX - ) Organisme públic de radiotelevisió promogut pel govern d'Andorra. Les activitats d'aquest organisme inclouen la gestió dels serveis públics de ràdio i de televisió, que han patit una trajectòria irregular amb successives aparicions i desaparicions de l'espectre radioelèctric. Responsable de les emissions de Ràdio Nacional d'Andorra (RNA), de caràcter general, i d'Andorra Música, dedicada a la radiofórmula, al gen/1997 promogué el llançament d'Andorra Televisió (ATV). Aquesta emissora de televisió pública té un caràcter general, cobreix la jornada completa i atorga importància als programes de producció pròpia, que tracten de qüestions pròximes als ciutadans andorrans. A l'abr/2000 les emissions radiotelevisives andorranes passaren a dependre de la nova societat Ràdio i Televisió d'Andorra, amb l'objectiu d'harmonitzar la difusió radiotelevisiva andorrana amb els marcs legals que regulen les noves tecnologies en l'àmbit europeu. 20 PAÏSOS CATALANS - CULTURA Organització per a la Cartografia de les Plantes Vasculars dels Països Catalans (ORCA) (Països Catalans, 1982 - ) Organització constituïda dins la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans amb l'objectiu d'estudiar les àrees de distribució de les espècies vegetals vasculars als Països Catalans i de fer-ne la representació cartogràfica. D'aleshores ençà han estat publicats els mapes de distribució, segons la xarxa UTM de 10 km de costat, de més de 1.500 tàxons. 21 CATALUNYA NORD - POLÍTICA Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Catalunya Nord, 1977 - 1979) Grup polític. Sorgit com a escissió de l'Esquerra Catalana dels Treballadors, de la qual conservà el nom un cert temps. 22 CATALUNYA - MUNICIPI
109 CATALUNYA - LITERATURA Organyà, les Homilies d' (Organyà, Alt Urgell) Veure> Homilies d'Organyà, les. 23 CATALUNYA - BIOGRAFIA Organyà, Joan d' (Catalunya, s XII - Bellpuig de les Avellanes, Noguera, v 1180) Religiós fundador premostratenc. Sembla que vers el 1150 ingressà al primer monestir premostratenc de Vallclara (Priorat). Extingit aquest monestir (1158), marxà a Montmalet (Vilanova de les Avellanes), on fundà (1166), amb la protecció del comte Ermengol VII d'Urgell, un monestir, que a la seva mort es refongué amb el veí de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Fou venerat com a beat a l'església de Bellpuig, fins al 1835, i a la capella-cova de Montmalet, on es creu que visqué. 24 CATALUNYA - HISTÒRIA
25 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Orgègia (Alacant, Alacantí) Caseria, al sector septentrional del terme, a llevant del Palamó. 26 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriach i Caselles, Lluís (Mataró, Maresme, 1847 – Barcelona, 1937) Vitrallista i pintor-dibuixant. Format a la casa Dietrich de Barcelona, portà més tard la direcció artística de la casa Espinagosa. S'establí pel seu compte i treballà, entre altres, per als arquitectes M.J. Raspall, J.M. Jujol i C. Martinell. La casa Oriach té obra a les seus de Vic, Santa Maria del Mar, el Pi i a parròquies de Solsona, Banyoles i Andorra. Fou pare d'Antoni Oriach i Rovira. 110 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriach i Rovira, Antoni (Barcelona, 1888 - s XX) Vitrallista. Fill de Lluís Oriach i Caselles. Estudià a Bèlgica i França i fou el continuador del taller familiar. Des del 1936, la casa treballà per a diverses esglésies de Guinea Equatorial i d'Egipte. 27 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA
28 CATALUNYA - GEOGRAFIA Orient (Pont de Claverol, Pallars Jussà) Veure> Olient. 29 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orient, Josep (o d'Orient) (Vila-real, Plana Baixa, 1648 - País Valencià, 1689) Pintor. Conreà la pintura d'inspiració religiosa. Té obres a les esglésies de Xilxes, Dénia i Alcalà de Xivert. És molt notable, en aquesta darrera, la tela Rescat del Sagrament a Àfrica. Al Museu de València és exhibit el seu Sant Bru. 30 CATALUNYA - CULTURA Orientació Catòlica i Professional del Dependent (OCPD) (Catalunya, 1943 - ) Entitat. Iniciada pel sacerdot Amadeu Oller per a la formació professional i religiosa dels dependents del comerç i de la indústria, bo i utilitzant els mètodes de treball de la Federació de Joves Cristians de Catalunya d'on procedien els primers militants de l'entitat. Creà unes escoles mercantils, cooperatives de consum i d'habitacles, l'Escola d'Assistents Socials. Malgrat les circumstàncies dugué a terme una acció quasi sindical, inspirant-se en les ACLI italianes (Azione Cattolica di Laboratori Italiani), impulsades pel cardenal Montini. Publicà la revista quinzenal "Tribuna" (1946-48), que fou suspesa, i la revista mensual "Radar social", que fou 31 CATALUNYA - PUBLICACIÓ Orientacions (Barcelona, 1945 – 1947) Revista clandestina en ciclostil. Publicada com a portaveu del Front Universitari de Catalunya. Responia a un moment de resistència molt combativa contra el Sindicato Español Universitario i a una certa eufòria per la victòria dels aliats. Publicà poc més de vint números. 32 CATALUNYA - PUBLICACIÓ
33 CATALUNYA - LITERATURA Orígens del Coneixement. La Fam (Barcelona, 1912) Estudi de Ramon Turró. Publicat per la Societat Catalana d'Edicions, i després en francès a París (1914) i en castellà a Barcelona (1916, prologat per Unamuno) i Madrid (1921). És l'obra bàsica del seu autor i hom l'ha qualificat de profunda interpretació naturalista del kantisme en considerar la fam condició sine qua non del coneixement i element constitutiu del "subsòl de la ment". 34 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Orihuela (Baix Segura) Nom en castellà de la ciutat d'Oriola. 35 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orihuela i Ròdenas, Francesc d' (Oriola, Baix Segura, 1849 - Massamagrell, Horta, 1924) Prelat i frare caputxí. Fou bisbe de Santa Marta, a Colònia, des del 1904. Hagué de renunciar al càrrec per malaltia. El 36 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA Orimblai (Dènia, Marina Alta) Antic castell, d'origen islàmic, damunt la costa, al sud-est de la ciutat. Al seu indret hi fou bastida l'ermita de Sant Nicolau, que donà també nom al castell i a la partida i poblat; l'ermita fou de nou edificada al pla el s. XVIII. 108 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orinda, Martí d' (País Valencià, s XVII - 1655) Arquitecte. Fou cridat a València per dirigir les obres del monestir de Sant Miquel dels Reis, les quals havien estat interrompudes a la mort de l'arquitecte Pere Ambuesa (1632). També obrà el panteó del duc de Calàbria (1633), patrocinador de les obres del monestir. Construí l'església parroquial de Llíria, projectada pel P. Raja, excepte la portalada, obra de Lleonard Esteve. 37 CATALUNYA - GEOGRAFIA Oriol (Tortosa, Baix Ebre) Veure> Mianes. 38 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol, Agustí (Lloret de Mar, Selva, s XIX - Catalunya, s XX) Compositor. Fou deixeble de J. Lamote de Grignon. És autor de bon nombre de sardanes, com les titulades Espigolant i Cant de les ones. 106 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol, Bartomeu (Catalunya, s XV) Mestre de tapissos. Vers el 1432 teixí per al gremi de pellaires de Barcelona dues cortines amb escenes de la Resurrecció i un Sant Antoni. Vers el 1484, un artista homònim, potser fill seu, va realitzar un drap de senyals per al General de Catalunya. 39 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol, Joan (Catalunya, s X – s XI) Senyor d'Ogassa (Ripollès) i del lot de béns de Sales, Tortellà, Argelaguer i Sadernes (Garrotxa). Consta el 1004, juntament amb el seu pare Oriol, com un dels pròcers del comtat de Besalú. Es casà amb Adelaida, filla d'Oliba Cabreta. El 1020 assistí a Ripoll a l'enterrament del seu 40 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol, Pere (la Seu d'Urgell, Alt Urgell, 1639 - Manila, Filipines, 1705) Religiós jesuïta. Fou missioner a les illes Bisaies des de 1663. És autor d'un diccionari i d'escrits religiosos en la llengua del país. 41 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol i Anguera, Antoni (Linyola, Pla d'Urgell, 1905 - ) Metge. Deixeble d'August Pi i Sunyer. Féu importants recerques a la càtedra de bioquímica de l'Escola Superior d'Agricultura de la Generalitat. Va traduir al castellà, amb Albert Folch i Pi, Química Fisiológica (1935). El 1939 s'exilià a l'Argentina, i al cap de deu anys es traslladà a Mèxic, on ensenyà fisiologia a l'Institut Politècnic. És autor d'uns trenta-cinc llibres de medicina, de divulgació i d'assaig. 42 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol i Ballbé, Antoni (Barcelona, 1867 – 1940) Argenter i orfebre. Fill d'Antoni Oriol i Buxó, a la mort del qual continuà el taller familiar, i després els seus descendents. 43 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol i Bernadet, Josep (el Far d'Empordà, Alt Empordà, 1811 - les Escaldes, Andorra, 1860) Arquitecte i enginyer. Format a l'Escola de Nobles Arts de Barcelona. Projectà el ferrocarril de Barcelona a Granollers i el de Sant Joan de les Abadesses. Arquitecte municipal de Sabadell, hi féu un projecte de reforma i hi construí l'Hospital, les Peixataries i la Casa de Beneficència. Amb Josep Oriol Mestres, estudià les muralles de Barcelona. 44 CATALUNYA - BIOGRAFIA
45 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol i Buxó, Antoni (Reus, Baix Camp, s XIX – Barcelona, 1892) Argenter i orfebre. El 1850 fundà un taller a Barcelona que assolí notable importància; féu obres per a Isabel II i nombroses peces litúrgiques. Continuà la casa el seu fill Antoni Oriol i Ballbé. 46 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriol i Gordo Sanz, Josep d' (Flix, Ribera d'Ebre, 1842 - París, França, 1899) Militar. El 1868 era membre de l'escorta que acompanyava a Isabel II a la frontera francesa. Sol·licità l'excedència en assolir el grau de capità. Entrà a l'exèrcit carlí. El 1874 es distingí molt al front basc, i obtingué la placa roja del Mèrit militar per la seva actuació a la batalla d'Abàrzuza. En finir la guerra era coronel. S'exilià. 47 CATALUNYA - BIOGRAFIA
48 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
49 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Oriola (Gandia, Safor) Veure> Martorell. 50 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA Oriola, batalla d' (Oriola, Baix Segura, 30/ago/1521) Fet d'armes ocorregut entre l'exèrcit agermanat de la ciutat, ajudat per homes de Xàtiva i 18 barderes d'Alcoi (un total de 7.000 homes) i l'exèrcit reialista de Pere Maça, governador d'Oriola i alcaid del seu castell, ajudat pel marquès de Los Vélez. Les forces reialistes (en total uns 200 cavallers i uns 6.000 infants) aconseguiren de prendre i saquejar la ciutat. Moriren més de 2.000 homes i Pere Maça sentencià 40 dirigents agermanats; el capità d'Oriola Pere Palomares fou esquarterat. Els murcians que hi anaren amb el marquès de Los Vélez es revenjaren de velles rivalitats eclesiàstiques i s'endugueren de la ciutat 700 carros d'or, robes, blats, etc. La rendició d'Oriola representà, de 52 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA Oriola, bisbat d' (País Valencià, 1563 - 1959) Demarcació de l'església catòlica. Tenia per capital la ciutat d'Oriola. La creació definitiva tingué lloc el 1563 a instàncies de Felip II i amb l'autorització del papa Pius IV (1564). El seu territori corresponia a la governació d'Oriola més Cabdet i Aiora, que eren del Regne de València, però depenien eclesiàsticament del bisbat de Cartagena. Foren constants les qüestions entre Oriola i aquest bisbat, que pertanyia a la corona de Castella mentre Oriola era de la corona catalano-aragonesa. El 1281 el bisbe de Cartagena erigí l'església del Salvador en arxiprestal i el 1412 Benet XIII la transformà en col·legiata. El 1437 Alfons el Magnànim, a petició d'Oriola, obtingué que el concili de Basilea creés la diòcesi independent d'Oriola i àdhuc nomenés un bisbe propi, Pere Roís de Corella, que no arribà a... Segueix... 51 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Oriola, Cristià (Perpinyà, 1928 - ) Esportista. Estudià a Perpinyà i a la facultat de dret de Montpeller. Quatre vegades campió d'esgrima a Lisboa (1947), al Caire (1949), a Brussel·les (1953) i a Luxemburg (1954). Obtingué medalla d'argent als jocs olímpics de Londres (1948) i d'or als d'Hèlsinki (1952) i Melbourne (1956). 53 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA Oriola, diòcesi d' (País Valencià) Veure> Oriola-Alacant, bisbat d'. 54 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA Oriola, governació d' (País Valencià, 1304 – 1707) Antiga demarcació administrativa (o dellà Xixona). Una de les dues en què es dividia el Regne de València. Fou creada arran de la incorporació definitiva a aquest regne de la part septentrional del de Múrcia com a conseqüència de la sentència arbitral de Torrelles. Fins el 1366, la demarcació rebé el nom de procuració d'Oriola. Subsistí fins a la Nova Planta. El límit tradicional entre les dues divisions administratives de València i d'Oriola era el riu Montnegre o de Xixona i comprenia el Baix Segura, el Baix Vinalopó, l'Alacantí, el Vinalopó Mitjà i Elda i Salines d'Elda de l'Alt Vinalopó (la resta 55 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA Oriola, governació d' (País Valencià, 1707 – 1833) Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d'Oriola. Comprenia la totalitat de les comarques del Baix Segura i del Vinalopó Mitjà, a més de Crevillent, Asp, Elda i les Salines d'Elda. Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial. 56 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Oriola, horta d' (Baix Segura) Nom tradicional del sector de regadiu de la comarca, en certa contraposició al camp d'Oriola, sector de secà. Les 22.360 ha de regadiu (200.000 tafulles) continuen el regadiu de la Vega Media murciana, amb una esplendorosa fecunditat, malgrat una estructura de la propietat prou desequilibrada. Els conreus tradicionals, entre els quals figuraven les fibres tèxtils (cànem, lli i, modernament, cotó) han cedit lloc als cítrics i a d'altres de més comercials, com les carxofes i els tomàquets. Un dels trets més originals és la població disseminada. Aquest hàbitat corresponia en bona part a cases de llauró aïllades i a les barraques (Catral, Benejússer, Oriola) de fang i canyes, cobertes d'albardí, més pobres i senzilles que les de l'horta de València. 57 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriola, Joan d' (Catalunya, s XV) Compositor. El 1472 ingressà com a cantor al servei de la capella reial de Nàpols. Se'n conserven un O vos omnes qui transitis in pena, per a tres veus, i un In exitu Israel, a quatre veus. 58 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Oriola, Josep (País Valencià, s XVII) Poeta. Conreà la poesia religiosa. El 1623 participà al concurs poètic en honor de la Immaculada Concepció, celebrat a València. 59 CATALUNYA - GEOGRAFIA
60 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Oriola, regió d' (País Valencià) Regió: 1.636,32 km2, de parla castellana. Ocupa l'extrem sud-oest del País Valencià. És la regió valenciana més petita. Està formada per tres comarques discontínues, la més extensa i poblada de les quals és el Baix Segura; les altres són l'Alt Vinalopó i el Vinalopó Mitjà. El mercat regional és Oriola, i segueixen en irradació Villena i Elda, tots dos a l'Alt Vinalopó. 61 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA Oriola-Alacant, bisbat d' (País Valencià) Demarcació de l'església catòlica. Creada el 1959 per una butlla del papa Joan XXIII com a continuació del bisbat d'Oriola. La seu del bisbat és alhora a Oriola (on hi ha el palau episcopal) i a Alacant, on l'església de Sant Nicolau adquirí el rang de co-catedral. La seva demarcació s'estén per la zona meridional de l'actual província d'Alacant (Oriola, Dolores, Elx, Alacant, Novelda, Monòver, Villena, Xixona, la Vila Joiosa, Callosa d'En Sarrià, Callosa de Segura, Mutxamel i Torrevella). Consta de cent vuitanta-cinc parròquies, dividides en disset arxiprestats; una de les parròquies és a l'illa de Tabarca. Té una extensió de 4.415 km2. 62 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Oriolet, l' (Oriola, Baix Segura) Turó (241 m alt), contrafort meridional de la serra d'Oriola, al voltant del qual fou bastida la ciutat. 63 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oriolf (França, s X - Franja de Ponent, s X) Abat d'Alaó i bisbe intrús de Ribagorça. Era fill d'Indiscle, senyor de Sopeiva. Essent prevere, a la mort del bisbe Ató fou consagrat, probablement per l'arquebisbe d'Auish, com a bisbe de Ribagorça, alhora que l'arquebisbe de Narbona consagrava Odesind com a bisbe de Roda. Fidel del comte Unifred I de Ribagorça, aquest obtingué cap al 964 que Oriolf renunciés al bisbat. Fou designat com a abat d'Alaó el 969 (el succeí el seu germà Apó) pels comtes de Ribagorça Unifred, Arnau i 64 CATALUNYA - MUNICIPI
65 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís (Catalunya, s X - s XI) Llinatge de vicaris del castell d'Orís. Els primers que hom coneix són Unifred d'Orís i Gausfred d'Orís. A la mort de Pere d'Orís, el domini d'Orís fou infeudat, passà al bisbe de Vic i després als Queralt i als Montcada. 66 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís (Catalunya, 1222 - s XVIII) Família dels senyors inferiors del castell d'Orís, esdevinguda més tard baronial i marquesal, iniciada amb Berenguer de Manlleu, dit després Berenguer I d'Orís. 67 CATALUNYA - BIOGRAFIA
68 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Berenguer III d' (Catalunya, s XIV - a 1352) Noble. Comprà (1345) als Conanglell la castlania del castell d'Orís. Fou pare de Berenguer IV d'Orís. 69 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Berenguer IV d' (Catalunya, s XIV – v 1390) Fill de Berenguer III d'Orís. Heretà la casa de Sant Hipòlit, el castell de Voltregà i la castlania de Torelló. Fou pare de Berenguer V d'Orís. 70 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Berenguer V d' (Catalunya, s XIV – 1422) Fill de Berenguer IV d'Orís. Començà a intitular-se baró d'Orís a partir del 1396, car ja n'havia comprat el domini directe i alodial. 71 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Elderid d' (Catalunya, 914 – 1037) Vicari del castell d'Orís. Potser foren antecessors seus Unifred i Gausfred d'Orís. Fou el pare d'Amat Elderic. 72 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Francesc V d' (o Francesc de Puiggener i d'Orís) (Catalunya, s XVII - 1728) Noble. Fou nebot i successor de Maria d'Orís-Vallgornera i de Bru. La seva besneboda fou Raimunda de Puiggener-Orís i Boïl d'Arenós. 73 CATALUNYA - BIOGRAFIA
74 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Guillem I d' (Catalunya, s XIII – 1280) Fill de Berenguer I d'Orís i de Guillema de Manlleu. Es casà amb Ermessenda i després amb Agnès de Castell, hereva del mas Castell. La família es continuà en successió directa i augmentà el seu domini sobre el terme, fins a Berenguer III d'Orís. 75 CATALUNYA - HISTÒRIA Orís, marquesat d' (Catalunya) Títol, concedit el 1711 pel rei-arxiduc Carles al noble Carles d'Orís i de Vallgornera, òlim de Puiggener i d'Orís, baró d'Orís (mort el 1726). Passà als Sentmenat, marquesos de Castelldosrius. La baronia d'Orís fou adquirida per Blanca Desbull en morir el seu fill Berenguer d'Orís i Desbull, senyor útil del castell d'Orís, quan el 1396 comprà el domini directe i alodial del terme d'Orís al comte de Foix. 76 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Miquel d' (Catalunya, s XIV - s XV) Cavaller errant. Per vot cavalleresc estava obligat a dur clavat un tros de gambeta a la cuixa fins a haver combatut amb un cavaller anglès. Amb aquesta finalitat era a París el 1400, des d'on envià a Calais el seu herald, el moro Alí, amb una lletra de requesta per fer-la conèixer als cavallers anglesos: un d'ells, John Prendergast, de la cort del comte de Somerset, s'oferí a lluitar amb ell, però el combat no tingué lloc malgrat sostenir correspondència fins al 1404. Les seves ventures inicien les Chroniques franceses d'Enguerrand de Monstrelet. 77 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Pere d' (o Pere de Manlleu) (Catalunya, s XI - 1088) Fill d'Elderic Amat. Fou el segon senescal dels comtes de Barcelona, càrrec en el qual succeï (1060) al seu pare, però pel fet d'ésser menor d'edat la senescalia passà al seu oncle Ramon Mir d'Aguada, i aviat a la família Montcada. La seva vídua Guisla es reduí al domini del castell de Manlleu. Els seus successors sembla que s'extinguiren amb Obdúlia de Manlleu, 78 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís, Unifred d' (Catalunya, s X - 952) Vicari del castell d'Oris. Un dels primers membres d'aquest llinatge. 80 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orís-Vallgornera i de Bru, Maria d' (Catalunya, s XVII - 1695) Baronessa d'Orís i senyora de Vallgornera, Pollastres, Vilarmau, Nefeire, Cortraví, Vinyoles, Torre de Monell, Sant Miquel de Pals i castlana de Vigordà. A la seva mort, fou succeïda pel seu nebot Francesc de Puiggener i d'Orís, que esdevingué Francesc V d'Orís. 79 CATALUNYA - MUNICIPI
111 CATALUNYA - BIOGRAFIA Oristrell, Joaquim (Catalunya, 1953 - ) Guionista de cinema i televisió. Considerat un mestre en el guió de comèdia com demostra films com Bajarse al moro (1988), Esquilache (1988), Salsa rosa (1991), Boca a boca (1995) o El amor perjudica seriamente la salud (1996). Ha treballat també per a la televisió: Gatos en el tejado, Chicas de hoy en día, etc. El 1996 va dirigir el film ¿De qué se rien las mujeres?. 81 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
82 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orivai i Monreal, Joan Baptista (València, 1633 – 1682) Metge. També era llicenciat en arts. Fou catedràtic de medicina hipocràtica i de llengua grega a la Universitat de València. Ocupà càrrecs públics. És autor d'alguns escrits professionals. 83 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA Orla (Perpinyà, Rosselló) Antic terme, que havia pertangut als templers (comanda d'Orla). El 1317 passà als hospitalers i es mantingué fins al s XVIII, bé que agregada a la comanda de Cotlliure. 84 CATALUNYA - GEOGRAFIA Orla, riu d' (Vall d'Aran) Afluent esquerrà de la Noguera Ribagorçana, que neix al vessant septentrional del Pietà, al límit entre la Vall d'Aran (Salardú) i la comarca occitana de Coserans, i aflueix al seu col·lector entre el riu de Parros i Montgarri. 85 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA Orland (Sicília, Itàlia, s XIV) Fill natural de Frederic II de Sicília. Lluità repetidament contra les invasions angevines. El 1349 destacà molt al setge de Catània. Fou conseqüent al seu llinatge català. El 1354, quan el seu nebot Lluís, aleshores rei de l'illa, es trobà gairebé captiu dels revoltats nobles llatins, anà a trobar Pere III el Cerimoniós per demanar-li ajut. S'hi entrevistà a Sardenya, al campament del setge de l'Alguer. El rei prometé el matrimoni de la seva filla Constança amb el rei Lluís. En aquesta ocasió, havent anat a l'illa amb 86 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Orlandis i Despuig, Pere (Palma de Mallorca, 1864 – Salamanca, Castella, 1897) Poeta. De família noble, fou molt amic de Costa i Llobera, que l'influí literàriament. Escriví només onze poemes breus, d'una qualitat, però, remarcable, que foren recollits pòstumament al volum Poesies (1898) i reeditats el 1934. Fou germà de Ramon Orlandis i Despuig. 105 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Orlandis i Despuig, Ramon (Palma de Mallorca, 1873 - Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1958) Jesuïta. Germà de Pere. Fou fundador el 1925 de l'associació cristiana laica Schola Cordis Iesu i, el 1944, de la revista "Cristiandad", de la qual fou director, i del cenacle del mateix nom, de caire integrista. 87 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Orlandis i Rovira, Josep (Palma de Mallorca, 25/abr/1918 - 24/des/2010) Historiador. Doctorat en dret per la universitat de Madrid i ordenat sacerdot de l'Opus Dei (1949), fou catedràtic d'història del dret de la Universitat de Navarra i de la de Saragossa, i director de l'Instituto de la Historia de la Iglesia, de la Universitat de Navarra. Especialitzat en temes visigòtics, és autor de Huellas visigòticas en el derecho de la Alta Edad Media (1944), Las consecuencias del delito en el Derecho de la Alta Edad Media (1950), El poder real y la sucesión al trono en la monarquía visigoda (1962), La Iglesia en la España visigótica y medieval (1976) i Hispania y Zaragoza en la antigüedad tardía (1984). Publicà també altres llibres més generals, com ara Historia de la Iglesia: la Iglesia antigua y medieval (1998), Historia breve del cristianismo (1999) i Historia de Iglesia: iniciación teológica (2002) i altres de contingut més ideològic, com El derecho a la libertad escolar (1979), La vida cristiana en el siglo XXI (2001), La aventura de la vida eterna (2005) i La vida vista a los noventa años (2008). L'any 2006 rebé el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears. 88 CATALUNYA-ARAGÓ - HISTÒRIA
89 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Orliac, Antoni (Perpinyà, 1880 - s XX) Escriptor en francès. Col·laborà, entre altres nombroses publicacions, a "Mercure de France" i dirigí "La Nervie". Tingué un paper important entre els simbolistes, defensà l'art per l'art i exaltà l'egotisme. És autor d'Hubert Ponscarme (1907), Évolution de la médaille au XIXe siècle (1907), Métabolisme (1921) i L'évasion spirituelle (1921). 90 CATALUNYA - GEOGRAFIA Orlina, l' (Alt Empordà) Riu de la comarca, afluent esquerrà del Llobregat d'Empordà. Neix als vessants meridionals de l'Albera, dins els termes d'Espolla i de Rabós d'Empordà; aflueix al seu col·lector a la vila de Peralada després de rebre, per la dreta, la riera d'Anyet. 91 CATALUNYA - BIOGRAFIA Ornós, Iu (Catalunya, s XVI - Girona, s XVI) Advocat. El 1569 féu un donatiu de 744 lliures, destinat a les obres de l'edifici de l'Estudi General gironí. 92 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Ornós, Jordi d' (Perpinyà, a 1390 - Carpantràs, Provença, 1452) Doctor en dret civil i conònic. Prior del monestir de Sant Pere de Casserres i ardiaca major d'Elna i de Barcelona. El 1423 el papa Martí V el delegà per resoldre els efectes del cisma d'Avinyó. El 1424 fou nomenat cardenal cismàtic i bisbe de Vic, càrrec que li comportà diversos problemes: els canonges de Manresa es negaren a prestar-li obediència i hagué de sostenir-hi un llarg plet sobre els drets del monestir de l'Estany. Intervingué en el concili de Tortosa (1429), 93 CATALUNYA - BIOGRAFIA Ornós, Nicolau d' (Catalunya, s XV) Eclesiàstic. Nebot del bisbe Jordi. En cessar a la diòcesi de Vic el successor d'aquell, Jaume de Cardona, Nicolau governà interinament la seu vigatana. 94 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Oro, El (Cortes de Pallars, Vall de Cofrents) Llogaret i antic castell, al sector septentrional del terme, als vessants occidentals de la mola d'El Oro, situada al límit amb el terme de Dosaigües. 95 CATALUNYA - BIOGRAFIA
96 CATALUNYA - BIOGRAFIA Orobitg i Carrió, Norbert (Tàrrega, Urgell, 15/jun/1915 - ) Escriptor i mestre d'escola. Residí a Andorra des de l'edat de 26 anys. És autor del recull poètic De l'amor a la terra alta i de la novel·la La pau dins la guerra (1970). També conreà la pintura. 97 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA
98 CATALUNYA - GEOGRAFIA Oroners (Camarasa, Noguera) Poble, fins el 1970 del municipi de Fontllonga, situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, davant Sant Oïsme de la Baronia. Recentment despoblat, de la seva església parroquial (Sant Salvador) depenien els llocs de Sant Just i de l'Ametlla de Montsec (després Oroners passà a dependre de l'Ametlla). 99 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Oronet, coll de l' (Horta / Camp de Morvedre) Pas (504 m alt), (o de la Vinya) entre les valls del Palància i del barranc de Carraixet, per on passa la carretera de Burjassot a Torres Torres. 100 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Oropesa (Plana Alta) Veure> Orpesa. 101 CATALUNYA - GEOGRAFIA Orós (la Guingueta d'Àneu, Pallars Sobirà) Veure> Aurós. 102 EUROPA - BIOGRAFIA
104 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA Oròspeda (País Valencià) Nom amb el qual, a l'antiguitat, s'indicava una part del Sistema Subbètic de muntanyes a l'est d'Alacant i que dóna nom, a l'època visigòtica, a una bona part de la província Cartaginense Espartària, que tenia per capital Auriola (Oriola) i que coincidí amb el regne de Tudmir. 103 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Orozco i Sánchez, Pasqual (País Valencià, 1840 - 1897) Mestre. Ensenyà a Elx i a Alacant. Fou un dels fundadors del periòdic "El Ilicitano", on publicà nombrosos articles. Entre les seves obres, de caire pedagògic, hi ha Nociones de Aritmética (1869), Ortografía práctica, Manual Geográfico-Estadístico de la provincia de Alicante i diversos llibres de lectura.
Anar a: [ Orf ] [ Orga i P ] [ Orih ] [ Oriola, C ] [ Oris ] [ Orla ] |
|
© 2006-2016 / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons
|
Orfeó Català
Oriflama
Oriola
Orís
Oró i Florensa, Joan