|
|
|
Anar a: [ Va ] [ Valc ] [ Vale ] [ Valencia, P ] [ Valenciana ] [ Valenti i C ] Les accions no esdevingudes provoquen sovint una catastròfica manca de conseqüències. (Stanislav Jerzy Lec) 1 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vaca, coma de (Ripollès) Vall de la comarca, a la capçalera de la conca del Freser, que devalla del pic de la Fossa del Gegant i del pic de Vaca (2.833 m alt), al límit amb la vall conflentana de Carançà. És limitada, a l'oest, per la serra de Torreneules, i a l'est, per la serra de Vaca (que s'uneix al coll de Tirapits, a la línia de crestes que separa el Ripollès del Conflent). És drenada pel torrent de la coma de Vaca (on hi ha el refugi Manelic, de la Federació Catalana de Muntanyisme) que s'uneix al Freser. 2 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA Vaca, morro de sa (Escorca, Mallorca Septentrional) Cap de la costa, que forma un promontori de 200 m alt, a llevant de la badia de sa Calobra. 3 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Vaca, rambla de la (Safor) Nom de la capçalera del riu de Xeraco, a la comarca. 4 CATALUNYA - LITERATURA
5 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA Vacamorta (la Pobla de Roda, Ribagorça) Poble (921 m alt), des del 1966 agregat al municipi aragonès de Foradada de Toscar, situat en un petit contrafort septentrional de la serra de Galirons, al vessant de l'esquerra de la vall de la riera de Vacamorta, afluent, per l'esquerra, de l'Éssera, que neix a la serra del Jordal, prop de Merli, i s'uneix al seu col·lector a Murillo de Liena. L'església parroquial és dedicada a la Mare de Déu de Gràcia. Prop de l'Éssera, límit occidental del seu antic terme, vora la carretera de Graus a Benasc, hi ha l'antic hostal de les Mosqueres de Vacamorta. Pertany al sector de l'antic municipi de Merli lingüísticament aragonès. 6 CATALUNYA - GEOGRAFIA Vacanera, serra de (Bausén, Vall d'Aran) Sector de la serralada que separa la Vall d'Aran de Comenge, entre el coll de Vacanera (1.976 m alt) -on hi ha l'estanyó de Vacanera- i el pic de Vacanera (2.193 m alt). 7 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vacarisas i Bofill, Pere (Terrassa, Vallès Occidental, s XIX) Científic. Es llicencià en ciències exactes i cursà la carrera de piano. Esdevingué un concertista de renom i alhora fou professor de teoria a l'Escola d'Arts i Oficis de Terrassa. El 1890 publicà, juntament amb Francesc Xavier Lluch, un Tratado teórico-práctico de 8 CATALUNYA - MUNICIPI
9 CATALUNYA - BIOGRAFIA Vada i Chesa, Jaume (Barcelona, 1764 - Mataró, Maresme, 1821) Eclesiàstic i poeta. Religiós escolapi, ensenyà a Balaguer, Mataró, Solsona i, finalment, a Barcelona. Pertanyia a l'Acadèmia de Bones Lletres des del 1804. El 1806 hi llegí un Discurs en elogi dels catalans en l'agricultura, el comerç i les arts. Versificà en castellà i en català. 10 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Vadell, Damià (Illes Balears, s XVIII – s XIX) Escultor. Dues estàtues seves, que representaven genis, havien estat al Born de Palma. Té dos caps conservats a la Llotja de Barcelona. 11 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Vadell, Guillem (Illes Balears, s XV) Escriptor. És autor del tractat Summa vitulina, segons Maians, i de diverses poesies. Era membre de l'Acadèmia de la Gaia Ciència de Tolosa. 12 CATALUNYA - BIOGRAFIA
13 CATALUNYA - MUNICIPI
14 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Val, Lluís de (València, 1867 – 1930) Novel·lista. Assolí gran popularitat com a novel·lista de fulletó. De la seva obra cal esmentar El llanto de los pobres (1892), Sor Celeste o los mártires del corazón (1895), Las cadenas del pan o La hija del obrero (1896), El hijo de la obrera (v 1908) i Los mártires del adulterio (v 1909). 15 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA Val de la Sabina, El (Ademús, Racó) Llogaret, a l'est de la vila, a la dreta de la rambla d'El Val, afluent, per la dreta, del Túria. 16 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA
17 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valarties (Salardú, Vall d'Aran) Vall de l'antic terme d'Arties, on hi ha el riu de Valarties, que neix al peu dels pics de Besiberri i Montardo d'Aran, i aflueix per l'esquerra a la Garona. És un riu molt curt, però cabalós. Mou la central hidroelèctrica d'Arties. 18 CATALUNYA - HISTÒRIA Valbona, marquesat de (Catalunya) Títol concedit el s XX, pel pretendent tradicionalista duc de Madrid (Carles VII), a Maurici de Sivatte i de Bobadilla 19 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valbuena i Prat, Àngel (Barcelona, 1900 – Madrid, 1977) Crític literari i historiador. S'especialitzà en edicions de clàssics castellans, però l'obra que el consagrà fou Historia de la literatura española (1950), en tres volums, molt reeditada. Fou professor de la Universitat de Barcelona, i el 1939, destituït, hagué d'anar-se'n a Múrcia. Altres obres: Los autos sacramentos de Calderón (1924), Calderón (1940) i Literatura castellana (1974). 20 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valcárcel, Josep Antoni (València, 1720 – 1792) Agrònom. Introduí la nova agricultura basada en l'experimentalisme i la ciència aplicada. Publicà Agricultura general y gobierno de la casa de campo, en deu volums (1765-95), adaptació de Le gentilhomme cultivateur de Dupuy-Demportes, i hi incorporà texts seus i d'altres membres de la Societat Econòmica de València i de Gregori Maians. 21 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
22 CATALUNYA - HISTÒRIA Valcarlos, marquesat de (Catalunya) Títol concedit el 1866, amb grandesa d'Espanya, a Raimund Güell i de Borbó, tinent de cavalleria i agregat militar a l'ambaixada d'Espanya a França, nebot del rei consort Francesc d'Assís, únic titular. 23 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valda (València, s XVI - s XVII) Família de cavallers d'origen basc establerta a València i que detingué el càrrec de correu major de la ciutat durant dos-cents anys. El primer membre a qui fou concedit aquest càrrec fou l'escriptor Pere de Valda. 24 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valda, Joan Baptista de (País Valencià, 1612 – 1668) Poeta. Fill natural, legitimat, de Ferran Llorenç de Valda i Leriza. Doctor en lleis (1632), advocat del municipi de València, exercí la secretaria de la ciutat a la mort de Marc Antoni Ortí i Ballester (1661) -i continuà el Llibre de les assistències dels senyors jurats de la ciutat-. Participà a les acadèmies literàries valencianes des del 1659. Publicà una relació de festes del 1663 i el 1667 un tractat jurídic sobre el fet que la menor edat no impedia d'exercir oficis públics. 25 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
26 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valda, Victorià de (Barcelona, s XVII) Jurista i poeta. És autor d'al·legacions notables, com l'escrita contra el bisbat de Vic a favor de l'abadia de Montserrat. Assolí un gran prestigi. Lluís de València el lloà tot comparant-lo a Papinià. 27 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valda i de Castellví, Ferran de (País Valencià, s XVII – 1680) Correu major de València. Fill de Pere de Valda i Moya i de Jerònima de Castellví i de Carròs. A la mort del seu pare (1664) el succeí en el càrrec. A la seva mort, fou succeït pel seu fill Pere Ignasi de Valda i Figuerola. 28 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valda i Figuerola, Pere Ignasi de (País Valencià, s XVII – s XVIII) Cavaller. Fill de Ferran de Valda i de Castellví. Marquès consort de Busianos, Fou ja el darrer membre de la família que exercí el càrrec de correu major de València, puix que en fou destituït amb la Nova Planta. 29 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valda i Leriza, Ferran Llorenç de (País Valencià, s XVI – s XVII) Poeta. Fill de Pere de Valda, a la mort del qual heretà el càrrec de correu major de València, però, degut a la seva minoria d'edat, fou regit, fins el 1596, per la seva mare vídua Anna de Leriza. Pertangué a l'Acadèmia dels Nocturns, amb el pseudònim de Cometa. Es casà el 1596 amb una dama de Conca, Isabel de Moya, i el succeí com a correu major el seu fill Pere de Valda i Moya. Foren també fills seus Victorià i Joan Baptista de Valda. 30 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
31 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valdealde i Baus, Joaquim (Barcelona, 1865 – 1892) Compositor i pianista. Deixeble de Joan Baptista Pujol i de Carles Vidiella, actuà com a pianista i com a director d'orquestra. Compongué obres teatrals lleugeres que obtingueren gran popularitat. 32 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valdemi del Mare, Alve (Cremona, Itàlia, 1885 – Barcelona, 1972) Pintor. Estudià a Itàlia i visqué a París fins el 1914. Establert a Barcelona el 1926, hi exposà repetidament a les sales Gaspar i La Pinacoteca. Conreà el paisatge, la figura i, especialment, la pintura de flors. Colorista destacat, sobresortí en l'ús de l'espàtula. 33 ESTAT ESPANYOL - HISTÒRIA Valdeolivos, baronia de (Aragó ?) Títol concedit el 1765 al noble ribagorçà Pasqual Antoni Ric i Eixea, visitador de l'orde de Calatrava a Aragó i València, governador i corregidor de Benavarri i d'Alcanyís, senyor de la Bujeda i la torre d'Aguilar i castlà d'Aguilar. Ha passat als Olat. 34 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valdés, Emili (Castalla, Alcoià, 1912 - ) Compositor. Estudià al Conservatori de València. Ha dirigit l'Orquestra de Cambra Valenciana, l'Orfeó Valencià i la Coral Polifònica Valentina. Ha compost Cançons de batre, per a orquestra, Cançó de març, per a veu i orquestra, i també música religiosa i obres corals. 35 CATALUNYA - BIOGRAFIA
36 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valdés i Blasco, Manuel (València, 8/mar/1942 - ) Pintor. Membre fundador de l'"Estampa Popular Valenciana" (1964-67), seguí una línia informalista i guanyà el premi Senyera (1964). L'any 1983 guanyà el Premio Nacional de Artes Plásticas. Amb Rafael Solbes formà l'Equip Crònica. Des de la mort de Solbes (1981) treballà sol, aprofundint el procés reflexiu entorn de la història de la pintura que iniciaren conjuntament. Aquest es concreta en variacions a partir d'obres emblemàtiques, agrupades en sèries, que s'estructuren a partir d'un fil conductor argumental o temàtic. Algunes d'elles són projectades tridimensionalment. 37 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valdevells, Roderic Veure> Seu d'Urgell, mestre de la. 38 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valdomar, Francesc (País Valencià ?, s XV) Arquitecte. Documentat entre el 1426 i el 1452. Possible deixeble de Guillem Sagrera. Estigué al servei d'Alfons IV i de Joan II. És autor a València de les obres d'ampliació de les naus de la seu (des del 1426 fins després del 1440) i de la capella dels Reis del convent de Sant Domènec (1437-52), on construí la complexa volta de nervadura sense nervis. 39 CATALUNYA - BIOGRAFIA
40 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valença de Tost (Catalunya, s XI - v 1100) Comtessa de Pallars Jussà. Filla del magnat Arnau de Tost, senyor d'Àger. El 1055 es casà amb el comte Ramon V de Pallars Jussà, que, veient obstruïda l'expansió natural del comtat vers el sud per les possessions urgelleses de la serra del Montsec i de la vall d'Àger, segurament cercava amb aquest matrimoni una solució a aquest problema. Segons alguns historiadors, Valença aportà en dot la conca de Tremp; per part seva, Ramon V li donà (1056) diversos castells. Figura sovint al costat del seu marit en documents de caràcter feudal de la segona meitat del s XI. 41 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI
42 CATALUNYA - PUBLICACIÓ València (Barcelona, set/1913 – set/1914) Revista mensual. Publicada com a portaveu de la Joventut Valenciana de la ciutat. N'aparegueren 11 números, amb capçalera d'Enric Pertegàs, retrats i dibuixos. Dirigida per Robert Blanquer, hi col·laboraren escriptors dels Països Catalans. 43 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
44 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA València, arquebisbat de (País Valencià) Demarcació de l'església catòlica, que té per capital la ciutat de València. Diòcesi fins el 1492, fou erigida en arquebisbat a partir d’aquesta data, amb la província eclesiàstica de València, que ha sofert diferents modificacions fins el 1957. La primitiva diòcesi era forçosament més reduïda que l’actual, puix que hi havia els bisbats de Xàtiva i de Dénia dins l’actual demarcació de València. Originàriament pertanyia a la província eclesiàstica de Cartagena, però a la fi del s VI passà a la de Toledo, a causa de l’ocupació de part de la Cartaginense pels bizantins. Després de la conquesta del futur Regne de València per Jaume I de Catalunya-Aragó (1238), fou nomenat un bisbe que no arribà a prendre'n possessió, segurament per les discussions entre Toledo i Tarragona sobre la jurisdicció que hi pretenien els dos metropolitans. El 1240 fou pronunciat l’afer a favor de Tarragona, i el 1241 hom fixà els límits de la nova diòcesi d’Almenara, a la Plana Baixa o Camp de Morvedre, fins a Biar (Alcoià) o més avall, fins on s’estengués la conquesta. El 1248 s’originà un plet amb els bisbes de Sogorb-Albarrasí sobre les parròquies del riu Millars, i es resolgué el 1277, restant per a València les 20 parròquies que formaren el modern arxiprestat de Vilafermosa. Així fou format el territori tradicional del bisbat de València, que, a desgrat d’intents de modificació del s XIX, no es canvià fins els anys 1954-57. En el límit amb Oriola el 1954 aquesta diòcesi cedí a València l’arxiprestat d’Aiora, i en compensació València cedí a la nova diòcesi d’Oriola-Alacant els arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’En Sarrià, excepte el de Benissa. Per la part de Sogorb l’arquebisbat de València li cedí el 1957 la parròquia de Gàtova, situada com un enclavament a l’alta conca del Millars, fins a Penyagolosa, i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb-Castelló de la Plana, aquesta adquirí l’antic arxiprestat valencià de Vilafermosa, i en canvi cedí a València els d’Alpont, Xelva i Ademús. Finalment, en el límit amb la de Conca, el 1957 València adquirí l’arxiprestat de Requena-Utiel, de pertinença tradicional a Conca. Així s’aconseguia, sense cap respecte a la tradició històrica, que s’acomplís el desig formulat ja en el primer concordat del 1851, però que no s’aplicà fins després del nou concordat del 1953 (aplicat amb les característiques impositives que caracteritzaven l’època), d’adaptar les divisions eclesiàstiques a les civils. L’arquebisbat actual de València coincideix amb la província civil del seu nom, excepte en la part meridional, que s’endinsa en la província d’Alacant, on conserva els arxiprestats de Dénia, Benissa, Alcoi i Cocentaina. Té una extensió de 13.060 km2 i és dividit en 71 arxiprestats i 659 parròquies, 174 de les quals a la capital o ciutat de València, 379 repartides en el sector de la província civil de València i 106 al sector de la província d’Alacant. El gen/1992 la seu quedà vacant per la mort en accident de carretera de Miquel Roca i Cabanellas. Després d’un període de transició durant el qual l’arxidiòcesi fou administrada pel bisbe auxiliar Rafael Sanus i Abad, el jul/1992 fou nomenat Vicente Agustín García Gasco, antic bisbe auxiliar de Madrid i secretari de la conferència episcopal espanyola. Aquesta arxidiòcesi impulsa la formació des de la Universitat Cardenal Herrera-CEU. L’any 1999 regulà els estatuts de la seva agència de notícies (AVAN), i treballa activament per la pastoral vocacional i familiar segons la moral religiosa més conservadora. El 2005 féu un decret instaurant el diaconat permanent. 45 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA València, Carles de (Cocentaina, Comtat, s XVI - País Valencià, s XVI) Frare jerònim. Fou deixeble de l'humanista Arias Montano a l'Escorial. Ocupà diversos càrrecs dins de l'orde, com el de prior del convent valencià de Sant Miquel dels Reis i el de visitador general, que tingué en dues ocasions. Escriví estudis bíblics i litúrgics en castellà i en llatí. 46 PAÍS VALENCIÀ - ART València, catedral de (València, Horta) Temple principal de l’arxidiòcesi de València, que té com a titular Santa Maria. La catedral anterior a la conquesta cristiana, la que existia des del s VI, en temps del primer bisbe conegut, Justinià (531-46), que el 546 celebrà un concili a València, es trobava prop de l’actual, a l’àmbit de l’antiga basílica i fòrum romans. Ho confirmà el 1906 la troballa d’una làpida fragmentada, amb deu hexàmetres llatins, que commemorava la reconstrucció d’un temple magnífic maltractat pels segles. Aparegué en aterrar-se una casa a la plaça de l’Almoina, davant la catedral actual. Molt abans (1770) s’havia descobert prop del mateix lloc una làpida funerària amb un crismó. Per bé que en ambdues inscripcions faltava el nom del bisbe, s’ha interpretat que la primera correspon al bisbe Justinià i la segona al seu successor Eutropi (v580-v610). E. Hübner recollí també una inscripció on es diu que Justinià havia construït temples de nova planta i reconstruït els antics. Bé que sembla que la successió episcopal continuà durant una bona part de l’època àrab, falten notícies referents a la catedral, que és probable que es convertís en mesquita musulmana. Això explicaria que quan el Cid conquerí València (1094) i afermà la conquesta amb la presa de Morvedre (1098) fes convertir la mesquita major de la ciutat en catedral, i la dediqués a Santa Maria. Recaiguda València sota el domini àrab (1102), tornaria a ésser mesquita, fins que el 1238 el rei Jaume I tornà a purificar-la i convertir-la en catedral. Dissortadament no se'n té cap descripció. El 1262 el bisbe Albalat féu aterrar el primitiu edifici i al mateix lloc en féu aixecar un de més gran, segurament d’estil romànic tardà amb influències mudèjars, com ho demostra l’absis amb la seva girola o la porta del Palau, d’una gran bellesa. Aquesta porta, semblant a la dels Fillols de la seu vella de Lleida, és més rica encara d’ornamentació que la lleidatana, i té capitells historiats i records mudèjars, i hom li donava el nom significatiu de porta de Lleida. No se sap si l’obra empresa per Albalat consistí en la reedificació de tota la catedral o només en féu la part essencial i indispensable per al culte sagrat; fa pensar en la segona solució el fet que al s XIV hom renovés totalment l’edificació, aprofitant només una petita part de la vella, amb la construcció del gran edifici gòtic actual, amb la porta dels Apòstols, obra del borgonyó Nicolau d’Autun, sota la qual tradicionalment es reuneix el tribunal de les Aigües. El bisbe Ramon Gastó (1322-48), que inicià l’obra, la féu construir només fins a les actuals capelles de Sant Francesc de Borja i de Sant Lluís Bisbe. El 1404 s’havia començat a edificar el cimbori gòtic, i entre el 1381 i el 1424 es construí la torre del Miquelet, octagonal, d’estil gòtic català, que té 51 m d’altitud, obra d’A. Julià. Al s XVIII hom li afegí l’espadanya barroca. S'acabà l’obra gòtica al s XV amb la construcció de l’última gran arcada, que incloïa en el seu recinte la parròquia de Sant Pere i l’antiga aula capitular, construïda entre el 1356 i el 1369. La canònica catedralícia, creada arran de la restauració, fou estructurada amb vint membres i dotze pabordies, a l’estil de les del Principat, pel bisbe Andreu d’Albalat (1252). El bisbe Ramon Gastó fundà (1343) una càtedra de teologia a l’aula capitular, segons que ho recorden els bancs de pedra, capaços per a quatre-cents alumnes, i la trona gòtica per al lector. També s’hi celebraven corts. I el 1740 s’hi establí una càtedra de teologia moral. Es guarda en l’antiga aula un retaule de notable ornamentació gòtica, obra d’Antoni Dalmau. La fornícula de tres arcs concèntrics, sostinguts per columnetes, era antigament l’entrada del cor, i actualment té el Sant Calze, que és objecte d’especial veneració. Al s XVIII s’emprengueren importants obres de renovació, que modificaren totalment la primitiva estructura de la catedral. L’antiga nau gòtica i fins el cimbori octagonal foren coberts per paraments, cornises i arquivoltes neoclàssiques, que en taparen completament l’antiga estructura. Aleshores (1703-13) fou construïda una nova porta -la principal-, dedicada a patrons i fills il·lustres de València. Treballaren en el primer cos l’escultor i autor del projecte, el germànic Conrad Rudolf (1703), Francesc Vergara el Vell (estàtues de Sant Tomás de Villanueva i Sant Pere Pasqual?) i Ignasi Vergara (àngels amb el nom de Maria), en el segon cos, Rudolf (Sant Vicent Màrtir), Stolf (Sant Llorenç) i Francesc Vergara (els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI), i en el tercer, Stolf, autor de les estàtues de Sant Vicent Ferrer i de Sant Lluís Bertran. L’església té tres naus, amb la del centre més enlairada. Fa 94 metres des de la porta principal fins al fons de la capella central de la girola i 55,65 de porta a porta del creuer. En la devastació del 1936 desaparegueren els orgues del cor i deixaren veure el mur antic. Les obres de restauració que hom féu les darreres dècades del s XX permeteren de descobrir de nou l’estil gòtic primerenc, auster i quasi cistercenc, que té la seva principal bellesa en les proporcions. Com a obres notables es poden remarcar el Baptisme de Jesús, de V. Macip (1535), sobre la pica de batejar, El comiat del duc de Gandia i El condemnat (1799), de Goya, a la capella de Sant Francesc de Borja, i la pintura de Sant Sebastià, de P. de Orrente, a la seva capella. A la girola hi ha un relleu del s XVI a la capella de la Resurrecció, de Gregori de Biguerny, i el Braç esquerre de Sant Vicent Màrtir sobre l’altar. Al davant hi ha l’estàtua de la Mare de Déu de la Cadira, de J. Castellnou (1465). La capella major fou transformada al s XVII de gòtica en una de nova, poligonal i xorigueresca, de força mèrit, que té al centre la Mare de Déu de Portaceli, obra d’Ignasi Vergara. Les portes del seu retaule tenen uns 75 metres quadrats de pintura a l’oli, executada pels pintors de la Manxa Hernando, F. de los Llanos i F. Yáñez de la Almedina (1507), deixebles de Leonardo da Vinci, que representen la vida de la Mare de Déu. La catedral de València té moltes altres obres d’art, que la converteixen en un veritable museu. Hi predicaren Vicent Ferrer, Tomás de Villanueva, Francesc de Borja i Juan de Ribera, i hi celebrà el seu casament Felip III de Castella. Té adjunts la Biblioteca del Capítol Metropolità, amb uns 2.300 volums, entre els quals 392 manuscrits dels s XII al XIX, 120 incunables i moltes obres notables, i el Museu del Capítol Metropolità, on hi ha una exposició permanent del tresor catedralici i de quadres de valor. Hi ressalta la custòdia i carrossa del Corpus Christi, que té més de 600 kg d’argent, construïda entre el 1942 i el 1955 per diferents artistes valencians. 47 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA
48 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA València, governació de (País Valencià, s XIII - 1707) Antiga demarcació administrativa. Comprenia tot el Regne de València en els seus límits del s. XIII, o sigui fins al port de Biar. Se subdividí en tres demarcacions: València, Castelló de la Plana (o dellà Uixó) i Xàtiva (o dellà Xúquer). Aquesta organització perdurà fins a la Nova Planta (1707). En 1565-72 la governació estricta de València tenia 128.290 habitants, 37.071 dels quals eren moriscs. 49 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA València, governació de (País Valencià, 1707 - 1833) Antiga demarcació administrativa creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de València. Comprenia l'Horta (excepte Picassent, Alcàsser, Silla i Beniparrell, que eren de la governació d'Alzira), el Camp de Túria, els Serrans, amb Sinarques, i el Racó i part de la Foia de Bunyol (Xiva, Xest, Bunyol, Godelleta i Setaigües) i de l'Alt Palància (Sogorb, Altura, Xèrica, Navaixes, les Alcubles, Sacanyet, Begís i Teresa de Begís); fou suprimida definitivament el 1833, amb motiu de la divisió provincial. 50 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
51 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA València, Jaume de (País Valencià, s XV – s XVI) Pintor. Poc identificat fins ara. El seu apel·latiu fa creure que era valencià. Tingué bon prestigi a Venècia, on residia. Té obres documentades fins al 1509. 52 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valencià, Lluís de (Barcelona ?, s XVII - Catalunya, d 1706) Jurista i cavaller. Catedràtic a la Universitat de Barcelona i assessor jurídic del Braç Militar. Fou capità de la Coronela de Barcelona, i lluità contra la invasió francesa del 1697. Més tard es mostrà favorable a la causa austriacista, i assistí a les corts presidides pel rei-arxiduc Carles III (1705-06). De les seves moltes obres jurídiques i sobre institucions i càrrecs públics catalans cal destacar Summari discurs aont se prova ésser inexigible i nociva... la contribució del batalló... (1651), Alegato de las procuras por el Principado de Cataluña; Ilustración a la Constitución VII, titulo "De la elección, número y examen de los doctores de la Real Audiencia" (1674) i Tratado sobre la práctica del Regente de la Vegueria de Barcelona. 53 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA València, Martí de (València, s XV – Mèxic, 1534) Frare franciscà. Fou un dels primers missioners de l'orde que arribaren a Mèxic el 1524. Portà en aquell país els primers brots d'olivera. El mateix any d'arribada presidí el primer sínode eclesiàstic celebrat a Amèrica. Desenvolupà una gran activitat evangelitzadora. És autor d'alguns escrits de caràcter històric i teològic. 54 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valencià, mas (Piera, Anoia) Masia i antiga quadra, al sud del terme, prop de Can Creixell. 55 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA València, Matias de (València, s XVIII) Pintor i frare caputxí. Conreà la pintura religiosa. Deixà algunes teles seves al convent del seu orde a Granada. 56 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA
57 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA València, Pere de (València, 1902 - ) Pintor. Hi ha mostres de la seva producció al Museu de València. Els seus èxits han estat remarcables. 58 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA València, província de (País Valencià) Demarcació administrativa: 10.763 km2, 2.578.719 hab (2009). La més extensa i poblada del País Valencià. La capital és València. És formada per una plana litoral i un rerepaís muntanyós. La primera, que amb la plana de Castelló forma la depressió litoral valenciana, la més àmplia del llevant peninsular, és constituïda per al·luvions dels rius Túria, Xúquer, d'Alcoi i Palància, els quals la travessen i la reguen convertint-la en una àrea agrícola d'una gran riquesa. Cap al sud, la plana s’estreteix i acaba a l'horta de Gandia. La zona muntanyosa és de característiques molt semblants a les de la resta del país. Tampoc el clima no hi ofereix variants gaire acusades respecte de les regions del nord del País. A la capital, València, situada a la costa, les temperatures mitjanes del mes més fred (gener) i del més càlid (agost) són de 10,3 ºC i 24,5 ºC, respectivament, la qual cosa representa una oscil·lació tèrmica moderada. Malgrat tot, les màximes i les mínimes absolutes registrades han assolit xifres extremes com ara 41,7 ºC i -7 ºC; les precipitacions són escasses (419 mm anuals), amb un màxim a la tardor i un mínim acusat a l'estiu. La xarxa hidrogràfica, típicament mediterrània, se centra en uns eixos fluvials paral·lels; l'únic riu cabalós és el Xúquer, amb els seus afluents el Cabriol i el Magre per l'esquerra. Al nord, el Túria, després de discorrer pel Racó d'Ademús i altres comarques accidentades, travessa l'Horta de València, els camps de la qual rega mitjançant un tradicional sistema de sèquies. La vegetació, a l'igual que el clima, és típicament mediterrània, amb diverses variacions altitudinals. Al Racó d'Ademús i en els punts més alts de l'orografia valenciana, predominen les savines i els pins blancs. A les muntanyes mitjanes i a la Plana d'Utiel, la pinassa ha desplaçat l'alzina carrasca. A les terres baixes dominen la màquia i la garriga aromàtica, amb plantes halòfiles als marjals. La població provincial ha experimentat un notable creixement durant el s XX. La immigració ha exercit un paper de signe vacil·lant en aquest creixement; entre el 1946 i el 1960 el saldo migratori fou negatiu, però ja en el trienni 1964-66 el nombre d'immigrants va ésser superior en uns 50.000 indivídus respecte al d'emigrants, nombre, però, que disminuí en decennis posteriors. Els primers immigrants procedien sobretot de la resta del País Valencià, Catalunya, la Manxa, Andalusia i Madrid. Predomina la població concentrada, que en general s'agrupa a les terres regades, en grans nuclis, entre els quals sobresurten, a més de la ciutat de València, Sagunt, Torrent i Gandia, amb més de 50.000 h, i Paterna, Alzira, Mislata, Ontinyent i Burjassot, que tenen entre 30.000 i 50.000 h. És la tercera província d'Espanya pel seu valor de producció. L'economia tradicionalment agrícola, es basa en l'actualitat en el sector secundari, que s'hi troba molt diversificat: indústria de la construcció naval, mecànica, del paper i arts gràfiques, de la ceràmica, del vidre, alimentàries i tèxtils. Pel nombre de treballadors, la construcció és la primera indústria de la província, seguida per la de transformats metàl·lics, construccions navals, mecàniques, automobilístiques, d'electrònica i informàtica, de la fusta, de la confecció i química. Malgrat això, és la província més important pel valor de la seva producció agrícola: del total de la superfície conreada, la major part es dedica a cítrics, seguits de la vinya (raïm de taula), fruiters, hortalisses, oliveres, ametllers i cereals. Pel volum de producció, ocupen un lloc destacat les taronges, el raïm i les cebes. És també la primera província productora de garrofes, i la segona d'arròs, albercocs i prunes, la tercera de cols i la cinquena de tomàquets. La ramaderia subministra una notable producció de carn; d'aus, de porcí, boví i, en menor grau, d'ovins i conills. Dins el sector terciari tenen una rellevància especial el comerç, els transports, els serveis educatius i sanitaris, l'administració política, l'hostaleria, el turisme i les finances. Hi ha tres ports importants (Sagunt, València i Gandia) i un aeroport (Manises). La província comprèn un total de 264 municipis agrupats en 18 partits judicials. 59 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA València, província eclesiàstica de (País Valencià) Demarcació territorial eclesiàstica, creada el 1492, quan Innocenci VIII concedí, a precs de Roderic de Borja, bisbe de València i vicecanceller de la cúria romana, l’elevació de l’Església valentina a la dignitat metropolitana. Aquesta fou confirmada el mateix any pel mateix Roderic de Borja, ja elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. A la nova província eclesiàstica foren assignades, com a sufragànies, les diòcesis de Cartagena i Mallorca. La primera abraçava aleshores el Regne de Múrcia, i limitava al nord amb la diòcesi de València, cosa que suposava que la seva extensió arribava fins al port de Biar i comprenia una àmplia zona del regne de València. La jurisdicció de Mallorca abraçava totes les Illes Balears. Ambdós bisbats eren exempts de tota jurisdicció metropolitana, per tal com eren subjectes directament a la seu apostòlica, i eren governats, des del 1482 i el 1489 respectivament, pel mateix Roderic de Borja en administració o comenda. En realitat, la província eclesiàstica Valentina recentment creada era constituïda íntegrament per les prebendes eclesiàstiques de què fruïa el cardenal Roderic de Borja i sense disminuir absolutament els territoris jurisdiccionals de les diòcesis metropolitanes veïnes. Les variacions geogràfiques que l’han afectat des de la seva creació fins ara han estat múltiples. El 1510 Juli II decretà la divisió entre Cartagena i Oriola, tot i que continuaren governades per un mateix bisbe, però aquesta divisió fou revocada pocs anys després per Lleó X (1517) i per Climent VII (1525-30). La separació definitiva fou deguda a la iniciativa de Felip II de Castella; Pius IV erigí el bisbat d’Oriola el 1564 com a sufragani de València. Cartagena, pel fet d’ésser del Regne de Castella, deixà de pertànyer a València i es reintegrà a Toledo, de la qual havia estat separada per Calixt III. De fet s’aconseguí que la província eclesiàstica Valentina coincidís pel sud amb les fronteres polítiques del regne: hom assignà al territori de la diòcesi d’Oriola el de la seva governació civil (governació d’Oriola), i li foren afegits Cabdet i Aiora. La diòcesi de Sogorb, que havia estat durant molt de temps unida a la d’Albarrasí, fou desmembrada d’aquesta darrera el 1577 pel papa Gregori XIII i unida a la de València, mentre que la d’Albarrasí romania subjecta a la de Saragossa. La restauració de les antigues diòcesis insulars d’Eivissa i Menorca el 1782 i el 1795, respectivament, no alterà gens la circumscripció de la província eclesiàstica de València: foren desmembrades de la diòcesi de Mallorca, però restaren subjectes al metropolità valentí. La divisió en províncies civils l’any 1833 repercutí a la llarga en les circumscripcions diocesanes. El concordat del 1851 establia que la diòcesi d’Eivissa restaria unida a la de Mallorca; la seu episcopal d’Oriola havia de passar a Alacant, i la de Sogorb a Castelló de la Plana. Pel fet de restar aquestes dues darreres diòcesis com a sufragànies de la de València, amb elles incorporarien a llur província eclesiàstica els territoris que ambdues adquirissin de les respectives províncies civils. En no res restaren els diferents intents del començament del s XX encaminats a reduir el nombre de diòcesis hispàniques, i en no res també el conveni del 1908 que projectava el traçat d’una nova divisió i circumscripció diocesanes. La diòcesi d’Albacete, creada el 1949, en agregar-se com a sufragània a la província eclesiàstica Valentina, augmentà les seves dimensions en uns 9.000 km2, 8.000 dels quals havien pertangut fins aleshores al bisbat de Cartagena, sufragània de Granada des del 1851, i els restants 1.000 km2 comprenien la parròquia de Cabdet i el seu terme (que es prenia d’Oriola) i l’arxiprestat de La Roda, que, al seu torn, era desmembrat de Conca, sufragània de Toledo. El sobrant de la província d’Albacete, amb una extensió de 5.000 km2 (pertanyents als arxiprestats d’Alcaraz i Elche de la Sierra), continuà en la diòcesis de Toledo fins el 1966, que fou adjudicat a la mitra d’Albacete. Així fou aconseguida una homologació entre els límits diocesans i civils. Una part dels acords del 1851 no es realitzà. La coincidència dels límits diocesans amb els de les províncies civils fou reconeguda com a necessària per l’article novè del concordat del 1953. L’aplicació d’aquest produí un reajustament de límits en les diòcesis de la província valentina, que ocasionà una gran ampliació del territori a costa de les metropolitanes de Tarragona i de Toledo, i en menor proporció de Saragossa i Granada. En lloc del simple trasllat de les seus episcopals a capitals de província civil, s’ha acumulat al títol primitiu el nom d’aquesta capital; alhora que era respectada la catedral en l’antiga seu episcopal, s’erigia una segona catedral diocesana en la capital civil i es donava llibertat d’opció al bisbe per a residir en una d’ambdues ciutats. Així, a partir del darrer reajustament de límits fet entre el 1949 i el 1960, la província eclesiàstica de València comprèn les següents diòcesis: la de Sogorb - Castelló de la Plana, que abraça l’àrea de la província civil castellonenca situada al sud d’una línia al nord de Vilafranca del Maestrat, Albocàsser i Torreblanca; la de València, que comprèn tota la província civil homònima i els arxiprestats d’Alcoi, Cocentaina, Pego, Dénia i Benissa, de la província civil d’Alacant; la d’Oriola-Alacant, que s’estén a la resta d’aquesta darrera província civil; la d’Albacete, que coincideix amb la seva demarcació civil; i, finalment, les tres diòcesis insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa. 60 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
61 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA València, Regne de (País Valencià) Nom històric del País Valencià. Originat en la fundació del regne cristià de València per Jaume I el 1240 i que ha persistit com a denominació simplement geogràfica fins als nostres dies al costat de la simplificada de València; aquesta, aplicada a la vegada a la ciutat i al país, esdevingué encara més equívoca des de la creació, al s XIX, de la província de València, cosa que originà, a partir de concepcions unitàries i centralistes, les designacions despersonalitzades de Regió Valenciana (com a conjunt de les tres províncies en què fou dividit l'antic regne) i de Levante (que incloïa no solament les tres províncies esmentades, sinó sovint també les de Múrcia i Albacete, igualment mancades d'una designació comuna diferenciada, o només la de Múrcia). Després del 1960, i especialment del 1970, ha anat generalitzant-se el nom de País Valencià, esmentat esporàdicament des del s XVIII, utilitzat amb intencionalitat política pels valencianistes durant la Segona República i popularitzat a partir de l'opuscle de Joan Fuster Qüestió de noms (1962). A les comarques veïnes del sud del Principat, el Regne és, per antonomàsia, el País Valencià. 62 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA València, taifa de (País Valencià, s XI) Regne de taifa, centrat en la ciutat de València, constituït a conseqüència de l'esfondrament del califat de Còrdova. Bé que aquest es mantingué, teòricament almenys, fins al 1031, a l'antiga cora de València s'entronitzaren dos lliberts del clan amiri (Mubärak i Mudaffar) el 1010. A la mort accidental del segon, Mubärak fou desposseït pel poble i substituït (1017) per Labïb de Tortosa, que, al seu torn, hagué de cedir el poder a un nét d'Almansor (1021), Abd al-Aziz ibn Abi 'Amir al-Mansur. Aquest s'annexà Múrcia i Almeria (1038) i el seu govern suposà prosperitat. A la mort del seu fill Abd al-Malik, un nét, Utmän, hi regnà nou mesos, fins que fou desposseït (1065) pel seu sogre Yahyä ibn 101 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA València, Universitat de Veure> Universitat de València. 103 PAÍS VALENCIÀ - ESPORT València Basket Club (València, 1986 - ) 63 PAÍS VALENCIÀ - ESPORT València Club de Futbol (València, 1919 - ) Entitat esportiva. August Milego i Díaz en fou el primer president i el d'Algirós el primer camp de joc fins que, el 1923, fou inaugurat el de Mestalla, batejat oficialment amb el nom d'un dels seus presidents, Lluís Casanova. Des del 1928 el València C.F. ha integrat sempre el grup d'equips capdavanters del futbol espanyol; aquest mateix any arribà a les semifinals del campionat d'Espanya, competició que, posteriorment, fou coneguda com a copa. Al final de la temporada 1930-31, assolí l'ascens definitiu a la primera divisió, en la qual s'ha mantingut des de llavors, a excepció de la temporada 1986-87, en què jugà a segona divisió. Sota la presidència de Lluís Casanova assolí la seva millor època esportiva. Ha guanyat quatre lligues (1942, 1944, 1947 i 1971), set copes del rei o copes d'Espanya, dues copes de Fires, una Recopa (1980) i una Supercopa Europea (1981). 64 PAÍS VALENCIÀ - PUBLICACIÓ
65 CATALUNYA - GEOGRAFIA València d'Àneu (Alt Àneu, Pallars Sobirà) Poble (1.085 m alt) i capital del municipi, situat a la vall d'Àneu, a les ribes del riu de la Bonaigua, al vessant llevantí del port de la Bonaigua. 66 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valencià Franquesa i Ragàs, Antoni de (Barcelona, s XVII – 11/set/1714) Cavaller. Germà de Tomàs. El 1700, arran de l'agonia de Carles II i del lliurament de poders totals al cardenal Portocarrero, fou un dels representants del Consell de Cent per a la comissió que deliberà sobre la validesa d'aquells poders. En 1709-10 era Conseller en Cap de Barcelona, en plena guerra de Successió. Assistí pel Braç Militar a la Junta de Braços de 1713, on es decidí la resistència contra Felip V, on fou partidari de la submissió. Sembla que de moment s'absentà de Barcelona i que fou demanada la confiscació dels seus béns. En tot cas, i mogut potser per l'exemple del seu germà, reaparegué més tard a la capital assetjada. L'11/set/1714 s'incorporà al contraatac que fou llançat per la part de Sant Pere i el Portal Nou, secundant la iniciativa d'alguns antics Consellers en Cap d'acompanyar a Rafael Casanova. Morí en la lluita. 67 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valencià Franquesa i Ragàs, Tomàs de (Barcelona, s XVII – s XVIII) Cavaller. Germà d'Antoni. Fou capità de la Coronela de Barcelona durant l'infructuós setge establert per Felip V el 1706. Fou visitador de la Generalitat, càrrec que el convertia en jutge de les apel·lacions formulades pels funcionaris de la institució. El 1713 participà a les deliberacions del Braç Militar a la Junta de Braços. Tot i no estar a favor de la resistència (com el seu germà), acceptà la decisió final, i figurà immediatament com a capità de la Coronela, al front de la companyia d'Hortolans del Portal Nou. Pel nov/1713 figurava entre els aristòcrates que ingressaven al Consell de Cent. L'1/ago/1714 resultà malferit per una granada enemiga quan es trobava de servei en la defensa de la ciutat. 68 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
69 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA València Nova (València, 1904 - 1907) Entitat cívica. Creada amb l'escissió de diversos membres de Lo Rat Penat, que tractaven de reprendre la línia valencianista iniciada per Constantí Llombart. Formada per petits-burgesos, menestrals i estudiants, la seva concepció dels problemes valencians estava dividida per trets generacionals i polítics entre el regionalisme i un sector gairebé nacionalista. En foren presidents Miquel Duran i Tortajada i Faustí Barberà. Organitzà la Primera Assemblea Regionalista Valenciana (1907), a la qual assistiren delegats del Principat i que elaborà conclusions sobre política, economia, filologia i dret. El 1907 modificà el seu nom pel de Centre Regionalista Valencià, amb el designi d'intervenir en la política del País Valencià. El Centre, però, no tingué gaire transcendència. 70 PAÍS VALENCIÀ - PUBLICACIÓ València Nova (València, 7/mai/1906 - 19/des/1907) Butlletí quinzenal de l'entitat homònima. Publicà 40 números. N'era director Eduard Boix i hi col·laboraren diversos escriptors de l'època. Tenia caràcter polític i literari. Les capçaleres eren d'Enric Pertegàs i de Sousa. El succeí "Renaiximent" (gen/ - mar/1908), publicació del Centre Regionalista. 71 PAÍS VALENCIÀ - PUBLICACIÓ Valencia-Fruits (València, 15/jun/1962 - ) Setmanari en castellà. Tracta de l'agricultura del País Valencià, amb un especial interès pels problemes de l'exportació i per la situació dels mercats exteriors, sobretot de l'Europa occidental. Editat per Sucro SA, n'és propietari Josep Ferrer i Camarena, que l'ha dirigit, amb Martí Domínguez i Barberà. Entre l'1/mai i el 21/des/1966 aparegué com a suplement dominical del diari "Al Día", publicat per la mateixa empresa, que també edità l'"Anuario Hortofrutícola Español". 72 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA
73 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valenciana, la (Gelida, Alt Penedès) Caseria, al sud-oest del poble. 74 PAÍS VALENCIÀ - PUBLICACIÓ Valenciano, El (València, 7/abr/1851 - 29/set/1868) Diari. Fou fundat per Jacob Gallegos i Fajardo, que el dirigí fins al 1855, i, després, des del 1861. En aquest bienni fou editat, successivament, per Carles Verdejo i Vicent Maria Gamir. Imprès per Josep Mateu i Garín, tingué, des de l'any 1852, impremta pròpia (continuació de la de Benet Montfort), que el 1868 passà al diari "Los Dos Reinos" (segona època). Tractà de competir amb el "Diario Mercantil de Valencia", amb un periodisme de caràcter més popular i dues edicions, una de les quals de petit format i baix preu. Ideològicament, era conservador. Curà la part literària Francesc Danvila i Collado. 75 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valençona (València, s XIII – Eivissa ?, s XIV) Dama. Era muller del cronista Ramon Muntaner. Els seus pares posseïen l'alqueria de Xilvella, prop de València. Conegué al qui havia d'ésser el seu marit el 1298 o 1299, durant un viatge de Muntaner per veure els seus familiars, establerts aleshores a València. Emparaulat el compromís de matrimoni, Valençona esperà Ramon durant dotze o tretze anys, durant els quals ell serví a Sicília, a la Companyia d'Orient i a l'illa de Gerba, en un seguit d'aventures extraordinàries que no li permetien de tornar. Finalment es casaren a València (1311). Valençona visqué amb el seu marit a Gerba fins al 1313, any en que fou treta de l'illa per temor d'un atac angeví. Aleshores ja havia tingut dos fills i esperava una filla que havia de néixer a València. El seu marit no se'ls reuní fins al 1316, quan posà punt final a la seva existència aventurera. El 1322 acompanyà Muntaner a Mallorca i a Eivissa. En aquesta segona illa restaria vídua el 1336. Vivia encara el 1350. 76 ILLES BALEARS - CULTURA
77 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí (Barcelona, s XIX - ) Família d'orfebres, iniciada pel fundador de la casa Calixt Valentí. 102 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí (Barcelona, s XIX - ) Família d'orfebres. De remot origen comú amb la família homònima, també d'orfebres. Fou el seu primer membre Manuel Valentí i Forteza. Llurs joies tingueren l'estima de nombrosos clients del Principat i de fora, mercès a dissenys molt personals que anaren canviant de forma segons els gusts de l'època, des del modernisme fins a les formes més esquemàtiques a partir dels anys 1930. 78 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí, Andreu Avel·lí (Catalunya, s XIX – Barcelona, 1899) Compositor. Estudià al conservatori de París. Autor de l'òpera Embrasssons-nous, estrenada a París, i d'obres escèniques, com El colegial i Don Serapio de Bobadilla. Escriví obres per a veus a cappella i publicà un mètode de solfeig. 79 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí, Calixt (Barcelona, 1844 – 1907) Orfebre. Fundador de la casa d'orfebreria (1864). Fou succeït pel seu fill Agustí Valentí i Colom. 80 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA
81 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Valentí, Josep Ignasi (Palma de Mallorca, s XIX – 1924) Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres. És autor de nombroses obres, especialment sobre història religiosa: Ensayo para una biblioteca de escritores agustinos españoles, El padre Juan de Mariano (1887, 1897), Fray Luis de Granada (1889), La mujer en la historia (1896), Los benedictinos de San Mauro, noticia histórico-literaria (1899), El doctor don José Miralles y Shert (1916), Dues crisis en la vida de Ramon Llull (1934), entre moltes altres. 82 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA Valentí, Lluís Joan (País Valencià, s XVI) Escriptor. És autor, juntament amb Martí Pineda i Jaume Siurana, d'un Procés o disputa de viudes i donzelles, en el qual és debatut quines són més aptes per al matrimoni. 83 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí, Nicolau (Barcelona ?, s XVIII – Madrid, s XIX) Compositor. Conegut amb el nom d'Aulita. Compongué la música per a l'intermedi L'ortolanella astuta, estrenat l'any 1758 en el Teatro Real del Buen Retiro de Madrid. 84 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA
85 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Camp, Santiago (Barcelona, 1875 – 1934) Polític i sociòleg. Fill d'Ignasi Valentí i Vivó. Com a membre destacat del Partit Republicà Radical fou detingut arran de la Setmana Tràgica, després fou regidor de l'ajuntament de Barcelona i diputat provincial (1911). El 1915, però, participà en la fundació del Bloc Republicà Autonomista, dins el qual s'integrà, el 1917, en el Partit Republicà Català. Col·laborà en diverses revistes i diaris i dirigí les col·leccions "Biblioteca Sociológica Internacional", "Biblioteca de Novelistas del siglo XX" i "Biblioteca Moderna de Ciencias Sociales". Els últims anys de la seva vida presidí l'Ateneu Socialista de Barcelona. Entre les seves obres cal esmentar Pedro Kropotkin. Su ejecutoria en el pensamiento criminal y las disciplinas afines (1908), La democracia social alemana y su organización (1911) i Vicisitudes y anhelos del pueblo español (1911). 86 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Clua, Agustí (Barcelona, 1910 - ) Orfebre. Fill d'Agustí Valentí i Colom i germà de Ferran. Continuà la gran custòdia d'argent, començada pel seu pare i coneguda amb el nom de Custòdia Valentí, la peça té estructura turriforme i és d'estil neogòtic i té, després de quaranta-cinc anys de treballar-hi, set-centes cinquanta peces i cent vuitanta-dues escultures. 87 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Clua, Ferran (Barcelona, 1913 - ) Joier i orfebre. Fill d'Agustí Valentí i Colom, i germà d'Agustí. Seguí l'especialitat de la família. Constituí taller propi el 1950. 88 CATALUNYA - BIOGRAFIA
89 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Fiol, Eduard (Pals, Baix Empordà, 1910 – Barcelona, 1971) Humanista i historiador de la literatura. Es llicencià en llengües clàssiques, guanyà la càtedra de llatí en un institut de segon ensenyament i fou professor d'aquesta assignatura a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-71) i a l'Institut Escola. Traduí Ciceró per a la Fundació Bernat Metge. S'especialitzà en estudis sobre Maragall, Riba, el classicisme i el modernisme a Catalunya. Se li publicaren, pòstumament, dos llibres importants: Els clàssics i la literatura catalana moderna (1972) i El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos (1973). 90 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Valentí i Forteza, Manuel (Illes Balears, 1804 - Barcelona, s XIX) Orfebre. Primer membre d'aquesta família. S'establí a Barcelona cap al 1825. Fou pare de Josep Valentí i Pomar. 91 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Gallard, Joan (Barcelona, 1886 – 1957) Joier. Fill de Josep Valentí i Pomar. Joier típicament modernista. Vers el 1916 s'instal·là al passeig de Gràcia en un establiment que decoraren Marià Andreu i Jaume Martrús. Fou el primer que s'atreví a aquesta nova localització, que seguiren després la majoria de joiers barcelonins. Celebrà una exposició al Faianç Català el 1926, en la qual obtingué un èxit insospitat. Realitzà peces importants per encàrrec de la casa reial d'Espanya. Durant molts anys ajudà el seu germà Manuel. El seu fill i successor fou Jaume Valentí i Operé. 92 CATALUNYA - BIOGRAFIA
93 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Jover, Josep Antoni (Barcelona, 1763 – s XIX) Polític i advocat. Fou assessor de la Intendència i del Tribunal de Comptes des del 1808. Mantingué el seu lloc durant l'ocupació francesa, amb la qual cooperà obertament. Ocupà llavors nous càrrecs, com el de president del Tribunal de Primera Instància de Barcelona. Formà part de la comissió traductora del nou codi francès. En anar-se'n els napoleònics fou perseguit, però obtingué l'indult adduint que la seva col·laboració amb els francesos no havia pretès sinó moderar els rigors de l'ocupació. Des d'aleshores es retirà de la política, tot fent professió d'idees liberals. 94 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Operé, Jaume (Barcelona, 1920 - ) Joier. Fill i successor de Joan Valentí i Gallard. 95 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Petit, Helena (Barcelona, 1940 – 1990) Novel·lista. Filla de l'humanista Eduard Valentí i Fiol. Estudià romàniques a la Universitat de Barcelona i es doctorà, a Cambridge, amb una tesi sobre els germans Machado. Des del 1962 fins al 1974 visqué a Anglaterra i exercí la docència a les universitats de Durham i Cambridge. La seva obra narrativa, de caient poc convencional, aplega fins ara tres obres. Fa també de traductora, al català i al castellà, i ha traduït les figures femenines més representatives de la literatura contemporània: Doris Lessing, Virgínia Woolf, Katherine Mansfield, etc. 96 CATALUNYA - BIOGRAFIA Valentí i Pomar, Josep (Barcelona, 1854 - s XIX) Orfebre. Fill de Manuel Valentí i Forteza, del qual continuà el negoci familiar. Fills seus foren Manuel i Joan Valentí i Gallard. 97 CATALUNYA - BIOGRAFIA
98 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA Valentí i Zaforteza, Rafael (Palma de Mallorca, 1701 – 1773) Escriptor. Destacà com a teòleg i poeta. Escriví en llatí i en castellà. 99 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valentina, torre (Calonge de les Gabarres, Baix Empordà) Veure> Torre Valentina. 100 CATALUNYA - GEOGRAFIA Valentins, els (Ulldecona, Montsià) Caseria, a l'oest de la vila.
Anar a: [ Va ] [ Valc ] [ Vale ] [ Valencia, P ] [ Valenciana ] [ Valenti i C ] |
|
© 2006-2016 / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons
|
Vacarisses
Vajol, la (
València