A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Inici ] Entrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ Bloc ]              Contactar amb Dadescat

Anar a:    Va ]    [ Valc ]    [ Vale ]    [ Valencia, P ]    [ Valenciana ]    [ Valenti i C ]

Les accions no esdevingudes provoquen sovint una catastròfica manca de conseqüències. (Stanislav Jerzy Lec)

1 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vaca, coma de  (Ripollès Vall de la comarca, a la capçalera de la conca del Freser, que devalla del pic de la Fossa del Gegant i del pic de Vaca (2.833 m alt), al límit amb la vall conflentana de Carançà. És limitada, a l'oest, per la serra de Torreneules, i a l'est, per la serra de Vaca (que s'uneix al coll de Tirapits, a la línia de crestes que separa el Ripollès del Conflent). És drenada pel torrent de la coma de Vaca (on hi ha el refugi Manelic, de la Federació Catalana de Muntanyisme) que s'uneix al Freser.

2 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA

Vaca, morro de sa  (Escorca, Mallorca Septentrional)  Cap de la costa, que forma un promontori de 200 m alt, a llevant de la badia de sa Calobra.

3 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Vaca, rambla de la  (Safor)  Nom de la capçalera del riu de Xeraco, a la comarca.

4 CATALUNYA - LITERATURA

Inici páginavaca cega, La  (Catalunya, 1895)  Poema de Joan Maragall, publicat a Poesies. És un dels més coneguts i populars. Amb una gran contenció descritiva explica els moviments d'una vaca, cega d'un cop de roc d'un vailer de can Covilar de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès). Gairebé la personifica, i li dóna un aire de noble tragèdia i de fatalitat, bastit en un clima d'elements morals i lírics. Ha estat repetidament traduïda al castellà, primer per Unamuno.

5 FRANJA PONENT - GEOGRAFIA

Vacamorta  (la Pobla de Roda, Ribagorça Poble (921 m alt), des del 1966 agregat al municipi aragonès de Foradada de Toscar, situat en un petit contrafort septentrional de la serra de Galirons, al vessant de l'esquerra de la vall de la riera de Vacamorta, afluent, per l'esquerra, de l'Éssera, que neix a la serra del Jordal, prop de Merli, i s'uneix al seu col·lector a Murillo de Liena. L'església parroquial és dedicada a la Mare de Déu de Gràcia. Prop de l'Éssera, límit occidental del seu antic terme, vora la carretera de Graus a Benasc, hi ha l'antic hostal de les Mosqueres de Vacamorta. Pertany al sector de l'antic municipi de Merli lingüísticament aragonès.

6 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Vacanera, serra de  (Bausén, Vall d'Aran)  Sector de la serralada que separa la Vall d'Aran de Comenge, entre el coll de Vacanera (1.976 m alt) -on hi ha l'estanyó de Vacanera- i el pic de Vacanera (2.193 m alt).

7 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vacarisas i Bofill, Pere  (Terrassa, Vallès Occidental, s XIX)  Científic. Es llicencià en ciències exactes i cursà la carrera de piano. Esdevingué un concertista de renom i alhora fou professor de teoria a l'Escola d'Arts i Oficis de Terrassa. El 1890 publicà, juntament amb Francesc Xavier Lluch, un Tratado teórico-práctico deInici página tejidos.

8 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca del Vallès OccidentalVacarisses  (Vallès Occidental Municipi: 40,54 km2, 382 m alt, 6.218 hab (2014). Situat a l'extrem occidental de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat i el Bages; accidentat per la serra de l'Obac. Gran part del territori està format per boscos on predominen els pins i les alzines. Escassa agricultura de secà (cereals, oliveres i vinya). Aviram. Important indústria (empreses tèxtils, pedreres i de la construcció). És força important la funció de lloc de segona residència. Població en ascens (nombroses urbanitzacions). Església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu; la casa de la vila, la biblioteca i l'arxiu municipal estan ubicats al castell-palau de Vacarisses, el qual fou reformat al s XVIII. Prop del poble s'aixeca la Torrota, torre circular documentada des del s XI. Al terme hi ha nombroses masies, algunes de les quals abandonades. Pertany a l'àrea comercial de Manresa. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades - Digital - Institut - Associació Esportiva

9 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Vada i Chesa, Jaume  (Barcelona, 1764 - Mataró, Maresme, 1821)  Eclesiàstic i poeta. Religiós escolapi, ensenyà a Balaguer, Mataró, Solsona i, finalment, a Barcelona. Pertanyia a l'Acadèmia de Bones Lletres des del 1804. El 1806 hi llegí un Discurs en elogi dels catalans en l'agricultura, el comerç i les arts. Versificà en castellà i en català.

10 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vadell, Damià  (Illes Balears, s XVIII – s XIX)  Escultor. Dues estàtues seves, que representaven genis, havien estat al Born de Palma. Té dos caps conservats a la Llotja de Barcelona.

11 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Vadell, Guillem  (Illes Balears, s XV)  Escriptor. És autor del tractat Summa vitulina, segons Maians, i de diverses poesies. Era membre de l'Acadèmia de la Gaia Ciència de Tolosa.

12 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaVadell i Besturs, Fèlix  (Barcelona, s XVII – s XVIII)  Cavaller. Des del 1706 pertanyia a la Junta del Port Franc. Com a membre del Braç Militar prengué part a la Junta de Braços de 1713, en què fou decidida la resistència contra Felip V. També pertanyia al Consell de Cent, on restà després de les eleccions municipals del mateix any. Fou membre del govern provisional català. El 20/jul/1714 era elegit membre de la junta civil assessora del mariscal Villarroel, cap militar de la defensa. Després de la capitulació els seus béns foren confiscats pels borbònics.

13 CATALUNYA - MUNICIPI

Situació de la comarca de l'Alt EmpordàVajol, la  (Alt Empordà)  Municipi: 4,66 km2, 546 m alt, 86 hab (2014), (ort trad: la Bajol). Situat al nord de la comarca, al límit amb el Vallespir, al peu del Pirineu, als vessants meridionals del coll de Lli i accidentat per la serra de l'Albera, presideix una petita vall. El terme, de poca extensió, és molt accidentat i cobert en bona part de boscs de alzines sureres, de castanyers i de faigs i també de pasturatge. Agricultura amb conreus de secà (cereals i patates). La ramaderia bovina complementa d'economia. Estiueig. Havia estat tradicional pas de contrabandistes. El poble es troba en un replà, dominat per l'església parroquial de Sant Martí, de base romànica, que depèn de la d'Agullana. Formà part del comtat de Besalú. Àrea comercial de Figueres. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades - Informació

14 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Val, Lluís de  (València, 1867 – 1930)  Novel·lista. Assolí gran popularitat com a novel·lista de fulletó. De la seva obra cal esmentar El llanto de los pobres (1892), Sor Celeste o los mártires del corazón (1895), Las cadenas del pan o La hija del obrero (1896), El hijo de la obrera (v 1908) i Los mártires del adulterio (v 1909).

15 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Val de la Sabina, El  (Ademús, Racó)  Llogaret, a l'est de la vila, a la dreta de la rambla d'El Val, afluent, per la dreta, del Túria.

16 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Inici páginaValant, Honorat  (Perpinyà, 1763 - París, França, 1829)  Escriptor. Es dedicà a l'ensenyament, que exercia a París des del 1785. S'adherí al moviment revolucionari. Fundà l'"Athénée de la Langue Française". És autor de poesies i de nombrosos escrits en francès, entre els quals sobresurten: De la garantie sociale considérée dans son opposition avec la peine de mort (1796), Code moral pour servir à l'instruction de la jeunesse (1799) i Lettres acadèmiques (1811-12).

17 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valarties  (Salardú, Vall d'Aran Vall de l'antic terme d'Arties, on hi ha el riu de Valarties, que neix al peu dels pics de Besiberri i Montardo d'Aran, i aflueix per l'esquerra a la Garona. És un riu molt curt, però cabalós. Mou la central hidroelèctrica d'Arties.

18 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valbona, marquesat de  (Catalunya)  Títol concedit el s XX, pel pretendent tradicionalista duc de Madrid (Carles VII), a Maurici de Sivatte i de Bobadilla

19 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valbuena i Prat, Àngel  (Barcelona, 1900 – Madrid, 1977)  Crític literari i historiador. S'especialitzà en edicions de clàssics castellans, però l'obra que el consagrà fou Historia de la literatura española (1950), en tres volums, molt reeditada. Fou professor de la Universitat de Barcelona, i el 1939, destituït, hagué d'anar-se'n a Múrcia. Altres obres: Los autos sacramentos de Calderón (1924), Calderón (1940) i Literatura castellana (1974).

20 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valcárcel, Josep Antoni  (València, 1720 – 1792)  Agrònom. Introduí la nova agricultura basada en l'experimentalisme i la ciència aplicada. Publicà Agricultura general y gobierno de la casa de campo, en deu volums (1765-95), adaptació de Le gentilhomme cultivateur de Dupuy-Demportes, i hi incorporà texts seus i d'altres membres de la Societat Econòmica de València i de Gregori Maians.

21 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaValcárcel y Pio de Saboya, Antoni de  (Alacant, 1748 - Aranjuez, Castella, 1808)  Militar i arqueòleg. Comte de Lumiares. Fou un arqueòleg típic del s XVIII, un dels més destacats del País Valencià, sobretot en el camp de l’epigrafia i de la numismàtica, però, avançant-se al seu temps, valorà les ceràmiques. El 1808, arran de la invasió francesa, fou nomenat per la Junta Suprema del Regne de València vocal de la Junta Central de Cadis. Publicà Medallas de las colonias, municipios y pueblos antiguos de España (1773), Barros saguntinos. Disertación sobre estos monumentos antiguos (1779), Lucentum, hoy ciudad de Alicante (1780) i una Carta crítica (1787) a l’obra geogràfica de Bernat Espinalt i Garcia Atlante español. Pòstumament, el 1854 fou publicat l’important recull Inscripciones y antigüedades del Reino de Valencia. Mantingué correspondència amb Gregori Maians. El 1799, a la mort de la seva mare, esdevingué marquès de Castelo Rodrigo, príncep Pio di Savoia, duc de Nocera i marquès d’Almonesir. L’any 1800, fundà un jardí botànic a Mutxamel (Alacantí) que, en estat molt malmès, encara es conserva.

22 CATALUNYA - HISTÒRIA

Valcarlos, marquesat de  (Catalunya)  Títol concedit el 1866, amb grandesa d'Espanya, a Raimund Güell i de Borbó, tinent de cavalleria i agregat militar a l'ambaixada d'Espanya a França, nebot del rei consort Francesc d'Assís, únic titular.

23 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valda  (València, s XVI - s XVII)  Família de cavallers d'origen basc establerta a València i que detingué el càrrec de correu major de la ciutat durant dos-cents anys. El primer membre a qui fou concedit aquest càrrec fou l'escriptor Pere de Valda.

24 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valda, Joan Baptista de  (País Valencià, 1612 – 1668)  Poeta. Fill natural, legitimat, de Ferran Llorenç de Valda i Leriza. Doctor en lleis (1632), advocat del municipi de València, exercí la secretaria de la ciutat a la mort de Marc Antoni Ortí i Ballester (1661) -i continuà el Llibre de les assistències dels senyors jurats de la ciutat-. Participà a les acadèmies literàries valencianes des del 1659. Publicà una relació de festes del 1663 i el 1667 un tractat jurídic sobre el fet que la menor edat no impedia d'exercir oficis públics.

25 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaValda, Pere de  (País Valencià, s XVI - 1589)  Escriptor. Fou el primer membre d'aquesta família que detingué el càrrec de correu major de València, el qual l'exercí des del 1577. Després de la seva mort el succeí el seu fill Ferran Llorenç de Valda i Leriza.

26 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valda, Victorià de  (Barcelona, s XVII)  Jurista i poeta. És autor d'al·legacions notables, com l'escrita contra el bisbat de Vic a favor de l'abadia de Montserrat. Assolí un gran prestigi. Lluís de València el lloà tot comparant-lo a Papinià.

27 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valda i de Castellví, Ferran de  (País Valencià, s XVII – 1680)  Correu major de València. Fill de Pere de Valda i Moya i de Jerònima de Castellví i de Carròs. A la mort del seu pare (1664) el succeí en el càrrec. A la seva mort, fou succeït pel seu fill Pere Ignasi de Valda i Figuerola.

28 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valda i Figuerola, Pere Ignasi de  (País Valencià, s XVII – s XVIII)  Cavaller. Fill de Ferran de Valda i de Castellví. Marquès consort de Busianos, Fou ja el darrer membre de la família que exercí el càrrec de correu major de València, puix que en fou destituït amb la Nova Planta.

29 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valda i Leriza, Ferran Llorenç de  (País Valencià, s XVI – s XVII)  Poeta. Fill de Pere de Valda, a la mort del qual heretà el càrrec de correu major de València, però, degut a la seva minoria d'edat, fou regit, fins el 1596, per la seva mare vídua Anna de Leriza. Pertangué a l'Acadèmia dels Nocturns, amb el pseudònim de Cometa. Es casà el 1596 amb una dama de Conca, Isabel de Moya, i el succeí com a correu major el seu fill Pere de Valda i Moya. Foren també fills seus Victorià i Joan Baptista de Valda.

30 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaValda i Moya, Pere de  (País Valencià, s XVII – 1664)  Cavaller de Sant Jaume. Fill de Ferran Llorenç de Valda i Leriza, al qual succeí com a correu major de València. Escriví un Tratado de la nobleza (1663) i una Defensa del oficio de correo mayor de la Ciudad y Reino de Valencia (1658). Es casà amb Jerònima de Castellví i Carròs i, a la seva mort el succeí en el càrrec el seu fill Ferran de Valda i de Castellví.

31 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valdealde i Baus, Joaquim  (Barcelona, 1865 – 1892)  Compositor i pianista. Deixeble de Joan Baptista Pujol i de Carles Vidiella, actuà com a pianista i com a director d'orquestra. Compongué obres teatrals lleugeres que obtingueren gran popularitat.

32 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valdemi del Mare, Alve  (Cremona, Itàlia, 1885 – Barcelona, 1972)  Pintor. Estudià a Itàlia i visqué a París fins el 1914. Establert a Barcelona el 1926, hi exposà repetidament a les sales Gaspar i La Pinacoteca. Conreà el paisatge, la figura i, especialment, la pintura de flors. Colorista destacat, sobresortí en l'ús de l'espàtula.

33 ESTAT ESPANYOL - HISTÒRIA

Valdeolivos, baronia de  (Aragó ?)  Títol concedit el 1765 al noble ribagorçà Pasqual Antoni Ric i Eixea, visitador de l'orde de Calatrava a Aragó i València, governador i corregidor de Benavarri i d'Alcanyís, senyor de la Bujeda i la torre d'Aguilar i castlà d'Aguilar. Ha passat als Olat.

34 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valdés, Emili  (Castalla, Alcoià, 1912 - )  Compositor. Estudià al Conservatori de València. Ha dirigit l'Orquestra de Cambra Valenciana, l'Orfeó Valencià i la Coral Polifònica Valentina. Ha compost Cançons de batre, per a orquestra, Cançó de març, per a veu i orquestra, i també música religiosa i obres corals.

35 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaValdés, Miquel  (Tarragona ?, s XX)  Dirigent comunista. Fou un dels fundadors del Partit Comunista de Catalunya i membre del seu primer comitè central en representació de Tarragona el 1932. L’estiu del 1935 passà a portar la direcció del partit i li imprimí una nova orientació política, més favorable a l’entesa amb els altres partits i grups comunistes i socialistes. Al feb/1936 fou elegit diputat a corts per Barcelona dins la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya. Membre del comitè executiu del PSUC, des del moment de la seva constitució al jul/1936, durant la guerra civil en fou secretari d’organització. Conseller de treball i obres públiques en el govern de la Generalitat (del 26/set/1936 a l'abr/1937). A l’exili, es negà a condemnar Comorera i fou allunyat de les tasques directives del partit.

36 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valdés i Blasco, Manuel  (València, 8/mar/1942 - )  Pintor. Membre fundador de l'"Estampa Popular Valenciana" (1964-67), seguí una línia informalista i guanyà el premi Senyera (1964). L'any 1983 guanyà el Premio Nacional de Artes Plásticas. Amb Rafael Solbes formà l'Equip Crònica. Des de la mort de Solbes (1981) treballà sol, aprofundint el procés reflexiu entorn de la història de la pintura que iniciaren conjuntament. Aquest es concreta en variacions a partir d'obres emblemàtiques, agrupades en sèries, que s'estructuren a partir d'un fil conductor argumental o temàtic. Algunes d'elles són projectades tridimensionalment.

37 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valdevells, Roderic  Veure> Seu d'Urgell, mestre de la.

38 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valdomar, Francesc  (País Valencià ?, s XV)  Arquitecte. Documentat entre el 1426 i el 1452. Possible deixeble de Guillem Sagrera. Estigué al servei d'Alfons IV i de Joan II. És autor a València de les obres d'ampliació de les naus de la seu (des del 1426 fins després del 1440) i de la capella dels Reis del convent de Sant Domènec (1437-52), on construí la complexa volta de nervadura sense nervis.

39 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaValença I de Pallars-Jussà  (Catalunya, s XII)  Comtessa de Pallars Jussà (1177-82). Filla del comte Ramon VI, a la mort del qual li deixà, en un testament del 1177, el comtat de Pallars Jussà, un honor que tenia pel rei de Catalunya-Aragó, una altra que tenia pel comte d'Urgell i uns béns a la Cerdanya i el Conflent, tot sota la guarda i batllia de la seva àvia Òria d'Entença. Per part seva, Òria féu testament pel mai/1178, i encomanava la tutela de Valença al comte rei Alfons I el Cast. Tanmateix, Valença governà poc temps, i morí sense successió. En compliment del testament del seu avi Arnau Mir I, el comtat passà aleshores a Dolça I, que el donà a Alfons el Cast.

40 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valença de Tost  (Catalunya, s XI - v 1100)  Comtessa de Pallars Jussà. Filla del magnat Arnau de Tost, senyor d'Àger. El 1055 es casà amb el comte Ramon V de Pallars Jussà, que, veient obstruïda l'expansió natural del comtat vers el sud per les possessions urgelleses de la serra del Montsec i de la vall d'Àger, segurament cercava amb aquest matrimoni una solució a aquest problema. Segons alguns historiadors, Valença aportà en dot la conca de Tremp; per part seva, Ramon V li donà (1056) diversos castells. Figura sovint al costat del seu marit en documents de caràcter feudal de la segona meitat del s XI.

41 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI

Situació de la comarca de l'HortaValència  (Horta Municipi i capital de la comarca i del País Valencià: 134,66 km2, 15 m alt, 786.424 hab (2014). Situada a la costa mediterrània, a la plana litoral quaternària, a les ribes del Túria. El nucli romà originari estigué situat en una suau elevació del terreny, on actualment hi ha la catedral i en la qual confluïren la via litoral que travessava el riu i el camí vers l'interior. La seva funció fou exclusivament agrària i actuava, a l'inici, com a centre de l'Horta incipient. Al s III assumí noves funcions en quedar destruïda Sagunt per l'escomesa dels bàrbars i, més tard, es seu visigòtica. La seva primera expansió urbanística, però, es produí durant la dominació musulmana, de la qual perduren alguns carrerons estrets del nucli antic. Un segle i mig després de la conquesta, la ciutat havia rebut un fort continget demogràfic i reunia les funcions agrària, comercial, artesanal i política, amb la qual cosa s'amplià l'àrea edificada i es construí un nou recinte emmurallat (1365), que coincideix amb l'actual ronda interior de circumval·lació que en part voreja el riu i del qual han subsistit les monumentals portes de Quart i de Serrans. El creixement demogràfic iniciat al s XVIII provocà un nou desenvolupament urbanístic ja al s XIX, que exigí el derrocament de les muralles (1865); l'eixample s'efectuà a base d'un pla en quadrícula sobre dos eixos (les dues grans vies) perpendiculars tancats pel riu; durant el s XX s'anaren integrant els ravals a la ciutat (Russafa, Patraix, Arrancapins i l'Olivereta) i s'edificà a l'antiga riba esquerra del Túria (Tendetes, Marxalenes, Rascanya, el Grau); els últims anys València s'ha unit amb els municipis veïns (Burjassot, Mislata, Quart de Poblet, Xirivella, Tavernes Blanques, etc), amb els quals forma una aglomeració urbana; aquest intens creixement de la superfície edificada s'ha realitzat en perjudici de les àrees conreades de l'Horta, perjudicades a més per la riuada del Túria del 1957. Per a la ciutat, en canvi, pot haver estat una fita decisiva, ja que el desviament del riu, que ara desemboca 3 km més al sud, mitjançant un nou tram final de 12 km, obligà a replantejar la xarxa circulatòria i les direccions del creixement. Demogràficament, València ha estat des de l'edat mitjana una ciutat populosa (uns 15.000 h el 1238); superada la crisis que provocà l'expulsió dels moriscs al s XVII (1609) i la de la guerra de Successió al s XVIII, començà a crèixer en aquesta mateixa centúria amb l'impuls donat pel conreu de la morera i el comerç i la indústria de la seda (disposava de més de 3.000 telers al final del s XVIII). El creixement ha estat particularment intens els darrers cent cinquanta anys, fins a consolidar-se com la tercera gran ciutat d'Espanya pel nombre d'habitants. La immigració ha tingut un paper decisiu en l'evolució de la població. Les funcions de la ciutat són avui molt complexes; la tradicional funció agrícola ha perdut importància relativa i absoluta, però l'activitat que en deriva és molt destacada, i la ciutat és un dels primers mercats agrícoles d'Espanya, centre de totes les hortes de la regió (del Túria, del Xúquer i del Palància). La funció industrial és avui la més estesa. Els subsectors més importants són el metal·lúrgic (drassanes, indústries mecàniques, joguines), el químic, el tèxtil (fibres artificials i cotó), el de la fusta (mobles) i el de la pell (calçat i adoberies), a més de l'alimentari; cal esmentar també el sector de la construcció i l'energètic. La funció comercial i bancària és molt important; la ciutat és cap d'una àmplia àrea comercial que comprèn tota la regió i una part de les de Requena, Xàtiva i Sogorb. Però la seva influència també es projecta sobre la resta del País Valencià i fins la part meridional d'Aragó. En l'aspecte financer, hi fou establerta (1981) la quarta borsa de valors d'Espanya. El port de Grau té una gran activitat comercial i de passatgers; exporta productes agrícoles (cítrics, arròs, vi) i industrials (ciment, rajoles, maquinària, confecció, mobles, automòbils), i importa primeres matèries (minerals, pells, llana), combustibles (petroli, carbó), manufactures (ferro, acer, adobs, alumini, pells adobades) i també aliments (cereals, carn, peix, farratges). Aeroport a Manises, al nord-oest de la ciutat. Té també funcions administratives inherents a la capitalitat del País Valencià i de la província i culturals: universitats. - HISTÒRIA.- El primer nucli urbà de València fou fundat pels veterans de la guerra de Viriat el -138. Colònia romana ('Valentia Edetorum), prestà suport a Sertori contra Pompeu, el qual la destruí gairebé del tot. Convent jurídic, va pertànyer a la Tarraconense i tingué el privilegi de batre moneda. Ocupada pels visigots (430), fou conquerida pels àrabs el 714. Va ésser capital d'un regne independent a la caiguda del califat (1035). Assetjada per Alfons VI (1092), fou presa dos anys més tard pel Cid i restà en poder dels cristians, fins que se n'empararen els almoràvits (1102). Jaume I la reconquerí el 1238, la repoblà amb catalans i aragonesos i li atorgà un Fur el 1240. Amb el regnat d'Alfons IV (1327-28) s'inicià l'etapa de prosperitat que durà fins al s XVI. Fou la capital financera de l'Espanya dels Reis Catòlics. La guerra de Germanies s'inicià allà, i l'expulsió dels moriscos repercutí en la ciutat. Partidària de l'arxiduc Carles en la guerra de Successió, li foren abolits els furs l'any 1707. Revoltada contra els francesos, va ésser ocupada per les tropes napoleòniques dirigides per Suchet (1812). El 1814 Ferran VII, havent arribat a la ciutat un cop acabat el seu exili a França, hi proclamà l'anul·lació de la Constitució de Cadis. València tingué una participació destacada en els esdeveniments polítics del s XIX, durant els quals van predominar-hi els grups de tendència liberal. Arran de la proclamació de la I República s'hi originà un moviment cantonalista (1873), que fracassà per la intervenció armada de Martínez Campos. Fou un important nucli del moviment obrer de signe anarcosindicalista en els primers decennis del s XX. Seu del govern republicà en dues ocasions durant la guerra civil, fou ocupada per les forces franquistes el 30/mar/1939. Escenari del frustrat cop d'estat del 23/feb/1981, la ciutat es convertí en seu dels òrgans de govern del País Valencià, una vegada aprovat l'Estatut d'Autonomia (1982). - ART.- Mostra de la prosperitat que assolí València en època medieval són els nombrosos monuments que conserva. Al marge d'obres més antigues, com els banys de l'Almirall, d'època musulmana, i la porta romànica del palau de la Seu, és en el període gòtic quan es construïren els grans edificis de la ciutat. Del gòtic primitiu són les esglésies de Sant Martí, Santa Caterina i de Sant Nicolau, així com la catedral (1262-1376), situada al lloc de l'antiga mesquita. Una mica posterior són els portals dels Serrans i de Quart, úniques restes de les muralles aixecades en temps de Pere el Cerimoniós; el primer és obra de Pere Balaguer, que s'inspirà en Poblet, mentre que el segon és de Pere Bonfill, que reproduí l'estructura de les torres del Castell Nou de Nàpols, de Guillem Sagrera. També és d'aquesta època el Miquelet o campanar de la Seu (començat el 1381) i, a la catedral, la porta dels Apòstols, amb una excel·lent decoració escultòrica, i el cimbori. La Llotja fou construïda entre el 1482 i el 1498, en estil gòtic flamíger. És obra de Pere Compte, que també va començar el Palau de la Generalitat, acabat al s XVI en estil herreria. És també notable l'edifici del Consolat de Mar. D'una primera època renaixentista hi ha els dotze relleus del rerecor de la catedral, treballats per un escultor florentí que els documents anomenen Julià. Posterior és la porta de l'antic convent de Sant Domènec (s XIV-XV), les restes del qual formen part de Capitania General, i el claustre del Col·legi del Patriarca, començat el 1586 per Guillem del Rei. La influència de l'arquitectura escorialenca es manifesta en les esglésies de Sant Miquel dels Reis, del Carme i de la Verge dels Desemparats, de forma el·líptica a l'interior i amb volta decorada amb pintures de Palomino. L'estil barroc impel·lí la renovació d'algunes esglésies gòtiques, com la dels Sants Joans (1368), i el presbiteri de la seu. Del s XVIII destaquen sobretot la bella torre de Santa Caterina i la remodelació, segons l'esperic xorigueresc, del monumental Palau del Marquès de Dosaigües (s XV). Més tard fou remodelat també l'interior de la catedral, ja en estil neoclàssic. El 1758 fou començat l'actual Palau de Justícia, i el 1830 la Universitat. L'edifici de l'ajuntament, antiga Casa de l'Ensenyança construïda a mitjan s XVIII, fou dotat al principi del s XX d'una nova façana, obra de Carles Carbonell i Francesc Morane. - MUSEUS.- D'entre els museus valencians cal destacar el Museu del Col·legi del Patriarca i sobretot el de Belles Arts de València, especialitzats en pintura des dels primitius valencians a les grans figures del barroc hispànic. Molt notable és l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), un dels museus d'art contemporani més importants d'Espanya. D'altres museus destacats són el d'Història de la Ciutat, el del Servei d'Investigació Prehistòrica, el Catedralici-Diocesà i el riquíssim Museu Nacional de Ceràmica. Ajuntament - Turisme

42 CATALUNYA - PUBLICACIÓ

València  (Barcelona, set/1913 – set/1914)  Revista mensual. Publicada com a portaveu de la Joventut Valenciana de la ciutat. N'aparegueren 11 números, amb capçalera d'Enric Pertegàs, retrats i dibuixos. Dirigida per Robert Blanquer, hi col·laboraren escriptors dels Països Catalans.

43 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaValència, albufera de  (València, Horta Veure> Albufera, l'.

44 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

València, arquebisbat de  (País Valencià)  Demarcació de l'església catòlica, que té per capital la ciutat de València. Diòcesi fins el 1492, fou erigida en arquebisbat a partir d’aquesta data, amb la província eclesiàstica de València, que ha sofert diferents modificacions fins el 1957. La primitiva diòcesi era forçosament més reduïda que l’actual, puix que hi havia els bisbats de Xàtiva i de Dénia dins l’actual demarcació de València. Originàriament pertanyia a la província eclesiàstica de Cartagena, però a la fi del s VI passà a la de Toledo, a causa de l’ocupació de part de la Cartaginense pels bizantins. Després de la conquesta del futur Regne de València per Jaume I de Catalunya-Aragó (1238), fou nomenat un bisbe que no arribà a prendre'n possessió, segurament per les discussions entre Toledo i Tarragona sobre la jurisdicció que hi pretenien els dos metropolitans. El 1240 fou pronunciat l’afer a favor de Tarragona, i el 1241 hom fixà els límits de la nova diòcesi d’Almenara, a la Plana Baixa o Camp de Morvedre, fins a Biar (Alcoià) o més avall, fins on s’estengués la conquesta. El 1248 s’originà un plet amb els bisbes de Sogorb-Albarrasí sobre les parròquies del riu Millars, i es resolgué el 1277, restant per a València les 20 parròquies que formaren el modern arxiprestat de Vilafermosa. Així fou format el territori tradicional del bisbat de València, que, a desgrat d’intents de modificació del s XIX, no es canvià fins els anys 1954-57. En el límit amb Oriola el 1954 aquesta diòcesi cedí a València l’arxiprestat d’Aiora, i en compensació València cedí a la nova diòcesi d’Oriola-Alacant els arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’En Sarrià, excepte el de Benissa. Per la part de Sogorb l’arquebisbat de València li cedí el 1957 la parròquia de Gàtova, situada com un enclavament a l’alta conca del Millars, fins a Penyagolosa, i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb-Castelló de la Plana, aquesta adquirí l’antic arxiprestat valencià de Vilafermosa, i en canvi cedí a València els d’Alpont, Xelva i Ademús. Finalment, en el límit amb la de Conca, el 1957 València adquirí l’arxiprestat de Requena-Utiel, de pertinença tradicional a Conca. Així s’aconseguia, sense cap respecte a la tradició històrica, que s’acomplís el desig formulat ja en el primer concordat del 1851, però que no s’aplicà fins després del nou concordat del 1953 (aplicat amb les característiques impositives que caracteritzaven l’època), d’adaptar les divisions eclesiàstiques a les civils. L’arquebisbat actual de València coincideix amb la província civil del seu nom, excepte en la part meridional, que s’endinsa en la província d’Alacant, on conserva els arxiprestats de Dénia, Benissa, Alcoi i Cocentaina. Té una extensió de 13.060 km2 i és dividit en 71 arxiprestats i 659 parròquies, 174 de les quals a la capital o ciutat de València, 379 repartides en el sector de la província civil de València i 106 al sector de la província d’Alacant. El gen/1992 la seu quedà vacant per la mort en accident de carretera de Miquel Roca i Cabanellas. Després d’un període de transició durant el qual l’arxidiòcesi fou administrada pel bisbe auxiliar Rafael Sanus i Abad, el jul/1992 fou nomenat Vicente Agustín García Gasco, antic bisbe auxiliar de Madrid i secretari de la conferència episcopal espanyola. Aquesta arxidiòcesi impulsa la formació des de la Universitat Cardenal Herrera-CEU. L’any 1999 regulà els estatuts de la seva agència de notícies (AVAN), i treballa activament per la pastoral vocacional i familiar segons la moral religiosa més conservadora. El 2005 féu un decret instaurant el diaconat permanent.

45 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

València, Carles de  (Cocentaina, Comtat, s XVI - País Valencià, s XVI)  Frare jerònim. Fou deixeble de l'humanista Arias Montano a l'Escorial. Ocupà diversos càrrecs dins de l'orde, com el de prior del convent valencià de Sant Miquel dels Reis i el de visitador general, que tingué en dues ocasions. Escriví estudis bíblics i litúrgics en castellà i en llatí.

46 PAÍS VALENCIÀ - ART

València, catedral de  (València, Horta)  Temple principal de l’arxidiòcesi de València, que té com a titular Santa Maria. La catedral anterior a la conquesta cristiana, la que existia des del s VI, en temps del primer bisbe conegut, Justinià (531-46), que el 546 celebrà un concili a València, es trobava prop de l’actual, a l’àmbit de l’antiga basílica i fòrum romans. Ho confirmà el 1906 la troballa d’una làpida fragmentada, amb deu hexàmetres llatins, que commemorava la reconstrucció d’un temple magnífic maltractat pels segles. Aparegué en aterrar-se una casa a la plaça de l’Almoina, davant la catedral actual. Molt abans (1770) s’havia descobert prop del mateix lloc una làpida funerària amb un crismó. Per bé que en ambdues inscripcions faltava el nom del bisbe, s’ha interpretat que la primera correspon al bisbe Justinià i la segona al seu successor Eutropi (v580-v610). E. Hübner recollí també una inscripció on es diu que Justinià havia construït temples de nova planta i reconstruït els antics. Bé que sembla que la successió episcopal continuà durant una bona part de l’època àrab, falten notícies referents a la catedral, que és probable que es convertís en mesquita musulmana. Això explicaria que quan el Cid conquerí València (1094) i afermà la conquesta amb la presa de Morvedre (1098) fes convertir la mesquita major de la ciutat en catedral, i la dediqués a Santa Maria. Recaiguda València sota el domini àrab (1102), tornaria a ésser mesquita, fins que el 1238 el rei Jaume I tornà a purificar-la i convertir-la en catedral. Dissortadament no se'n té cap descripció. El 1262 el bisbe Albalat féu aterrar el primitiu edifici i al mateix lloc en féu aixecar un de més gran, segurament d’estil romànic tardà amb influències mudèjars, com ho demostra l’absis amb la seva girola o la porta del Palau, d’una gran bellesa. Aquesta porta, semblant a la dels Fillols de la seu vella de Lleida, és més rica encara d’ornamentació que la lleidatana, i té capitells historiats i records mudèjars, i hom li donava el nom significatiu de porta de Lleida. No se sap si l’obra empresa per Albalat consistí en la reedificació de tota la catedral o només en féu la part essencial i indispensable per al culte sagrat; fa pensar en la segona solució el fet que al s XIV hom renovés totalment l’edificació, aprofitant només una petita part de la vella, amb la construcció del gran edifici gòtic actual, amb la porta dels Apòstols, obra del borgonyó Nicolau d’Autun, sota la qual tradicionalment es reuneix el tribunal de les Aigües. El bisbe Ramon Gastó (1322-48), que inicià l’obra, la féu construir només fins a les actuals capelles de Sant Francesc de Borja i de Sant Lluís Bisbe. El 1404 s’havia començat a edificar el cimbori gòtic, i entre el 1381 i el 1424 es construí la torre del Miquelet, octagonal, d’estil gòtic català, que té 51 m d’altitud, obra d’A. Julià. Al s XVIII hom li afegí l’espadanya barroca. S'acabà l’obra gòtica al s XV amb la construcció de l’última gran arcada, que incloïa en el seu recinte la parròquia de Sant Pere i l’antiga aula capitular, construïda entre el 1356 i el 1369. La canònica catedralícia, creada arran de la restauració, fou estructurada amb vint membres i dotze pabordies, a l’estil de les del Principat, pel bisbe Andreu d’Albalat (1252). El bisbe Ramon Gastó fundà (1343) una càtedra de teologia a l’aula capitular, segons que ho recorden els bancs de pedra, capaços per a quatre-cents alumnes, i la trona gòtica per al lector. També s’hi celebraven corts. I el 1740 s’hi establí una càtedra de teologia moral. Es guarda en l’antiga aula un retaule de notable ornamentació gòtica, obra d’Antoni Dalmau. La fornícula de tres arcs concèntrics, sostinguts per columnetes, era antigament l’entrada del cor, i actualment té el Sant Calze, que és objecte d’especial veneració. Al s XVIII s’emprengueren importants obres de renovació, que modificaren totalment la primitiva estructura de la catedral. L’antiga nau gòtica i fins el cimbori octagonal foren coberts per paraments, cornises i arquivoltes neoclàssiques, que en taparen completament l’antiga estructura. Aleshores (1703-13) fou construïda una nova porta -la principal-, dedicada a patrons i fills il·lustres de València. Treballaren en el primer cos l’escultor i autor del projecte, el germànic Conrad Rudolf (1703), Francesc Vergara el Vell (estàtues de Sant Tomás de Villanueva i Sant Pere Pasqual?) i Ignasi Vergara (àngels amb el nom de Maria), en el segon cos, Rudolf (Sant Vicent Màrtir), Stolf (Sant Llorenç) i Francesc Vergara (els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI), i en el tercer, Stolf, autor de les estàtues de Sant Vicent Ferrer i de Sant Lluís Bertran. L’església té tres naus, amb la del centre més enlairada. Fa 94 metres des de la porta principal fins al fons de la capella central de la girola i 55,65 de porta a porta del creuer. En la devastació del 1936 desaparegueren els orgues del cor i deixaren veure el mur antic. Les obres de restauració que hom féu les darreres dècades del s XX permeteren de descobrir de nou l’estil gòtic primerenc, auster i quasi cistercenc, que té la seva principal bellesa en les proporcions. Com a obres notables es poden remarcar el Baptisme de Jesús, de V. Macip (1535), sobre la pica de batejar, El comiat del duc de Gandia i El condemnat (1799), de Goya, a la capella de Sant Francesc de Borja, i la pintura de Sant Sebastià, de P. de Orrente, a la seva capella. A la girola hi ha un relleu del s XVI a la capella de la Resurrecció, de Gregori de Biguerny, i el Braç esquerre de Sant Vicent Màrtir sobre l’altar. Al davant hi ha l’estàtua de la Mare de Déu de la Cadira, de J. Castellnou (1465). La capella major fou transformada al s XVII de gòtica en una de nova, poligonal i xorigueresca, de força mèrit, que té al centre la Mare de Déu de Portaceli, obra d’Ignasi Vergara. Les portes del seu retaule tenen uns 75 metres quadrats de pintura a l’oli, executada pels pintors de la Manxa Hernando, F. de los Llanos i F. Yáñez de la Almedina (1507), deixebles de Leonardo da Vinci, que representen la vida de la Mare de Déu. La catedral de València té moltes altres obres d’art, que la converteixen en un veritable museu. Hi predicaren Vicent Ferrer, Tomás de Villanueva, Francesc de Borja i Juan de Ribera, i hi celebrà el seu casament Felip III de Castella. Té adjunts la Biblioteca del Capítol Metropolità, amb uns 2.300 volums, entre els quals 392 manuscrits dels s XII al XIX, 120 incunables i moltes obres notables, i el Museu del Capítol Metropolità, on hi ha una exposició permanent del tresor catedralici i de quadres de valor. Hi ressalta la custòdia i carrossa del Corpus Christi, que té més de 600 kg d’argent, construïda entre el 1942 i el 1955 per diferents artistes valencians.

47 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

Inici páginaValència, conquesta de  (País València, 1232 – 1245)  Campanya militar de conquesta de la ciutat i del territori que després havia d’ésser el Regne de València, empresa pel rei Jaume I de Catalunya-Aragó amb l’ajut de tropes catalanes i aragoneses. La conquesta ja havia estat ambicionada, a partir de l’afebliment àrab, iniciat pel 1080, pels reis de Castella i els d’Aragó, i pels comtes de Barcelona. Inicià les intervencions el rei Alfons VI de Castella el 1086, seguides de la campanya i conquesta del Cid, revoltat contra el rei castellà, a partir del 1093. Mort el Cid (1099), la seva vídua Ximena Díaz i les tropes castellanes hagueren d’abandonar la ciutat el 1101, a despit de l’ajut que li feren Ramon Berenguer III i Alfons VI. Alfons I el Bataller, rei d’Aragó, emprengué campanyes contra València a partir del 1117, i arribà a atacar la ciutat el 1125 i el 1129. La unió del Principat de Catalunya i el regne d’Aragó i la conquesta de Tortosa (1148) obria el futur Regne de València a la conquesta catalano-aragonesa; Alfons VII de Castella-Lleó, el 1151, en el pacte de Tudellén (Tudilén), cedia a Ramon Berenguer IV la conquesta dels territoris de València, Dénia i Múrcia, en condició de vassallatge. El rei Alfons I de Catalunya-Aragó començava la conquesta de les places frontereres del Matarranya, Xivert i Orpesa, ajudat pels ordes militars, i arribà a assetjar la ciutat de València el 1172. En un nou tractat, amb el rei Alfons VIII, firmat al tractat de Cazola el rei Alfons I portava la conquesta de les zones de València, Xàtiva i Dénia fins a la part de Biar (Alcoià) i renunciava al regne de Múrcia, a canvi de deseixir-se del vassallatge que devia per València al rei de Castella com a conseqüència del tractat de Tudellén. La represa musulmana sota l’imperi almohade tornà a paralitzar la conquesta, tot i que Pere I de Catalunya-Aragó tornava a assetjar València el 1206 i aconseguia la recuperació definitiva del Racó d’Ademús el 1210. El rei Jaume I, amb la base dels dos tractats anteriors, volgué reprendre les campanyes valencianes el 1225 amb el setge fracassat de Peníscola. La política interna del regne musulmà de València, amb el destronament d’Abū Sa'īd i la secular tutela dels reis catalano-aragonesos sobre València, fou causa de la represa de la intervenció el 1229, a càrrec dels aragonesos, per trobar-se en aquest moment els catalans en plena conquesta de Mallorca. El 1232 el noble aragonès Balasc d’Alagó conquerí Morella, i això esperonà el rei Jaume a emprendre la conquesta definitiva del futur Regne de València, que sembla que fou decidida a la cort de Montsó (1232), on arribà el privilegi de croada que el papa Gregori IX concedia a la campanya. El 1233 un grup de forces aragoneses partí de Terol per conquerir Borriana, i després capitularen Peníscola, Xivert, Cervera del Maestrat, Castelló de la Plana i altres castells fins a Vilafamés. El mateix any el rei féu una campanya fins a Alcàsser i la torre d’Espioca, per Morvedre i Puçol, però retornà a Borriana sense que Zayan ibn Mardanis, que havia destronat Abü Saïd, li presentés batalla. Una nova campanya de Jaume I del 1235 arribà fins a Cullera i Alzira, evitant València. Entretant el destronat Abü Saïd veient la impossibilitat de recuperar València, es féu batejar i féu cessió de part dels seus béns a Sogorb i altres al rei Jaume. El 1236 era reconquerit el Puig, en plena Horta de València, que fou encomanat a Berenguer Guillem d’Entença, i la cort de Montsó tractà de l’ocupació definitiva de València. Zayan intentà aleshores de passar a l’ofensiva i recuperar el Puig, punt clau d’amenaça a la ciutat de València, però fou derrotat (1237). Durant més d’un any continuà l’estancament de la conquesta i les dificultats per mantenir el Puig, i això mogué el rei Jaume a fer, pel gen/1238, el jurament de no ultrapassar Terol ni Tortosa fins a haver conquerit la ciutat de València. El rei de València intentà aleshores de pactar amb Jaume I, però aquest s’hi negà i continuà adquirint castells del país per conquesta o per capitulació, fins que el 23/abr/1238 començava el setge formal de la ciutat. Fracassat l’intent d’ajut que els musulmans de Tunis portaren a València, les tropes del rei Jaume, augmentades amb nous contingents de tropes catalanes i de cavallers de l’altra banda dels Pirineus, que vingueren com a croats, conqueriren ravals de la ciutat i obligaren al rei Zayan a capitular el 22/set/1238. Jaume I entrava triomfant a la ciutat el dia 9/oct. La conquesta continuà el 1240 amb Bairén i Cullera, Dénia i Xàtiva el 1244 i la de Biar, darrera plaça del regne valencià, el 1245. Simultàniament es féu el repartiment del regne entre els conqueridors.

48 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

València, governació de  (País Valencià, s XIII - 1707)  Antiga demarcació administrativa. Comprenia tot el Regne de València en els seus límits del s. XIII, o sigui fins al port de Biar. Se subdividí en tres demarcacions: València, Castelló de la Plana (o dellà Uixó) i Xàtiva (o dellà Xúquer). Aquesta organització perdurà fins a la Nova Planta (1707). En 1565-72 la governació estricta de València tenia 128.290 habitants, 37.071 dels quals eren moriscs.

49 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

València, governació de  (País Valencià, 1707 - 1833)  Antiga demarcació administrativa creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de València. Comprenia l'Horta (excepte Picassent, Alcàsser, Silla i Beniparrell, que eren de la governació d'Alzira), el Camp de Túria, els Serrans, amb Sinarques, i el Racó i part de la Foia de Bunyol (Xiva, Xest, Bunyol, Godelleta i Setaigües) i de l'Alt Palància (Sogorb, Altura, Xèrica, Navaixes, les Alcubles, Sacanyet, Begís i Teresa de Begís); fou suprimida definitivament el 1833, amb motiu de la divisió provincial.

50 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaValència, horta de  (País Valencià Veure> Horta, l'.

51 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

València, Jaume de  (País Valencià, s XV – s XVI)  Pintor. Poc identificat fins ara. El seu apel·latiu fa creure que era valencià. Tingué bon prestigi a Venècia, on residia. Té obres documentades fins al 1509.

52 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valencià, Lluís de  (Barcelona ?, s XVII - Catalunya, d 1706)  Jurista i cavaller. Catedràtic a la Universitat de Barcelona i assessor jurídic del Braç Militar. Fou capità de la Coronela de Barcelona, i lluità contra la invasió francesa del 1697. Més tard es mostrà favorable a la causa austriacista, i assistí a les corts presidides pel rei-arxiduc Carles III (1705-06). De les seves moltes obres jurídiques i sobre institucions i càrrecs públics catalans cal destacar Summari discurs aont se prova ésser inexigible i nociva... la contribució del batalló... (1651), Alegato de las procuras por el Principado de Cataluña; Ilustración a la Constitución VII, titulo "De la elección, número y examen de los doctores de la Real Audiencia" (1674) i Tratado sobre la práctica del Regente de la Vegueria de Barcelona.

53 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

València, Martí de  (València, s XV – Mèxic, 1534)  Frare franciscà. Fou un dels primers missioners de l'orde que arribaren a Mèxic el 1524. Portà en aquell país els primers brots d'olivera. El mateix any d'arribada presidí el primer sínode eclesiàstic celebrat a Amèrica. Desenvolupà una gran activitat evangelitzadora. És autor d'alguns escrits de caràcter històric i teològic.

54 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valencià, mas  (Piera, Anoia)  Masia i antiga quadra, al sud del terme, prop de Can Creixell.

55 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

València, Matias de  (València, s XVIII)  Pintor i frare caputxí. Conreà la pintura religiosa. Deixà algunes teles seves al convent del seu orde a Granada.

56 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Inici páginaValència, Pere de  Pseudònim del pintor Pere Sánchez i Garcia-Esteban.

57 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

València, Pere de  (València, 1902 - )  Pintor. Hi ha mostres de la seva producció al Museu de València. Els seus èxits han estat remarcables.

58 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

València, província de  (País Valencià)  Demarcació administrativa: 10.763 km2, 2.578.719 hab (2009). La més extensa i poblada del País Valencià. La capital és València. És formada per una plana litoral i un rerepaís muntanyós. La primera, que amb la plana de Castelló forma la depressió litoral valenciana, la més àmplia del llevant peninsular, és constituïda per al·luvions dels rius Túria, Xúquer, d'Alcoi i Palància, els quals la travessen i la reguen convertint-la en una àrea agrícola d'una gran riquesa. Cap al sud, la plana s’estreteix i acaba a l'horta de Gandia. La zona muntanyosa és de característiques molt semblants a les de la resta del país. Tampoc el clima no hi ofereix variants gaire acusades respecte de les regions del nord del País. A la capital, València, situada a la costa, les temperatures mitjanes del mes més fred (gener) i del més càlid (agost) són de 10,3 ºC i 24,5 ºC, respectivament, la qual cosa representa una oscil·lació tèrmica moderada. Malgrat tot, les màximes i les mínimes absolutes registrades han assolit xifres extremes com ara 41,7 ºC i -7 ºC; les precipitacions són escasses (419 mm anuals), amb un màxim a la tardor i un mínim acusat a l'estiu. La xarxa hidrogràfica, típicament mediterrània, se centra en uns eixos fluvials paral·lels; l'únic riu cabalós és el Xúquer, amb els seus afluents el Cabriol i el Magre per l'esquerra. Al nord, el Túria, després de discorrer pel Racó d'Ademús i altres comarques accidentades, travessa l'Horta de València, els camps de la qual rega mitjançant un tradicional sistema de sèquies. La vegetació, a l'igual que el clima, és típicament mediterrània, amb diverses variacions altitudinals. Al Racó d'Ademús i en els punts més alts de l'orografia valenciana, predominen les savines i els pins blancs. A les muntanyes mitjanes i a la Plana d'Utiel, la pinassa ha desplaçat l'alzina carrasca. A les terres baixes dominen la màquia i la garriga aromàtica, amb plantes halòfiles als marjals. La població provincial ha experimentat un notable creixement durant el s XX. La immigració ha exercit un paper de signe vacil·lant en aquest creixement; entre el 1946 i el 1960 el saldo migratori fou negatiu, però ja en el trienni 1964-66 el nombre d'immigrants va ésser superior en uns 50.000 indivídus respecte al d'emigrants, nombre, però, que disminuí en decennis posteriors. Els primers immigrants procedien sobretot de la resta del País Valencià, Catalunya, la Manxa, Andalusia i Madrid. Predomina la població concentrada, que en general s'agrupa a les terres regades, en grans nuclis, entre els quals sobresurten, a més de la ciutat de València, Sagunt, Torrent i Gandia, amb més de 50.000 h, i Paterna, Alzira, Mislata, Ontinyent i Burjassot, que tenen entre 30.000 i 50.000 h. És la tercera província d'Espanya pel seu valor de producció. L'economia tradicionalment agrícola, es basa en l'actualitat en el sector secundari, que s'hi troba molt diversificat: indústria de la construcció naval, mecànica, del paper i arts gràfiques, de la ceràmica, del vidre, alimentàries i tèxtils. Pel nombre de treballadors, la construcció és la primera indústria de la província, seguida per la de transformats metàl·lics, construccions navals, mecàniques, automobilístiques, d'electrònica i informàtica, de la fusta, de la confecció i química. Malgrat això, és la província més important pel valor de la seva producció agrícola: del total de la superfície conreada, la major part es dedica a cítrics, seguits de la vinya (raïm de taula), fruiters, hortalisses, oliveres, ametllers i cereals. Pel volum de producció, ocupen un lloc destacat les taronges, el raïm i les cebes. És també la primera província productora de garrofes, i la segona d'arròs, albercocs i prunes, la tercera de cols i la cinquena de tomàquets. La ramaderia subministra una notable producció de carn; d'aus, de porcí, boví i, en menor grau, d'ovins i conills. Dins el sector terciari tenen una rellevància especial el comerç, els transports, els serveis educatius i sanitaris, l'administració política, l'hostaleria, el turisme i les finances. Hi ha tres ports importants (Sagunt, València i Gandia) i un aeroport (Manises). La província comprèn un total de 264 municipis agrupats en 18 partits judicials.

59 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

València, província eclesiàstica de  (País Valencià)  Demarcació territorial eclesiàstica, creada el 1492, quan Innocenci VIII concedí, a precs de Roderic de Borja, bisbe de València i vicecanceller de la cúria romana, l’elevació de l’Església valentina a la dignitat metropolitana. Aquesta fou confirmada el mateix any pel mateix Roderic de Borja, ja elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. A la nova província eclesiàstica foren assignades, com a sufragànies, les diòcesis de Cartagena i Mallorca. La primera abraçava aleshores el Regne de Múrcia, i limitava al nord amb la diòcesi de València, cosa que suposava que la seva extensió arribava fins al port de Biar i comprenia una àmplia zona del regne de València. La jurisdicció de Mallorca abraçava totes les Illes Balears. Ambdós bisbats eren exempts de tota jurisdicció metropolitana, per tal com eren subjectes directament a la seu apostòlica, i eren governats, des del 1482 i el 1489 respectivament, pel mateix Roderic de Borja en administració o comenda. En realitat, la província eclesiàstica Valentina recentment creada era constituïda íntegrament per les prebendes eclesiàstiques de què fruïa el cardenal Roderic de Borja i sense disminuir absolutament els territoris jurisdiccionals de les diòcesis metropolitanes veïnes. Les variacions geogràfiques que l’han afectat des de la seva creació fins ara han estat múltiples. El 1510 Juli II decretà la divisió entre Cartagena i Oriola, tot i que continuaren governades per un mateix bisbe, però aquesta divisió fou revocada pocs anys després per Lleó X (1517) i per Climent VII (1525-30). La separació definitiva fou deguda a la iniciativa de Felip II de Castella; Pius IV erigí el bisbat d’Oriola el 1564 com a sufragani de València. Cartagena, pel fet d’ésser del Regne de Castella, deixà de pertànyer a València i es reintegrà a Toledo, de la qual havia estat separada per Calixt III. De fet s’aconseguí que la província eclesiàstica Valentina coincidís pel sud amb les fronteres polítiques del regne: hom assignà al territori de la diòcesi d’Oriola el de la seva governació civil (governació d’Oriola), i li foren afegits Cabdet i Aiora. La diòcesi de Sogorb, que havia estat durant molt de temps unida a la d’Albarrasí, fou desmembrada d’aquesta darrera el 1577 pel papa Gregori XIII i unida a la de València, mentre que la d’Albarrasí romania subjecta a la de Saragossa. La restauració de les antigues diòcesis insulars d’Eivissa i Menorca el 1782 i el 1795, respectivament, no alterà gens la circumscripció de la província eclesiàstica de València: foren desmembrades de la diòcesi de Mallorca, però restaren subjectes al metropolità valentí. La divisió en províncies civils l’any 1833 repercutí a la llarga en les circumscripcions diocesanes. El concordat del 1851 establia que la diòcesi d’Eivissa restaria unida a la de Mallorca; la seu episcopal d’Oriola havia de passar a Alacant, i la de Sogorb a Castelló de la Plana. Pel fet de restar aquestes dues darreres diòcesis com a sufragànies de la de València, amb elles incorporarien a llur província eclesiàstica els territoris que ambdues adquirissin de les respectives províncies civils. En no res restaren els diferents intents del començament del s XX encaminats a reduir el nombre de diòcesis hispàniques, i en no res també el conveni del 1908 que projectava el traçat d’una nova divisió i circumscripció diocesanes. La diòcesi d’Albacete, creada el 1949, en agregar-se com a sufragània a la província eclesiàstica Valentina, augmentà les seves dimensions en uns 9.000 km2, 8.000 dels quals havien pertangut fins aleshores al bisbat de Cartagena, sufragània de Granada des del 1851, i els restants 1.000 km2 comprenien la parròquia de Cabdet i el seu terme (que es prenia d’Oriola) i l’arxiprestat de La Roda, que, al seu torn, era desmembrat de Conca, sufragània de Toledo. El sobrant de la província d’Albacete, amb una extensió de 5.000 km2 (pertanyents als arxiprestats d’Alcaraz i Elche de la Sierra), continuà en la diòcesis de Toledo fins el 1966, que fou adjudicat a la mitra d’Albacete. Així fou aconseguida una homologació entre els límits diocesans i civils. Una part dels acords del 1851 no es realitzà. La coincidència dels límits diocesans amb els de les províncies civils fou reconeguda com a necessària per l’article novè del concordat del 1953. L’aplicació d’aquest produí un reajustament de límits en les diòcesis de la província valentina, que ocasionà una gran ampliació del territori a costa de les metropolitanes de Tarragona i de Toledo, i en menor proporció de Saragossa i Granada. En lloc del simple trasllat de les seus episcopals a capitals de província civil, s’ha acumulat al títol primitiu el nom d’aquesta capital; alhora que era respectada la catedral en l’antiga seu episcopal, s’erigia una segona catedral diocesana en la capital civil i es donava llibertat d’opció al bisbe per a residir en una d’ambdues ciutats. Així, a partir del darrer reajustament de límits fet entre el 1949 i el 1960, la província eclesiàstica de València comprèn les següents diòcesis: la de Sogorb - Castelló de la Plana, que abraça l’àrea de la província civil castellonenca situada al sud d’una línia al nord de Vilafranca del Maestrat, Albocàsser i Torreblanca; la de València, que comprèn tota la província civil homònima i els arxiprestats d’Alcoi, Cocentaina, Pego, Dénia i Benissa, de la província civil d’Alacant; la d’Oriola-Alacant, que s’estén a la resta d’aquesta darrera província civil; la d’Albacete, que coincideix amb la seva demarcació civil; i, finalment, les tres diòcesis insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa.

60 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaValència, regió de  (País Valencià Regió litoral: 2.905 km2. Coincideix amb el sector central de la depressió Litoral valenciana, centrada en les conques baixes del Xúquer, el Túria i el Palància. Tradicional agricultura de regadiu, exportadora. Indústria creixent. Estiueig. La densitat de població en fa també la segona regió de la Mediterrània occidental. València és un mercat supraregional; mercats comarcals importants són els d'Alzira (Ribera Alta) i Sagunt (Camp de Morvedre).

61 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

València, Regne de  (País Valencià Nom històric del País Valencià. Originat en la fundació del regne cristià de València per Jaume I el 1240 i que ha persistit com a denominació simplement geogràfica fins als nostres dies al costat de la simplificada de València; aquesta, aplicada a la vegada a la ciutat i al país, esdevingué encara més equívoca des de la creació, al s XIX, de la província de València, cosa que originà, a partir de concepcions unitàries i centralistes, les designacions despersonalitzades de Regió Valenciana (com a conjunt de les tres províncies en què fou dividit l'antic regne) i de Levante (que incloïa no solament les tres províncies esmentades, sinó sovint també les de Múrcia i Albacete, igualment mancades d'una designació comuna diferenciada, o només la de Múrcia). Després del 1960, i especialment del 1970, ha anat generalitzant-se el nom de País Valencià, esmentat esporàdicament des del s XVIII, utilitzat amb intencionalitat política pels valencianistes durant la Segona República i popularitzat a partir de l'opuscle de Joan Fuster Qüestió de noms (1962). A les comarques veïnes del sud del Principat, el Regne és, per antonomàsia, el País Valencià.

62 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

València, taifa de  (País Valencià, s XI)  Regne de taifa, centrat en la ciutat de València, constituït a conseqüència de l'esfondrament del califat de Còrdova. Bé que aquest es mantingué, teòricament almenys, fins al 1031, a l'antiga cora de València s'entronitzaren dos lliberts del clan amiri (Mubärak i Mudaffar) el 1010. A la mort accidental del segon, Mubärak fou desposseït pel poble i substituït (1017) per Labïb de Tortosa, que, al seu torn, hagué de cedir el poder a un nét d'Almansor (1021), Abd al-Aziz ibn Abi 'Amir al-Mansur. Aquest s'annexà Múrcia i Almeria (1038) i el seu govern suposà prosperitat. A la mort del seu fill Abd al-Malik, un nét, Utmän, hi regnà nou mesos, fins que fou desposseït (1065) pel seu sogre Yahyä ibnInici página Ismäíl al-Ma'mün de Toledo, que s'annexa la taifa fins a la seva mort (1075). Independent de nou sota un altre amiri (Abü Bakr ibn 'Abd al-'Azïz), fou cedida per Alfons VI de Castella a l'ex-taifa de Toledo (1085) Yahyä ibn Ismä'ïl ibn Yahyä al-Qadir, ajudat per Álvaro Háñez. Al-Qädir es declarà tributari del Cid i, a la seva mort, la república que en sorgí (Ibn Gahhäf) caigué, davant la pressió almoràvit, en mans del Cid.

101 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

València, Universitat de  Veure> Universitat de València.

103 PAÍS VALENCIÀ - ESPORT

València Basket Club  (València, 1986 - ) 

63 PAÍS VALENCIÀ - ESPORT

València Club de Futbol  (València, 1919 - )  Entitat esportiva. August Milego i Díaz en fou el primer president i el d'Algirós el primer camp de joc fins que, el 1923, fou inaugurat el de Mestalla, batejat oficialment amb el nom d'un dels seus presidents, Lluís Casanova. Des del 1928 el València C.F. ha integrat sempre el grup d'equips capdavanters del futbol espanyol; aquest mateix any arribà a les semifinals del campionat d'Espanya, competició que, posteriorment, fou coneguda com a copa. Al final de la temporada 1930-31, assolí l'ascens definitiu a la primera divisió, en la qual s'ha mantingut des de llavors, a excepció de la temporada 1986-87, en què jugà a segona divisió. Sota la presidència de Lluís Casanova assolí la seva millor època esportiva. Ha guanyat quatre lligues (1942, 1944, 1947 i 1971), set copes del rei o copes d'Espanya, dues copes de Fires, una Recopa (1980) i una Supercopa Europea (1981).

64 PAÍS VALENCIÀ - PUBLICACIÓ

Inici páginaValència Cultural  (València, 1960 – 1964)  Revista mensual bilingüe d'economia, història, literatura i geografia del País Valencià. Fundada per Vicent Badia i Marín, que la dirigí, i Josep Marí i Montanyana, tractà de continuar la tasca de "Sicània". Hi col·laboraren diversos escriptors i periodistes valencians. Publicà en forma de fulletó estudis monogràfics sobre pobles del País Valencià.

65 CATALUNYA - GEOGRAFIA

València d'Àneu  (Alt Àneu, Pallars Sobirà)  Poble (1.085 m alt) i capital del municipi, situat a la vall d'Àneu, a les ribes del riu de la Bonaigua, al vessant llevantí del port de la Bonaigua.

66 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valencià Franquesa i Ragàs, Antoni de  (Barcelona, s XVII – 11/set/1714)  Cavaller. Germà de Tomàs. El 1700, arran de l'agonia de Carles II i del lliurament de poders totals al cardenal Portocarrero, fou un dels representants del Consell de Cent per a la comissió que deliberà sobre la validesa d'aquells poders. En 1709-10 era Conseller en Cap de Barcelona, en plena guerra de Successió. Assistí pel Braç Militar a la Junta de Braços de 1713, on es decidí la resistència contra Felip V, on fou partidari de la submissió. Sembla que de moment s'absentà de Barcelona i que fou demanada la confiscació dels seus béns. En tot cas, i mogut potser per l'exemple del seu germà, reaparegué més tard a la capital assetjada. L'11/set/1714 s'incorporà al contraatac que fou llançat per la part de Sant Pere i el Portal Nou, secundant la iniciativa d'alguns antics Consellers en Cap d'acompanyar a Rafael Casanova. Morí en la lluita.

67 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valencià Franquesa i Ragàs, Tomàs de  (Barcelona, s XVII – s XVIII)  Cavaller. Germà d'Antoni. Fou capità de la Coronela de Barcelona durant l'infructuós setge establert per Felip V el 1706. Fou visitador de la Generalitat, càrrec que el convertia en jutge de les apel·lacions formulades pels funcionaris de la institució. El 1713 participà a les deliberacions del Braç Militar a la Junta de Braços. Tot i no estar a favor de la resistència (com el seu germà), acceptà la decisió final, i figurà immediatament com a capità de la Coronela, al front de la companyia d'Hortolans del Portal Nou. Pel nov/1713 figurava entre els aristòcrates que ingressaven al Consell de Cent. L'1/ago/1714 resultà malferit per una granada enemiga quan es trobava de servei en la defensa de la ciutat.

68 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Inici páginaValència la Vella  (Riba-roja de Túria, Camp de Túria)  Indret del terme, on foren descobertes restes romanes. Des del s. XVI hom ha cregut que corresponia al lloc de la suposada ciutat de Pallantia.

69 PAÍS VALENCIÀ - CULTURA

València Nova  (València, 1904 - 1907)  Entitat cívica. Creada amb l'escissió de diversos membres de Lo Rat Penat, que tractaven de reprendre la línia valencianista iniciada per Constantí Llombart. Formada per petits-burgesos, menestrals i estudiants, la seva concepció dels problemes valencians estava dividida per trets generacionals i polítics entre el regionalisme i un sector gairebé nacionalista. En foren presidents Miquel Duran i Tortajada i Faustí Barberà. Organitzà la Primera Assemblea Regionalista Valenciana (1907), a la qual assistiren delegats del Principat i que elaborà conclusions sobre política, economia, filologia i dret. El 1907 modificà el seu nom pel de Centre Regionalista Valencià, amb el designi d'intervenir en la política del País Valencià. El Centre, però, no tingué gaire transcendència.

70 PAÍS VALENCIÀ - PUBLICACIÓ

València Nova  (València, 7/mai/1906 - 19/des/1907)  Butlletí quinzenal de l'entitat homònima. Publicà 40 números. N'era director Eduard Boix i hi col·laboraren diversos escriptors de l'època. Tenia caràcter polític i literari. Les capçaleres eren d'Enric Pertegàs i de Sousa. El succeí "Renaiximent" (gen/ - mar/1908), publicació del Centre Regionalista.

71 PAÍS VALENCIÀ - PUBLICACIÓ

Valencia-Fruits  (València, 15/jun/1962 - )  Setmanari en castellà. Tracta de l'agricultura del País Valencià, amb un especial interès pels problemes de l'exportació i per la situació dels mercats exteriors, sobretot de l'Europa occidental. Editat per Sucro SA, n'és propietari Josep Ferrer i Camarena, que l'ha dirigit, amb Martí Domínguez i Barberà. Entre l'1/mai i el 21/des/1966 aparegué com a suplement dominical del diari "Al Día", publicat per la mateixa empresa, que també edità l'"Anuario Hortofrutícola Español".

72 PAÍS VALENCIÀ - POLÍTICA

Inici páginaValenciana, Comunitat  (País Valencià)  Nom modern i oficial (1982) del territori.

73 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valenciana, la  (Gelida, Alt Penedès)  Caseria, al sud-oest del poble.

74 PAÍS VALENCIÀ - PUBLICACIÓ

Valenciano, El  (València, 7/abr/1851 - 29/set/1868)  Diari. Fou fundat per Jacob Gallegos i Fajardo, que el dirigí fins al 1855, i, després, des del 1861. En aquest bienni fou editat, successivament, per Carles Verdejo i Vicent Maria Gamir. Imprès per Josep Mateu i Garín, tingué, des de l'any 1852, impremta pròpia (continuació de la de Benet Montfort), que el 1868 passà al diari "Los Dos Reinos" (segona època). Tractà de competir amb el "Diario Mercantil de Valencia", amb un periodisme de caràcter més popular i dues edicions, una de les quals de petit format i baix preu. Ideològicament, era conservador. Curà la part literària Francesc Danvila i Collado.

75 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valençona  (València, s XIII – Eivissa ?, s XIV)  Dama. Era muller del cronista Ramon Muntaner. Els seus pares posseïen l'alqueria de Xilvella, prop de València. Conegué al qui havia d'ésser el seu marit el 1298 o 1299, durant un viatge de Muntaner per veure els seus familiars, establerts aleshores a València. Emparaulat el compromís de matrimoni, Valençona esperà Ramon durant dotze o tretze anys, durant els quals ell serví a Sicília, a la Companyia d'Orient i a l'illa de Gerba, en un seguit d'aventures extraordinàries que no li permetien de tornar. Finalment es casaren a València (1311). Valençona visqué amb el seu marit a Gerba fins al 1313, any en que fou treta de l'illa per temor d'un atac angeví. Aleshores ja havia tingut dos fills i esperava una filla que havia de néixer a València. El seu marit no se'ls reuní fins al 1316, quan posà punt final a la seva existència aventurera. El 1322 acompanyà Muntaner a Mallorca i a Eivissa. En aquesta segona illa restaria vídua el 1336. Vivia encara el 1350.

76 ILLES BALEARS - CULTURA

Inici páginaValentes Dones, ses  (Sòller, Mallorca Occidental, s XVII)  Llegenda -no documentada fins al s XVII i enriquida durant el XIX- segons la qual el 1561, durant l'atac dels turcs a la ciutat, dues dones de can Joan Tamany mataren, amb la barra de la porta, tres pirates que volien saquejar llur casa. Des del 1854, ses Valentes Dones figuraren el segon diumenge de maig a la festa que se celebrava per commemorar la victòria dels sollerics contra els turcs (11/mai/1561).

77 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí  (Barcelona, s XIX - )  Família d'orfebres, iniciada pel fundador de la casa Calixt Valentí.

102 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí  (Barcelona, s XIX - )  Família d'orfebres. De remot origen comú amb la família homònima, també d'orfebres. Fou el seu primer membre Manuel Valentí i Forteza. Llurs joies tingueren l'estima de nombrosos clients del Principat i de fora, mercès a dissenys molt personals que anaren canviant de forma segons els gusts de l'època, des del modernisme fins a les formes més esquemàtiques a partir dels anys 1930.

78 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí, Andreu Avel·lí  (Catalunya, s XIX – Barcelona, 1899)  Compositor. Estudià al conservatori de París. Autor de l'òpera Embrasssons-nous, estrenada a París, i d'obres escèniques, com El colegial i Don Serapio de Bobadilla. Escriví obres per a veus a cappella i publicà un mètode de solfeig.

79 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí, Calixt  (Barcelona, 1844 – 1907)  Orfebre. Fundador de la casa d'orfebreria (1864). Fou succeït pel seu fill Agustí Valentí i Colom.

80 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Inici páginaValentí, Ferran  (Illes Balears, s XV – 1476)  Escriptor. És documentat des del 1440. Mantingué relacions literàries amb humanistes italians, principalment amb Leonardo Bruni d'Arezzo, de qui fou deixeble, i Antonio Beccadelli Il Panormita, i escriví en un llatí prou correcte epístoles en prosa i poesies, algunes d'elles en versos sàfics. En català la seva obra conservada es redueix a un parlament pronunciat al des/1467 davant el consell de Mallorca i d'una traducció, molt al peu de la lletra i en un català sense trets dialectals, de les Paradoxes de Ciceró, feta vers l'any 1450. En el seu pròleg, fa una breu exposició sobre els traductors i els escriptors en llengua vulgar i hi cita amb elogi Dante, Petrarca, Boccaccio, Ceco d'Ascoli, Arnaud Daniel (que considerava català), Ramon Llull i Bernat Metge, del qual assenyala dues de les principals fonts de Lo somni (les Tusculanes, de Ciceró, i el Corbaccio, de Boccaccio).

81 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Valentí, Josep Ignasi  (Palma de Mallorca, s XIX – 1924)  Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres. És autor de nombroses obres, especialment sobre història religiosa: Ensayo para una biblioteca de escritores agustinos españoles, El padre Juan de Mariano (1887, 1897), Fray Luis de Granada (1889), La mujer en la historia (1896), Los benedictinos de San Mauro, noticia histórico-literaria (1899), El doctor don José Miralles y Shert (1916), Dues crisis en la vida de Ramon Llull (1934), entre moltes altres.

82 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Valentí, Lluís Joan  (País Valencià, s XVI)  Escriptor. És autor, juntament amb Martí Pineda i Jaume Siurana, d'un Procés o disputa de viudes i donzelles, en el qual és debatut quines són més aptes per al matrimoni.

83 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí, Nicolau  (Barcelona ?, s XVIII – Madrid, s XIX)  Compositor. Conegut amb el nom d'Aulita. Compongué la música per a l'intermedi L'ortolanella astuta, estrenat l'any 1758 en el Teatro Real del Buen Retiro de Madrid.

84 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Inici páginaValentí, Teseu  (Palma de Mallorca, s XV – 1511)  Jurisconsult. Era doctorat a la universitat de Bolonya (1483). És autor d'un Sumari e repertori de les franqueses e privilegis del Regne de Mallorca i d'alguns altres escrits.

85 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Camp, Santiago  (Barcelona, 1875 – 1934)  Polític i sociòleg. Fill d'Ignasi Valentí i Vivó. Com a membre destacat del Partit Republicà Radical fou detingut arran de la Setmana Tràgica, després fou regidor de l'ajuntament de Barcelona i diputat provincial (1911). El 1915, però, participà en la fundació del Bloc Republicà Autonomista, dins el qual s'integrà, el 1917, en el Partit Republicà Català. Col·laborà en diverses revistes i diaris i dirigí les col·leccions "Biblioteca Sociológica Internacional", "Biblioteca de Novelistas del siglo XX" i "Biblioteca Moderna de Ciencias Sociales". Els últims anys de la seva vida presidí l'Ateneu Socialista de Barcelona. Entre les seves obres cal esmentar Pedro Kropotkin. Su ejecutoria en el pensamiento criminal y las disciplinas afines (1908), La democracia social alemana y su organización (1911) i Vicisitudes y anhelos del pueblo español (1911).

86 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Clua, Agustí  (Barcelona, 1910 - )  Orfebre. Fill d'Agustí Valentí i Colom i germà de Ferran. Continuà la gran custòdia d'argent, començada pel seu pare i coneguda amb el nom de Custòdia Valentí, la peça té estructura turriforme i és d'estil neogòtic i té, després de quaranta-cinc anys de treballar-hi, set-centes cinquanta peces i cent vuitanta-dues escultures.

87 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Clua, Ferran  (Barcelona, 1913 - )  Joier i orfebre. Fill d'Agustí Valentí i Colom, i germà d'Agustí. Seguí l'especialitat de la família. Constituí taller propi el 1950.

88 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaValentí i Colom, Agustí  (Barcelona, 1869 – 1949)  Orfebre. Fill i successor de Calixt Valentí. Adquirí fama a través de les seves joies, especialment a l'època modernista, al començament del s XX, per una empremta personal de creació d'una gran custòdia d'argent de 320 cm d'altura per 120 de diàmetre, que fou continuada pel seu fill Agustí Valentí i Clua, germà de Ferran.

89 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Fiol, Eduard  (Pals, Baix Empordà, 1910 – Barcelona, 1971)  Humanista i historiador de la literatura. Es llicencià en llengües clàssiques, guanyà la càtedra de llatí en un institut de segon ensenyament i fou professor d'aquesta assignatura a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-71) i a l'Institut Escola. Traduí Ciceró per a la Fundació Bernat Metge. S'especialitzà en estudis sobre Maragall, Riba, el classicisme i el modernisme a Catalunya. Se li publicaren, pòstumament, dos llibres importants: Els clàssics i la literatura catalana moderna (1972) i El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos (1973).

90 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Valentí i Forteza, Manuel  (Illes Balears, 1804 - Barcelona, s XIX)  Orfebre. Primer membre d'aquesta família. S'establí a Barcelona cap al 1825. Fou pare de Josep Valentí i Pomar.

91 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Gallard, Joan  (Barcelona, 1886 – 1957)  Joier. Fill de Josep Valentí i Pomar. Joier típicament modernista. Vers el 1916 s'instal·là al passeig de Gràcia en un establiment que decoraren Marià Andreu i Jaume Martrús. Fou el primer que s'atreví a aquesta nova localització, que seguiren després la majoria de joiers barcelonins. Celebrà una exposició al Faianç Català el 1926, en la qual obtingué un èxit insospitat. Realitzà peces importants per encàrrec de la casa reial d'Espanya. Durant molts anys ajudà el seu germà Manuel. El seu fill i successor fou Jaume Valentí i Operé.

92 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaValentí i Gallard, Manuel  (Barcelona, 1880 – 1969)  Joier. Fill de Josep Valentí i Pomar, i germà de Joan, el qual durant molts anys l'ajudà. Realitzà la majoria de models de cera de l'escultor Ismael Smith.

93 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Jover, Josep Antoni  (Barcelona, 1763 – s XIX)  Polític i advocat. Fou assessor de la Intendència i del Tribunal de Comptes des del 1808. Mantingué el seu lloc durant l'ocupació francesa, amb la qual cooperà obertament. Ocupà llavors nous càrrecs, com el de president del Tribunal de Primera Instància de Barcelona. Formà part de la comissió traductora del nou codi francès. En anar-se'n els napoleònics fou perseguit, però obtingué l'indult adduint que la seva col·laboració amb els francesos no havia pretès sinó moderar els rigors de l'ocupació. Des d'aleshores es retirà de la política, tot fent professió d'idees liberals.

94 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Operé, Jaume  (Barcelona, 1920 - )  Joier. Fill i successor de Joan Valentí i Gallard.

95 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Petit, Helena  (Barcelona, 1940 – 1990)  Novel·lista. Filla de l'humanista Eduard Valentí i Fiol. Estudià romàniques a la Universitat de Barcelona i es doctorà, a Cambridge, amb una tesi sobre els germans Machado. Des del 1962 fins al 1974 visqué a Anglaterra i exercí la docència a les universitats de Durham i Cambridge. La seva obra narrativa, de caient poc convencional, aplega fins ara tres obres. Fa també de traductora, al català i al castellà, i ha traduït les figures femenines més representatives de la literatura contemporània: Doris Lessing, Virgínia Woolf, Katherine Mansfield, etc.

96 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Valentí i Pomar, Josep  (Barcelona, 1854 - s XIX)  Orfebre. Fill de Manuel Valentí i Forteza, del qual continuà el negoci familiar. Fills seus foren Manuel i Joan Valentí i Gallard.

97 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Inici páginaValentí i Vivó, Ignasi  (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1841 – Barcelona, 1924)  Metge i sociòleg. Doctorat a Madrid (1865), fou designat catedràtic de medicina legal i toxicologia a la Universitat de Barcelona (1875). Fundà l'Acadèmia d'Higiene de Catalunya i l'Institut de Medicina Legal i Forense de Barcelona. El 1865 fundà el periòdic "La Independencia Médica". En un primer període cientifista, publicà un tractat de toxicologia (1878) i un Atlas de microquímica y fitografia; en un posterior període dogmatitzant publicà un tractat d'antropoliga mèdica i jurídica (1889-94) i les obres La Sanidad Social y los Obreros (1905), Sanidad i profilaxia (1910), L'associació obrera.

98 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Valentí i Zaforteza, Rafael  (Palma de Mallorca, 1701 – 1773)  Escriptor. Destacà com a teòleg i poeta. Escriví en llatí i en castellà.

99 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valentina, torre  (Calonge de les Gabarres, Baix Empordà Veure> Torre Valentina.

100 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Valentins, els  (Ulldecona, Montsià)  Caseria, a l'oest de la vila.

Anar a:    Va ]    [ Valc ]    [ Vale ]    [ Valencia, P ]    [ Valenciana ]    [ Valenti i C ]Inici página

A ] B ] C ] D ] E ] F ] G ] H ] I ] J ] K ] L ] M ] N ] O ] P ] Q ] R ] S ] T ] U ] V ] W-Z ]

Logo de Dades dels Països CatalansEntrada ] Calendari ] Bibliografia ] Enllaços ] Suport ] Consultes ] Efemèrides ] Responsable ] [ BlocContactar amb Dadescat

© 2006-2016 Associació Sense Límits / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons

Sense Límits a Internet: Sense Límits / Alt Camp Info / Directori Alt Camp / Masia Virtual -