|
Anar a: [ Valer ] [ Valira ] [ Vall B ] [ Vall de C ] [ Vall de R ] [ Vall del ]
No n'hi ha prou de saber, cal també aplicar-ho; no n'hi ha prou de voler, cal també fer-ho. (J.W. van Goethe)
1 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Valeri i Ferret, Maria Eulàlia (Barcelona, 14/mar/1936 - ) Escriptora i mestra. S'ha especialitzat en llibrets per a infants. Ha col·laborat en sis obres col·lectives, destinades, generalment, a l'educació bàsica, per exemple Eina (1973). Ha adaptat contes i faules per a l'escola, com Dues cabretes (1982), Epaminondas (1982), etc, i ha preparat llibres de lectura, com ara Olles, olles de vi blanc (1979).
2 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Valeri i Pupurull, Salvador (Barcelona, 1873 – 1954) Arquitecte. Fill de Joan Valeri i Anglà, mestre d'obres originari d'Oristà (Osona). Estudià a l'escola politècnica de Madrid i a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1899. Pertany a la segona generació d'arquitectes modernistes. La seva obra és caracteritzada per l'ús dels frontons ondulats, els ornaments de derivació floral i el modelat de materials en formes de composició lliure i de gran exuberància. Projectà i construí la torre de Sant Jordi (1908), al carrer de Sant Eudald, i la casa Comalat (1900), a la Diagonal de Barcelona, la casa Bou (1914), al Papiol, el Casino de Sant Andreu de la Barca (1924), diversos cellers de vinaters a Sant Esteve Sesrovires, la casa Sindreu, a l'Ametlla del Vallès, i la fàbrica Cíclop (1944), a Igualada. El 1938 projectà un trespol ceràmic que patentà el 1943.
3 CATALUNYA - BIOGRAFIA
 Valeri i Sahís, Lluís (Barcelona, 1891 – 1971) Poeta. Exercí d'advocat. Amb la intenció de donar una poesia personal i íntima, va prendre model dels clàssics catalans, amb una marcada influència d'Àusias March i també del parnassianisme. Posteriorment, amb Vida nua (1921), evolucionà cap a una poesia èpica de clara ascendència dantesca. Les seves obres més importants són: Boires i estrelles (1948), Beatituds (1955) i L'escala de Jacob (1967).
4 CATALUNYA - HISTÒRIA
Valerna (Verdú, Urgell) Antic castell i quadra, al sud-oest del poble, al límit amb el de Preixana. El 1223 fou adquirit pel monestir de Vallbona de les Monges, però la possessió li fou discutida pel de Poblet.
5 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
Valero, Cristòfol (Alboraia, Horta, s XVIII – València, 1789) Pintor i eclesiàstic. Té obres al Museu d'Art Modern de Madrid, a diverses esglésies valencianes i alguns retrats al palau arquebisbal de València.
6 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
Valero, Joan (Sogorb, Alt Palància, s XVI - Escaladei, Priorat, 1625) Eclesiàstic i monjo cartoixà. Passà un temps pressoner dels pirates algerians. Fou vicari general de la diòcesi de Sogorb. Després féu vida eremítica i acabà per prendre l'hàbit cartoixà, el 1596. Seria prior de les cartoixes d'Escaladei i de la Vall de Crist, així com de la Vall de Misericòrdia, a Portugal. És autor del tractat Differentiae inter utrumque forum (Mallorca 1616) i d'altres obres que restaren inèdites.
7 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA
Valero, Joan (Illes Balears, 1430 – d 1500) Escriptor. En la seva joventut fou secretari d'Alfons IV el Magnànim. És autor de les obres Commentaria super artem Raymundi Lullii i Summa veritatis Rosarium.
8 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Valero, Pere (Catalunya, s XVIII) Metge. És autor del tractat Castigationes in eumdem satisfactoriam reclamationem recastigatae.
9 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
Valero i Belenguer, Josep (València, 1854 – Melilla, 1893) Militar i explorador. Fou oficial d'administració militar. Combaté a la tercera guerra Carlina. Més tard lluità a Cuba contra els independentistes (1876-78) i hi romangué fins el 1885. La Sociedad Geográfica de Madrid li confià una missió d'exploració a Guinea; alhora aprofità la seva estada per a crear-hi factories de la Companyia Transatlàntica; estudià la civilització dels bubes de Fernando Poo i més tard recorregué el Marroc. El 1893 anà a combatre els insurrectes de Melilla i morí en acció de guerra.
10 ESTAT ESPANYOL - BIOGRAFIA
Valero i Omedes, Carme (Castellseràs, Aragó, 1956 - ) Atleta. Especialista en curses de fons, va assolir rècords nacionals en les distàncies de 800, 1.500 i 3.000 m. Va destacar en la prova de cros, en la qual fou campiona d'Espanya entre 1973 i 1978 i, posteriorment, el 1981. El 1976, a Chepstow, i el 1977, a Düsseldorf, guanyà el Cros de les nacions, equivalent a un campionat del món. Tot i anunciar el 1981 la seva retirada, aquesta no es va produir fins a principi de la dècada de 1990. El 1987 va rebré la medalla d'honor de la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF).
11 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
Valero i Peris, Josep (València, s XIX - 1866) Compositor. És autor de les òperes Don Alfonso de Ojeda, Angèlica i La Esmeralda. Escriví també una sarsuela i diverses composicions de caràcter religiós.
12 CATALUNYA-ARAGÓ - HISTÒRIA
Valforte, marquesat de (Nàpols, Itàlia) Títol atorgat el 1641 a Ferran Manuel de Cardona i Figueroa, senyor de Belforte (Sicília). Fou rehabilitat el 1923 pels Arróspide.
13 CATALUNYA-ARAGÓ - HISTÒRIA
Valguarnera, principat de (Sicília, Itàlia) Títol concedit el 1626 a Francesc de Vallguarnera i del Carretto, comte d'Assaro. Continua en la mateixa família.
14 CATALUNYA - HISTÒRIA
Valielles (Montmajor, Berguedà) Antiga quadra (o Valielles de Busa), que forma un enclavament (3,20 km2) entre els termes de Guixers i de Navès, al Solsonès. Comprèn la vall de Valielles (que davalla de la serra de Busa i que la serra dels Bastets separa de l'alta vall de Lord, la vall de l'aigua de Valls), tributària de l'aigua d'Ora, per la dreta, al monestir de Sant Pere de Graudescales, que s'alça just al límit de l'antiga quadra, a la dreta del Cardener, a la sortida de l'estret de Valielles, que s'inicia aigua avall de Llinars de l'Aiguadora (aigua amunt d'aquest congost, l'aigua d'Ora pren el nom d'aigua de Llinars). Centren el terme la masia de Valielles de Busa i l'església de Sant Andreu, agregada a la parròquia de Sisquer. Formà part del terme de Catllarí, el qual a mitjan s XIX formà part del municipi d'Aguilar, l'Hospital i Catllari.
15 ANDORRA - GEOGRAFIA
Valira, la (Andorra) Riu pirinenc, afluent dretà del Segre. És el gran col·lector de les aigües d'Andorra, que neix a partir de la confluència de la Valira d'Ordino, dita també ribera d'Ordino, i la Valira d'Encamp o de Soldeu (també anomenades Valira del Nord i d'Orient, respectivament), separades pel pic de Casamanya, i que s'uneixen a les Escaldes, moment a partir del qual es coneix amb el nom de Gran Valira. Aigües avall, segueix en direcció sud, pel peu de la serra d'Enclar i de la d'Arcavell, s'endinsa a l'Alt Urgell i desguassa prop de la Seu d'Urgell, a 67 m alt. La superfície de la seva conca és de 566 km2, i presenta un règim clarament nival, amb un màxim pel període comprés entre el maig i el juny. La seva longitud és d'uns 41 km (22 dels quals corresponen al recorregut dins el territori andorrà). A la Seu d'Urgell el seu cabal absolut arriba als 9,29 m3/segon, però arriba a més de 300 m3/segon quan pateix fortes revingudes, i a menys d'1 m3/segon als moments d'estiatge.
16 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Valira, la (Urús, Baixa Cerdanya) Veïnat, a l'est del poble, al límit amb el terme de Das, vora el torrent de la Valira, afluent, per l'esquerra, del Segre, que neix al vessant septentrional de la Tosa i després de constituir el límit entre els municipis de Urús i de Das, i de passar vora Das, Mosoll i Sanavastre, s'uneix al seu col·lector aigua amunt del santuari de Quadres.
17 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA
Valira de Castanesa, la (Alta Ribagorça) Riu, l'afluent més important, per la dretà, de la Noguera Ribagorçana. Drena la vall de Castanesa.
18 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA
Valira de Cornudella, la (Alta Ribagorça) Riu, afluent dretà de la Noguera Ribagorçana, que neix al vessant meridional de la serra del Cis, sota el pic d'Amariedo, drena l'antic terme de Cornudella de Valira (Soperuny, Puimolar i Ribera de Vall) i s'uneix al seu col·lector aigua avall d'Areny de Noguera, davant el poble i antic castell d'Orrit.
19 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA
Vall, aigüeta de (Saünc, Alta Ribagorça) Curs d'aigua del massís de Pocets, a la vall de Benasc, la capçalera del qual, sota el pic de Bagüenyola (3.053 m alt), és la vall de Bagüenya. Després de rebre, per la dreta, les aigües de la Ribereta i de Cierco, s'uneix a l'aigüeta de Grist, a Tramarrius, després de guanyar el fort desnivell (és una vall suspesa) al salt de Tramarrius.
20 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall, la (Capmany, Alt Empordà) Caseria, al sud del poble, a la vora del Merdançà.
21 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall, la (Benifallet, Baix Ebre) Caseria i partida, a la dreta de l'Ebre, a la confluència amb la Canaleta.
22 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA
Vall, la (Ciutadella, Menorca) Partida del terme municipal, prop de la costa septentrional: platges d'Algaiarens, on desemboca el torrent de la Vall o barranc de sa Fontsanta, que drena l'extens bosc de la Vall, provinent del pla Verd. És una zona de regadiu.
23 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall, la (Llers, Alt Empordà) Raval de la vila, a llevant del nucli urbà. S'hi conserven dos dels castells que depenien del castell de Llers i el defensaven: el castell de Güell (o Desgüell), actualment del baró d'Esponella, i el castell Sarraí.
24 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA
Vall, la (Espirà de Conflent, Conflent) Veïnat, a mig quilòmetre del poble, al sud, a l'esquerra del riu de Llec.
25 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall, la (Verges, Baix Empordà) Veïnat i antic poble, al nord-oest del terme, al límit amb el de Jafre. Havia tingut una església dedicada a sant Pere.
26 ANDORRA - GEOGRAFIA
Vall, riu de (Canillo, Andorra) Veure> Vall-de-riu.
27 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA
Vall, santuari de la (Cauders de Fenollet, Fenolleda) Santuari de la Mare de Déu de la Vall, antigament de Santa Anna, al fons de la vall de Sant Jaume, on el riu surt del congost obert a través de la serra d'Arquieres. L'església, esmentada ja el s XI, ha estat molt restaurada; conserva un retaule de pedra del s XV. Al peu del camí que mena al santuari des de la carretera de Fenollet hi ha la capella de Santa Anna, construïda el 1483, que conserva una escultura policromada del s XV de Santa Anna i la Mare de Déu amb l'Infant.
28 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA
Vall, torre de la (Tavernes de la Valldigna, Safor) Antiga torre de defensa de la costa, al centre de la façana marítima del terme.
29 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall Baixa, la (Fígols i Alinyà, Alt Urgell) Veïnat.
30 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vall d'Alauar, la (Marina Alta) Veure> Vall de Laguar, la.
31 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
 Vall d'Alba (Plana Alta) Municipi: 52,99 km2, 305 m alt, 2.873 hab (2014). Situat entre el pla de l'Arc i el pla de la Barona i entre les rambles de Cabanes, a llevant, i de la Viuda, a ponent, al sector septentrional i interior de la comarca, al límit amb l'Alcalatén. L'agricultura ocupa tres quartes parts del territori municipal; els conreus més estesos són els de secà: vinya i ametllers; hi ha algunes hectàrees d'horta i la resta és improductiu. La ramaderia hi té una gran importància, per l'expansió creixent de les granges de porcs. Des d'inicis del s XX la població està en descens. El poble és situat al vessant oriental del tossal Roig, al límit del pla de l'Arc. El municipi comprèn, a més, les caseries de Montalba, de la Pelejaneta (amb el mas de la Pelejana) i de les Ramblelles i el llogaret de la Barona. Àrea comercial de Castelló de la Plana.  Ajuntament
32 PAÍS VALENCIÀ - COMARCA
 Vall d'Albaida, la (País Valencià) Comarca, 721,67 km2, 92.106 hab (2012), 34 municipis, capital: Ontinyent. Situada a la regió de Xàtiva, a l'extrem sud-oest de la província de València. Limita amb les comarques de la Costera (nord-oest), l'Alt Vinalopó (sud-oest), l'Alcoià (sud), el Comtat (sud-est) i la Safor (nord-est). - GEOGRAFIA FÍSICA.- Està constituïda per una ampla vall que s'obre entre les serres Grossa (al nord) i Agullent-Benicades (al sud), integrades en el conjunt de serres que representen la Serralada Prebètica Valenciana. Tant les serres septentrionals com les meridionals que enquadren la comarca són formades per anticlinals de calcàries cretàcies; al nord el punt més elevat es la Creu (900 m alt), i al sud, el Char (1.093 m), Ontinyent (953 m) i Benicadell (1.104 m). La vall pròpiament dita és un sinclinal format per margues i argiles blanquinoses, amb una gruixària de 1.000 m. En el seu punt més ample assoleix els 15 km d'amplada i una altitud de 150 a 250 m; cap al sud-oest la vall es fa més estreta: a Ontinyent té 6 km d'amplada i s'aixeca de 360 a 630 m a l'estret dels Fontanars. El conjunt fisiogràfic de la comarca queda completat per l'estreta vall de Bocairent (2 a 3 km) amb una altitud de 600 a 700 m, situada al sud de les serres d'Ontinyent i d'Agullent i que, com la vall d'Albaida, és també un sinclinal emplenat per materials burdigalians. La intensa erosió del riu Albaida (afluent dret del Xúquer) i dels seus afluents (especialment el Clariana) sobre aquests materials tous, origina un paisatge ondulat, tallat per petits barrancs. L'Albaida, que corre en direcció sud-oest - nord-est, travessa encaixat la serra Grossa i desguassa més endavant al Xúquer. El sector oriental de la comarca forma part de la conca del riu d'Alcoi a través del seu afluent el Vernissa. El clima, mediterrani, presenta certes característiques de continentalitat a causa de la situació interior i l'altitud. La temperatura mitjana del mes més fred és de 8 a 9 ºC; les precipitacions, segons la diferent orientació i altura de les serres circumdants, varien entre 500 i 800 mm, repartides en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra a la primavera; els estius són eixuts. Hi predomina el bosc d'alzina, encara que també hi ha enclavaments importants de pins (pi blanc) a Ontinyent, Agullent i Benicadell. - POBLACIÓ I ECONOMIA.- La Vall d'Albaida amb una densitat de població força elevada (112,5 h/km2), ha registrat un increment del 61% en el període comprès entre 1900 i 1996. Tot i que a la segona meitat del s XIX el creixement havia estat negatiu, a partir del 1900 la població augmentà, encara que molt lentament, fins al 1950; a partir d'aquell decenni el creixement s'accelerà ja sense parar. El 1996, dels 33 municipis que formaven la comarca, catorze superaven els 1.000 h, amb un alt grau de concentració als nuclis més industrialitzats: l'Olleria, Albaida, Benigànim, Bocairent, Aielo de Malferit i a la capital, que el 1996 aplegava més del 38% de la població total. Quant a l'economia, al sector agrícola hi ha un clar predomini dels conreus de secà, especialment de la vinya (raïm de taula i per a vi, a parts iguals), seguit del d'oliveres, ben representades a Ontinyent i Beniatjar i, per últim, els fruiters (albercoquers, presseguers, pruners, pereres i tarongers). Complementen el sector agrícola petites extensions dedicades al conreu d'hortalisses, ametllers, garrofers i cereals. La Vall d'Albaida és una de les comarques del País Valencià amb major pes del sector secundari, dins l'estructura econòmica; Ontinyent, amb una gran tradició tèxtil (de base artesanal), concentra gran part de l'activitat industrial, hi sobresurten com a productes elaborats les flassades, les estampacions i els teixits de cotó. També d'arrelada tradició artesanal, cal destacar el subsector de la ceràmica, el del vidre i el de materials per a la construcció. Un altre sector que darrerament ha pres molta volada és el de la fusta i els mobles, a més dels sectors alimentaris, del paper i del calçat. El mercat comarcal és Ontinyent, però li fan una certa competència els regionals de Xàtiva i Gandia. - HISTÒRIA.- La comarca tingué un poblament prehistòric dens, documentat a partir del neolític (cova de la Sarsa, a Bocairent, amb ceràmica impresa –cardial-) i durant les primeres edats dels metalls: fons de cabanes de Bèlgida, amb vas campaniforme. Com és normal a les comarques centrals i meridionals del País Valencià, el poblament durant l’edat del bronze (bronze valencià) es mostra abundós, amb poblats com els de Bellús (tossal Redó i tossal del Caldero). També és relativament ben documentada la fase ibèrica, amb nombroses troballes de poblats i elements d’escultura, a Bocairent, malgrat que no han estat fetes excavacions. Durant la romanització, la comarca, que no tingué cap ciutat, fou estructurada a base de vil·les rurals. La colonització musulmana degué ésser molt intensa, atesos els nombrosos nuclis de població existents ja en aquest moment, que han estat l’origen de la major part dels pobles actuals. La conquesta cristiana establí una nova situació, amb la creació de nous nuclis amb pobladors cristians immigrats o la substitució, en alguns casos, de la població musulmana per cristians. Així, els nuclis cristians de la Vall foren Albaida, Agullent, Benigànim, Bocairent, Guadasséquies, Ontinyent, el Palomar, la Pobla del Duc i Quatretonda. Alguns d’aquests tingueren importància en la vida medieval del País Valencià, i Ontinyent, l’Olleria i Bocairent tingueren dret de vot a les corts de València. Restaren nombrosos poblats musulmans, convertits en moriscs el 1535, amb la conversió forçosa. L’expulsió dels moriscs (1609) afectà profundament la comarca, i la major part dels pobles romangueren despoblats; la repoblació s’efectuà molt lentament; començà entre el 1610 i el 1630, i sols es féu en una part dels antics pobles moriscs. A la fi del s XVIII hi havia 23 despoblats, i aquesta relació encara no els incloïa tots. El règim senyorial afectà la major part dels pobles; només els més grans i de població cristiana de natura eren de la corona: Ontinyent, l’Olleria, Benigànim, Bocairent, Agullent i Montaverner. Les grans cases senyorials valencianes tenien ací grans jurisdiccions: el marquès d’Albaida tenia Albaida, Atzeneta, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar, i el marquès de Bèlgida posseïa Bèlgida, Bellús, el Ràfol i Salem; la baronia de Llutxent, passada després al marquès de Dosaigües, comprenia Llutxent, Quatretonda i Benicolet, i el duc de Gandia tenia la Pobla, Castelló de les Gerres i Aielo de Rugat. Administrativament fou de la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707, i després de la nova governació (corregiment) de Xàtiva, fins el 1833. La divisió provincial d’aquest any la inclogué a la província d’Alacant, però poc temps després passà a la de València, i fou dividida en els partits judicials d’Albaida i d’Ontinyent, el primer dels quals desaparegué.
33 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
 Vall d'Alcalà, la (Marina Alta) Municipi: 24,4 km2, 637 m alt, 175 h (2014), (o Alcalà de la Jovada; ant: la Jovada o Alcalà de Gallinera). Situat al límit amb el Comtat, que forma la vall anomenada d'Alcalà, entre la penya Foradada, al nord, i la serra de Capaimona, al sud. La base de l'economia local és l'agricultura, totalment de secà (cereals i oliveres). El poble, situat al centre de la vall, va ser el principal centre de resistència que el capitost musulmà al-'Azraq oposà a Jaume I, tot just acabada la conquesta del Regne de València. El terme comprèn el llogaret de Beniaia i els despoblats de la Queirola, la Roca, l'Atzuvieta i Benialí. Ajuntament
34 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
 Vall d'Almonesir, la (Alt Palància) Municipi: 21,12 km2, 441 m alt, 254 hab (2014), (o de Monesil, cast: Valle de Almonacid). Situat a la vall d'Almonesir, drenada pel barranc del Baladar, i accidentat pel sector central de la serra d'Espadà, a la zona de llengua castellana del País Valencià. L'agricultura és la base econòmica del municipi i està basada en el conreu de cereals, vinya i oliveres. Les terres són treballades en règim d'explotació directa. El poble és situat en un coster, a la dreta de la rambla d'Almonesir, davant el turó on s'alcen les ruïnes de l'antic castell d'Almonesir, del qual depenia; l'església parroquial de la Concepció conserva un interessant retaule del començament del s XV. El terme comprèn, a més, els despoblats de Sant Joan d'Almonesir i de Torre-somera. Ajuntament
35 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall d'Àneu, la (Pallars Sobirà) Veure> Àneu, vall d'.
36 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vall d'Àngel, la (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat) Caseria i antic lloc, al nord-oest de la vila, al límit amb el terme de les Coves de Vinromà (Plana Alta) i de la Salzedella, a la capçalera de la vall d'Àngel, oberta entre les Talaies d'Alcalà i la serra de Murs, drenada per la rambla de la Vall d'Àngel, afluent, per la dreta, de la rambla de les Coves, dins el terme de les Coves de Vinromà. Hom anomena serra de la Vall d'Àngel el sector més septentrional i més alt de la serralada de les Talaies d'Alcalà.
37 CATALUNYA - POLÍTICA
Vall d'Aran, costums i privilegis de la (Vall d'Aran) Conjunt de costums pels quals els aranesos s’han regit durant segles. No foren escrits fins que en el privilegi reial de la Querimònia (1313) obtingueren confirmació de les llibertats, les franqueses, les immunitats i els costums respectats pels reis predecessors, privilegis confirmats per Alfons III el 1325. Aquest dret consuetudinari havia rebut la influència del dels territoris pirinencs veïns. Pere III, que el 1337 moderà algun dels costums sobre danys causats per animals, el 1352 confirmà les consuetuds araneses en matèria de dret successori i patrimonial del matrimoni. Per una provisió reial del 1595, les Constitucions de Catalunya foren declarades dret supletori dels privilegis i costums de la Vall. Restaren, però, alguns costums no fixats per escrit. Ferran VI el 1755 refermà el caràcter supletori de les lleis generals del Principat. Després de la Compilació del dret civil especial de Catalunya (1960), només roman en vigor allò que ha estat acceptat per aquesta. En aquest sentit, la Compilació tan sols considera vigents dues institucions de l’antic territori de la vall: el dret de torneria i el pacte de convinença o mitja guadanyeria. Quant a la primera, remet directament als privilegisi als usos i costums de la comarca; pel que fa a la segona, la regula específicament bo i assenyalant-ne la prelació de fonts aplicable.
38 CATALUNYA - COMARCA
 Vall d'Aran, la (Catalunya) Comarca, 633,6 km2, 9.993 hab (2014), 9 municipis, capital: Viella. Ocupa l’angle nord-oriental del Principat. - GEOGRAFIA FÍSICA.- És l’única comarca catalana amb caràcters atlàntics, car ve a coincidir amb la capçalera de la Garona. Al centre de la zona axial de tot el sistema, és tancada per dues alineacions paral·leles, més alta la de migjorn, que separa la vall de la resta de Catalunya, car és la divisòria hidrogràfica entre la Garona (Atlàntic) i l’Ebre (Mediterrani). A llevant de la Maladeta abunden els cims que voregen els 3.000 m alt: Besiberris (amb el Comaloforno), Montardo d’Aran, Colomers, Mauberme. L’alineació del nord, entre l’Aran i la comarca gascona de Comenge, és de 1.000 a 1.500 m més baixa. Aquest cinyell muntanyós només es podria evitar seguint la vall mestra, si no hi hagués bons ports de muntanya: el de la Bonaigua, el de Viella (evitat per un túnel) cap a la Ribagorça, i el portilló de Bossost cap al Comenge. L’erosió glacial va afectar tota la vall, tant planera de fons com abrupta de vessants, llevat el sector nord-est, on el material esquistós i no granític ha eliminat les formes cantelludes i originat calmes com el pla de Beret. A causa de la indecisió hidrogràfica, hi neixen la Noguera Pallaresa i la Garona de Ruda, la més llarga de les dues branques que formen la Garona. Més cabalosa i regular és l’altra branca, el Joèu, que sorgeix de sobte al güel d’Et Joèu, procedent del forat dels Aigualluts, al vessant sud de la Maladeta, on es precipita amb el nom d’Alt Éssera. Completen la hidrografia, a més de la Noguera Ribagorçana, que neix al port de Viella, una cinquantena d’estanys d’origen glacial. El clima és atlàntic de muntanya: temperatures molt fredes a l’hivern i suaus a l’estiu, alta humitat, precipitacions notables (900-1.200 mm) i ben repartides (amb 56 dies de neu a l’any). La vegetació, que encatifa la comarca, n’ocupa la més gran part. Hom hi distingeix tres nivells: el baix, de caducifolis: roures, faigs amb sotabosc ric, avellaners, bedolls, prats de ribera; el mitjà, de coníferes (avets i pins negres); i l’alt, de prats alpins. - POBLACIÓ I ECONOMIA.- La població de la Vall d’Aran es distribueix en 9 municipis, amb un increment de població d’ençà de la dècada de 1980, degut principalment a l’emigració atreta pel turisme. Viella concentra més del 50% de la població. El moment més baix de la demografia estadística aranesa fou el de 1940-41. L’aranès, un dialecte gascó, és cooficial amb el català a la Vall. Quant a la distribució de la població activa per sectors econòmics, un 5,4% correspon al sector primari, el 15,3% al secundari, i el 79,3% al terciari. La Vall d’Aran és una comarca forestal i ramadera. L’agricultura és molt minsa i una part important del territori aranès ha esdevingut prats per a la remaderia. La indústria hidroelèctrica té una clara importància, amb centrals com les de Joèu, Aiguamòg, Arties, Viella, Bossost i Varradòs. Però el veritable motor de l’economia aranesa es troba en el turisme, estretament relacionat amb l’estiueig i els esports d’hivern. Així doncs, l’oferta hotelera ha tingut un creixement considerable, al igual que l’oferta de les residències-cases de pagès. El desenvolupament d’aquest sector és pot sintetitzar en quatre dates: 1924, arribada de la carretera del Pallars pel port de la Bonaigua; 1948, carretera de la Ribagorça pel túnel de Viella; 1964, inauguració de les pistes d’esquí de Vaqueira, i el 1974, les de la Tuca. Així, doncs, l’obertura de vies de comunicació foren i són importants per canalitzar el turisme, que procedeix principalment de l’àrea de Barcelona. - HISTÒRIA.- La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior a la denominació romana era d’origen mixt, cèltic i basc. Polibi esmenta l’existència, als Pirineus, dels ‘airenosi, amb els quals tractà Anníbal quan marxà contra Roma, poble que hom ha cregut identificar amb els aranesos. La romanització fou profunda -hi introduí, entre altres, el conreu de la vinya-, però no esborrà les característiques autòctones araneses. La Vall d’Aran, amb la seva capital ‘Vetula (Viella), esdevingué -com altres territoris de la zona dels Pirineus centrals- un dels ‘pagi o districtes de la ‘civitas Convenarum’ creada per Pompeu (72 aC) amb centre a ‘Lugdunum (Lió). Una via romana procedent de Tolosa (Llenguadoc) travessava la Vall d’Aran i arribava a Esterri d’Àneu. Durant el Baix Imperi formà part de la Novempopulània, i en desfer-se l’imperi Romà formà part del ‘pagus Convenicus. El 1067, la Vall d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència. Fins i tot, el 1167 s'hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya. El 1175, Alfons el Cast va signar el tractat de l'Emparança, pel qual es vinculava la vall a la Corona. La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el Tractat de Corbeil de 1258 va significat el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d'Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d'Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans catalanes. Jaume I va voler infeudar el territori a Guillem d'Entença el 1220 contra la voluntat dels aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la corona. En el marc de la Croada contra Catalunya i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés, va envair la Vall d'Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300 i 500 homes. Pel tractat d'Argelers de 1298, s’acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l’administració de la Vall d'Aran a Jaume II de Mallorca, mentre es resolia el conflicte. El 1312, fou incorporada novament a la corona catalano-aragonesa. El rei establí el 22/jul/1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d'Aran) o ‘Privilegi de Jaume el Just, modificant-se el sistema d'administració de la ‘universitas’ al Conselh Generau d'Aran. El privilegi fou reafirmat el 1325 per Alfons III. I endemés, el 26/jun/1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria. El 1389, la Vall fou cedida als comtes de Montsó; el 1411 el Parlament català acceptà l'oferiment del Síndic (president aranès) de pactar la unió d'Aran al Principat. I durant el període 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l'Acta de Blois del 18/des/1512 tornà definitivament al Catalunya encara que fou envaïda temporalment el 1597 pels hugonots, comandats pel comte de Sent Jeròni. El 1595, les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI d'Espanya el 1755), mentre que el 1605 Felip III d'Espanya augmentà els privilegis. Arran dels successos ocorreguts el 7/jun/1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d'acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l'ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al mar/1643 d'acceptar l'obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d'ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV de Castella, era el cap visible de l'oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2/abr/1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l'entrada d'un exèrcit compost d'unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s'havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s'havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d'Aragó. Aquest fet s'esdevingué el 20/abr/1643. En esclatar la guerra de Successió, la Vall d'Aran prengué partit per l'arxiduc Carles d'Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l'exèrcit borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l'acció contra l'intent francès d'entrar a la Vall l'any 1707. Es distingiren també en l'heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes de Felip V, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1.400 baixes. Fins el 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel. Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d'Arpajon, el qual s'apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els seus veïns hagueren de recobrar llurs vides i heretats a preu de rescat. Els vasos sagrats de l'església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20.000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V. El 1805 la Vall d'Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del bisbat d'Urgell en substitució del de Comenge, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815, i incorporada al departament de l'Alta Garona el 1812. L'aranès Felip Aner d'Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d'Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l'abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o ‘mija gudanheria. El 2/set/1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d'Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. El personatge més destacat en la cultura aranesa de finals del s XIX fou el capellà i escriptor Josèp Condò Sambeat. La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d'Espanya, un cop acabada la guerra civil espanyola d'establir un govern espanyol de la Union Nacional Española (UNE) a la Vall d'Aran mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb la resistència francesa, i aprofitant que els feixistes estaven en retirada a tot Europa per la pressió dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i anomenat en clau ‘Operació Reconquesta d'Espanya. Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l'Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l'Estatut de Sau, recollides a la Disposició Addicional Primera del Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El 26/jul/1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d'Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d'Aran. D'aquesta manera, el 2/set es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d'Aran, no reconegut oficialment, però el 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l'Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l'IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-85 s'ensenyaria l'aranès de manera regular a l'escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difondre'n l'ús a tots els nivells possibles. Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al Partido Popular), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès), el 26/mai/1991 fou escollit per primer cop el Consell General d'Aran, format per 13 consellers. Consell General
39 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall d'Ariet, la (Artesa de Segre, Noguera) Poble, al nord del terme, al vessant oriental de la serra de Sant Mamet, a la dreta de la riera de Clua de Meià. Aturonades, al sud-oest, hi ha les restes del castell de la Vall d'Ariet (o castell d'Ariet) i de la seva capella, romànica.
40 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall d'Aro (Castell i Platja d'Aro / Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà) Antiga batllia reial (s. XVII) que comprenia els actuals municipis. El territori havia pertangut anteriorment al monestir de Sant Feliu de Guíxols.
41 CATALUNYA - MUNICIPI
 Vall de Bianya, la (Garrotxa) Municipi: 93,6 km2, 367 m alt, 1.305 hab (2014). Situat a la vall de Bianya i format el 1969 per la unió dels antics termes de Sant Salvador de Bianya i la Vall del Bac. El territori és força accidentat. Agricultura amb predomini dels conreus de secà (blat de moro i farratge). Ramaderia (bovina, ovina i porcina); Cunicultura. Indústria tèxtil, alimentària, de la fusta i química. El centre real del municipi és el veïnat de l'Hostalnou de Bianya. El terme comprèn, a més, els pobles de Clocalou i Capsec, i els antics llocs i parròquies, algunes d'origen romànic, de Santa Margarida de Banya, Sant Pere Espuig, Sant Martí de Bianya, Sant Martí del Clot, Porreres, Llogarriu, Sant Feliu del Bac, Sant Miquel de la Torre i Santa Magdalena del Coll, el poble i castell de Castellar de la Muntanya i el terme separat de la Canya. Àrea comercial d'Olot. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades
42 FRANJA PONENT - MUNICIPI
 Vall de Boí, la (Alta Ribagorça) Municipi: 219,5 km2, 1.111 m alt, 992 hab (2014). Situat a la zona axial pirinenca. Fins al 1996 el municipi rebé el nom de Barruera. El seu extens terme comprèn la vall de Boí, a més de l'alta vall de la Noguera de Tor, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, i el circ de Comaloforno entre altres. Hom ha passat d’una economia basada en el sector primari a una situació en què la font bàsica de riquesa és proporcionada pel turisme. Això ha comportat una reducció de les activitats en la resta dels sectors econòmics. Dins del sector primari, el conreu de la terra no ha estat mai gaire important i tendeix a reduir-se espectacularment. La producció es destina fonamentalment a farratge per al bestiar, i també són per al seu consum les grans extensions de pastures del municipi. La ramaderia és la principal font de riquesa del sector primari i es basa en el bestiar boví (principalment de carn) i oví .Centrals hidroelèctriques sobre la Noguera de Tor. El valor de l’activitat turística és des de la dècada de 1980-90 molt important, ja que és un enclavament amb característiques pròpies. S'hi destaquen com a factors d’atracció, el balneari de Caldes de Boí, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el seu patrimoni artístic i arquitectònic i les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort, inaugurada l’any 1988 amb una extensió de 260 ha. En consonància amb aquesta multiplicitat d’opcions per al turisme, han proliferat els establiments turístics existents al municipi (hotels, apartaments, refugis, residències-cases de pagès). Formen part del municipi els pobles de Barruera (capital), Boí, Cardet, Coll, Durro, Erill-la-vall, Sarais i Taüll. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades
43 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall de Cabó, la (Alt Urgell) Veure> Cabó.
44 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall de Canet, comtat de la (Catalunya) Títol concedit el 1909 a Ramon de Montaner i Vila, amb facultat de nomenar successor. Ha passat als Capmany.
45 CATALUNYA - MUNICIPI
 Vall de Cardós, la (Pallars Sobirà) Municipi: 56,58 km2, 898 m alt, 384 hab (2014). Comprèn tota la vall de Cardós, amb les serres d'Aurati, de Niarte (que separen, respectivament, el terme de la vall d'Àneu, a ponent, i de la vall Ferrera, a llevant) i de Campirme. El terme és travessat de nord a sud per la Noguera de Cardós. La base de l'economia és l'agricultura (pastures, patates i cereals). Ramaderia de bestiar oví i boví. Indústria de la fusta. Cert desenvolupament del turisme rural. El terme és el resultat de l'annexió, el 1972, del d'Estaon al de Ribera de Cardós, essent la capital aquesta darrera població, on hi ha l'església parroquial de Santa Maria (romànica, modificada i ampliada al s. XVIII). El terme també comprén els pobles d'Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre, Cassibrós, Lladrós i Surri, així com l'església de Sant Martí de Pui. Àrea comercial de Tremp. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades
46 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall de Castellbó, la (Montferrer i Castellbó, Alt Urgell) Antic municipi que comprenia la vall de Castellbó, excepte la vila de Castellbó, que formà un municipi a part fins abans del 1920, que passà a formar el de la Vila i la Vall de Castellbó (o, simplement, Castellbó), agregat el 1970 a l'actual.
47 PAÍS VALENCIÀ - COMARCA
 Vall de Cofrents, la (País Valencià) Comarca, 1.141,2 km2, 10.406 hab (2009), 7 municipis, capital: Aiora, (cast: Valle de Cofrentes). A la regió de Requena, entre les comarques de la Plana d'Utiel (al nord-oest), la Foia de Bunyol (al nord-est), la Canal de Navarrés (a l'est i sud-est) i la regió de la Manxa (al sud i a l'oest). - GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada al límit sud-oriental de la Manxa, forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i muntanyes centrals del País Valencià, i més concretament a l'extrem occidental de la vasta plataforma plegada calcària de Caroig, on les alineacions ibèriques es van esfumant cap a l'atiplà (la Meseta) de la Manxa. Des del punt de vista físic la comarca comprèn un sector muntanyós a l'est, el Caroig, la vall del Xúquer (la vall de Cofrents pròpiament dita) al nord, i la vall de l'Aiora, situada a l'oest del Caroig, estreta i irregular, recorreguda per aquest afluent dret del Xúquer en direcció sud-nord, que constitueix el centre vital de la comarca manxega. El Xúquer, procedent de la conca d'Albacete, penetra en direcció oest-est a la Vall de Cofrents i, després de rebré per l'esquerra el Cabriol, s'encaixa en les calcàries cretàcies de la vora nord del Caroig i forma un llarg congost de més de 400 m de profunditat amb penya segats verticals de més de 200 m, la qual cosa ha permès de construir les centrals hidroelèctriques de Cofrents i de Cortes de Pallars, a més de la central nuclear de Cofrents. Al nord de la vall del Xúquer s'estén un anticlinal triàsic molt dislocat i profundament retocat pels afluents de l'esquerra. El vulcanisme recent ha afectat aquesta zona; bona prova n'és el volcà de Cerro Negro, molt a prop de la vila de Cofrents. Situada a la zona de transició entre la Meseta i les planes costaneres, la Vall de Cofrents té uns hiverns freds (temperatura mitjana de gener , 5 ºC) i estius calurosos (mitjana del mes d'agost, 24 ºC). Les precipitacions, amb un màxim de pluges el mes de novembre i un altre de secundari el mes de maig, oscil·len entre els 450 i els 500 mm anuals. La vegetació és pobra, amb abundància de pins al sector del Caroig. - POBLACIÓ I ECONOMIA.- Aquesta comarca presenta una demografia regressiva des de l'any 1950. Durant tota la primera meitat del s XX el ritme de creixement va ésser constant, amb un augment del 30%. Però a partir del 1950 el fenomen de l'emigració s'intensificà, i l'any 1960 la comarca havia perdut prop de 4.000 h. L'any 1970 la població ja era inferior a la del 1900, sense signes de recuperació. La població es concentra a la vall d'Aiora, i la capital concentrava el 1996 més de la meitat de la població comarcal. Al nord, la vall del Xúquer és un dels sectors més despoblats del País Valencià, i tan sols destaquen Xalans i Cofrents. A excepció de la capital, cap altre municipi dels set que formen la comarca no arriba als 2.000 h. L'economia és estrictament agrícola. Les terres conreades representen menys de la cinquena part de la superfície comarcal. Entre els conreus de secà destaquen els cereals, la vinya, l'olivera, els ametllers i els farratges. A les terres de regadiu, que ocupen una tercera part aproximadament de les terres conreades, s'hi conreen també cereals, arbres fruiters i hortalisses. La ramaderia és força important (bestiar oví, boví, porcí i cabrum) i aprofita les nombroses pastures naturals. Cal destacat també l'apicultura. La indústria té poca importància, i ha estat un dels factors decisius per a la despoblació de la comarca; malgrat això, la construcció de les centrals hidroelèctriques i de la central nuclear comportà una tímida recuperació que es deturà en acabar-se les obres. En l'actualitat tan sols a la capital comarcal es troben algunes indústries (de la confecció, alimentàries, d'artesania de la fusta, del transport). Aiora és centre d'una àrea comercial que, si bé és reduïda, ocupa el sector més sudoccidental de la província de València. - HISTÒRIA.- Les restes humanes més antigues han estat trobades al terme d’Aiora, amb pintures rupestres (La Tortosilla i l’abric d’El Sordo), a més d’un poblat ibèric al puntal de Meca, amb restes de fortificacions i de ceràmica. Hom troba la presència romana a Zarra i al castell de Xalans. L’origen dels pobles actuals és degut a la colonització musulmana, que edificà castells al llarg dels rius, des de Cofrents fins a Aiora per Teresa, Xalans, Xarafull i Zarra. En el moment de la conquesta cristiana restà dins el límit de la conquesta castellana, menys Cortes de Pallars, donada a l’infant de Castella Sanç; el rei castellà Alfons X la cedí a Pere II, i passà així al País Valencià. Des del s XIV la major part de la comarca fou de la senyoria del duc de Gandia; Aiora fou del duc d’El Infantado, i Cortes de Pallars, de diversos senyors. La població musulmana es mantingué (només Aiora fou repoblada amb cristians); convertits en moriscs, l’expulsió d’aquests (1609) motivà un aixecament dels d’aquesta vall, que es refugiaren a la mola de Cortes; derrotats i expulsats, els pobles restaren reduïts a la mínima expressió durant decennis, i la repoblació fou molt lenta. Administrativament es dividia entre la governació de València i la de Xàtiva dellà Xúquer, fins el 1707. Amb la reorganització borbònica hom creà la governació de Cofrents, que acollia la comarca i, a més, una part de la Canal de Navarrés. Al s XIX Xarafull fou cap de partit. La Vall de Cofrents-Aiora fou del partit judicial d’Aiora, i ha passat recentment al de Requena.
48 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall de Galligants, la (Girona, Gironès) Nom adoptat el 1937 per a l'antic municipi de Sant Daniel (o de Gallegans).
49 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
Vall de Gallinera, la (Marina Alta) Municipi: 53,06 km2, 295 m alt, 595 hab (2014). Situat a l'extrem nord-oest de la comarca, al límit amb la Safor i el Comtat, als vessants de la serra de Gallinera i de la serralada pre-bètica valenciana, a les ribes de la rambla de Gallinera (anomenada després el Calapatar o riu Bullent). Es format per un conjunt de pobles amb centre a Benialí. Es conrea bona part del terme, amb predomini total de l'agricultura de secà. Els conreus més estesos són les oliveres i els cirerers; al regadiu es conreen cítrics. Població en descens. Lloc d'origen islàmic. La capital del municipi és el poble de Benialí, comprèn, també, els pobles de Benirrama, Benissili, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Llombai de Gallinera i Alpatró, els despoblats de l'Alcúdia de Gallinera, Benimàmet, Benistrop, Bolcàssim, el Rafalet i Benimarzoc i el castell de Gallinera. Àrea comercial d'Alacant. Ajuntament
50 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vall de Jesús, la (Sagunt, Camp de Morvedre) Convent de franciscans recol·lectes dedicat a la Transfiguració del Senyor, situat als vessants de la serra de la Calderona, del terme de Puçol (pertanyia a la jurisdicció religiosa de Puçol). Després d'una instal·lació provisional de regulars de Sant Agustí, aquests el cediren als franciscans, que hi fundaren el convent el 1384. Hi residí molt temps el beat Pere Nicolau Factor, vers el 1570. Abandonat el 1835, és avui una ruïna total.
51 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA
Vall de la Santa Creu (Fenolleda) Subcomarca històrica, dins de la comarca actual. Comprèn el territori dels municipis d'Atsat, Conòsols, Ginclà, Montfort, Puillorenç, Salvesines, Santa Coloma de Rocafort i Sant Martí de Les, que en la divisió departamental francesa del 1790 foren segregats del sector dels Pirineus Orientals i inclosos dins el departament de l'Aude.
53 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall de la Vansa, la (Alt Urgell) Veure> Lavansa i Fórnols.
54 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
Vall de Laguar, la (Marina Alta) Municipi: 23,26 km2, 450 m alt, 872 hab (2014), (o 'Vall de Laguart', ort trad: 'Vall d'Alauar') Situat a la vall alta del Girona, que passa entre el penyal de Laguar, al sud, i la serra de Migdia, al nord, on hi ha el barranc de l'Infern i el fallit pantà d'Ísber, enmig dels contraforts orientals de les serres pre-bètiques valencianes. Una gran part del territori és inculte. Hi predomina l'agricultura de secà. Els conreus més estesos són els d'oliveres, seguits dels d'ametllers, dels garrofers i del fruiters; hi ha molt poc regadiu, amb aigua de peu. Cal esmentat també els cirerers, que donen un dels productes més ben comercialitzats. Cria de bestiar. El municipi comprèn els pobles de Fleix (cap municipal), Benimaurell i Campell (antics llocs de moriscs, on hi hagué actives rebel·lions), el sanatori de llebrosos de Fontilles, el despoblat d'Ísber i l'antic castell de les Atzavares. Formà part del ducat de Gandia. Àrea comercial d'Alacant. Ajuntament
55 FRANJA PONENT - MUNICIPI
 Vall de Lierp, la (Ribagorça) Municipi: 32,50 km2, 1.012 m alt, 58 hab (2014), (cast: Valle de Lierp). Situat al límit amb la zona actualment aragonesa de l'antic comtat de Ribagorça, a la vall de Lierp, entre el pic del Turbó i la serra del Jordal, a la divisòria entre l'Éssera i el seu afluent, l'Isàvena, a més el terme és drenat pels torrents d'Espluga i de la Vall. Les terres no conreades són ocupades per erms, parturatges, prades naturals de secà i boscs de roures i pi roig. Agricultura de secà: cereals (blat i ordi), farratges i llegums. Ramaderia bovina i ovina. La capital del municipi és el poble d'Eixea i comprèn els pobles de Reperós, Paderniu i Serrat, les caseries de Piniello i del Pueio i el despoblat de Pociello. S'hi parla un català de transició a l'aragonès. Àrea comercial de Graus. Ajuntament (en castellà)
56 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall de Lladrons, la (Montblanc, Conca de Barberà) Antic terme (o la Vall). Esmentat el s XIV, que comprèn la vall del riu de la Vall (l'antiga vall de Lladrons), que devalla dels contraforts nord-orientals de les muntanyes de Prades, vora Rojals, i després d'un curs profundament encaixat (congost de la Vall), on hi havia el molí de la Vall, s'uneix al Francolí, per la dreta, fent de termenal dels termes de Montblanc i Vilaverd.
57 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall de Marfà (Castellcir, Vallès Oriental) Veure> Marfà.
58 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall de Merlès, comtat de la (Catalunya) Títol concedit el 1864 a Marià d'Oriola-Jonquer i d'Ibáñez-Cuevas, alcalde de Vic. Continua en la mateixa família.
59 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA
Vall de Montbram, la (Sureda, Rosselló) Llogaret (o la Vall; ant: Sant Martí de Montbram o la Vall de Sant Martí), al sud-est del terme, en plena serra de l'Albera, a la vall de Montbram o de la Maçana (vall que s'estén entre els vessants del puig on s'assenta la torre de la Maçana i les gorges de la Vall, al peu del castell d'Oltrera, límit amb el terme d'Argelers). Aquesta vall és coberta per l'important bosc de la Vall. Era un antic terme centrat en l'església de Sant Martí de Montbram (actual església de la Vall) i el castell de Montbram (adquirti, amb la Vall de Montbram, el 1364, per Pere Blan de Perpinyà). Vora l'església hi ha la terrisseria de Sant Martí, del ceramista Pasqual Soler.
60 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall-de-reig (Juncosa, Garrigues) Antic terme, al nord del poble, a la vall de la riera de Vall-de-reig, afluent, per l'esquerra, del riu de Set, al qual aflueix prop de l'Albagés. Fou donat a poblar abans del 1226; al començament del s XIV pertanyia ja al monestir de Poblet.
61 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall de Ribes, marquesat de la (Catalunya) Títol concedit el 1834 a Manuel de Llauder i de Camín. Ha passat als Rodríguez de Llauder.
62 ANDORRA - GEOGRAFIA
Vall-de-riu (Canillo, Andorra) Vall de la parròquia, davalla del port de Vall-de-riu (o de l'Estanyó) i s'uneix a la vall de la Valira entre l'Aldosa de Canillo i Sant Joan de Caselles. A la capçalera hi ha els estanys de Vall-de-riu.
63 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vall-de-ros (Xàbia, Marina Alta) Caseria, al vessant meridional del Montgó.
64 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall-de-roses (Montmany de Puiggraciós, Vallès Oriental) Veure> Vallcàrquera.
65 FRANJA PONENT - MUNICIPI
 Vall-de-roures (Matarranya) Municipi i cap de la comarca: 123,84 km2, 510 m alt, 2.337 hab (2014), (o Vallderoures, cast: Valderrobres). Ocupa una gran extensió de terreny a la confluència del Matarranya, el Tastavins i la Pena. Força muntanyós. L'activitat econòmica bàsica és l'agricultura; els conreus predominants són els de secà (cereals, hortalisses i farratges), però el regadiu ha anat guanyant terreny; s'hi conreen sobretot fruiters (presseguers). Ramaderia de llana i porcina; granges d'aviram. Petita indústria derivada de l'agricultura (olis, farineres) i fabricació de materials per a la construcció (mossaics). La vila, centre comarcal del Matarranya, és situada a la riba dreta del Matarranya, presidida per l'antic i notable castell de Vall-de-roures d'origen musulmà, declarat monument nacional el 1931, i per l'església parroquial de Santa Maria la Major, gòtica (mitjan s XV); s'hi destaquen també la casa de la vila, renaixentista (acabat el 1599), i alguns interessants casals del carrer Major. El municipi comprèn, a més, l'ermita i caseriu de Sant Miquel d'Espinalvà. Àrea comercial d'Alcanyís. Ajuntament (en castellà)
66 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall de Sant Daniel, la (Girona, Gironès) Veure> Sant Daniel.
67 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall de Sant Joan, la (Ars, Alt Urgell) Veure> Sant Joan Fumat.
68 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall de Sant Marc, la (el Montmell, Baix Penedès) Caseria, al nord del terme, al límit amb el d'Aiguamúrcia (Alt Camp). L'església de Sant Marc (709 m alt) és aturonada en un contrafort septentrional del massís del Montmell.
69 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA
Vall de Sant Martí, la (Sureda, Rosselló) Veure> Vall de Montbram, la.
70 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA
Vall de Sant Miquel (Codalet, Conflent) Antic terme, pertanyent al monestir de Sant Miquel de Cuixà.
52 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall de Santa Creu, la (el Port de la Selva, Alt Empordà) Poble (ant: Santa Creu de Rosa), situat al peu dels vessants meridionals de la serra de la Verdera, a la capçalera de la riera de la Vall o de Santa Creu. Un primer nucli de població, en un vessant de la serra, amb l'església parroquial de la Santa Creu, sembla que fou abandonat al s XVII, i es formà l'actual, més a la plana. La nova església de Sant Fruitós fou sufragània de la de la Selva. El lloc havia estat de la jurisdicció del monestir de Sant Pere de Rodes. Actualment moltes cases abandonades han estat refetes i convertides en lloc de segona residència.
71 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vall de Tavernes, la (Safor) Veure> Tavernes de la Valldigna.
72 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall de Toses, la (Ripollès) Antic nom del municipi de Toses.
74 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
Vall d'Ebo, la (Marina Alta) Municipi: 32,43 km2, 394 m alt, 254 hab (2014), (o Ebo). Situat a la part interior del Marquesat, accidentat per la serralada pre-bètica valenciana, ocupa un eixamplament (vall d'Ebo) on el relleu més destacat és la serra d'Ebo (945 m alt). Una pluviositat prou favorable permet el conreu d'oliveres, substituïdes progressivament per ametllers i altres fruiters (pomeres, cirerers), a més de cereals i farratges; a més del regadiu de font, resten pastures i ermots. Ramaderia. Població en descens. El poble, d'origen islàmic, agrupa tota la població del municipi; l'església parroquial és dedicada a sant Miquel. Situat al centre de la vall, és format pels antics llocs de Benixuaip i de Villans, els quals, juntament amb els despoblats de Benicais, Benissit, Serra i la Cairola, eren habitats per moriscs, dependents de la fillola de la vall de Gallinera. El 1609 els moriscs s'aixecaren arran de l'expulsió. Ajuntament - Turisme
75 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall del Bac, la (la Vall de Bianya, Garrotxa) Antic terme, que comprèn la vall del Bac, capçalera de la riera d'Oix, entre la serra de Malforat, al sud (que la separa de la vall de Bianya), i la línia de serres, ja al límit amb el Ripollès, que la separen de la vall de la riera de Salarsa. De la parròquia de Sant Andreu de Porreres depenien les dels altres llocs del terme. L'hostal de la Vall del Bac és a l'extrem oriental de la vall. A mitjan s XIX ja havia estat annexat al municipi de Capsec (després dit la Vall de Bianya).
76 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vall del Duc, la (Plana Baixa) Veure> Vall d'Uixó, la.
77 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall del Mig, la (Fígols i Alinyà, Alt Urgell) Veïnat.
78 FRANJA PONENT - MUNICIPI
Vall del Tormo, la (Matarranya) Municipi: 15,97 km2, 436 m alt, 315 hab (2014), (cast: Valdeltormo). Situat al límit amb la Terra Alta, a l'esquerra del Matarranya. El territori és suaument ondulat, i en part és ocupat per boscs de pins i alzines i matollar. Predomina l'agricultura de secà (cereals, vinya, ametllers, oliveres i presseguers); el regadiu aprofita l'aigua del riu a través de sèquies, hom hi conrea hortalisses, cereals i farratges. Ramaderia de bestiar oví i cabrum; hi ha avicultura. Les activitats industrials són les derivades de l'agricultura (molins de farina i oli) i hi ha alguns obradors menestrals. El poble és en una vall afluent per l'esquerra al Matarranya; l'església parroquial és dedicada a l'Assumpció. Es conserva un antic castell bastit el s XIV. Àrea comercial d'Alcanyís. Ajuntament (en castellà)
79 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA
Vall del Túria, marquesat de la (País Valencià) Veure> Túria, marquesat del.
80 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vall dels Horts (Sant Fruitós de Bages, Bages) Antic poble de cases escampades, que constituí l'antiga parròquia de Sant Genís, senyoria del monestir de Sant Benet de Bages. Documentada des del s XI, al s XIV fou unida a la de Sant Jaume d'Olzinelles, que al s XVII l'absorbí definitivament. De la vella església només resta un munt de pedres.
81 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall d'En Bages, la (Paüls dels Ports, Baix Ebre) Caseria, actualment despoblada, al nord del terme.
82 CATALUNYA - MUNICIPI
Vall d'En Bas, la (Garrotxa) Municipi: 90,50 km2, 510 m alt, 2.965 hab (2014). Situat a la plana d'en Bas, a la capçalera del Fluvià, en una plana lacustre envoltada de muntanyes, a l'oest de la comarca, al límit amb el Ripollès. El municipi fou creat el 1968 per la unió dels antics de Sant Privat d'en Bas, Sant Esteve d'en Bas, la Pinya i Joanetes. Agricultura de secà (cereals, patates i farratge). Ramaderia bovina, porcina i ovina. Explotació forestal. Petita indústria téxtil i les derivades de l'agricultura (pinsos, embotits). Centre turístic i d'estiueig. El municipi comprèn, a més, la vila del Mallol, els pobles de Puigpardines, els Hostalets d'en Bas, Falgars d'en Bas i Sant Joan dels Balbs, els veïnats de Cireres, Pocafarina del Mallol (cap del municipi), Vilallonga i Can Trona, els santuaris de les Olletes i Santa Magdalena del Mont, les esglésies de Sant Antoni de Puigpardines, Sant Miquel de Castelló i Sant Quintí d'en Bas, la masia i el bosc de Verntallat, l'antic castell del Castelló d'en Bas, el despoblat de Murrià i la masia i església de Pujolriu. Àrea comercial d'Olot. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades
83 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall d'Hebron, monestir de la (Barcelona, Barcelonès) Monestir de jerònims, a la ciutat, també dit de Collserola. Fundat per Violant de Bar, esposa del rei Joan I, el 1393. Entre el 1394 i el 1397 s'hi aixecà l'església sota la direcció d'Arnau Bargués. A mitjan s XV, la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim, impulsà activament noves construccions: en aquesta època foren fets el claustre i diverses dependències; les obres varen continuar fins als últims anys del s XV. L'exclaustració del 1835 i el traçat i la realització de la carretera de l'Arrabassada van enrunar pràcticament l'edifici, del qual resten tan sols dependències menors i algunes pedres esculturades i elements arquitectònics de l'obra gòtica.
84 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall d'Hebron, parc de la (Barcelona, Barcelonès) Barri residencial perifèric, situat als vessants de la serra de Collserola, sota l'indret on hi havia el monestir de la Vall d'Hebron, vora l'antic camí de Sant Genís dels Agudells a Horta. Format per grans blocs d'habitatges, ocupa part de l'extens polígon qualificat pel pla comarcal del 1953 com a parc urbà i ciutat-jardí intensiva. Un pla parcial (1964), presentat per una immobiliària del grup de J.M. Figueras i Bassols, canvià la qualificació d'aquest sector. Impugnat aquest pla parcial, el 1967 el ministeri de l'habitatge desestimà la modificació del pla comarcal; això no obstant, el 1976 fou aprovat de nou. El 1977, davant el projecte d'edificació d'un altre sector del polígon, els veïns demanaren de nou la suspensió del pla parcial del 1964.
85 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall d'Ondara, la (Segarra) Nom del nou municipi creat el 1972 a la comarca, resultat de la fusió dels de Sant Antolí i Vilanova i Sant Pere dels Arquells.
86 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vall d'Ora, la (Naves, Solsonès) Poble (729 m alt), centrat en l'església parroquial (Santa Eulàlia), situada a la dreta de l'aigua d'Ora, al peu del tossal on s'assenten l'església i masia del Soler de Gramoneda, al sector mitjà de la vall d'Ora; en depèn l'església de la Móra. El lloc és esmentat ja l'any 839.
87 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
 Vall d'Uixó, la (Plana Baixa) Municipi: 67,10 km2, 118 m alt, 31.828 hab (2014) (o la Vall-llarga o la Vall del Duc). Situat a la vall d'Uixó, accidentat al nord pels vessants de la serra d'Espadà, a les ribes del Belcaire, al sud-oest de la comarca, al límit amb el Camp de Morvedre. Es conrea gran part del territori municipal, amb predomini del secà sobre el regadiu; els conreus més estesos són els garrofers (secà) i els de cítrics (regadiu). La indústria ocupa una gran part de la població activa total; hi sobresurt la fabricació de calçat, desenvolupada a partir del 1940, i de la qual s'havia convertit en un dels primers centres productors. Increment del turisme. Població en ascens (immigració). La ciutat és a l'esquerra del riu, dividida en dos sectors: el Poble de Dalt, amb l'església parroquial de l'Àngel Custodi (s XVII-XVIII) i el Poble de Baix, amb l'església parroquial de l'Assumpció, amb portada i campanar barroc (s XVIII), i el palau dels ducs de Medinaceli. Santuari de Sant Josep. Poblat ibèric de la Punta d'Orlei i altres restes prehistòriques per tot el terme municipal. Àrea comercial de Castelló de la Plana. Fou centre de la fillola de la Vall d'Uixó, que depenia de la jurisdicció del castell d'Uixó. Ajuntament - Bàsquet - Penya Cicloturísta
88 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vall i Llaveria, Maties de (les Borges del Camp, Baix Camp, 1802 - Catalunya, s XIX) Militar carlí. El 1820 fou nomenat tinent coronel de voluntaris, i el 1827 participà en la guerra dels Malcontents. Empresonat a Barcelona el 1833, el 1835 organitzà els cossos de l'exèrcit carlí a la Catalunya Nova. Fou cap d'estat major i oficial general de les forces de Carles Maria Isidre de Borbó; guanyà la batalla de Rialb (1838). El 1839 s'exilià a França. Fou diputat per Gandesa el 1871.
89 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vall i Verdaguer, Felip (Tona, Osona, 1916 - ) Pintor i decorador. Format a Llotja, a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i a l'École des Beaux-Arts, de París (1950). Ha conreat especialment el muralisme, a Sant Pere de les Puelles, al cinema Diagonal de Barcelona, a l'església parroquial de Tona, etc. A exposat a Palma de Mallorca i a París.
Anar a: [ Valer ] [ Valira ] [ Vall B ] [ Vall de C ] [ Vall de R ] [ Vall del ]
|
