|
|
|
Tenim un gran deute amb la naturalesa, i els interessos que això genera són molt elevats. (Ramon Piera) cas dels CATALANS(Europa, 1712 – 1714) Denominació aplicada per les cancelleries europees... ...als debats i els acords sobre Catalunya, en el context de les negociacions dutes a terme per posar fi al conflicte bèl·lic de la guerra de Successió. Representants catalans s'havien compromès en el pacte de Gènova (20/jun/1705) a lluitar a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria i, en contrapartida, la reina Anna d'Inglaterra garantia la conservació de les Constitucions de que gaudien els catalans sota els Àustries, fins i tot en el Però la pujada al poder del partit tory a Anglaterra (1710) va significar un canvi en l'actitud política anglesa, que prioritzà la recerca de la pau per damunt del compromís establert amb els catalans. L'elecció de Carles com a emperador (1711) va estimular la celebració del congrés de pau d'Utrecht (gen/1712). L'emperador Carles VI intentà que els regnes de la corona catalano-aragonesa restessin sota el seu domini, proposta que Felip V rebutjà, i aleshores va proposar la creació d'una República Catalana sota la protecció d'Anglaterra, idea no acceptada pel cap del govern anglès, Bolingbroke. D'altra banda, Catalunya fou exclosa de les converses, ja que Carles VI no la va admetre com a nació interessada i es negà a rebre sistemàticament l'ambaixador català, Francesc de Berardo (Viena, jul/1712). Berardo tampoc no va assolir cap dels seus objectius a Utrecht (mar/1713) ni davant la reina Anna (4/mai/1713). Pau Ignasi de Dalmases i Felip de Ferran o de Sacirera foren enviats com a ambaixadors a Londres i a l'Haia, respectivament. Aleshores, l'emperador va decidir el retorn a Viena de la seva muller Elisabet de Brunsvic, la reina regent de Catalunya des de la seva partença, la darrera basa que quedava als catalans. El 14/mar/1713 fou signat el tractat d'evacuació de Els darrers intents de l'embaixador Lexington per salvaguardar les Constitucions van topar amb la intransigència de Felip V i Bolingbroke va renunciar a defensar-les. El resultat fou l'article XII del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V (13/jul), mitjançant el qual Felip garantia vides i béns als catalans i els concedia "tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles". L'ambigüitat de la declaració va provocar importants debats en la cambra dels lords anglesa, on els whigs van fer del cas dels Catalans una arma política contra els tories (mar-abr/1714). Jordi I, el successor de la reina Anna (traspassada el 12/ago/1714), havia manifestat simpatia envers Catalunya, la qual cosa, juntament amb la pujada al poder dels whigs, van fer albirar noves esperances als catalans. S'intensificaren les gestions internacionals mitjançant Dalmases (a Londres) i Berardo (a Viena), que foren debades perquè entretant Barcelona va caure en mans dels borbònics (11/set). També fou estèril el darrer intent de Felip de Ferran El 1719, amb la invasió del nord del Principat per les tropes de la Quàdruple Aliança, el cas dels catalans va reprendre actualitat. El ministre francès Guillaume Dubois, presionat per lord James Stanhope, va fer proclamar la restauració de l'estructura constitucional catalana. Però la invasió fracassà i la pau entre Felip V i l'emperador Carles VI (Viena, 30/abr/1725) va enterrar la qüestió. En la dita pau s'acordava que l'emperador havia de renunciar als seus drets a la corona espanyola. La reivindicació catalana encara ressorgí en opuscles com ara Via fora als adormits (1734), i el missatge al rei Jordi II d'Anglaterra, Record de l'aliança fet al sereníssim Jordi August... (1736).
|
|
© 2006-2016 / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons
|
