|
|
|
Anar a: [ Tarr ] [ Tarrago i F ] [ Tarragona, R ] [ Tarrega ] [ Tarres ] [ Tarte ] Obra sempre rectament, i deixà estar el dir de la gent. (Antoni Pi) 1 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Tarra (Sueca, Ribera Baixa) Barri, a l'oest de la ciutat. 2 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarrach, Josep (Catalunya, s XIX – Barcelona, s XX) Marbrista. Féu treballs per a la cúpula de la catedral de Barcelona. Pare d'Àngel Tarrach i Barribia. 3 CATALUNYA - BIOGRAFIA
4 CATALUNYA - HISTÒRIA
5 CATALUNYA - HISTÒRIA Tarraconense, convent jurídic (Catalunya) Nom d'un dels convents jurídics de la Província Citerior o Tarraconense. El conventus iuridicus Tarraconensis tenia Tàrraco com a capital, i comprenia un territori que recorda el de l’actual Principat de Catalunya, sense la Catalunya del nord de l’Albera ni la franja a l’oest del Segre, incloent, però, les comarques septentrionals del País Valencià, fins prop de Sagunt. Fou creat el 27 aC, quan s’organitzà la província, i es mantingué durant tota l’època del domini romà. 6 PAÏSOS CATALANS - HISTÒRIA Tarraconense, la (Països Catalans) Província romana que aglutinava gran part dels territoris catalans. L'any -197 Roma féu la primera divisió del territori de la península Ibèrica en Ulterior i Citerior. La Citerior comprenia les dues Castelles, Múrcia, València, Catalunya, Balears, Aragó, Navarra, Bascònia, Lleó, Astúries, Galícia i el nord de Portugal. En temps d'August les províncies es dividien en imperials i senatorials (-27), i l'antiga Citerior fou substituïda per la província Hispania Citerior Tarraconensis, amb la capital a Tàrraco. Era governada per un legat de l'emperador ('legatus Augusti). També llavors es constituí el convent jurídic Tarraconense, en el qual apareix per primera vegada un procés d'unificació de les terres catalanes: comprenia 7 CATALUNYA - HISTÒRIA Tarraconense, província eclesiàstica (Catalunya) Demarcació territorial eclesiàstica basada en l’antiga província romana civil de la Tarraconense. Tot i la presència ja al s III d’un bisbe de Tarragona, Fructuós (o Fruitós), martiritzat el 259, la província no assolí la seva plena estructura fins al període visigòtic. L’any 516, data de celebració del primer concili provincial, comprenia, a més de la de la capital, Tarragona, les següents diòcesis ja documentades anteriorment: Barcelona (347), Girona (400), Ègara (450), Vic (516), Lleida (516), Empúries (516), Tortosa (516), Urgell (527), Roses (s V), Saragossa (254-58), Calahorra (306 o 457), Osca (527), Tarassona (549), Pamplona (589), Oca (Burgos) Amaia i Segia (vall de l’Ebre) i Alesanco o Alisana (Rioja), conegudes aquestes darreres per notícies posteriors. També hi havien pertangut Menorca (418), Mallorca (483) i Eivissa (483), bé que al s V depenien de Sardenya, que era el cap del regne dels vàndals; València (527-547) durant el s VI estigué unida a la Tarraconense, però al segle següent passà a la Cartaginense. La invasió àrab revestí una particular violència a la província de Tarragona i fou causa de la desaparició de la capital (vers el 715) i amb aquesta la desorganització religiosa de la província. En iniciar-se la recuperació del país amb la restauració o nova recuperació de les primeres diòcesis catalanes, Urgell (restaurada després d’una petita interrupció al s VIII), Girona (785), Barcelona (801) i Osona o Vic (880) s’uniren a la metròpoli de Narbona que no havia sofert cap interrupció. A despit d’aquesta unió no es perdé mai el record de l’antiga província Tarraconense, com ho prova l’intent secessionista d’Esclua d’Urgell (886-892), que donà origen a una nova diòcesi al Pallars, i l’intent de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat (951-976). L’efímer intent de restauració de la província promogut pel comte Borrell de Barcelona i el bisbe Ató de Vic (970) no arribà a cap concreció a causa de l’assassinat de l’arquebisbe Ató el 971. La restauració de la metròpoli de Toledo (1086) amb la seva primacia, a la qual el papa incloïa la província Tarraconense, donà peu al bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà per intentar-ne la restauració, cosa que obtingué del papa Urbà II (1089) contra la promesa de restaurar la ciutat de Tarragona. El 1090 intentà la conquesta de la ciutat i amb ella el papa concedí la dignitat arquebisbal i el pal·li a Berenguer Sunifred, que passà a ésser el primer arquebisbe de la província restaurada, tot i que la recuperació de la ciutat no s’arribà a dur a terme. Alhora s’intentà també de restaurar la primacia de Tarragona, amb l’oposició de Toledo. Les pressions polítiques deixaren la qüestió sense solucionar i Tarragona romangué supeditada a l’arquebisbe de Toledo, no en qualitat de primat sinó de legat papal. Mort el primer arquebisbe (1099), es mantingué la província en qualitat de seu vacant fins que el papa concedí el títol arquebisbal i el pal·li a Oleguer, bisbe de Barcelona (1118). Mort Oleguer (1137), continuà la successió arquebisbal i s’organitzà la província, en la qual s’inclogueren les seves antigues diòcesis que s’havien restaurat. En un privilegi del papa Anastasi IV (1154) figuraven les diòcesis de Barcelona, Girona, Urgell, Vic, Lleida (1149), Tortosa (1148), Saragossa (1118), Osca (1095), Pamplona (1023), Tarassona (1120) i Calahorra (1049). La diòcesi de Burgos, creada l’any 1068 com a continuació de l’antiga diòcesi tarraconense d’Oca, fou declarada exempta el 1095. El 1230 s’integraren a la província la diòcesi de Mallorca i el 1238 la de València; aviat arribà a comprendre les diòcesis de tots els Països Catalans, excepte la d'Elna, que depenia de Narbona. L’any 1318 tingué lloc la primera desmembració de la Tarraconense amb la creació de la província eclesiàstica de Saragossa, a la qual s’uniren les diòcesis d’Osca, Tarassona, Calahorra i Pamplona i la de Sogorb-Albarrasí, que pertanyia a la província de Toledo; també s’intentà de crear per a aquesta nova província les noves diòcesis de Jaca, Terol i Xàtiva, per a les quals el rei Jaume II de Catalunya-Aragó proposà bisbe, però que no acceptà el papa Joan XXII. A la província Tarraconense li restaren les diòcesis de Girona, Vic, Urgell, Barcelona, Lleida, Tortosa i València. La de Mallorca fou declarada exempta el 1232. El rei proposà la creació de noves diòcesis -Besalú i Cervera-, però el papa no hi accedí. El 1470 el papa Pau II concedí l’exempció a la diòcesi de València vinculant-la personalment al cardenal Roderic de Borja, el qual el 1492 aconseguí que fos creada una província eclesiàstica valenciana, a la qual s’uniren les diòcesis de Cartagena i Mallorca i, més tard, les d’Oriola (1564) i Sogorb (1577). El bisbat d’Elna, que el 1511 s’havia separat de la província de Narbona, s’uní el 1564 a la província Tarraconense i hi estigué unit fins el 1678. També se li uní la nova diòcesi de Solsona el 1593. La Tarraconense tenia així a la fi del s XVI nou diòcesis (Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Vic, Tortosa, Solsona i Elna). El 1782 se li uní la nova diòcesi d’Eivissa, que en ésser suprimida pel Concordat del 1851 s’uní a Mallorca i passà així a la província de València. Finalment el 1964 fou erigida en arquebisbat la diòcesi de Barcelona, sense cap diòcesi sufragània i unida immediatament a la Santa Seu. La província Tarraconense comprèn ara les diòcesis de Tarragona, Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic. Com a cap de la província eclesiàstica, la ciutat de Tarragona fou des de 1146 la seu dels concilis provincials, uns cent cinquanta, que formen la sèrie conciliar provincial de molt la més important de totes les províncies hispàniques. Té un tribunal d’apel·lació i el seu seminari fou erigit en universitat pontifícia, com la resta de seminaris metropolitans del país, entre el 1897 i el 1934. Els concilis provincials de la Tarraconense presenten una primera etapa que comença el 516 sota l’impuls de Cesari d’Arle, però aviat es veieren reduïts per l’absorció centralitzadora dels concilis de Toledo. Després de la restauració del país sota els francs es reuniren alguns concilis a Barcelona, Vic i Roda, quan el metropolità de Narbona es trobava present al país per solucionar afers concrets o promulgar paus i treves, com en el cas de Vic. El pas dels legats papals, a l’època de la reforma gregoriana, féu escollir la ciutat de Girona com a centre dels concilis de reforma entre el 1068 i el 1117, fins que la creixent importància de Barcelona i la prompta restauració de Tarragona desplaçà el centre a la ciutat arxiepiscopal i primada. La sèrie conciliar de la Tarraconense, restaurada ja la província, es pot dividir en quatre etapes: la primera arrenca del concili de Lleida del 1229, reunit pel legat papal Joan Halgrin, que en aplicació dels decrets del concili IV del Laterà (1215) manà la celebració d’un concili anual, obligació que, tot i que no se seguí al peu de la lletra, fou causa d’una continuada celebració de concilis. En crear-se vers el 1318 la província eclesiàstica de Saragossa deixaren d’assistir-hi els bisbes d’Aragó i de Navarra. La segona etapa (1455-76) correspon bàsicament al temps de l’arquebisbat de Pero de Urrea, en una època marcada per la guerra contra els turcs i la guerra civil catalana. La tercera (1517-60) comprèn 26 concilis celebrats a Tarragona i Barcelona. El darrer període (1564-1859) comprèn uns 40 concilis i s’acaba pràcticament el 1757, bé que l’arquebisbe Costa i Borràs intentà de reunir un concili el 1859. Els nous corrents de centralització entorn de Roma i la situació política del país clogué la sèrie de concilis de Tarragona fins el 1995, que se celebrà de nou. Hi prengueren part els bisbes de les set diòcesis de la província eclesiàstica. Tot i el canvi que comportà en termes de recuperació de la identitat de l’Església catalana, Roma condicionà el reconeixement del concili (1996) a la supressió de les declaracions més explícitament nacionals de les resolucions. El contingut doctrinal d’aquests concilis és molt ampli i varia segons l’època (heretgies, pau i treva, celibat, reforma de costums, sagraments, subsidis, beneficis, béns eclesiàstics, predicació, seminaris, etc, i, en el del 1995, hom debaté qüestions com el celibat opcional o l’ordenació de les dones). Molts d’ells romanen inèdits. 8 CATALUNYA - BIOGRAFIA
9 CATALUNYA - POLÍTICA
10 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarradellas i Joan, Josep (Cervelló, Baix Llobregat, 19/feb/1899 – Barcelona, 10/jun/1988) Polític. Inicià la carrera política com a secretari de propaganda del CADCI (1916) i fou fundador dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" (1917) i "Intransigent" (1919). Vinculat políticament a Francesc Macià, treballà per la fundació del partit Federació Democràtica Nacionalista (1919), el grup Juventut Nacionalista La Falç (1920) i el setmanari "Esquerra" (1921). En constituir-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931), en fou nomenat secretari general (1931-52). Diputat per Barcelona a les corts de la República espanyola (1931) i al Parlament de Catalunya (1933), ocupà la conselleria de Governació (1931-33) i la direcció del diari "L'Opinió" (1933). Després de trencar amb ERC formà part (1933-36) del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, i fou detingut i processat pels fets d'oct/1934. En esclatar la guerra civil de 1936-39 retornà al govern de la Generalitat, que presidí i dins el qual ocupà, successivament, les conselleries d'Economia, Finances, Serveis Públics, Governació i Cultura. Per exigències del conflicte, també organitzà i presidí les Indústries de Guerra de Catalunya. Exiliat a França del 1939 al 1941, fou detingut diverses vegades per la policia francesa, la Gestapo i la mateixa policia espanyola, per bé que el govern del general Franco no n'aconseguí l'extradició. Davant l'amenaça d'internament als camps de concentració d'Alemanya, es refugià a Suïssa (1941-44). Retornà a França (1944), i refusà un càrrec de ministre en el govern de la República format per J. Giral (1945). Després de l'afusellament del president Companys (1940) i de l'assumpció interina del càrrec de president de la Generalitat per Josep Irla (1940-45), president del Parlament de Catalunya, aquest delegà les seves funcions a J. Tarradellas, el qual, a proposta del Consell Nacional de Catalunya, fou elegit president de la Generalitat de Catalunya per diputats del Parlament de Catalunya a l'ambaixada de la República espanyola a Mèxic (7/ago/1954). Convertit així en representant i defensor de les institucions autonòmiques de Catalunya, Tarradellas fixà la residència a Saint-Martin-le-Beau (França), des d'on impulsà la creació de l'Organisme Consultiu de la Generalitat (feb/1977). Amb el retorn a Espanya de la democràcia, i després d'unes negociacions amb Joan Carles I i amb A. Suárez, cap del govern espanyol (jun/1977), s'establí a Barcelona (23/oct). Una vegada restablerta la Generalitat provisional (29/set), formà un govern de concentració (9/des), però portà a terme una política de caràcter personalista i pragmàtic, fins que, el mai/1980, cessà de la presidència de la Generalitat en no presentar-se a la reelecció. 11 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragó, Llorenç (Catalunya, s XVII - Montserrat, Bages, s XVII) Pintor i frare benedictí. Pertanyia a la comunitat montserratina. Pintà una tela representant la Mare de Déu de Montserrat, regalada pel prior de l'abadia, el 1643, al Consell de Cent de Barcelona. 12 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragó, Pere B. Nom amb que fou conegut el periodista Bohigas i Tarragó, Pere. 13 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragó i Ballús, Josep Maria (Vilanova del Camí, Anoia, 1906 - la Garriga, Vallès Oriental, 1985) Publicista. Es llicencià en ciències socials, polítiques i econòmiques internacionals a l'Institut Catholique de París i cursà la carrera eclesiàstica, bé que es secularitzà després de la guerra civil. Periodista, signant Víctor Montserrat, fou corresponsal a Espanya de "La Crois" i "L'Aube" i denuncià amb gran ressó l'estat dels camps de concentració franquistes. Empresonat a Burgos el 1937, pogué ésser alliberat i s'establí a París, on publicà Le drame d'un people incompris (1937), sobre els bascs. Hi fundà l'editorial Pharos, dedicada a diccionaris i texts documentals. Establert a Madrid vers el 1970, dirigí "Documentación Española Contemporánea". 14 CATALUNYA - BIOGRAFIA
15 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragó i Fàbrega, Renata (Barcelona, 1927 - ) Guitarrista. Filla de Gracià Tarragó, estudià amb ell al Conservatori del Liceu de Barcelona. Ha realitzat una brillant carrera internacional, especialment amb interpretacions de música antiga i contemporània. 16 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragó i Pons, Gracià (Salamanca, Castella, 1892 – Barcelona, 1973) Guitarrista. Es formà al Conservatori del Liceu de Barcelona, d'on fou catedràtic de guitarra. Fundà el Quartet Ibèric i realitzà una carrera de concertista internacional. Fundà, l'any 1971, el Quartet Tarragó, integrat per quatre guitarres clàssiques, formació musical totalment original en el camp de la música. Compongué obres diverses i realitzà nombrosos arranjaments per al seu instrument. La seva filla fou Renata Tarragó i Fàbrega. 18 CATALUNYA - MUNICIPI
19 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA
20 CATALUNYA - HISTÒRIA Tarragona, arquebisbat de (Catalunya) Demarcació de l'església catòlica, que té per capital la ciutat de Tarragona. És seu metropolitana i primada, cap de la província eclesiàstica Tarraconense. Es desconeix l’àmbit exacte de la primitiva arxidiòcesi anterior a la invasió àrab; quan l’arquebisbe Bernat Tort reestructurà els límits diocesans entre els anys 1146 i 1154 reclamà a la diòcesi de Barcelona el Penedès, fins a Sitges, i a la de Vic tot l’actual arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, però els límits es reduïren per la part de Barcelona a la línia que anava de Guimerà a Conesa i les Piles. Se li va incloure, en canvi, tot l’arxiprestat de Maldà, que pertangué a Vic fins el 1154. Per la part de la diòcesi de Lleida la frontera de l’arquebisbat va d’Arbeca, els Omellons, Vinaixa i Cervià, fins al Montsant, i per la de Tortosa inclou el Montsant i prossegueix per la Morera de Montsant, la Vilella Alta, Gratallops, Bellmunt, Falset, Vilanova d’Escornalbou i toca la mar passat Mont-roig. El 1957 hom intentà d’assimilar els seus límits als de la província i li uní l’arxiprestat barceloní del Vendrell i el vigatà de Santa Coloma de Queralt. Segons el cens del 1986 fa 2.700 km2, i té 374.401 habitants, 194 parròquies, 184 sacerdots incardinats a l’arxidiòcesi, 65 religiosos sacerdots, 96 religiosos no sacerdots i 793 religioses. La tradició assenyala Tarragona com a lloc de la predicació de Pau en el seu suposat viatge a les Espanyes, però donen les primeres notícies certes sobre la comunitat cristiana ben organitzada les 'Actes' del martiri de Fructuós, bisbe de Tarragona, i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259 a l’amfiteatre de Tarragona. A partir del bisbe Himeri (385), que rebé la primera decretal autèntica del papa Sirici, sobre l’afer de l’ordenació de monjos, consta el funcionament de la província eclesiàstica Tarraconense amb bisbats sufraganis. En 475/476 Euric ocupà la ciutat de Tarragona i s’inicià així l’època visigòtica, en la qual tingué força esplendor la seu i la província Tarraconense, primer sota el vicariat de l’arquebisbe Cesari d’Arle (508) i després amb el bisbe de Tarragona Joan, que el 516 convocà el primer concili provincial tarraconense i el 517 fou nomenat pel papa Hormisdes vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània. Les convulsions politicoreligioses prèvies a la conversió dels arians afectaren Tarragona, on estigué empresonat i fou mort Ermenegild (585). La invasió àrab trobà la resistència d' Ardó, rei visigot, successor d’Àkhila II; això fou causa del desbaratament de l’organització religiosa i de la fugida vers Itàlia del bisbe Pròsper amb un grup de clergues que s’emportaren les relíquies de Fructuós i dels seus diaques i llibres litúrgics, entre ells l''Oracional' tarraconense, conservat a Verona. La destrucció material de la ciutat s’allargà fins pels volts del 1120, però hi hagué diversos intents de restaurar la dignitat metropolitana i la província eclesiàstica els anys 956, 971 i el 1090 a càrrec de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat i dels bisbes de Vic Ató i Berenguer Sunifred de Lluçà. Aquest darrer n'intentà la restauració material el 1090, tal com ja ho havia intentat el comte de Barcelona a partir del 1055, amb la vènia del comte Berenguer II, que cedí la ciutat de Tarragona a la Santa Seu, però aquesta no es consolidà. En canvi, la dignitat arquebisbal fou restaurada el 1091 amb la concessió del pal·li a Berenguer Sunifred i la primacia de Tarragona fou reconeguda per un concili de Sant Gèli de Provença (1095), però l’oposició de l’arquebisbe Bernardo de Toledo féu que el papa sotmetés la província Tarraconense restaurada a l’arquebisbe de Toledo, legat papal per a tota la Hispània. Mort l’arquebisbe Berenguer Sunifred l’arxidiòcesi romangué vacant fins el 1118, que el papa Gelasi II, d’acord amb el comte Ramon Berenguer III, nomenà Oleguer, bisbe de Barcelona, per arquebisbe de Tarragona, amb la ratificació prèvia pel comte de la donació de la ciutat i del seu camp a l’Església (1117). L’arquebisbe Oleguer continuà residint a Barcelona fins a la seva mort (1137), però confià la restauració de la ciutat al normand Robert Bordet, al qual cedí el títol de príncep de Tarragona. Després d’Oleguer es continuà la sèrie arquebisbal sense cap més interrupció; l’arquebisbe Bernat Tort, el primer amb residència a la ciutat, endegà l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica i obtingué per a això dues butlles del papa Anastasi IV el 1154. El mateix arquebisbe fundà la comunitat canonical de la catedral amb canonges regulars de l’orde de Sant Agustí regits per un prior claustral (1154), que més tard (1169) fou anomenat prepòsit o paborde, i fou l’administrador de la mesa capitular i el que governava la diòcesi en les seus vacants. Tot seguit començaren les dissensions entre els arquebisbes i el prepotent príncep de Tarragona, que veié gradualment minvats els seus drets fins a la renúncia de domini que féu el 1153. Malgrat això, continuaren les pressions de l’arquebisbe i del comte de Barcelona sobre els fills de Robert Bordet, que acabaren amb l’assassinat de l’arquebisbe Hug de Cervelló (1171) i el bandejament de la família normanda. La unió de Catalunya i Aragó i les conquestes de Mallorca i de València estengueren l’acció dels arquebisbes i també les topades amb Toledo, sobretot per la qüestió de la primacia sobre València (1240). La sèrie de concilis provincials de la Tarraconense convertí Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu per a tota la província eclesiàstica, que es veié retallada de les diòcesis aragoneses i navarreses el 1318 en crear-se l’arxidiòcesi de Saragossa i de les valencianes el 1492 en crear-se l’arxidiòcesi de València. La vida interna de l’Església de Tarragona també experimentà un fort augment: als 25 canonges existents el 1248 se sumaren molts preveres comensals i beneficiats que participaven de la mesa canonical, que arribaren a la xifra de 70 al llarg dels s XIII-XVIII. Les dignitats catedralícies eren 12 i el desplegament litúrgic de la catedral fou molt brillant. El 1530 Climent VII secularitzà la canònica de Tarragona i el 1768 el nombre de canonges es reduí a 20. Prop de la catedral funcionava des de la fi del s XIII una escola de gramàtica i d’arts, convertida en universitat el 1572 pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta i aprovada pel papa Gregori XIII el 1574; s’hi donaven graus de teologia, filosofia i arts. Subsistí fins el 1717, i les seves rendes passaren a Cervera. També fundà el cardenal Cervantes el seminari conciliar, que tenia càtedres comunes amb la universitat i es traslladà a l’edifici actual, inaugurat el 1886. Des del 1897 fins al 1934, per decret del papa Lleó XII funcionà com a universitat pontifícia amb facultat de concedir graus acadèmics, com la resta de seminaris metropolitans espanyols. El 1803 es creà també un col·legi de seminaristes pobres per afavorir els aspirants al sacerdoci. En temps moderns hom pledejà de nou per la primacia de Tarragona, amb igual i més dret que la de Toledo, i que de nou s’establí el 1722 negant al de Toledo tot dret de primat a la província Tarraconense. Les intromissions reials paralitzaren els concilis provincials el 1757 i amb això una font d’influència i acció dels arquebisbes i prelats de la província. Des de mitjan s XIX l’arquebisbat fou proveït quasi exclusivament d’arquebisbes catalans, que imprimiren una nova vigoria a la vida religiosa, un xic esmorteïda des de mitjan segle anterior; destaca entre ells la figura del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, per la seva actitud independent i conciliadora durant la guerra civil. A ell es deu l’organització de l’Arxiu Històric Diocesà i l’impuls donat a les excavacions, per Sanç Capdevila i Joan Serra i Vilaró. Després de dos arquebisbes i cardenals forasters molt poc identificats amb la vida real del país, l’arxidiòcesi tornà a ésser regida per arquebisbes catalans, que han sabut fer de Tarragona un nou centre d’orientacions religioses i agrupar els bisbes catalans en una conferència provincial preocupada per la vida religiosa catalana. El 1966 fou creada l’arxidiòcesi de Barcelona, amb independència de Tarragona, però vinculada a la província eclesiàstica Tarraconense. El 1983 Josep Pont i Gol es jubilà com a arquebisbe i fou succeït per Ramon Torrella i Cascante, el qual impulsà la celebració, el 1995, del Concili Provincial Tarraconense i el 1997, després d’ésser-li acceptada la dimissió, fou substituït per Lluís M. Martínez i Sistach, fins aleshores bisbe de Tortosa. El 1995 morí a Lleida l’arquebisbe dimissionari Josep Pont i Gol i fou enterrat a la catedral de Tarragona. L’actual arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, nomenat l’any 2004, ha impulsat una profunda renovació de càrrecs parroquials i dels diversos consells diocesans. És la primera diòcesi catalana amb un prelat de l’Opus Dei. 21 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragona, Berenguer de (Catalunya, v 1149 – v 1175) Noble. Fill menor de Robert Bordet (o d'Aguilo) i d'Agnès, conqueridors de Tarragona. Consta des del 1149 actuant al costat del seu pare. El 1171, arran de l'assassinat del seu germà Guillem de Tarragona i de les tibantors amb l'arquebisbe Hug de Cervelló, tingut per responsable del crim, matà l'arquebisbe, juntament amb el seu germà Robert, i fugiren a refugiar-se a Mallorca. Des d'allà escriví al rei Alfons I fent-se responsable del crim i explicant-li les causes. A Mallorca morí el seu germà Robert (1173) i ell més tard retornà de les illes, acollit al perdó reial, però aleshores es perden les seves traces. 22 CATALUNYA - ART
93 CATALUNYA - ESPORT Tarragona, Club Gimnàstic de Veure> Gimnàstic de Tarragona, Club. 23 CATALUNYA - HISTÒRIA Tarragona, comtat de (Catalunya) Nom donat esporàdicament al territori i ciutat de Tarragona, però que no perdurà. La ciutat de Tarragona havia estat cobejada i amb intents d’ésser restaurada pel comte Borrell II de Barcelona, que vers el 960 és anomenat per un historiador àrab (Ibn Hald?n) príncep de Tarragona, per Ramon Borrell I, segons consta en el seu poema necrològic (1018), i per Berenguer Ramon I, que vers el 1050 infeudà al vescomte Berenguer I de Narbona el 'comtat' de Tarragona en cas que fos conquerit. Tot i que el repoblament cristià el 1049 ja havia arribat a Tamarit, el primer intent seriós de repoblament de la ciutat, bé que sense èxit, es féu el 1090. L’intent dels comtes era de reorganitzar el territori tarragoní en forma de comtat, com ho prova el nomenament fet el 1055 de Bernat Amat de Claramunt com a vescomte de Tarragona. Quan el bisbe de Barcelona Oleguer, que havia rebut la ciutat de Tarragona del comte Ramon Berenguer III, el 1118, féu els pactes per a la restauració definitiva de Tarragona amb el normand Robert Bordet (o d’Aguiló) (1129), la hi cedí amb el títol de príncep de Tarragona. Aquest títol i prerrogatives foren causa de llargs litigis entre el príncep de Tarragona, els arquebisbes i el comte de Barcelona (1151-71) i feren que Agnès, la vídua de Robert Bordet, i el seu hereu Guillem de Tarragona renunciessin al títol de príncep (v1157) i romangués Agnès amb el de comtessa de Tarragona. Morta aquesta vers el 1170, es perdé definitivament aquest títol, que només restà en el nom d’una partida de la ciutat dita la Vilavella de la Comtessa. 24 CATALUNYA - HISTÒRIA Tarragona, corregiment de (Catalunya, 1716 - 1833) Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta el 1716. Comprenia les antigues vegueries de Tarragona i de Montblanc, que esdevingueren alcaldies majors. El primer corregidor designat fou José de Armendáriz, el primer que ho fou a Catalunya. 25 CATALUNYA - BIOGRAFIA
26 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragona, Guillem de (Catalunya, v 1120 - Tortosa, Baix Ebre, 1168) Noble. Era un dels quatre fills del noble normand que repoblà Tarragona, Robert Bordet (o d'Aguilló) (m v 1157), i d'Agnès (o Sibil·la). El seu pare havia rebut (1129) de l'arquebisbe Oleguer la jurisdicció temporal sobre la ciutat i el Camp de Tarragona, llevat dels béns i les persones de l'Església. El 1149, tot portant a terme la seva comesa de repoblar aquells territoris, havia concedit carta de repoblació als habitants de Tarragona, mentre que el seu fill Guillem, n'havia rebut el govern. El 1151, arran de la cessió dels drets temporals sobre Tarragona per part de l'arquebisbe Bernat de Tort (m 1163), el qual recelava dels poders d'aquesta família, a favor de Ramon Berenguer IV, Robert i Guillem s'hagueren d'acontentar amb el terç de Tarragona i la pèrdua del dret a la colonització d'aquesta zona. Això desencadenà un greu conflicte de jurisdiccions i interessos, malgrat el reconeixement reial dels drets de Guillem (1163) i llur confirmació per part d'Alfons I (1168). El conflicte acabà amb la mort violenta de Guillem a Tortosa (1168), sembla que per instigació de l'arquebisbe Hug de Cervelló, i, al seu torn, la d'aquest (1171), de la qual fou responsabilitzat Berenguer de Tarragona, germà de Guillem. Alfons I dictà sentència contra els germans Berenguer i Robert de Tarragona, els quals hagueren de fugir a Mallorca, i sofriren confiscació de llurs béns, que foren més tard recuperats per Guillem, fill de Guillem de Tarragona. 27 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragona, Guillem de (Tarragona, s XII) Fill i hereu de Guillem i nét de Robert Bordet. Era un infant quan el seu pare fou assassinat (1168) i el seu oncle Berenguer vengà la mort (abr/1171). Confiscats els béns dels Tarragona, alguns d'ells foren tornats més tard al jove Guillem, per bé que sense refer l'autoritat que tenia la família sobre la ciutat de Tarragona. 28 CATALUNYA - HISTÒRIA
29 CATALUNYA - GEOGRAFIA Tarragona, regió de (Catalunya) Regió del sud del Principat, la més poc extensa (2.722 km2) després de les d’Andorra i Vic. Comprèn l’extrem ponentí de la Depressió Prelitoral (Camp de Tarragona, dividit en Alt Camp, Baix Camp i Tarragonès), una conca d’erosió als marges de la Depressió Central (Conca de Barberà) i el sector paleozoic (dins la Serralada Prelitoral) de la cubeta de Móra (Priorat). Hidrogràficament, a més del Priorat, que vessa cap a l’Ebre, coincideix amb les conques del Gaià, el Francolí i les rieres ponentines. Administrativament coincideix amb les vegueries de Tarragona i Montblanc, amb el corregiment de Tarragona, l’arquebisbat de Tarragona fins als canvis acordats el 1953 i amb els partits judicials actuals de Reus, Tarragona i Valls. La població s’ha mantingut estacionària durant un segle (1875-1960), amb el màxim de 209.000 h el 1887. Darrerament les noves fonts de riquesa (indústria petroquímica i turisme) han augmentat el 20% la població en el decenni 1960-70 (260.000 h, 95 per km2, que és la densitat més alta fora de la regió de Barcelona), i el ritme es manté. El 1981 tenia 331.755 h, amb una densitat de 121,8 h/km2. El Tarragonès i l’Alt Camp concentraven 185.274 h, amb estagnació a l’Alt Camp i minva a les comarques perifèriques. El 1986 Tarragona superava els 105.000 h, Reus els 80.000 i Valls i Vila-seca i Salou els 19.000 i 17.000 h, respectivament. 30 CATALUNYA - BIOGRAFIA
31 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragona, Robert de (Catalunya, s XII – Illes Balears, 1173) Fill de Robert Bordet. L'arquebisbe de Tarragona, Hug de Cervelló, fou assassinat pel seu germà petit Berenguer (abr/1171). Acusat també del crim, fugí amb el seu germà a Mallorca, llavors territori sarraí. Alfons I, creient en la seva innocència, li alçà l'extradició que també havia decretat contra ell. Havent ja tornat a Catalunya, es traslladà encara a Mallorca per preparar la seva tornada definitiva, on emmalaltí i morí. 32 CATALUNYA - HISTÒRIA Tarragona, vegueria de (Catalunya) Antiga demarcació administrativa del Principat: 26.709 h (1718), que comprenia el Camp de Tarragona, a l'oest del Gaià excepte uns quants pobles. Una zona costanera a l'est de l'esmentat riu, entre Torredembarra i Vilanova i la Geltrú, li fou agregada poc abans de la Nova Planta (1716), amb la qual la vegueria de Tarragona esdevingué una de les dues alcaldies majors del nou corregiment de Tarragona. 33 CATALUNYA - HISTÒRIA Tarragona, vescomtat de (Catalunya) Títol concedit pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona, l'any 1055, al seu conseller Bernat Amat (I) de Claramunt, senyor de Tamarit, i que fou emprat també pel seu fill Deudonat de Claramunt. Caigué en desuetud des que el fill del darrer, Bernat Amat (II) de Claramunt, heretà el vescomtat de Cardona. 34 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarragona i Corbella, Eduard (Balaguer, Noguera, 1917 - Barcelona, 29/mar/2007) Industrial i polític. Lluità amb les tropes de Franco, i, després de la guerra civil, esdevingué un actiu i ric industrial, sobretot de mobles. Es presentà per a procurador a corts pel terç familiar de Barcelona i, pel seu to demagògic i populista, assolí l'èxit amb votacions molt nodrides. Ha estat regidor de Barcelona i s'ha distingit pel seu aire polèmic, de vegades esqueixat, en notes a la premsa o intervencions públiques. Membre de l'últim ajuntament corporatiu de la ciutat i de les darreres corts franquistes, el 1982 fou elegit diputat per Alianza 35 CATALUNYA - COMARCA
36 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarrassó, Casimir Veure> Martínez i Tarrassó, Casimir. 37 CATALUNYA - BIOGRAFIA
38 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
39 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarré i Draper, Francesc de (Barcelona, 1878 – 1961) Filatèlic. El 1910 fundà la seva primera filatèlia. Com a publicista, no deixa de publicar sempre en temes relacionats amb el seu negoci/passió. De 1913 a 1936 publica la revista "Philatelia", i durant molts anys va publicar el Catàleg Tarré (no n'hi havia d'oficial) dels segells d'Espanya, Barcelona, les colònies i les ex-colònies. 40 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarré i Sans, Joan (Canet de Mar, Maresme, 1882 - París, França, 1969) Eclesiàstic i historiador. Treballà als arxius de Barcelona i de Girona, i més tard anà a París, on estudià metodologia històrica, i història del dret canònic. Hi presentà la seva tesi Les sources de la législation eclesiastique dans la province Tarraconaise, depuis les origines jusqu'a Gratien (1926). Ingressà a la Societat d'Història eclesiàstica de França, a la Société Nationale des Antiquaires de France i a la Société Internationale d'Histoire du Droit. Col·laborà en diverses publicacions i congressos i cooperà en l'organització, patrocinada per l'Institut d'Estudis Catalans, dels Arxius per a l'Història Literària de Catalunya. A París, realitzà adquisicions importants de llibres destinats a les biblioteques públiques de Barcelona. 41 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarré i Sans, Josep (Catalunya, 1884 - Vilassar de Mar, Maresme, 1957) Eclesiàstic i historiador liturgista. Col·laborà en la redacció de "Vida Cristiana" i del "Full Dominical" de la diòcesi de Barcelona, del 1907 al 1931. Col·laborà a "La Veu de Catalunya" i a la Fundació Sant Damas. Entre els seus llibres destaquen L'art de la litúrgia (1913), Missalet (1913), Missal romà (2 volums, 1926-27) i diversos estudis sobre Llull. 42 CATALUNYA - BIOGRAFIA
43 CATALUNYA - MUNICIPI
44 CATALUNYA - HISTÒRIA Tàrrega, concòrdia de (Tàrrega, Urgell, 21/gen/1236) Conveni entre Jaume I de Catalunya-Aragó i Ponç de Cabrera, que fou reconegut comte d'Urgell. El rei retingué en franc alou la ciutat de Lleida i la vila de Balaguer. 45 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
46 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Tàrrega, Francesc Agustí (València ?, 1554/56 – 1602) Escriptor i eclesiàstic. Membre de l'Acadèmia dels Nocturns, fou canonge del capítol valencià des del 1584. El 1600 presidí, a València, el certamen literari que se celebrà amb motiu del trasllat de les relíquies de sant Vicent Ferrer. És autor de poesies i obres teatrals de caràcter frívol i amorós, com El esposo fingido, La duquesa constante, El cerco de Roda i El prado de Valencia, entre altres. Va escriure també Fundación de la Orden de Nuestra Señora de la Merced. 47 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tàrrega, Gabriel (Tàrrega, Urgell, s XV - Bordeus, França, s XVI) Metge. Fou professor de la facultat de medicina de Bordeus. En aquesta ciutat publicà alguns llibres professionals. 48 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Tàrrega, Joan (Castelló de la Plana, 1777 – Madrid, 1834) Cantant i eclesiàstic. Fou tenor de la capella de música de la seu de València, de la de les Descalzas de Madrid i, finalment, de la Capilla Real de Madrid. La seva veu fou considerada realment excepcional i li valgué un alt prestigi. 49 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Tàrrega, Lluís (Elx, Baix Vinalopó, 1647 – València, 1733) Religiós jesuïta. Ensenyà a Alacant i a Mallorca. Fou rector del col·legi de Sant Pau de València. És autor de notables escrits de caràcter religiós. 50 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tàrrega, Pere de (Catalunya, s XII – s XIII) Noble. El 1201 féu donació del terme de Preixana al monestir de Vallbona de les Monges. 51 CATALUNYA - BIOGRAFIA
52 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tàrrega, Ramon de (Tàrrega, Urgell, 1310 – Barcelona, 1371) Convers jueu, escriptor herètic i frare dominicà. Es convertí al cristianisme a dotze anys i es féu dominicà. Estudià filosofia i teologia i escriví algunes obres (De invocatione daemonum, Conclusiones variae, De secretis naturae i De alchimia) amb proposicions herètiques. Per això fou denunciat al Sant Ofici i empresonat. El seu cas féu molt soroll, i a despit que el volgué defensar l'inquisidor Eimeric, no es volgué retractar. El 1369 el papa Gregori XI disposà que fossin revisats els seus escrits. Entretant estava detingut al convent de Santa Caterina de Barcelona, on fou trobat mort al seu llit, fet que donà peu que algú cregués que la seva mort havia estat provocada. En vida i mort aixecà molta polèmica; fou anomenat per alguns el Ramon Llull de Tàrrega. 53 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tàrrega, Ramon de (Lleida, s XIII - 1331) Cavaller. Se'n conserva un bell sepulcre gòtic a l'església de Sant Llorenç de Lleida, la qual protegí. 54 CATALUNYA - HISTÒRIA Tàrrega, vegueria de (Catalunya) Antiga demarcació administrativa: 4.272 hab (1718), a l’Urgell, que comprenia l’extrem occidental de l’antic comtat i bisbat d’Osona, des de Montcortès, Granyanella (aquest, de la Segarra) i el Talladell fins a Golmés, Fondarella (aquests, al Segrià), el Palau d’Anglesola, Mollerussa, Miralcamp i Sidamon, a més de la riba dreta de la vall del riu Corb (l’Ametlla -a la Segarra-, Guimerà i Sant Martí de Maldà), Bellver de Sió, a la ribera de Sió, i, en ple pla d’Urgell, encara, la Figuerosa, Altet, Claravalls, Tornabous, Barbens, Ivars d’Urgell, Vallverd, el Bullidor, Boldú, Linyola i el Poal (aquests dos, a la Noguera). El 1716, en la nova divisió administrativa ordenada per Felip V, vigent fins el 1833, la vegueria de Tàrrega fou incorporada al corregiment de Lleida, dins el qual constituí l'alcaldia major de Tàrrega. 55 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
56 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Tàrrega i Salvador, Joan (Xàtiva, Costera, s XVII - País Valencià ?, s XVIII) Militar. Amic de Joan Baptista Basset, col·laborà amb ell a conquerir Xàtiva per al rei arxiduc Carles III (1705). Aquest el féu marquès de l’Almúnia, governador de Xàtiva i alcaid del seu castell. Perseguí amb duresa els partidaris de Felip V. Lluità contra la invasió filipista del 1707 a Manuel i Burjassot; derrotat, hagué de refugiar-se a Barcelona, ciutat que abandonà durant el setge (mai/1714); tornà a Xàtiva, on fou pres, i el 1718 fou dut al castell de Pamplona, on degué restar fins el 1725. 57 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Tàrrega i Sanz, Josep (Sorita, Ports, s XVII - País Valencià ?, s XVIII) Prelat. Ingressà a l'orde dels caputxins. Es pronuncià a favor de Carles d'Àustria. El 1707, quan el País Valencià caigué en poder dels borbònics, es trobava a Barcelona. El reu austríac el nomenà, el 22/des/1707, bisbe de Sogorb. 17 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tàrrega i Viladoms, Miquel A. (Barcelona, 1908 - ) Arquitecte, titulat el 1941. Germà de Ricard. És autor d'edificis com els cinemes Pelayo i Niça de Barcelona. 58 CATALUNYA - BIOGRAFIA
59 CATALUNYA - MUNICIPI
60 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarrés (Catalunya, s XIX – Barcelona, s XIX) Terrisser. Li fou atribuït, per error, el monument barceloní a l'almirall Marquet. Realitzà gran nombre de treballs decoratius. Alguns d'ells, que tenien a vegades categoria d'escultures, foren enviats a Amèrica. 61 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarrés, Enriqueta (Barcelona, 1937 - ) Soprano. Estudià al Conservatori Municipal de Barcelona amb Concepció Callao. Guanyà un premi de cant de l'ajuntament de Barcelona i el Grand Prix International de Chant de Tolosa. Amplià els seus coneixements a Itàlia amb Mercè Llopart i debutà al Liceu l'any 1957 amb l'òpera Faust, on ha cantat sovint. Ha estat membre de diverses companyies estables de teatres d'òpera europees, i ha actuat com a cantant invitada als teatres i festivals més importants del món. L'any 1986 estrenà al Liceu l'òpera Edipus et Iocaste de Josep Soler. 62 CATALUNYA - BIOGRAFIA
63 CATALUNYA - POLÍTICA Tarrés, ronda d'en (Barcelona, 1847 – 1848) Grup policial de vigilància de Barcelona, dirigit per Jeroni Tarrés. Famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments. Tenia fama d’ésser composta per malfactors. Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal. 64 CATALUNYA - BIOGRAFIA
65 CATALUNYA - BIOGRAFIA
66 EUROPA - BIOGRAFIA Tarrida y del Mármol, Fernando (l'Havana, Cuba, 1861 - Londres, Anglaterra, 1915) Anarquista. Enginyer, cap a 1879-80 es relacionà amb la societat lliurepensadora La Luz de Barcelona. Abandonà el republicanisme federal per a militar en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1882-85) i en el cercle La Regeneración. Molt amic d’Anselmo Lorenzo i influït per ell, col·laborà molt a "Acracia" (1886-88), "El Productor" (1887-93) i "Ciencia Social" (1895-96). Formulà la teoria de l'anarquisme sense adjectius per a superar la polèmica entre anarco-col·lectivisme i anarco-comunisme. Representà els anarquistes de la península a les conferències internacionals de París (1889) i de Brussel·les (1891). Implicat en el procés de Montjuïc (1896), pogué anar-se'n a l’estranger i, instal·lat a Londres, denuncià el procés amb Les inquisiteurs d’Espagne (1897) i els seus articles a "Nineteen Century". Relacionat amb el moviment anarquista de l’estat espanyol, col·laborà regularment en la premsa anarquista del país. Publicà, entre d’altres, Problemas transcendentales (1908) i Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biográfico (1915). 67 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarridas i Barri, Josep Maria (Sant Pol de Mar, Maresme, 1903 - Madrid, 1992) Compositor. Fou director de la Cobla Llevantina de Calella i de l'orfeó La Barretina de Malgrat. Dins de la seva producció musical destaquen una opereta, una gran quantitat de sardanes, algunes cançons i temes per al cinema. És l'autor del famós pasdoble Islas Canarias. 68 CATALUNYA - GEOGRAFIA
69 CATALUNYA - MUNICIPI
70 CATALUNYA - GEOGRAFIA Tarrós, el (Tornabous, Urgell) Poble (279 m alt), situat en un enclavament al mig de la plana, separat del sector principal pel terme d’Agramunt. L’església parroquial és dedicada a santa Cecília. La seva població, molt reduïda al s XVIII, prengué embranzida un segle més tard amb els regs del canal d’Urgell. Continuà creixent i arribà al punt més alt el 1950. Les terres de conreu d’aquest agregat, totes de regadiu, són en bona part dedicades a fruiters. A part petites explotacions ramaderes de caire familiar, hi ha granges de porcí i boví. El lloc havia estat de la jurisdicció dels marquesos de Santa Maria de Barberà. De la pagesia de can Companys, prop del nucli, era fill el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover. Hom li ha erigit al poble un monument, obra de l’escultor Antoni Boleda, i al set/1982 fou descoberta una placa a la seva casa natal, en commemoració del centenari del seu naixement. 71 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tarròs, Joan (Catalunya, s XVI - Poblet, Conca de Barberà, 1602) LIII Abat perpetu de Poblet (1598-1602). Fou elegit a la mort del seu predecessor Francesc Oliver de Boteller. Era ja vell en accedir al càrrec. Era mestre en teologia i havia estat rector del col·legi de Poblet a Lleida. Reclamà de Felip III, anant prop d'ell a 72 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA Tàrsia Rizzari (Sicília, Itàlia, s XIV - s XV) Dama. Fou concubina de Martí el Jove, rei de Sicília i hereu de Martí l'Humà. Fill seu fou Frederic, que Martí el Jove ennobliria amb el títol de comte de Luna. 73 CATALUNYA - GEOGRAFIA Tartacó (Tivissa, Ribera d'Ebre) Veure> Serra d'Almos, la. 74 CATALUNYA - GEOGRAFIA Tartareu (les Avellanes i Santa Linya, Noguera) Poble (538 m alt), a la capçalera del riu de Farfanya, en plena zona muntanyosa dels Aspres al peu de les restes del castell de Tartareu, pres el 1076-78 pel comte Ermengol IV d'Urgell als musulmans. L'església parroquial és dedicada a l'Assumpció; la primitiva església, al castell, fou atorgada el 1083 a Santa Maria de Solsona. Al s XVIII, el domini temporal i espiritual del lloc pertanyia al monestir de Bellpuig de les Avellanes. 75 ANDORRA - GEOGRAFIA Tarter, el (Canillo, Andorra) Caseria de la parròquia, a la dreta de la Valira, entre les valls d'Incles i de Ransol. 76 CATALUNYA - GEOGRAFIA Tartera (Das, Baixa Cerdanya) Llogaret, a l’oest del poble, vora el límit amb el terme d’Urús, al centre del pla de Tartera, on hi ha diversos xalets d’estiueig. L’antiga església parroquial (Sant Julià), romànica, depèn de la de Das; esmentada ja el 839, és un interessant edifici romànic del s XI. 77 CATALUNYA - GEOGRAFIA Tarumbes, les (el Pla del Penedès, Alt Penedès) Caseria, al sud-est del terme. 78 CATALUNYA - HISTÒRIA
79 CATALUNYA - BIOGRAFIA
80 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tassi (Catalunya, s X - 958) Prohom i senyor de Peralada. Anà a Roma per obtenir-hi una butlla i fundà el monestir de Sant Pere de Rodes. El seu fill Eldesind en fou abat. El nou monestir tingué greus discrepàncies amb el de Banyoles. L'abat d'aquest, Acfred, acudí davant del rei Lluís a Reims, l'any 948, i allí, gràcies als bons oficis del bisbe Gotmar de Girona, els dos monestirs feren les paus. 81 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA
82 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tasso i Nadal, Torquat (Barcelona, 1852 - Buenos Aires, Argentina, 1935) Escultor. Format a Llotja i a San Fernando. Fou deixeble de R. Nobas. Anà pensionat a Roma (1879-83). Exposà a la Sala Parés de Barcelona (1887 i 1889) i treballà, sempre dins un gust anecdotista, per a l'Exposició Universal de Barcelona (1888: Apoteosis de les Arts i les Ciències, fris de l'Arc del Triomf; estàtua de Viladomat al Saló de Sant Joan). S'instal·là a Buenos Aires i fou un dels escultors que més monuments modelà (Sanmartín, a Rosario, Santa Fe, al Grito de Ipiraque, a la Batalla de Salta, a diversos prohoms argentins). Presentà obres a les exposicions oficials de Madrid, París i Barcelona. Fou professor d'escultura trenta-dos anys a la universitat de Buenos Aires. 83 CATALUNYA - BIOGRAFIA Tasso i Serra, Lluís (Barcelona, s XIX - 1906) Editor. Fill de Lluís Tasso i Goñalons. Mantingué la intensa activitat de la seva empresa editorial. 84 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA Tastavins, el (Franja de Ponent) Riu de la conca de l'Ebre, que neix per la unió de diversos barrancs formats al vessant septentrional del Regatxolet, entre Morella (Ports) i Castell de Cabres (Baix Maestrat); passa per Herbers (Ports), pel santuari de la Font (de Pena-roja, Matarranya), i s’uneix al seu col·lector, el Matarranya, per l’esquerra, aigua amunt de la Torre del Comte, després de constituir termenal dels municipis de Mont-roig de Tastavins, Ràfels i la Portellada, a ponent, amb Pena-roja, Fondespatla i Vall-de-roures, a llevant. 85 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA
86 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Tastu, Josep (Perpinyà, 1787 - París, França, 1849) Impressor i erudit. Fill de Pere Tastu, amb qui col·laborà fins que s'establí a París, on féu d'editor i de periodista. Entrà en política, s'arruïnà i, retornat al Rosselló, es dedicà a l'estudi de la llengua i la literatura pròpies. Deixà manuscrits interessants, avui a la Biblioteca Mazarine de París, i publicà Mémoire sur la littérature catalane i la traducció Los contrabanders (1833). 87 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA Tastu i Mundi, Pere (Perpinyà, 1758 – 1822) Impressor. S'associà al seu cunyat Josep Francesc Reynier. Fundacions seves foren els periòdics "Memorial administratif du départament des Pyrénées-Orientales" (1815), de poca durada, i "Feuille d'affiches, annonces, avis divers" (1816). Des del 1805 publicava un "Almanach du départament des Pyrénées-Orientales", que subsistiria fins al 1870. Fill seu fou l'escriptor Josep Tastu. 88 EUROPA - BIOGRAFIA Tate, Robert Brian (Belfast, Irlanda del Nord, 27/des/1921 - Nottingham, Anglaterra, 22/feb/2011) Hispanista i catalanista. Deixeble d’I. González i Llubera a la Universitat de Belfast, es llicencià el 1948 i investigà a Catalunya (1948-49) sota la direcció de J. Rubió. Exercí la docència a les universitats de Manchester, Belfast i Nottingham, a més de professor visitant a diverses universitats nord-americanes. El seu estudi de la vida de Joan Margarit i de Pau, publicat en anglès el 1954 amb el títol de Joan Margarit i Pau, a "Biographical Study", sortí en una versió catalana, ampliada i revisada, el 1976. Publicà també Ensayos sobre la historiagrafía peninsular del siglo XV (1970). Especialitzat en historiografia peninsular, publicà diversos treballs i edicions crítiques de texts medievals castellans. Membre fundador de l'Anglo-Catalan Society, fou membre corresponent de l’Institut d'Estudis Catalans (1962), de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1980) i de la Royal Historical Society (1990). Fou cofundador de l’Association of Hispanists of Great Britain 89 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Tato Cumming, Gaspar (Alacant, s XX - ) Escriptor. Autor de diversos llibres de viatges, de divulgació sobre temes polítics i de prosa literària. S'ha dedicat bastant al periodisme. Entre els seus títols figuren: China, Japón y el conflicto chino-japonés (1939). El imperio del Manchukuo (1941), Un viaje alrededor del mundo (1941), Nostalgia de Alicante (1943), Panorama mundial (1945) i El mundo del espionaje. 90 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA Tatzó, vescomtat de (Catalunya Nort) Nom donat al vescomtat de Rosselló, al començament del s XI. El primer que apareix com a vescomte és un Guillem, que es esmentat en un judici (1051) sobre l'abadia de Cuixà. El vescomte Hug (mort el 1100) fou pare de la vescomtessa Jordana, que aportà el vescomtat en dot al seu marit, Bernat de Llupià, senyor de Llupià. De llur fill, el vescomte Hug (mort després del 1163), que sembla ésser el darrer a emprar el títol vescomtal, que substituí pel senyorial, descendiren els Tatzó, senyors de Tatzó. 91 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA Tatzó d'Amunt (Sant Andreu de Sureda, Rosselló) Poble, al nord-est del terme, al límit amb el d'Argelers (on es troba ja el llogaret de Tatzó d'Avall). L'església parroquial (Sant Vicenç), sufragània de Sant Andreu de Sureda, fou consagrada el 1408. 92 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA Tatzó d'Avall (Argelers, Rosselló) Llogaret, al nord de la vila, a poca distància de Tatzó d'Amunt, centrat en l'antic castell de Tatzó. Hi ha adjunta l'església romànica (Sant Martí), de dues naus i un gran absis, sufragània de Santa Maria d'Argelers; el 1209 tenia comunitat de preveres que depenia, en part, de l'abat de Sant Genís de Fontanes. Al s XVII passà a dependré dels canonges d'Elna.
Anar a: [ Tarr ] [ Tarrago i F ] [ Tarragona, R ] [ Tarrega ] [ Tarres ] [ Tarte ] |
|
© 2006-2016 / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons
|
Tarrach i Barrabia, Àngel
Tarradell i Mateu, Miquel
Tarragona
Tarrats i Bou, Francesc
Tàrrega
Tarrés
Tarrés i Claret, Pere
Tarroja de Segarra
Tasis i Marca, Rafael