|
No podem abandonar mai la tasca ni l'esperança. (Pompeu Fabra i Poch, abr/1947) Pompeu FABRA i POCH(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 - Prada, Conflent, 25 desembre 1948) Gramàtic i lexicògraf Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l'estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de "L'Avenç", va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d'ús. Autor d'un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d'ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l'impuls d'Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d'on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior. El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d'aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l'obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l'Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana. Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d'articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956). Va morir a l'exili. La seva autoritat és unànimament reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona. |
© 2006-2016 / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons
|