Territori històric que arribà a aglutinar quasi tot Catalunya, així com altres jurisdiccions senyorials del vessant mediterrani.

Regit per un comte i després també marquès, a causa de la condició fronterera d'aquest espai. El comtat de Barcelona incloïa així les terres del Vallès, el Maresme i el Penedès. Amb el temps, els comtes de Barcelona s'anaren annexant els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell, Rosselló, Empúries, Pallars i part de la Ribagorça, i també foren, en determinats períodes, comtes de la Provença i senyors del Bearn, la Bigorra i altres territoris del Llenguadoc. A mitjan s. XII, sota el regnat de Ramon Berenguer IV, amb la repoblació de Tarragona i la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Miravet (1152) i Prades i Siurana (1153), esdevingueren senyors de tot Catalunya.

En el mateix regnat, pel matrimoni (1137) amb Peronella d'Aragó, els titulars prengueren el títol de prínceps i, amb Alfons I, fill de Ramon Berenguer i Peronella, el de reis d'Aragó. L'adopció del títol reial no implicà, tanmateix, ni la desaparició del comtat ni de l'estructura comtal.

Posteriorment, els comtes de Barcelona esdevingueren reis de la corona catalano-aragonesa gràcies a les conquestes de les Balears i València en temps de Jaume I, de Sicília, en època de Pere el Gran, la investidura de Còrsega i Sardenya donada per Bonifaci VIII a Jaume II, la possessió dels comtats d'Atenes i Neopàtria, que passaren als dominis dels comtes sota Pere el Cerimoniós, i Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim. Així i tot, conservaren el títol de comtes, que perdura entre els aplegats per la monàrquia hispànica.

L'origen del comtat de Barcelona es remunta a les divisions administratives del Baix Imperi romà, que foren continuades pels visigots.

Instituït en comtat després de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), fou encomanat a Berà, noble got, i posteriorment a diversos senyors francs, fins que en el concili de Troyes (878) fou atribuït a Guifré I el Pelós, fill de Sunifred d'Urgell i nét de Bel·ló de Carcassona.

Durant el regnat de Guifré i a causa de l'afebliment de la monarquia franca, el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, el primer tocant a la independència de tots els comtats regits per ell i els seus germans, fet que s'esdevingué el 985, quan el comte Borrell II no acceptà el vassallatge que li exigia el rei franc Hug Capet i trencà el lligam de dependència de Barcelona i els comtats catalans amb els francs i proclamà l'autonomia del seu comtat, que a poc a poc va anar afermant el domini moral i la seva supremacia sobre els altres comtats, recolzada en el nucli comtal Barcelona-Girona-Osona i en la capital del país, Barcelona, única ciutat important que havia aleshores en els territoris catalans.

Amb Alfons I de Catalunya (II d'Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó, els comtes de Barcelona anteposaren a aquest títol el de reis d'Aragó.