Alacant (Alacantí) -Dades Països Catalans-

Superfície: 200,8 km2 - Densitat: 1.356,7 h/km2 (1999) - Altitud: 3 m alt

Situada a la badia d'Alacant, al peu de dos petits turons, Tossal i Benacantil. Té una llarga història urbana. El nucli primitiu (ibèric, cartaginès i romà, successivament) fou desplaçat pels àrabs del cim del Benacantil (106 m), al seu vessant sud-occidental, durant el s. XVII creixé ràpidament fins a arribar a la platja i deixar fora muralla el Raval Roig dels pescadors i el de Sant Antoni; al s. XIX, convertida Alacant en capital de província, s'enderrocaren les muralles i es realitzà l'eixample, prenent com a eixos principals la vella rambla i l'esplanada arran del mar. El creixement demogràfic de la ciutat ha estat molt ràpid i motivat principalment per l'activitat del port, les funcions administratives, la indústria i el turisme; a mitjan s. XIX (1860) només tenia 31.000 hab, el 1900 pujaven a 50.000, i el 1960 n'allotjava 122.000, part dels quals vivien escampats en petits pobles a l'horta.

ECONOMIA.- Agricultura de regadiu, alternada amb la de secà, produeix hortalisses, ametlles i raïm de taula. La pesca compta amb una flota d'un cert tonatge, vivers de musclos. La indústria es va desenvolupar en funció del port. Encara hi tenen importància la d'adobs, la metal·lúrgica, les dedicades a la ceràmica, les tèxtils i les alimentàries. Centre de l'àrea comercial homònima, comprèn les subàrees de Benissa, Elda i Villena. Centre d'estiueig tradicional d'ençà de la construcció del ferrocarril Madrid-Alacant (1858). Les seves condicions climàtiques (277 dies de sol previstos cada any) l'han convertit en gran centre turístic, capital de la Costa Blanca. El passatge marítim s'orienta a València i a Barcelona, a Eivissa i a Palma de Mallorca i, fins a la guerra d'Espanya, a Orà i l'Alger. Aeroport important pel seu volum de passatgers, a l'Altet (Elx).

ART.- La ciutat, construida sobre la colònia romana de Lucentum, s'obre en amfiteatre sota la roca on hi ha el castell de Santa Barbarà. L'església de Sant Nicolau de Bari (1616-62), obra d'Agustí Bernardino i Martín de Uceta, té en el seu interior la capella del Sagrament amb decoració barroca de Joan Borja (1738). L'església gòtica de Santa Maria té un portal barroc (1721-24) de Manuel Violat i conté una pintura de Roderic d'Osona del s. XV. El Museu Arqueològic conté el dolium de Lucentum, objectes prehistòrics, púnics i iberoromans; a més a més, una col·lecció de terra sigillata.

HISTÒRIA.- És, segons algunes teories, l'antiga Akra Leuké, colònia grega i després fenicia, aquesta darrera fundada, segons la tradició, per Hamílcar Barca. Restes d'un poblat ibèric es conserven prop de la ciutat, en l'anomenat Tossal de Manises, així com també restes romanes disseminades sota l'actual ciutat d'Alacant. Fou, juntament amb la regió d'Oriola i alguns territoris murcians, el nucli bàsic del regne visigòtic de Tudmir. Va formar part del regne taifa de Múrcia i sotmesa a sobirania castellana des del 1243; després d'una revolta dels musulmans fou repoblada (1264) per cristians. Alfons X li concedí el fur de Castella. Durant el regnat de Jaume II s'integrà definitivament al regne de València, per la confirmació (1309) de la sentència arbitral de Torrellas (1304). Declarada ciutat per Ferran el Catòlic, des de mitjan s. XVI es convertí en un port important que feia competència al de València gràcies a l'exportació de llanes castellanes i, en menor escala, de seda, sosa, etc. A canvi de tot aixó arribaven crocats, paper, acer, or i armes, i a l'entorn d'aquesta activitat comercial s'establiren nombrosos mercaders anglesos, francesos, genovesos i milanesos. El s. XVII fou època de decadència, deguda en part a l'expulsió dels moriscos i en part a la pesta (1647-48). Durant la guerra de Successió es declarà per Felip V. Presa per les forces de l'Arxiduc el 1706, fou conquerida per Asfeld el 1708, malgrat l'oposició de l'estol de l'almirall Baker. Alacant fou el 1765 autoritzada a traficar amb Amèrica i de nou el 1778 fou un dels tretze ports espanyols autoritzats a comerciar amb aquell continent. Durant el s. XIX, seguí les orientacions generals de la política espanyola. El 1822, i confirmada el 1833, fou creada la divisió administrativa provincial d'Alacant. Hi hagué un pronunciament (1836), i un aixecament liberal (1844) contra el govern de González Bravo dirigit pel coronel Pantaleón Boné i secundat a Cartagena pel general Ruiz. Va ésser sufocat pel capità general de València, Roncali, i Boné fou afusellat. El 1858 va ésser construït un ferrocarril que unia la capital amb Madrid. També Gálvez Arce, el 1873, mirà d'estendre el moviment cantonal a Alacant, que se li uní, però tant bon punt deixà la ciutat, aquesta tornà a obeir el govern. Durant la guerra civil va restar en mans republicanes i, en els darrers dies de la guerra (març 1939), fou port de sortida per als republicans. La província passà a formar part de la Comunitat Valenciana després de la concessió de l'estatut d'autonomia (juliol de 1982).

ALACANT