[ A ] [ B ] [ C ] [ D ] [ E ] [ F ] [ G ] [ H ] [ I ] [ J ] [ K ] [ L ] [ M ] [ N ] [ O ] [ P ] [ Q ] [ R ] [ S ] [ T ] [ U ] [ V ] [ W-Z ]

[ Inici ] [ Entrada ] [ Calendari ] [ Bibliografia ] [ Enllaços ] [ Suport ] [ Consultes ] [ Efemèrides ] [ Responsable ] [ Bloc ]             

Anar a:    [ Pey ]    [ Pi ]    [ Pi i O ]    [ Pia ]    [ Picar ]    [ Pico ]

Los enlairats en política, amb molt poques excepcions, són los més negats de cada partit. (Valentí Almirall)

1 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pey i Estrany, Santiago  (Barcelona, 1917 - )  Dissenyador i interiorista. S'especialitzà en disseny industrial i fou confundador de l'ADI/FAD i membre del FAD. El 1964 fou nomenat professor de l'Escola Massana. És autor d'Introducció al disseny industrial (1963) i, dins el camp de la filologia, d'un Diccionari de sinònims, en col·laboració amb E. Vallès, un Diccionari de sinònims i antònims (1972) i un Vocabulari de barbarismes (1982).

2 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pey i Farriol, Josep  (Barcelona, 1875 – 1956)  Decorador, pintor i dibuixant del modernisme. Estudià a l'Escola de Belles Arts. De jove es dedicà a la decoració de ventalls. Molts dels seus projectes foren sol·licitats per ceramistes i ebenistes; treballà sovint per a Gaspar Homar. Obtingué diversos premis. Com a dibuixant col·laborà a "D'Ací i d'Allà" i a "Hojas Selectas".

3 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pey i Puig, Marcel  (Cardona, Bages, 1948 - )  Poeta. Influït per la cultura anglo-saxona i interessat per les tècniques experimentals. Malgrat que els títols dels seus llibres són en anglès, el text és en català: Blind machine (1971), Ahs (1974), Anamorfosis (1974), El poema de Cabdy Darling (1975), Scarlett (1976), Red movie (1976) i Sequence (1976).

4 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Peydró i Díez, Vicent  (València, 1861 – 1938)  Compositor. Dirigí el Teatre Russafa de València. Escriví sarsueles i altres obres líriques, com Les barraques (1899), Educandas y dragones (1916) i El amo del mar (1917).

5 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pey-Ordeix, Segimon  (Sant Vicenç de Torelló, Osona, 1867 – Barcelona, 1935)  Escriptor. Des de nou anys estudià al seminari de Vic. Acabà la carrera eclesiàstica al seminari d'El Burgo de Osma (Sòria), d'on fou majordom i secretari d'estudis. Durant aquest temps fundà i dirigí diverses revistes, com "L'Independent" i "El Norte Catalán", de Vic, i l'"Oxomense", del Burgo de Osma, i començà una intensa activitat com a publicista, sempre dins un to d'integrisme exaltat. A vint-i-sis anys fou ordenat de sacerdot, i la diputació provincial i l'ajuntament de Sòria el nomenaren director espiritual de l'hospital provincial i administrador del cementiri municipal. El 1897 fundà a Sòria el setmanari tradicionalista-integrista "El Urbión", que continuà a Barcelona, on ell mateix es traslladà, a partir del 1899. "El Urbión" aviat fou condemnat per...  Segueix... 

7 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peypoch i Anglàs, Melcior  (Santa Maria de l'Estany, Bages, 1836 – Catalunya, 1903)  Eclesiàstic. Destacà com a predicador. És autor d'estudis lingüístics i històrics.

6 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peypoch i Mani, Irene  (Barcelona, 23/feb/1931 – 5/gen/1998)  Museòloga. Filla de Ramon Peypoch i Pich. Als anys 1960 s'incorporà com a especialista en pedagogia a l'Institut del Teatre. Posteriorment portà el negociat tècnic de cultura del Servei Tècnic de Cultura, i finalment el negociat de difusió de museus. Desenvolupà el programa de difusió de museus més avantguardista del seu temps per als museus de la diputació de Barcelona i prengué part en altres iniciatives vinculades a la difusió dels museus, com ara la "Revista de Museus". Participà en l'Assemblea de Museus de Catalunya del 1977 i en la fundació de l'Associació de Treballadors de Museus de Catalunya el 1983, de la qual fou secretària i ponent de diferents comissions de treball. Fou membre del Consell Internacional de Museus i dins el Comitè Internacional d'Educació i Acció Cultural participà en l'organització de la trobada de Barcelona l'any 1985. Fou nomenada sòcia honorària de l'Associació de Museòlegs de Catalunya, l'any 1996, en reconeixement de la seva tasca en favor de la museologia. Es jubilà essent directora del Museu Marítim de Barcelona.

8 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peypoch i Pich, Ramon  (Barcelona, 1898 – 1984)  Polític. Estudià peritatge químic i fou president de l'Escola Catalana Mossèn Cinto i director de la revista "Ciència" (1926-31). Milità en el grup radical Joventut Nacionalista "La Coronela" (1913-16), després al Foment Autonomista Català, a la Lliga Regionalista i, des de la fundació, a Acció Catalana, de la qual fou secretari general. També fou gerent de "La Publicitat" (des del 1935) i membre del Consell d'Economia de Catalunya. Exiliat el 1939, fou un dels principals promotors de la catalanitat a Mèxic, on fundà "Vida Catalana", en castellà, de cara al món de parla castellana. Tornà a Catalunya l'any 1974.

9 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peyra i Vildosola, Gustau  (Barcelona, 1873 – 1919)  Escriptor. Dirigí durant nou anys la revista "Africa". És autor d'alguns llibres sobre temes militars.

10 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peyrí, Lleó  (Catalunya, s XVII - s XVIII)  Jurisconsult. Fou partidari de Carles d'Àustria. El 1711 fou nomenat jutge de la Règia Cúria. Dos anys després decidí restar a Barcelona durant el setge borbònic. A la batalla de l'11/set recorregué diversos punts amb el secretari Verneda. Veié ferits Villarroel i Casanova. Fugí de Barcelona, per mar, el dia 12, poc abans que hi entressin els borbònics en virtut de la capitulació. Els seus béns foren confiscats.

11 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peyrí i Macià, Antoni  (Barcelona, 1924 - )  Arquitecte i pintor. Com a pintor ha estat molt apreciat a Mèxic, on la seva família s'exilià el 1941, i on el 1968 li fou concedit el premi Kreimerman. La seva obra es mou dins l'informalisme. Com a arquitecte guanyà, conjuntament, el concurs per al projecte del Palau dels Esports, destinat als Jocs Olímpics del 1968, a Mèxic.

12 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peyrí i Portal, Josep  (Cambrils, Baix Camp, s XVII)  Gramàtic. És autor d'escrits gramaticals, un dels quals ampliava la Prosodia del pare Álvarez, molt utilitzada al seu temps com a llibre de text.

13 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peyrí i Rocamora, Jaume  (Reus, Baix Camp, 1877 – Barcelona, 1951)  Metge. Catedràtic de dermatologia i sifilografia a la Universitat de Barcelona. Introduí unes tècniques terapèutiques, com el tractament per raigs ultraviolats en la regeneració pilosa, i el radi en el cas de processos hemorroïdals. Quan P. Ehrlich anuncià el descobriment del salvarsan, J. Peyrí es traslladà a Alemanya, i, en tornar, introduí la nova medicació a Catalunya. Fou president de l'Acadèmia de Medicina de Barcelona en 1936-39 i 1948.

14 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peyró, Bartomeu  (Catalunya, s XIV – Elna ?, Rosselló, s XV)  Prelat. Pertanyià a l'orde carmelità. Fou bisbe d'Elna al començament del s XV. És autor d'escrits diversos, com el tractat De sanctis.

15 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Peyró, Josep  (Catalunya, s XVII – Illes Balears, s XVIII)  Compositor. El 1701 vivia a Mallorca. És autor del Jardín de Falerina, amb partitura inspirada a l'obra de Calderon de la Barca del mateix títol. Escriví d'altres composicions per a l'escena.

16 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Peyró, Josep Pere  (Palma de Mallorca, 1959 - )  Autor, actor i director teatral. Fundador del grup Morel Teatre, formà part del Laboratori Actoral del Teatro Fronterizo i coordinà el Taller de Dramatúrgia Textual de la Sala Beckett de Barcelona. Ha participat al Teatre al Carrer de Tàrrega i en diverses edicions del Sitges Teatre Internacional. El 1994 guanyà el premi Llorenç Palminero de València.

17 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Peyró i Dauder, Jaume  (València, s XIX – Madrid, 1874)  Periodista. Fundà "El Tarraconense", dirigí "El Tío Nelo" (1862) i col·laborà al "Calendario Profético", "El Radical" i fou redactor de "Los Dos Reinos" (1864-66). Progressista, formà part d'una partida armada el 1868 i ocupà càrrecs burocràtics subalterns. Escriví els miracles de sant Vicent, Lo fanàtic de Traiguera (1863) i La veu del cel (1863).

18 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Peyró i Llop, Antoni  (València, 1909 - )  Ceramista. Fill d'Antoni Peyró i Mezquita. Continuà el taller del seu pare.

19 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Peyró i Mezquita, Antoni  (Onda, Plana Baixa, 1882 – València, 1954)  Ceramista, escultor i joier. Féu imitacions en escaiola de les figuretes de Tanagra i Mirina, però aviat féu estatuetes originals en terra cuita. Després produí també camafeus d'ivori i gemmes. Exposà bibelots de ceràmica a València (1925), on obrí una important manufactura. El 1926 guanyà la medalla d'or a l'Exposició Internacional de Filadèlfia i la primera medalla a l'Exposición Nacional de Madrid amb un conjunt de ceràmiques. El 1928 exposà a Madrid, on fou catedràtic de l'Escuela de Cerámica. Anecdòtic i detallista, se centrà sobretot en motius folklòrics valencians. Fou pare d'Antoni Peyró i Llop.

20 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Peyró i Urrea, Joan  (Vilanova del Grau de València, Horta, 1849 – València, 1924)  Pintor. Fou professor de l'Acadèmia de Sant Carles. La seva pintura de gènere i d'inspiració històrica obtingué bons èxits.

115 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Peytaví, Antoni  Veure> Peitaví, Antoni (pintor).

21 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Phase  (Barcelona, 1963 - )  Revista bimensual en castellà. Editada pel Centre de Pastoral Litúrgica. L'antecedent fou un butlletí (1961). Dirigida per Pere Tena, té com objectiu l'estudi i la reflexió sobre temes litúrgics i, del Concili Vaticà II ençà, ha analitzat especialment la reforma litúrgica conciliar.

22 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Philip, Bonaventura  (Vinçà, Conflent, 1805 – Perpinyà, 1872)  Teòleg. Estudià al seminari de Perpinyà, on s'ordenà el 1828. Professor d'ètica i moral fins al 1855. Des del 1841 era canonge de Perpinyà i vicari general honorari de la diòcesi el 1857. És autor de quatre obres importants, en francès, sobre teologia i apologètica, impreses entre el 1849 i el 1867. La més popular fou el Dictionnaire de théologie morale (1857), molt estesa per França. La seva doctrina es troba sobretot condensada en els quatre volums de Les conferences thélogiques, dogmatiques et morales (1867).

23 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Pi  (Bellver de Cerdanya, Baixa Cerdanya)  Poble (1.080 m alt), al sud-oest de la vila, a l'esquerra del torrent de Pi (afluent, per l'esquerra, del Segre), que neix sota el coll de Pendís i aflueix al seu col·lector davant Prullans. Té els barris del Pedró i del Raval. De la seva església parroquial (Santa Eulàlia) depèn la de Nèfol, lloc amb el qual formà un mun. el s XIX.

114 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA

Pi  (Conflent)  Veure> Pi de Conflent (nom oficial del municipi).

24 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi, Andreu  (Catalunya, s XV - Lleida, s XV)  Arquitecte gòtic i escultor. Mestre major de la seu vella de Lleida a partir del 1457 i de l'hospital de Santa Maria d'aquesta mateixa ciutat el 1454. La decoració escultòrica de l'hospital amb la imatge de la Mare de Déu sobre peanya decorada amb figures d'àngels es pot relacionar amb la decoració escultòrica de la façana i les mènsules i les claus de volta de l'interior de la capella de Sant Jordi, a Poblet. L'estil d'aquestes escultures és borgonyó, amb punts de contacte amb el de Guillem Sagrera.

25 CATALUNYA NORD - BIOGRAFIA

Pi, Antoni  (Cotlliure, Rosselló, s XVI - Barcelona, s XVI)  Poeta. Fou catedràtic d'humanitats a la Universitat de Barcelona. És autor d'una comèdia, en llatí, inspirada en la batalla de Lepant (1571), que fou representada pels seus deixebles. Es retirà de l'activitat docent i es féu monjo al monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

26 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi, Balbina  (Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1896 – Perpinyà, 1973)  Anarco-sindicalista. Obrera del tèxtil, començà a destacar com a organitzadora sindical el 1917 dins el sindicat del ram fabril i tèxtil i la federació local de Sabadell. Col·laborà després regularment a "Solidaridad Obrera" i en 1920-21 fou una activa propagandista en les campanyes de protesta en solidaritat amb els sindicalistes deportats a la Mola. S'allunyà de la militància activa el 1936.

27 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi, Beda  (Barcelona, s XVI – s XVII)  Monjo benedictí. Pertanyia a la comunitat de Montserrat des del 1602. El 1625 en fou elegit abat. La seva governació hi resultà remarcable i beneficiosa.

28 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA

Pi, cala  (Llucmajor, Mallorca Oriental)  Cala de la costa, a llevant de la punta de Capicorb. Constitueix un canó enfonsat del torrent de cala Pi que davalla de prop de Capicorb. Hi fou construïda una torre de defensa (torre de cala Pi).

29 CATALUNYA - HISTÒRIA

Pi, el  (Sant Agustí de Lluçanès / Sora, Osona)  Antic terme que comprenia part dels actuals municipis, que depenia ja el s. XI de la jurisdicció del monestir de Ripoll (s'estenia des de l'església de Sant Genís del Pi, de Sant Agustí de Lluçanès, al mas Casa-ramona, de Sora). Perdé l'autonomia com a terme vers el 1250.

30 CATALUNYA - HISTÒRIA

Pi, el  (Barcelona, Barcelonès)  Antic barri de la ciutat, a l'oest de l'antiga ciutat romana, entre les primitives muralles i la Rambla. Des del 965 s'esmenta el pla o palma de Santa Maria del Pi; aviat s'hi formà un barri, amb una segona església (Sant Joan del Pi) prop de l'antic camí del Llobregat, habitat per pagesos i envoltat d'hortes (els hortolans tingueren la seva capella a l'església del Pi). Es convertí en barri suburbial, amb bordells i amb la residència del botxí, i aviat prengué un marcat caire comercial, que encara conserven els carrers compresos entre els de la Portaferrissa, de la Boqueria, dels Banys Nous i la Rambla. L'església de Santa Maria del Pi, que des de la fi del s X tenia els altars de Sant Climent i Sant Pancraç, on es juraven molts testaments sacramentals fins el 1283, fou renovada a partir del 1319 i consagrada el 1453, amb el cànon sever del gòtic català. El barri conserva cases notables com la de la confraria de la Sang, del s XVII, a la plaça del Pi, i la del gremi dels revenedors. La plaça de Sant Josep Oriol, ocupada abans per l'antic cementiri, recorda el sant que fou beneficiat del Pi. La parròquia de Santa Maria del Pi, erigida al s XIII, s'intitulà també de Santa Maria dels Reis.

31 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi, Enric  (Catalunya, s XIX – s XX)  Arquitecte. És notable la seva casa de l'Arbre o Can Burés, al carrer d'Ausiàs March de Barcelona, bon exemplar d'arquitectura modernista.

32 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi, Francesc  (Catalunya, s XVIII)  Historiador jeronim. Entre els anys 1760 i 1779 residia al monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, d'on fou dues vegades prior. Fou definidor i cronista general de l'orde. Escriví unes Memorias venerables sobre les personalitats més destacades de l'orde.

33 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi, Joan Baptista  (Palamós, Baix Empordà, s XVII)  Frare agustí. És autor d'una biografia de sant Bru, publicada el 1680. Conreà la poesia. També practicà el gravat.

34 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi, Ot  (Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 1971 - )  Corredor de bicicleta en la modalitat de trial. Ha estat cinc vegades campió del món (1986, 1987, 1989, 1990 i 1991).

35 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi, Salvador  (Barcelona, s XVII – s XVIII)  Notari de Barcelona. Exercí des del 1711. Pertanyia al Consell de Cent. Durant el setge de 1713-14 fou membre d'una de les juntes que formaven el govern provisional català. A les eleccions municipals del 1713 continuà al Consell de Cent. Després de la capitulació els seus béns foren confiscats pels borbònics.

53 CATALUNYA NORD - MUNICIPI

Pi de Conflent  (Conflent)  Municipi: 50,86 km², 1.024 m alt, 91 hab (2012), (fr: Py). Situat al sud-est de la comarca, al límit amb el Vallespir, al vessant occidental del massís del Canigó, a la part superior de la vall de Saorra. És drenat per la riera de Rojà, afluent de la Tet. El terme és accidentat i en una bona part cobert de bosc i pasturatges. Reserva natural. L'agricultura hi és migrada i la ramaderia del terme n'aprofita els prats. Bestiar boví, oví i cabrum. Ha desaparegut la tradicional indústria metal·lúrgica. El poble agrupa total la població del municipi. Ésglésia parroquial romànica de Sant Pau, consagrada el 1022 i reformada el 1732. Restes del castell de Pi (1194), les quals són a 1.087 m alt. Àrea comercial de Perpinyà. Ajuntament - Associació Cultural Catalana - Informació (en francès)

54 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi de la Serra i Valero, Francesc (Quico Pi de la Serra)  (Barcelona, 6/ago/1942 - )  Autor i intèrpret de cançons. Un dels exponents més qualificats del moviment de la Nova Cançó. S'inicià com a guitarrista l'any 1962, i el 1963 formà el conjunt Els 4 Gats. Influït per Georges Brassens i Léo Ferré i els intèrprets de blues i de jazz més purs, les seves cançons, d'una agressivitat extraordinària, apunten cap a la denúncia i la crítica socials. Discografia principal: Les corbates (1963), L'home del carrer (1964), Francesc Pi de la Serra (1967), Disc-conforme (1971), Fills de Buda (1974), Pi de la Serra a l'Olympia (1975), Quico i Maria del Mar (1979), Katalonien (1980), Quico, rendeix-te (1988) i Amunt i avall (1995).

55 CATALUNYA - POLÍTICA

Pi de les Tres Branques, el  (Castellar del Riu, Berguedà)  Gran pi de tres besses que s'aixeca al mig del pla de Campllong. Es tracta d'un exemplar de pi roig (Pinus sylvestris), de 25 metres d'alçària i un perímetre a la base del tronc d'uns 5 metres. Al s XVIII hom hi veié un símbol de la Santíssima Trinitat. Amb el desenvolupament de l'excursionisme científic al Principat a la fi del s XIX hom el prengué sovint com a centre d'aplecs i cantades, i aviat fou considerat un símbol de la pàtria i cantat per molts poetes, entre els quals Jacint Verdaguer. El 1901 el seu propietari, Tomàs Campà, el cedí a la Unió Catalanista d'Excursions. Abans del 1915 morí. Entorn de l'arbre mort hom hi celebra anualment, des del 1980, una diada d'afirmació nacionalista, el tercer diumenge de juliol. A causa del seu caràcter simbòlic, el 1987 fou declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya i objecte, per tant, d'especial protecció. A uns 500 m del Pi, n'hi ha un de més petit, que s'anomena el Pi Jove, usat com a símbol d'una pàtria que reneix des de 1921; s'hi apleguen principalment els joves independentistes.

113 CATALUNYA - PUBLICACIÓ

Pi de les Tres Branques, Lo  (Berga, Berguedà, 27/nov/1898 - 24/jul/1903)  Quinzenari catalanista. Defensà àrdidament les Bases de Manresa i disposà d'una notable col·laboració política.

56 CATALUNYA - HISTÒRIA

Pi de Llobregat, el  (Sant Joan Despí, Baix Llobregat)  Nom adoptat el 1937 per al municipi.

57 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA

Pi des Català, es  (Formentera, Eivissa)  Vénda, dins la parròquia de Sant Francesc, que s'estenia a Migjorn. Consta ja com a vénda el 1775.

36 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Arimon, Andreu Avel·lí  (Barcelona, 1793 – 1851)  Historiador i arqueòleg. S'encarregà d'inventariar i triar els llibres i els documents procedents d'antics monestirs i convents de la província de Barcelona. És autor de Barcelona antiga i moderna (1854).

37 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Calleja, Pere  (Barcelona, 1907 - 1986)  Matemàtic i arquitecte. Estudià a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 1935 amb una tesi dirigida per E. Terradas. Fou professor a la facultat de ciències (1928-39) i director del Centre d'Estudis Matemàtics de l'IEC (1935-39). El 1939 se n'anà a França i després a l'Argentina, on, amb l'ajuda de J. Rey Pastor, fou professor a la universitat de Cuyo (1942-49) i a la de la Plata (1949-57). El 1957 tornà a l'estat espanyol, on fou catedràtic a Múrcia i Saragossa. Des del 1962 ho fou de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. Membre de diverses societats científiques internacionals, publicà nombrosos llibres i articles.

52 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i de Cabanyes, Oriol  (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 10/mai/1950 - )  Escriptor. Després de ser guardonat als Jocs Florals de Marsella (1967) i de Zuric (1968), aconseguí el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), a la qual seguiren altres llibres. També ha publicat Què va dir Andreu Nin? (1978), La Renaixença (1979), Repensar Catalunya. Una reflexió crítica (1989), etc.

38 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Figueras, Jaume  (Pals, Baix Empordà, 21/ago/1900 – 23/ago/1991)  Metge cirurgià. Deixeble de M. Corachan i professor adjunt a la Universitat Autònoma, fou director de l'Institut Corachan (1946) i cap del servei de cirurgia de l'Hospital de Sant Pau (1950). Membre de la Reial Acadèmia de Medicina (1967), és autor de nombrosos treballs, entre els quals els dedicats a les apendicitis agudes (1944), al tractament del càncer de còlon (1949), al tractament preoperatori i postoperatori, al càncer de recte, i a les lesions biliars. Dirigí l'obra Práctica quirúrgica, en diversos volums.

39 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Margall, Francesc  (Barcelona, 20/abr/1824 – Madrid, 29/nov/1901)  Polític republicà. A Madrid col·laborà (1847) en una sèrie de treballs literaris i històrics. S’afilià al partit demòcrata, i el 1854 intervingué en la revolució que posà fi a l’època moderada. Aquell mateix any publicà La Reacción y la Revolución, on començà a exposar les seves teories federals sobre l’estat. Les seves doctrines, però, influenciades per Hegel, eren massa abstractes per adaptar-se a la realitat històrica del país. En aquest mateix llibre desenvolupà també el principi que la revolució, si vol ésser autèntica, ha d’ésser social i no solament política. L’any 1856 concretà una mica més la seva ideologia en la revista “La Razón”; en el seu esquema racionalista identificava la monarquia amb l’autoritat i la democràcia amb la llibertat; basat en aquest plantejament, afirmava la necessitat de lluitar contra la monarquia. Per influència de Rivero formà part de la redacció del periòdic “La Discusión” i el 1864 en fou...  Segueix... 

40 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Margall, Joaquim  (Barcelona, 1810 – 1891)  Gravador i dibuixant. Gravà les col·leccions de dibuixos de Flaxman i féu làmines per a d'altres obres, com Monumentos arquitectónicos de España i Descripción general de las variedades hispano-cristianas.

41 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Marquès, Miquel  (Sabadell, Vallès Occidental, s XIX – 1902)  Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques. És autor de diversos escrits de caràcter regionalista.

42 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Molist, Emili  (Barcelona, 1824 – 1892)  Metge frenòleg i escriptor. Metge de l'Hospital de la Santa Creu, contribuí a la construcció del manicomi d'aquest establiment, i en fou director. És autor de Noticia histórica de los progresos y estado actual de Botánica en las islas Baleares (1843) i de ¿Qué relaciones guardan las enfermedades mentales con las formas del cráneo? (1870).

43 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Olivella, Balbina  (Barcelona, 1858 – 1890)  Actriu teatral. Germana de Juli. Ingresà a la companyia catalana del teatre Romea el 1877, on estrenà obres de Frederic Soler, Ubach i Vinyeta, Conrad Roure i altres autors. Obtingué èxits notables com a dama jove i, anys després, també com a actriu de caràcter.

44 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Olivella, Juli  (Figueres, Alt Empordà, 1853 – Barcelona, 1920)  Titellaire. Pere Romeu el contractà per a actuar a Els Quatre Gats, on es féu contertuli i amic de Picasso, S. Rusiñol, R. Casas, P. Gener i altres artistes i intel·lectuals de renom. Diversos autors escriviren obres per al seu teatre de putxinel·lis. Quan Els Quatre Gats tancà, donà el seu nom al teatret amb el qual actuà per tot Catalunya. El seu titella més cèlebre fou l'anomenat Perico. Els seus darrers anys tingué al seu càrrec les sessions infantils de titelles al Turó Park. Fou germà de l'actriu Balbina.

45 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Sunyer, August  (Barcelona, 12/ago/1879 – Mèxic DF, Mèxic, 12/gen/1965)  Fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. El 1902 fundà la Societat de Biologia de Barcelona i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d'investigació (al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l'Institut de Fisiologia). A partir del 1916, fou durant cinc anys diputat a corts pel districte de Figueres com a republicà federal. El 1920 promogué, sota els auspicis i la dotació de la Mancomunitat de Catalunya, la creació d'un institut que havia d'esdevenir l'Escola de Fisiologia catalana. El 1939 es traslladà a Veneçuela, on fou nomenat professor de la universitat de Caracas; a Amèrica va seguir la seva tasca científica, reconeguda internacionalment. Les seves investigacions es refereixen als més diversos caps de la fisiologia. Premi Kalinga de la Unesco (1955) pels seus treballs de biologia. A més a més...  Segueix... 

46 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Sunyer, Carles  (Barcelona, 29/feb/1888 - Caracas, Veneçuela, 15/mar/1971)  Polític, economista i escriptor. Fill de Jaume Pi i Sunyer. Estudià la carrera d'enginyer industrial i fou professor de l'Escola Superior d'Agricultura i més tard a la universitat nova de la Mancomunitat de Catalunya. Membre de l'Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat a les corts constituents (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la República exercí els càrrecs de director general de Comerç, conseller primer i de Finances de la Generalitat de Catalunya, ministre de treball en el govern de Martínez Barrios (1933) i alcalde de Barcelona. El 1939 s'exilià a Anglaterra i després s'establí a Caracas. Entre els seus treballs, cal remarcar Apunts per a la història de la indústria cotonera catalana (1925), L'aptitud econòmica de Catalunya (1927-29) i Els reflexos de la personalitat econòmica catalana en el Romancer (1928).

47 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Sunyer, Francesc  (Roses, Alt Empordà, 1857 – Barcelona, 1907)  Republicà. Germà de Pere i de Jaume i nebot de Francesc Sunyer i Capdevila. Del partit republicà federal, col·laborà a "El Nuevo Régimen" de Madrid i a "El Federal" de València. Encapçalà l'escissió pro-catalanista denominada Catalunya Federal, però aviat tornà a la disciplina del partit. Presidí el consell federal regional i el 1904 fou elegit diputat provincial per Sabadell i Terrassa. El 1906 s'adherí a Solidaritat Catalana. És autor d'El problema catalán (1906).

48 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Sunyer, Jaume  (Roses, Alt Empordà, 6/gen/1851 – 16/abr/1897)  Metge patòleg. Exercí la seva professió a l'hospital de la Santa Creu i introduí les pràctiques de laboratori a la Facultat de Medicina de Barcelona. A més de nombrosos treballs aplegats a la "Gaceta Médica Catalana", és autor d'El problema actual de la Patología (1897).

49 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Sunyer, Josep Maria  (San Nicolás de los Arroyos, Argentina, 1889 – Barcelona, 1984)  Jurista i advocat. Fill de Francesc Pi i Sunyer i nét de Francesc Sunyer i Capdevila. Es llicencià en dret a Barcelona i es doctorà a Madrid. Membre fundador d'Acció Catalana. Fou secretari de l'ajuntament de Barcelona durant la Segona República i durant la guerra civil ajudà alguns amics seus perseguits de la zona republicana facilitant-los passaports. Anà a París el 1937 i tornà el 1940. Depurat, fou separat del seu càrrec a l'ajuntament. Guanyà la càtedra de dret administratiu (1940); com a catedràtic gaudí d'una gran popularitat per la seva bonhomia, humor i anecdotari subtil. Personatge de món, esdevingué una figura familiar en reunions socioculturals. Fou degà del col·legi d'advocats i de la facultat de dret. Especialitzat en dret administratiu, col·laborà en diverses revistes i diaris: "Revista Jurídica de Catalunya", "Estudis Municipals", "Catalunya Municipal", "Catalunya Exprés", etc.

50 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Sunyer, Pere  (Roses, Alt Empordà, 1846 – 1928)  Polític. Milità en partits republicans i fou diputat a corts els anys 1905 i 1908, representant, aquest darrer any, Solidaritat Catalana. Fou col·laborador de "La Publicitat".

51 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi i Sunyer, Santiago  (Barcelona, 1893 – 1981)  Metge i fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. Professor auxiliar de fisiologia a la Facultat de Medicina de Barcelona i catedràtic d'aquesta mateixa disciplina a Saragossa. Fou, durant la II República espanyola, vicepressident de la comissió permanent del Consell d'Instrucció Pública, i sotssecretari del ministeri d'Instrucció Pública. Publicà treballs científics sobre la regulació de la secreció urinària, la determinació de la reacció actual de la sang circulant i la secreció de l'amoniac pel ronyó. Després del 1939, fou, a l'exili, professor a Bolívia i a Panamà. És autor de Bases fisiopatológicas de los análisis clínicos (1950), Bioquímica (1960) i Fisiología humana (1962).

58 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi-Sunyer i Bayo, Cèsar  (Roses, Alt Empordà, 24/ago/1905 – Mèxic DF, Mèxic, 11/nov/1997)  Bioquímic. Fill d'August Pi i Sunyer. Fou assistent de l'Institut de Fisiologia de Barcelona (1931), on investigà sobre la síntesi del metilglioxal. Professor auxiliar de bioquímica a la Universitat Autònoma (1933), s'exilià a Mèxic el 1939. És autor de Metabolismo intermediario de los hidratos de carbono (1932), El complex vitamìnic-B (1933), Curs de bioquímica i fisiologia de la contracció muscular (1934) i La bioquímica dels hidrats de carboni (1966).

59 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi-Sunyer i Bayo, Jaume  (Barcelona, 3/set/1903 - Nova York, EUA, 12/mai/2000)  Fisiòleg. Fill d'August Pi i Sunyer. Investigà a l'Institut de Fisiologia de Barcelona sobre l'equilibri d'oxidació-reducció en els teixits (1930). En 1931-33 ensenyà fisiologia a la Universitat de Santiago de Xile. El mes de feb/1936 obtingué per oposició la càtedra de fisiologia de Santiago de Compostel·la. El 1939, s'exilià a Mèxic, on fou professor de l'Institut Politècnic. El 1945 anà als EUA. Ha professat nombrosos cursos a diverses universitats sudamericanes. És autor de Las bases fisiológicas de la alimentación (1940) i Normas de la literatura médica (1954).

112 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi-Sunyer i Bayo, Pere  (Barcelona, 25/jul/1918 - 6/mai/2001)  Economista i polític. Fill d'August Pi i Sunyer. Graduat en economia a la universitat de Cornell i en sociologia a Nova York. Va residir als EUA (del 1944 al 1948), on es dedicà a activitats editorials. Posteriorment passà a Veneçuela, on va ser economista del Banc Central (1948-51), membre del Consell d'Economia Nacional i professor d'economia a la Universitat Central de Caracas (1951-63), ciutat on fou també director del Centre Català. Després d'una nova breu estada als EUA, on fou economista de la Standard Oil of New Jersey (1963-66), tornà a Espanya el 1967, on exercí diversos càrrecs al Banc Urquijo (1967-77), conseller d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (1977-80), senador (1980-88) i president de la Comissió Amèrica i Catalunya 1992. El 1990 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. Publicà les memòries Del vell i del nou món (1992).

60 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi-Sunyer i Cuberta, Josep  (Barcelona, 18/des/1913 - Roses, Alt Empordà, 26/ago/1995)  Advocat i polític. Fill de Carles Pi i Sunyer. Secretari de la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona (1973-76), el 1975 proposà la creació del Congrés de Cultura Catalana. Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya des de poc després de la seva fundació l'any 1931 a través de les Joventuts d'Estat Català, tret dels anys que milità a Esquerra Democràtica de Catalunya (1975-78), representà a Esquerra Republicana com a diputat a corts (1980-82) i com a senador (1982-86). Treballà per la implantació del jurat a Espanya, per la qual cosa li fou atorgada la Creu de Sant Ramon de Penyafort.

61 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pi-Sunyer i Cuberta, Oriol  (Barcelona, 1930 - )  Antropòleg, arqueòleg i sociòleg. Fill de Carles Pi i Sunyer. Es formà a la universitat de Londres i a l'Escola Nacional d'Antropologia de Mèxic i es doctorà en ciències socials a Harvard. Especialitzat en antropologia social, fou professor a Amherst, Massachusetts. Ha publicat nombrosos treballs sobre temes d'antropologia de l'àrea americana. S'ha interessat pels aspectes sociològics dels Països Catalans i ha publicat diversos articles sobre el tema: El manteniment de l'entitat ètnica a Catalunya (1971), Etnicitat i nacionalisme en l'Europa moderna (1971), El turisme i els seus problemes i l'impacte d'una indústria en una comunitat catalana (1973), Élites i grups no corporatius en el Mediterrani europeu: Una reconsideració del cas català (1974).

62 CATALUNYA NORD - MUNICIPI

Pià  (Rosselló)  Municipi: 13,18 km², 27 m alt, 7.955 hab (2012), (ant: Apià). Situat al límit amb la Salanca, al Riberal, entre l'aglomeració de Perpinyà, l'Aglí i la Tet. La principal activitat és l'agricultura, en regressió, però, a causa de la pressió urbanística; predomina la de secà, principalment la vinya, que ocupa més de les tres quartes parts del terreny conreat, amb una important producció vinícola. A més, vora l'Aglí, hi ha una faixa de conreus de regadiu, hortícoles i fruiters (principalment presseguers). Indústria metal·lúrgica i de derivats del paper. Població en ascens, degut a la proximitat de Perpinyà. L'església parroquial del poble conserva un retaule de la Mare de Déu del s. XVI. Dins el terme hi ha el santuari marià de la Salut, església de l'antic despoblat d'Hortolanes. Àrea comercial de Perpinyà. Ajuntament (en francès) - Turisme (en castellà)

63 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Piamont, alqueria de  (Cocentaina, Comtat)  Veure> Benitàer.

64 CATALUNYA - HISTÒRIA

Piarra, Era  (Canejan, Vall d'Aran)  Antiga caseria.

65 FRANJA PONENT / CATALUNYA - GEOGRAFIA

Picada, port de la  (Benasc, Alta Ribagorça / Viella, Vall d'Aran)  Depressió (2.460 m alt) i pas de la línia de crestes de la zona axial pirinenca, entre el tuc de Bargàs i el tuc de la Picada (2.350 m alt). Uneix la serralada de Purroi (que separa la Vall d'Aran) amb la vall de la Pica (Comenge). Serveix de comunicació entre les terres de les dues comarques.

66 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA

Picada, torre  (Sóller, Mallorca Occidental)  Torre de defensa de la costa, construïda en 1614-22, per tal d'evitar el desembarcament de pirates a la cala de ses Puntes; fou projectada ja el 1561, amb motiu del desembarc turc a Sóller.

67 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Picaio de l'Alfara, el  (Alfara de la Baronia, Camp de Morvedre)  Elevació (388 m alt), a l'esquerra del Palància.

68 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Picaio de l'Algímia, el  (l'Algímia de la Baronia, Camp de Morvedre)  Elevació (347 m alt), a la dreta del Palància.

69 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Picaio de Sagunt, el  (Sagunt, Camp de Morvedre)  Cim (363 m alt), el més oriental de la serra de Calderona, prop del límit amb el terme de Puçol (Horta). Als seus vessants ha estat construïda una urbanització i un hotel. Als seus peus hi ha l'antic monestir de la Vall de Jesús.

70 CATALUNYA - HISTÒRIA

Picalquers  (Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat)  Antiga quadra, situada als vessants sud-occidentals de la muntanya de Sant Pere Màrtir. A la dreta del torrent de Sant Pere Màrtir s'alçava el castell o torre de Picalquers, casa forta que pertangué als Picalquers, els quals la vengueren el 1325 als Terrè; a mitjan s XVII passà als Ardena, barons i després comtes de Darnius, i a llurs successors. Al costat de ponent hi havia l'església de Sant Jaume, refeta el 1773. En resta només una torre i masia voltada de jardí (torre dels Lleons), al centre de la Ciutat Diagonal, convertida modernament en hotel.

71 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picalquers, Ignasi Joan de  (Catalunya, s XVII - s XVIII)  Militar. Defensà Barcelona del setge del mariscal de Vendôme (1697) amb el grau de capità. Decidit austriacista, defensà Montjuïc (1705) i participà en la campanya d'Aragó, on auxilià la vila de Magallón i prengué Mallén. Comandava la plaça de Girona en el moment de la capitulació (1711) i defensà Hostalric.

72 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Picamill, serra de  (la Nou / Vilada, Berguedà)  Alineació orogràfica del Pre-pirineu, entre els dos municipis. El collet de Picamill (1.370 m alt) no és emprat per les comunicacions perquè és gairebé tan alt com el Picamill (1.407 m), que perd alçada cap al sud. Separa les conques del torrent de la Nou i el de la Font del Sofre.

73 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Picamoixons  (Valls, Alt Camp)  Poble, a l'extrem occidental del terme, a l'esquerra del Francolí, aigua avall de la Riba, a la sortida del congost de la Roixel·la. A l'estació de Picamoixons hi ha l'encreuament de les línies de ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona i de Barcelona a Lleida per Vilanova. L'església parroquial, del començament del s XX, és dedicada a sant Salvador. El nom de Picamoixons apareix el 1206 i correspon a la població sorgida a la partida de Rocabruna, del terme del castell de Valls, amb carta de població del 1171, adjudicada a Pere de Vilagrassa.

74 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Picancel, serra de  (Cercs / la Quar / Vilada, Berguedà)  Relleu pre-pirinenc, entre els tres municipis, amb predomini de materials neoxoics (de la Depressió Central) damunt els mesozoics típics dels Pre-pirineus. S'inicia a l'esquerra del Llobregat, entre el Margançol i el torrent de cal Bossons, amb la serra de la Cubil. Parel·lament les canals de Sant Miquel són profundament tallades pels afluents esquerres del Margançol. La serra de Torrentfred, d'orientació sud-nord, enllaça amb el Picancel estricte, prolongació del qual és el pic de Salga Aguda, on neix la riera de la Portella.

75 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI

Picanya  (Horta de l'Oest)  Municipi: 7,22 km², 15 m alt, 11.109 hab (2014). Situat a la subcomarca de Torrent i Catarroja, a les ribes del barranc de Torrent, al sud-oest de València. La sèquia de Picanya i la de Benàger (derivades de la de Quart) reguen el terme, amb aigües derivades del Túria, i permet una agricultura de regadiu, dedicada als conreus d'horta i, sobretot, al taronger, el qual ha adquirit el caràcter de monocultiu. Avicultura. La indústria està molt diversificada; sobresurt la de la fusta (mobles). Població en ascens, la qual s'ha més que sextuplicat des de l'any 1900, determinat per la proximitat de la ciutat de València. El poble, a la dreta del barranc de Torrent, és avui pràcticament un barri de València; església parroquial de la Mare de Déu de Montserrat (s XVII). A l'altra banda del barranc hi ha l'antic poble i actual barri de Vistabella. Dins el terme hi ha el despoblat de Benàger. Forma part de l'àrea comercial de València. Ajuntament - Bàsquet

76 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picanyol  Nom amb què és conegut l'il·lustrador Josep Lluís Martínez i Picanyol.

77 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picanyol, Josep  (Catalunya, v 1700 - Madrid ?, s XVIII)  Músic. Fou mestre de capella de la catedral de Barcelona. Més tard ocupà el mateix càrrec al convent de les Descalzas Reales de Madrid. Autor d'una vintena d'oratoris, entre els quals Traslación del Testamento (1729), El triunfo del pecado (1730), El macabeo (1731), Amore consurgens (1732) i, sobretot, El sacramento del amor.

78 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picanyol i Pla, Llogari  (Moià, Bages, 31/mar/1896 - Sabadell, Vallès Occidental, 1968)  Arxiver i historiador. Escolapi ordenat el 1918, fou procurador general de l'orde a Roma durant vuit anys. Cridat a Roma, fou arxiver i cronista de l'orde (1932-58), fundà i dirigí les revistes "Ephemerides Calasanctianae" (1932-58), "Rassegna di storia e bibliografia scolapica" (1937-58), "Archivium Sch. P." (1936-55), on publicà molts articles d'història de l'orde, molts dels quals referents a Catalunya. Autor de més de cinc-cents títols, entre els quals nou volums de l'Epistolario di S. Giuseppe Calasanzio (1949-56) i moltes obres específicament escolàpies. Una forta polèmica dintre de l'orde el féu dimitir i retornar a Catalunya, on fundà, dirigí i fou quasi l'únic redactor de les revistres trimestrals "Sabadellum" (1960-68) i "Modilianum" (1960-67), gairebé exclussivament en català, sobre temes monogràfics locals i comarcals. És autor també d'una petita monografia de Moià (1958).

79 ANDORRA - GEOGRAFIA

Picard, farga d'en  (Encamp, Andorra)  Antiga farga de la parròquia (o d'Encamp).

80 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Picard, Jaume  (País Valencià, s XVI)  Escultor. Era deixeble de Damià Forment. És autor del notable retaule de la vida de sant Mateu.

81 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picarol  Pseudònim del dibuixant Josep Costa i Ferrer.

82 CATALUNYA - PUBLICACIÓ

Picarol  (Barcelona, 10/feb/1912 - 16/mar/1912)  Setmanari artístic i d'humor. Malgrat la seva curta durada (sis números) ha quedat com una de les revistes més exquisides de l'època. Dirigida per Xavier Nogués i Josep Aragay, publicà dibuixos de Manuel Humbert, Marià Andreu, Joan Colom, Enric Casanovas, Pere Ynglada, Joaquim Torres-García, etc.

83 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picas i Guiu, Jaume  (Barcelona, 1921 – 1976)  Escriptor i promotor cultural. Exiliat el 1939, en tornar a Catalunya fundà l'Esbart Verdaguer. Fou guionista de ràdio i director de teatre a la televisió. Escriví la lletra del disc sobre història de Catalunya, cantat per Guillermina Motta, i versos per al grup La Trinca. Publicà les novel·les, entre realistes i fantàstiques, Un gran cotxe negre (1968) i Tren de matinada (1968). A més estrenà el 1967 la comèdia La innocència jeu al sofà.

84 ILLES BALEARS - GEOGRAFIA

Picassa, sa  (Santa Eulària del Riu, Eivissa)  Vénda, dins la parròquia de Santa Gertrudis de Fruitera.

85 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA

Picassàries  (Tàrbena, Marina Baixa)  Caseria.

86 PAÍS VALENCIÀ - MUNICIPI

Picassent  (Horta del Sud)  Municipi: 85,78 km², 50 m alt, 20.393 hab (2014). Situat a l'extrem sud-oest de la comarca, al límit amb la Ribera Alta; es travessat per una sèrie de barrancs, com el barranc de Picassent, que neix al sector occidental. L'agricultura s'estén per quasi la totalitat del terme i les terres dedicades al regadiu són possibles gràcies a l'aprofitament d'aigües subterrànies i a la sèquia reial del Xúquer. El principal conreu és el taronger, seguit de les verdures i el blat de moro; els conreus de secà, que han retrocedit darrerament, es dediquen principalment a la vinya, a més de garrofers, ametllers, oliveres. Entre les activitats industrials, sobresurt en primer lloc l'alimentària, seguida de la metal·lúrgica i de la fabricació de materials per a la construcció. Notable creixement demogràfic, en que la població s'ha quasi quadruplicat des del 1900, i especialment ràpid a partir del 1950. La vila, d'origen islàmic, és a la plana, a l'esquerra del barranc de Picassent; l'església parroquial de Sant Cristòfol, fou bastida el 1676 i ampliada el 1755. Esdevingué centre de la baronia de Picassent. El municipi comprèn, a més, el santuari de Vallivana, el poble d'Espioca, el barri de la Font de l'Omet, l'antic lloc de Ninyerola, i les partides del Realó i de Terrabona. Àrea comercial de València. Ajuntament - Cultura - Ràdio l'Om - Escola Comarcal - Escola Les Carolines

87 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

Picassent, baronia de  (País Valencià)  Jurisdicció senyorial donada el 1364, per Pere III el Cerimoniós, a Pere de Boïl i de Castellar, senyor de Boïl, Llombai, Catadau i Millars. Passà als Perellós, marquesos de Dosaigües, als Marimon, marquesos de Cerdanyola, als Arróspide i als Trénor.

88 PAÏSOS CATALANS - BIOGRAFIA

Picasso, Pablo Ruiz  (Màlaga, Andalusia, 25/oct/1881 - Mougins, França, 8/abr/1973)  Pintor. El 1895 anà amb la seva família a Barcelona i ingressà a l'Escola de Belles Arts, on fou alumne d'Antoni Caba. La Primera Comunió (1896), quadre d'estil plenament acadèmic, i d'altres obres, més agosarades, preludi de la producció posterior, pertanyen a aquesta època. El 1897-98 estudià a Madrid. Després estigué uns quants mesos a Horta de Sant Joan amb el seu amic M. Pallarès. Freqüentava els Quatre Gats i hi féu una exposició important el 1900, en la qual predominaven els retrats dels amics. Del 1900 al 1903 féu els tres primers viatges a París, on es relacionà amb l'avantguarda artística d'aquell temps. Les demoiselles d’Avignon, quadre pintat el 1907, fou decisivament important pel que fa a l’evolució de la pintura moderna. El 1909 passà una altra temporada a Horta de Sant Joan (La fàbrica d’Horta). Considerat com un dels artistes més grans del s XX, gairebé tota la seva trajectòria participa de l’interès per la renovació del llenguatge artístic, fet especialment rellevant durant l’època cubista. El 1963 s’inaugurà a Barcelona el Museu Picasso, enriquit després (1968) amb la sèrie de Les Menines i amb les obres de joventut de l’artista que es conservaven a Barcelona (1970). Més informació (Viquipèdia)

89 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picazo i Calvo, Glòria  (Barcelona, 1950 - )  Historiadora i crítica d'art. Llicenciada en història de l'art per la Universitat de Barcelona, ha estat comissària de diverses exposiciones, entre les quals destaquen Casino (Barcelona, Perpinyà, Montpeller, 1983), Bèstia! (Barcelona, 1984), Intramurs (Brussel·les, 1988), la Biennal d'Arts Plàstiques de Barcelona 1989-91, Emergences (París, 1991), Literatures submergides, mostra itinerant (1991-92), Orientalismes, una aproximació contemporània (1998) i Fragments (2001), presentada al Museu de la Universitat d'Alacant, on es mostren les fotografies que posseeix la col·lecció Rafael Tous amb més de 500 imatges. Col·laborà en la premsa ("Avui", "El País") i en diverses revistes, com ara "El Món", "Artics", "Lápiz", "Impar" i "Arena". Ha publicat els llibres Los carteles de Miró (1977), Performance (1988) i Riera i Aragó (1991).

90 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pich i Pon, Joan  (Barcelona, 1/mar/1878 – París, França, 21/mai/1937)  Polític republicà. Controlà la societat Publicaciones Gráficas SA, que editava els diaris "El Día Gráfico" i "La Noche". D'idees republicanes, ajudà Lerroux en l'organització del Partit Republicà Radical; fou elegit regidor (1905 i 1912-15) i diputat provincial (1907-11), i ocupà la presidència de la Cambra de la Propietat Urbana (1919). El 1918 fou senador i el 1919 elegit diputat a corts per Gandesa. Fou l'iniciador del projecte de l'Exposició d'Indústries Elèctriques de Barcelona, i posteriorment, juntament amb Cambó, fou comissari regi de l'Exposició Internacional del 1929. Participà en l'Assemblea Nacional de la Dictadura, Fou sots-secretari de marina (1934), després dels fets del 6/oct/1934, portà provisionalment el govern de Catalunya, fou nomenat alcalde de Barcelona i més tard governador general i president de la Generalitat (1935). A l'estiu del 1935, Lerroux li donà la sotssecretaria d'Indústria i Comerç, que hagué de deixar per estat implicat en l'escàndol de l'estraperlo (oct/1935). S'exilià en començar la guerra civil. Fou cèlebre pels seus errors de lèxic (popularment anomenats pich-i-ponades).

91 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pich i Santasusana, Joan  (Barcelona, 1911 - Badalona, Barcelonès, 1999)  Músic. Dirigí nombroses orquestres i la Banda Municipal de Barcelona (1958-67), i fou director del Conservatori Municipal de Música de Barcelona de 1967 a 1976. Autor de nombrosos lieder.

92 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pichot  (Catalunya, s XIX - )  Família d'artistes. Creada pels germans Ramon, Maria, Josep, Lluís i Ricard Pichot i Gironès. Signaren sovint amb la grafia Pitxot.

93 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pichot i Gironès, Josep  (Barcelona, s XIX - s XX)  Dissenyador de jardins. Realitzà el parc de Figueres. Era germà de Ramon, Maria, Lluís i Ricard.

94 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pichot i Gironès, Lluís  (Barcelona, s XIX – s XX)  Violinista. Membre de la família d'artistes i germà de Ramon, Maria, Josep i Ricard.

95 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pichot i Gironès, Maria  (Barcelona, 1879 - Nova York, EUA, 1943)  Contralt. Germana de Ramon. Casada amb el músic Joan Gay, fou coneguda amb el nom artístic de Maria Gay. Un dels seus èxits més notables fou Carmen de Bizet. Es dedicà a l'ensenyament i l'any 1927 fundà una acadèmia de cant a Nova York, on residí fins a la seva mort.

96 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pichot i Gironès, Ramon  (Barcelona, 1871 - París, França, 1925)  Pintor. Lligat al grup modernista, pertanyé a la Colla de Sant Medir i, bé que d'una generació més jove, fou amic de Rusiñol i Casas, amb els quals exposà sovint. Il·lustrà els Fulls de la Vida de Rusiñol i dibuixà una sèrie de tipus populars, realitzada a Granada. Exposà també a París, amb Picasso (1902) i en solitari (1905, 1910), amb un notable èxit. La seva pintura s'inscriu en un modernisme simbolista que deriva progressivament cap al primitivisme, influït potser per Gauguin.

97 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pichot i Gironès, Ricard  (Barcelona, s XIX – Figueres, Alt Empordà, s XX)  Violoncel·lista. Germà de Ramon, Maria, Josep i Lluís, i pare dels pintors Ramon i Antoni Pichot i Soler.

98 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pichot i Soler, Antoni  (Figueres, Alt Empordà, 1934 - )  Pintor. Fill de Ricard Pichot i Gironès. El seu estil passà del postimpressionisme a un particular realisme, especialitzat en la pintura de pedres de Cadaqués, on visqué. Amic i col·laborador de Salvador Dalí en els darrers anys de la vida d'aquest, és membre de la Fundació Gala-Dalí. Signà com a Pitxot.

99 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pichot i Soler, Ramon  (Figueres, Alt Empordà, 1924 – Barcelona, 1996)  Pintor. Fill de Ricard Pichot i Gironès. Passà part de la seva vida a Cadaqués. La seva educació artística fou realitzada parcialment a Madrid. Exposà individualment a Barcelona el 1949. Practicà la pintura figurativa, especialment el retrat femení. Les seves obres han tingut un acull especialment favorable als Estats Units.

100 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picó, Ramon  (Barcelona, s XVIII)  Ciutadà honrat. El 1755-56 gestionà a Madrid, amb Bernat Glòria, la constitució de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona. Formada la societat, en fou el comptable.

101 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Picó i Campamar, Ramon  (Pollença, Mallorca, 1848 – Barcelona, 1916)  Escriptor. Va viure a Barcelona, on alternava el conreu de la literatura amb activitats mercantils i industrials. Figurà entre el grup de joves capdavanters del catalanisme, afiliats a la societat de La Jove Catalunya, així com entre els elements de La Renaixença. Fou proclamat mestre en gai saber el 1885. Aconseguí una gran fama en els romanços històrics, en l'art dels quals arribà a ésser un mestre. En són representatius Martiri d'en Ramon Llull, El testament del Cavaller i Visca Aragó. En escriure per a l'escena es va mantenir dins el tipus de drama romàntic, i es va donar a conèixer com a literat amb Cor de roure. La filla del segador (1914) i el poema liricodramàtic Garraf (1911). Lamentació de Catalunya dóna, fixant-se en els Planys de Jeremies, una visió de Catalunya. Fou president de l'Ateneu Barcelonès i publicà l'opuscle Poesies.

102 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picó i Martí, Josep  (Barcelona, 1902 - )  Dibuixant i pintor. Com a dibuixant, col·laborà a la premsa i il·lustrà llibres: tenia predilecció per les escenes de caire popular. Exposà amb èxit a Perpinyà. També va conrear la ceràmica i la pintura decorativa (frescos del castell de Vercantière, a Lot).

103 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Picó i Monllor, Sol  (Alcoi, Alcoià, 1967 - )  Ballarina i coreògrafa. Graduada en dansa espanyola i clàssica pel conservatori Òscar Esplà d'Alacant, completà la formació a La Fàbrica Espai de Dansa de Barcelona (1986-88), La Ménagerie de Verre de París (1988-89) i el Movement Research de Nova York (1997). El 1994 creà la seva pròpia companyia. Els seus espectacles de dansa contemporània són originals, iconoclastes i multidisciplinaris (dansa, teatre, òpera, etc.). El 2007 participà en el muntatge col·lectiu Estriptis (amb M. Gas i altres directors). Ha assessorat La Fura dels Baus en la coreografia d'alguns dels seus espectacles i l'any 2011 rebé el premi Max de les Arts escèniques a la millor coreografia per El ball, adaptació d'un text d'Irene Némirovski dirigida per Sergi Belbel.

104 PAÍS VALENCIÀ - BIOGRAFIA

Picó i Rius, Pere  (València, 1767 - Xàtiva, Costera, 1819)  Escriptor. Es doctorà en teologia (1789) a Oriola, on fou vice-rector del Seminari de Nobles (1796-99). Traslladat a Xàtiva (1799), hi fou director d'estudis públics i director del seminari patriòtic (1806-12). Escriví l'idil·li Los pescadores (1795), l'ègloga La tranquilidad (1798), Discurso sobre la educación (1804), alguns poemes en castellà i tres estudis sobre gramàtica general i etimologia llatina publicats com a Colección de opúsculos (1818). Traduí al castellà Introducción a la sabiduría (1791) de Joan Lluís Vives.

105 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA

Picola, la  (Santa Pola, Baix Vinalopó)  Assentament ibèric. És un petit nucli portuari situat al pla, de 3.350 m2 de superfície interna, delimitat per una muralla de forma lleugerament trapezoïdal, proveïda de torres i precedida per un fossat. L'interior està mal conservat, però s'hi ha pogut reconèixer un traçat viari molt regular, amb carrers rectilinis, i la utilització d'un sistema mètric grec. L'ocupació del lloc s'estengué aproximadament del 430 aC al final del s IV aC.

106 CATALUNYA - GEOGRAFIA

Picondaran, el  (Capafonts, Baix Camp)  Cim (984 m alt) de les muntanyes de Prades, al sud-oest del poble.

107 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Picornell i Femenies, Aurora  (Palma de Mallorca, 1/oct/1912 - Porreres, Mallorca, 5/gen/1937)  Dirigent comunista. Destacà a partir del 1931 com a organitzadora del sindicat de Sastresses i posteriorment passà a ésser un dels principals dirigents de la Federació Balear del PCE. Companya d'Heriberto Quiñones, tingué un especial paper en l'extensió organitzativa del partit a Menorca el 1934. Fou empressonada el jul/1936 i després afusellada.

108 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Picornell i Gomila, Joan Baptista Marià  (Palma de Mallorca, 1759 - San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825)  Polític republicà. En contacte amb les idees revolucionàries franceses, dirigí a Madrid la conspiració de San Blas (1795), cosa que li valgué la condemna a cadena perpètua. A la Guaira, on va ésser traslladat, entrà en relació amb Gual i amb España, amb els quals va planejar una insurrecció que pretenia la independència de Veneçuela. Descobert l'intent (1797), aconseguí de fugir i, en contacte amb britànics i francesos, va difondre per les Antilles la ideologia revolucionària. S'afegí a la insurrecció veneçolana del 1810 i aconseguí d'ésser intendent de policia de Caracas. Quan fracassà la revolució es traslladà als EUA i el 1815 fou indultat per Ferran VII. Des del 1820 exercí la medicina a Cuba.

109 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA

Picornell i Obispo, Joan Antoni  (Madrid, 1782 – Palma de Mallorca, s XIX)  Periodista. Fill de Joan Marià Picornell i Gomila. A tres anys el seu pare li féu passar un examen públic a la universitat de Salamanca. El 1803 es traslladà a Mallorca, on en una polèmica defensà idees conservadores enfront de la filosofia liberal. El 1808 dirigí un cert temps el "Diario de Mallorca". Li han estat atribuïdes, erròniament, aventures revolucionàries del seu pare.

110 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Picornell i Richier, Bernat  (Marsella, França, 1883 – Barcelona, 1970)  Nedador. Organitzador dels primer Campionat d'Espanya de natació el 1907, aquest mateix any fundà el Club de Natació Barcelona i n'ocupà la presidència. President de la Federació Espanyola de Natació, impulsà aquest esport a tot l'estat espanyol.

111 CATALUNYA - BIOGRAFIA

Pidelaserra i Brias, Marià  (Barcelona, 1877 – 7/oct/1946)  Pintor. Format a Llotja i en algunes acadèmies particulars de Barcelona, l'any 1899 féu un viatge a París i es posà en contacte amb els darrers corrents plàstics de l'època. El 1902 exposà a la Sala Parés. Dos anys després, a la sala de l'Ateneu Barcelonès i, el 1905, altra vegada, en una col·lectiva, a la Sala Parés, però l'obra no li va ésser apreciada per la crítica ni pel públic. Posteriorment (1912) va abandonar la tècnica impressionista i va adoptar la puntillista (paisatges del Montseny) i, amb aquesta mateixa tècnica, però més matisada, va fer grans panoràmiques de Mallorca, l'Alt Llobregat, Corbera i la Conreria. Descoratjat per la manca d'èxit, deixà de pintar fins al 1928. A partir del 1940 es decantà vers un expressionisme, en retrats i autoretrats, d'un vigor psicològic molt pregon, autèntica galeria dels baixos fons de la societat; el conjunt es va titular Els vençuts. No fou justament valorat fins després de la seva mort.

Anar a:    [ Pey ]    [ Pi ]    [ Pi i O ]    [ Pia ]    [ Picar ]    [ Pico ]

[ A ] [ B ] [ C ] [ D ] [ E ] [ F ] [ G ] [ H ] [ I ] [ J ] [ K ] [ L ] [ M ] [ N ] [ O ] [ P ] [ Q ] [ R ] [ S ] [ T ] [ U ] [ V ] [ W-Z ]

[ Entrada ] [ Calendari ] [ Bibliografia ] [ Enllaços ] [ Suport ] [ Consultes ] [ Efemèrides ] [ Responsable ] [ Bloc ] 

© 2006-2016 / Ramon Piera i Andreu ---- Llicència Creative Commons