|
Anar a: [ Valles i B ] [ Vallesp ] [ Vallf ] [ Vallg ] [ Vallgornera i de F ] [ Vallgu ]
Corregeix el neci i t'insultarà; corregeix el prudent i t'estimarà sempre. (Dita medieval)
1 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallès i Bonet, Joan (Barcelona, 1915 - Rubí, Vallès Occidental, 1979) Pastor evangèlic. Estudià magisteri i fou mestre de les escoles evangèliques del Poblenou i director del grup escolar de la Generalitat, a Berga. Exercí el ministeri a les esglésies de Rubí i del Poblenou. Amb d'altres, organitzà la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya i participà en la traducció del Nou Testament interconfessional (1979).
2 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallès i Cuchi, Francesc (Reus, Baix Camp, s XIX – Barcelona, 1879) Arquitecte. Anà a Madrid (1824), on freqüentà l'estudi d'arquitectura de C.T. Moreno fins a obtenir el títol (1825?); s'establí a Barcelona, on és autor d'un projecte -no realitzat- per a reformar la plaça de Sant Jaume i la façana de la casa de la ciutat (1826); dirigí la font de Neptú a Igualada, amb Damià Campeny (1827-32), dictaminà sobre el projecte de Teatre del Liceu (1846) i construí la casa Vilageliu, al carrer de Ferran de Barcelona (1847); aixecà els plans del convent de Framenors (1848) i projectà l'església de Sant Joan Despí (1850). Fou acadèmic de mèrit de San Fernando.
3 CATALUNYA - BIOGRAFIA
 Vallès i Ocaña, Carles (Barcelona, 1958 - ) Alpinista. Membres de diverses entitats excursionistes i grups d'alta muntanya i escalada, el 1985 formà part de la primera cordada catalana que assolí l'Everest. També realitzà la primera ascensió catalana al Cho Oyu (1984), l'ascensió al Lhotse Shar (1990) i la primera ascensió estatal al pilar oest del Makalu (1991). Pel que fa a l'obertura de grans rutes alpinístiques, cal destacar la via dels Catalans al Huascarán Nord (1983) i la via Catalana al Thamserku (Himàlaia del Nepal, 1999). Darrera d'aquests èxits hi ha una llarga trajectòria d'escalades de dificultat als Pirineus, als Alps, a Escòcia, el Canadà o Alaska, a més d'expedicions als Andes del Peni (1986), l'Himàlaia (1987, 1988 i 1989) i el Karakoram (1988). És autor del llibre La realitat d'un somni (1992), on relata les seves experiències a la muntanya.
4 FRANJA PONENT - BIOGRAFIA
Vallès i Perdrix, Edmon (Mequinensa, Baix Cinca, 1920 – Barcelona, 7/oct/1980) Escriptor i periodista. Dedicat a la divulgació històrica i la documentació gràfica. Fundà la revista "Historia y Vida" i publicà diversos volums sobre història gràfica de Catalunya, un Atlas de Historia Universal (1983) i Hospital Clínic ahir i avui (1980). També publicà un Diari de guerra (1980).
5 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallès i Pujals, Joan (Terrassa, Vallès Occidental, 1881 – Barcelona, 1966) Polític, advocat i escriptor. Membre de la Lliga Regionalista, en representava l'ala més liberal. Fou un dels autors del projecte d'autonomia de la Mancomunitat Catalana (1918) i, més tard, el 1923, va intentar -sense aconseguir-ho- un apropament de la Lliga a la dictadura de Primo de Rivera. Diputat de Girona al Parlament de Catalunya (1932), formà part del Consell de la Generalitat com a conseller d'Obres Públiques (1935-36) durant el període suspensió de l'Estatut.
6 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallès i Ribot, Josep Maria (Barcelona, 1849 – 1911) Polític republicà. Col·laborador de Pi i Margall des del 1873. Prengué part en el pacte electoral d'Unió Republicana (1903) i més tard s'adherí a la Solidaritat Catalana (1906). Durant el període 1910-11 va presidir la Unió Federal Nacionalista Republicana.
7 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallès i Rovira, Evarist (Pierola, Anoia, 1923 - Figueres, Alt Empordà, 1999) Pintor. D'ençà de la primera exposició a Barcelona, el 1949, va evolucionar des d'un pintura propera al surrealisme dalinià vers les formes expressives informals i de recerca plàstica, i té en els paisatges empordanesos el principal referent temàtic.
8 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallès i Simplicio, Romà (Barcelona, 1923 - ) Pintor i pedagog. Després dels estudis a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi, la seva obra evolucionà vers l'informalisme (1956). Consagrat internacionalment el 1960 (premi de Lausana), introdui el collage i les formes geomètriques en la seva obra, sense abandonar, però, la referència informalista, que tornà a ser predominant a partir de mitjan dècada del 1980. Fou confundador de l'escola de disseny del FAD, i destaca també el seu interès per l'art infantil, al qual ha dedicat diversos estudis.
9 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA
Vallès i Terrades, Maties (Palma de Mallorca, 1958 - ) Periodista. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de les Illes Balears, on exercí de professor del 1980 al 1985. Aquest any entrà a treballar al "Diario de Mallorca", del qual fou director adjunt des del 1996. Considerat un dels periodistes més influents de les Illes Balears, els seus treballs i entrevistes han estat publicats en altres diaris, com ara "La Vanguardia", "Diario 16", "Geo", "Correo Español", "Heraldo de Aragón", "Tiempo", "Cambio 16", etc. És coautor de llibres sobre Bob Dylan i Hans-Dietrich Genscher i també de cinema, i és autor de diversos catàlegs d’art. Ha impartit diversos cursos sobre periodisme organitzats per la Universitat de les Illes Balears. El 1992 hom li atorgà el premi Ciutat de Palma de periodisme, i el 1999, el primer premi de la Fundación del Fútbol Profesional.
10 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallès i Vidal, Emili (Igualada, Anoia, 1878 – Barcelona, 1950) Gramàtic. Orientà la seva activitat en l'estudi dels problemes gramaticals de la llengua catalana (Lliçons de Gramàtica catalana, 1914; Diccionari català-castellà-francès, 1917; Diccionari de Barbarisme del català modern, 1930; Exercicis de Gramàtica Catalana, 1927-30, i Curs pràctic de Gramàtica Catalana, en col·laboració amb Artur Martorell i sota el pseudònim de Jeroni Marvà). Fou professor de l'Escola Industrial de Barcelona i director dels estudis d'ensenyament postal de la Llengua Catalana. Publicà també unes Nocions d'Aritmètica (1918).
11 CATALUNYA - COMARCA
 Vallès Occidental, el (Catalunya) Comarca: 583,1 km2, 899.532 hab (2014), 23 municipis, capitals: Terrassa i Sabadell. Situada a la Depressió Litoral Catalana, entre les comarques del Bages (nord-oest), el Vallès Oriental (est i nord-est), el Barcelonès (sud-est) i el Baix Llobregat (oest i sud-oest). - GEOGRAFIA FÍSICA.- Constitueix el sector occidental de la fossa tectònica del Vallès, la qual, reblerta de materials tous sedimentaris, es caracteritza pel relleu pla i pel fet d'estar encerclada per un seguit de muntanyes de la Serralada Prelitoral i Litoral, entre les quals els relleus més importants són els de Sant Llorenç del Munt. En la configuració del relleu actual ha estat decisiva l'acció erosiva dels corrents fluvials (tots ells de règim pluvial mediterrani i de cabal escàs), la major part dels quals creuen la comarca en direcció nord-oest - sud-est, a la recerca del seu col·lector, el riu Besòs; els més importants són el riu Tenes i el Ripoll; en el sector occidental la riera de Rubí aflueix al Llobregat, que forma el límit sud-occidental. El clima té característiques mediterrànies, lleugerament modificades al sector septentrional a causa de l'altitud; les temperatures són elevades (15,1 ºC de mitjana anual a Sabadell), sense que existeixi un vertader hivern climàtic (7,5 ºC de temperatura mitjana pel gener, el mes més fred, i 23,2 ºC de mitjana pel juliol, el més càlid); la pluviositat és relativament elevada (602 mm anuals), perè està sotmesa a grans variacions interanuals, i el seu règim presenta dos màxims equinoccials i la típica secada estiuenca dels països mediterranis. La vegetació natural ha estat molt atacada per l'home, interessat en l'establiment de camps de conreu, i únicament subsisteix als sectors marginals, en especial al parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, on són importants els boscos d'alzines i les pinedes amb brolles i garrigues. - POBLACIÓ I ECONOMIA.- La població s'ha multiplicat per més de dotze entre el 1857 i el 1996; el màxim creixement correspon al període comprès entre el 1940 i el 1981, que es quadruplicà amb escreix. En el període comprès entre 1940-50 l'increment fou del 22%, el decenni següent del 57%, el del 1960-70 del 69%, el decenni següent d'un 32,3%; als quinze anys posteriors l'increment ha estat del 13% i ha arribat a situar-se en el tercer lloc de Catalunya per la població relativa (1.180,6 h/km2), per darrera dels Barcelonès i del Baix Llobregat. En aquest considerable augment han tingut un paper cabdal les ciutats de Sabadell i Terrassa, i els municipis de Montcada i Reixac, Ripollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès. Tots ells foren centres receptors d'un important corrent immigratori fonamentalment de la resta de l'estat (en el cas dels nuclis més industrialitzats) o procedent de Barcelona (en els nuclis residencials). La dinàmica generada al voltant de l'àrea metropolitana de Barcelona, a partir del decenni del 1990, ha fet del Vallès Occidental un pol d'atracció demogràfica gràcies principalment a la immigració procedent de la ciutat de Barcelona. L'any 1857, dels 24 municipis que formaven la comarca, 9 no assolien els 1.000 h, i únicament dos superaven els 5.000 h; l'any 1970 formaven la comarca 23 municipis, dels quals 4 no assolien els 1.000 h, però 12 ultrapassaven àmpliament els 5.000 h, i dos d'ells els 150.000. Ja l'any 1996, només tres municipis no superaven els 1.000 h i onze tenien més de 10.000 h. Per sectors econòmics, l'agricultura resta marginal; s'hi conrea fonamentalment cereals i farratges (davant la importància de la ramaderia bovina). Cal destacar també la ramaderia de bestiar porcí. La indústria ocupa la major part de la població activa i és una de les concentracions industrials més importants de Catalunya. Sobresurten la indústria tèxtil, la metal·lúrgica i la de la construcció, seguides de la mecànica, la química, la derivada de la fusta, la paperera, l'alimentària i l'adobera; per tal de donar una nova empenta al sector secundari el 1989 fou inaugurat el Parc Tecnològic del Vallès, a Cerdanyola i Sant Cugat del Vallès, que n'aprofita no tan sols la proximitat a la ciutat de Barcelona, sinó també les òptimes condicions de mobilitat i accessibilitat que ofereix el corredor vallesà. Durant tot el s XX fou especialment significativa la indústria tèxtil a les ciutats de Sabadell i Terrassa, que patiren greument la crisi que s'esdevingué a partir del decenni del 1970, a la qual succeí una diversificació industrial i una terciarització de l'economia. Terrassa fou durant la República l'única capital de la comarca. - HISTÒRIA.- Els testimonis de poblament abans del neolític són (ara per ara) incerts. A la primera època dels metalls corresponen diverses coves sepulcrals col·lectives (a Sant Llorenç del Munt, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, etc) que demostren la intensitat del poblament. El pas cap a l’edat del ferro es manifesta amb les necròpolis hallstàttiques de Can Missert, a Terrassa, i de Can Roqueta, a Sabadell, com també a diverses coves. Durant el període ibèric la comarca corresponia al poble dels laietans, probablement, i la densitat de poblament era alta, com ho demostren els poblats a les serres que tanquen la comarca, però també al pla (Rubí, etc). Alguns dels poblats ibèrics continuaren durant la romanització; se'n destacà Terrassa, que esdevingué municipi romà el 73 dC, amb el nom de ‘Municipium Flavium Egara, únic nucli urbà que tingué aquesta categoria a tot el Vallès. El poblament rural d’època romana és molt intens i dispers, amb vil·les normalment petites, poc monumentals, indici tot plegat d’una economia agrícola de propietat mitjana o petita. Les destruccions del s III dC afectaren molts d’aquests nuclis rurals. La comarca era travessada per la via Augusta, que passava per Arraona (Sabadell). Durant els s I-III dC la vinya fou un conreu important, i l’exportació de vi fou destacada. Fins a la creació dels partits judicials, el 1834, cap divisió administrativa o jurisdiccional, civil o eclesiàstica no dividí en dos el Vallès; fou, per tant, el partit judicial de Terrassa la primera demarcació que comprengué la comarca, tanmateix sense Montcada i Reixac, que era del partit dels afores de Barcelona, i, en canvi, amb Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). El 1960 se'n segregà el partit judicial de Sabadell, amb tots els municipis de la conca del Besòs, excepte Sant Llorenç Savall, que restà al de Terrassa, i en canvi incorporava Montcada i Reixac. La divisió territorial del 1936 no mantingué aquesta dualitat, i féu de Sabadell la capital d’una comarca que comprenia els partits judicials de Sabadell i Terrassa (sense Olesa), a més de la vila de Caldes. L’any 1989 el Parlament aprovà la cocapitalitat Terrassa-Sabadell i féu segregar Caldes de Montbui, que s’agregà al Vallès Oriental.  Consell Comarcal - Turisme
12 CATALUNYA - COMARCA
 Vallès Oriental, el (Catalunya) Comarca: 851,0 km2, 403.623 hab (2014), 43 municipis, capital: Granollers. Situada a la Depressió Prelitoral, entre el Vallès Occidental (oest), el Bages (nord-oest), Osona i la Selva (nord i nord-est), el Maresme (est) i el Barcelonès (sud). - GEOGRAFIA FÍSICA.- De relleu pla, forma part de la fossa tectònica del Vallès, la qual, encerclada per la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral, està emplenada amb materials miocènics tous en els quals s'ha encaixat la xarxa hidrogràfica formant una sèrie de valls longitudinals; les màximes altituds es localitzen al sector nord-est, on es troba el massís del Montseny (1.712 m alt al turó de l'Home). El clima ès mediterrani, lleugerament modificat pel fet que la influència benèfica del mar queda obstaculitzada per la barrera orografica de la Serralada Litoral; les temperatures presenten mitjanes anuals i diàries elevades, i el veritable hivern climàtic (menys de 6 ºC de mitjana mensual) només es dóna a l'àrea muntanyosa septentrional; la pluviositat oscil·la entre els 600 i el 700 mm anuals a la plana, i s'eleva fins al 1.000 mm anuals al Montseny; el regim pluviomètric presenta un marcat màxim de tardor produït per les 'llevantades, masses d'aire humit procedent del nord-est que aconsegueixen de travessar la Serralada Litoral. La vegetació natural és variada i les més esteses són les típicament mediterrànies (alzina surera i pi blanc) i les submediterrànies, esteses a la plana i a la Serralada Litoral, respectivament; la vegetació subalpina (roures) és localitza de forma aïllada al Montseny, al Montnegre i a Sant Quirze Safaja (Moianès), i la d'alta muntanya (faigs i avets), exclusivament al Montseny; aquest massís constitueix una de les zones preservades del territori català, mitjançant el parc natural del Montseny creat el 1977. La xarxa fluvial és formada per dues conques hidrogràfiques diferents, ambdués tributàries directes del Mediterrani: la de la Tordera, que drena el sector oriental de la comarca, i la del riu Besòs (amb els seus afluents el Congost, el Mogent i el Tenes) al sector occidental. - POBLACIÓ I ECONOMIA.- El creixement demogràfic fou nul durant la segona meitat del s XIX, però la població es duplicà des del començament del s XX fins al 1960, triplicat el 1970 i més de quintuplicat el 1986, gràcies a l'existència d'un fort corrent immigratori procedent d'altres comarques catalanes i d'Andalusia, i atret per la indústria i la proximitat de Barcelona. En el període 1900-60 el creixement afectà fonamentalment l'aglomeració urbana de Granollers (Granollers, Canovelles i les Franqueses del Vallès), Mollet del Vallès i els nuclis perifèrics importants (la Garriga i Sant Celoni), mentre que el període 1961-86 els increments més notables s'enregistraren als municipis del fons de la depressió: la Llagosta, Montmeló, Montornès del Vallés, Parets del Vallès, Canovelles i les Franqueses del Vallès, Lliçà de Munt i Lliçà de Vall, tots els quals han triplicat com a mínim la població en aquest quart de segle. Des del punt de vista de l'estructura econòmica hi ha un clar predomini del sector secundari per sobre dels altres sectors. L'estructura productiva de l'agricultura està enfocada a la ramaderia, especialment la bovina, tant de llet com de carn, que amb prop de 60.000 caps ocupa el segon lloc de tot Catalunya; pren certa volada el bestiar porcí. La indústria es concentra a Granollers i al llarg dels eixos constituïts per les vies de comunicacions; la indústria més antiga és la tèxtil, però al seu costat són avui importants la de la metal·lúrgia i la de la construcció, seguides de l'alimentària i la química. A conseqüència de la crisi tèxtil sorgiren noves indústries (alimentàries, de detergents, d'electrodomèstics, d'articles per a la construcció, de materials plàstics), la qual cosa n'ha diversificat l'oferta industrial. Des del punt de vista comercial, la comarca forma part de l'àrea de Barcelona, on el mercat de Granollers constitueix una àrea subsidiària que ateny a tota la comarca. Als vessants muntanyosos, amb gran atractiu paisatgístic, s'han desenvolupat un gran nombre d'urbanitzacions que amplien els centres tradicionals d'estiueig (la Garriga, Aiguafreda, Castellterçol i Sant Feliu de Codines, principalment). - HISTÒRIA.- El poblament prehistòric fou paral·lel al del Vallès Occidental. Els vestigis anteriors al neolític són incerts, mentre que d’ençà de la fase neolítica dels sepulcres de fossa (Bigues, Canovelles, Montornès, etc) es manifesta intens. Durant les primeres edats dels metalls, la comarca fou part del sector meridional de l’àrea megalítica catalana, amb megàlits localitzats a les serres que la separen del Maresme (dòlmens a Vallgorguina, Vilalba Sasserra, la Roca) o a les del nord de la comarca, al Congost i a Castellterçol. Hi ha vestigis dels primers temps de l’edat del ferro; però els documents es multipliquen, mostrant una demografia alta, a partir de l’època ibèrica, tant en poblats encimbellats a les muntanyes que tanquen el Vallès, sovint al límit de les comarques veïnes, sobretot en el cas del Maresme, com al pla. Aquest poblament de la plana era bàsicament dispers, amb nuclis petits i pròxims entre ells. Molts d’aquests nuclis es transformen en vil·les romanes. Altres vil·les nasqueren al s I dC, mentre que els poblats alts foren abandonats. Llerona, la Garriga i Samalús es destaquen per la densitat de poblament durant el període iberoromà. La comarca era travessada per la via Augusta (d’Hostalric en direcció a Sabadell), i Granollers (que deu correspondre a l’antiga ‘Semproniana) fou un eix de comunicacions important, on la via Augusta enllaçava amb la d’Íluro (Mataró) i la de Bàrcino a Ausa (Vic) pel Congost. Des de mitjan s XIV fins a la divisió en partits judicials del 1834 Granollers havia estat sempre el centre administratiu de tot el Vallès. El partit judicial de Granollers es formà amb tots els municipis de la comarca del Vallès Oriental establerta el 1936, excepte Castellcir (atribuït al partit de Vic), Granera (al de Manresa) i gran part de la conca alta de la Tordera (Sant Celoni, Campins, Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Gualba, Vallgorguina i Vilalba Sasserra, que foren atribuïts al d’Arenys de Mar); incloïa també Caldes de Montbui, del Vallès Occidental. Consell Comarcal - Turisme
13 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vallesa, la (Sagunt, Camp de Morvedre) Veure> Alqueria de Vellesa, la.
14 PAÍS VALENCIÀ - HISTÒRIA
Vallesa de Mandor, comtat de la (País Valencià) Títol concedit, amb la grandesa d'Espanya, el 1921 a Enric Trènor i Montesinos, comte consort de Montornès, per raó de la seva tasca política i agrícola al País Valencià. Continua en la mateixa família.
15 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vallesa de Mandor, la (Riba-roja de Túria, Camp de Túria) Caseria, a l'esquerra del Túria, prop del límit amb el terme de Paterna (Horta de l'Oest). La seva església (Santa Bàrbara) té per patrona la Mare de Déu dels Desemparats. És l'antic mas dels Inquisidors, que esdevingué propietat privada i centre del comtat de la Vallesa de Mandor.
16 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallescà i Morros, Antoni (Barcelona, 1881 – 1947) Escriptor. Després d'uns inicis com a pintor, se centrà en la crítica d'art i el periodisme. Publicà monografies, com Santpere, l'home i l'artista (1931), Las calles de Barcelona desaparecidas (1945), Efemérides barcelonesas del siglo XIX (1946), i col·laborà en la redacció del Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, que dirigí J.F. Ràfols.
17 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vallesià (Sabadell, Vallès Occidental) Unitat estratigràfica continental del Miocè superior proposada per a la fossa del Vallès, de la qual s'ha derivat el nom. Jau sobre l'Astaracià i sota el Turolià.
18 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallespí, J. (Torroella de Montgrí, Baix Empordà, s XIX - Catalunya, s XIX) Compositor de sardanes. És autor de les sardanes L'idil·li dels pardals, Engelosida, Cançó d'amor, Somni d'or, Les gorges de Montgrí, Enfilall de rialles i d'altres, que assoliren força popularitat.
19 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallespinosa (Pontils, Conca de Barberà) Poble (640 m alt), a sud-oest del terme, a la dreta del torrent de Vallespinosa (o de coma de Vaques), afluent, per la dreta, del Gaià, que neix al vessant oriental de la serra de Comaverd i, profundament engorjat (congost de Vallespinosa, que fa inaccessible aquesta vall des de Gaià), s'uneix al seu col·lector aigua avall de Querol. Presideixen el petit nucli l'església parroquial (de Sant Jaume; abans, de Santa Maria) i les aturonades ruïnes del castell de Vallespinosa. El lloc és esmentat ja el 1030. El castell pertanyia el 1174 a Berenguer de Clariana; el 1357 el rei Pere III el vengué a Arnau de Cervelló, de la família del qual passà als Ermengol i, el 1526, als Biure (en fou senyor, a mitjan s XVII, Josep de Margarit i de Biure).
20 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallespinosa, Antoni (Valls, Alt Camp, 1833 - Anglaterra ?, 1887) Pastor anglicà. Antic seminarista, s'interessà pel protestantisme i es traslladà a Gibraltar (1861) i a Birkenhead (Liverpool) per a estudiar teologia anglicana. El 1865 fou ordenat de diaca i enviat a la colònia britànica per a fer proselitisme entre els espanyols residents. El 1868 anà a Barcelona, on obrí una escola i una capella; fundà "El Eco Protestante" (1869) i obrí una botiga per a vendre literatura de la seva religió. Les dificultats econòmiques l'obligaren el 1871 a expatriar-se a Anglaterra. La congregació de Sant Pau, que ell fundà, posseeix temple propi al carrer d'Aragó, de Barcelona.
21 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vallespinosa, baronia de (Catalunya) Títol concedit el 1656 a Miquel de Ramon i de Milsocors, senyor de Subirats, comissari general de la cavalleria, sembla que després d'haver estat confiscada la senyoria de Vallespinosa a Josep de Margarit i de Biure.
22 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallespinosa, Ramon (Catalunya, s XVI – s XVII) Frare cistercenc. Era doctor en teologia. Pertanyia a la comunitat de Poblet, on era arxiver. És autor de l'obra Liber de receptio, tam ad sepulturam quam ad habitum (1615), on transcriví diversos documents de l'arxiu pobletà.
23 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallespinosa i Salvat, Bonaventura (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1899 - Reus, Baix Camp, 1987) Metge i escriptor. S'establí molt aviat a Reus, on residí sempre. Participà en la gestió de la revista futurista "La Columna de Foc" (1918) i de la noucentista "Llaç" (1919). Com a president de la secció de lletres del Centre de Lectura impulsà l'edició anual de l'Antologia de la Poesia Reusenca (1956-61). Es dedicà a la traducció al català d'autors, especialment teatrals (Molière, Ionesco, Betti, Camus, Pavese).
24 CATALUNYA NORD - PUBLICACIÓ
Vallespir (Ceret, Vallespir, 1927 - ) Revista d'art i literatura publicada trimestralment. Era bilingüe, i es proposava de refer l'escola artística de Ceret. Entre d'altres, hi col·laboraren Joan Amade, Josep Sebastià Pons i Manolo Hugué.
25 CATALUNYA NORD - COMARCA
 Vallespir, el (Catalunya Nord) Comarca: 577,2 km2, 25.012 hab (2009), 18 municipis, capital: Ceret. Situada entre el Rosselló (nord i nord-est), l'Alt Empordà (sud-est), la Garrotxa (sud), el Ripollès (sud-oest) i el Conflent (nord-oest). - GEOGRAFIA FÍSICA.- És constituïda per una vall, en direcció sud-oest - nord-est, entallada profundament en la zona axial pirinenca i solcada pel curs alt del riu Tec; per la banda nord-oriental s'obre a la subcomarca rossellonesa dels Aspres, i és emmarcada pel coll de Fortó (al nord) i el de la Brama (al sud), el qual forma part de l'Albera; pel sud és limitada per les muntanyes (serres de Costabona, de la Baga de Bordellat, de Motner) que d'oest a est la separen del Ripollès, la Garrotxa i l'Alt Empordà; el massís del Canigó la separa del Conflent i del Rosselló pel sector septentrional. Per l'est, entre els Aspres i l'Albera, la vall del Tec s'obre pas a la plana rossellonesa. Cal distingir-hi essencialment dos sectors, l'alt Vallespir i el baix; el primer integrat per una vall estreta i encaixonada entre cims que ultrapassen els 2.700 m alt (puig dels Tres Vents); és una zona de clima humit i fresc que contrasta amb el temperat i sec del baix Vallespir, d'influència mediterrània. La pluviositat generalment és alta, acusa màxims de tardor i ultrapassa els 1.000 mm l'any; s'hi han produït serioses inundacions (com el 1940) a causa de corrents locals de pertorbacions, que perjudiquen els camps i determinen les capes d'al·luvions escampades a conseqüència de l'erosió de les brusques empentes fluvials. Es presenta des de la vegetació típicament mediterrània (al voltant de Ceret) a l'alpina de prats d'alta muntanya (a la capçalera de la vall); als boscos inferiors als 1.000 m alt predomina el roure i el castanyer, i entre 1.200-1.800 m les coníferes i fagedes. Els sòls són resultat de l'alteració d'un sòcol cristal·lí i metamòrfic, que determina l'aparició de fonts termals (Banys d'Arles, la Presta, la Menera) i l'abundància de mines (ferro a la vall del riu Ferrer, coure a la Menera i a la Presta, etc), recursos que han estat explotats des de fa segles, encara que el segon, en vies de desaparició des del s XVIII, ha estat exhaurit. - POBLACIÓ I ECONOMIA.- Demogràficament la comarca no ha acusat grans variacions des del 1901, i només a mitjan s XX acusà una petita desminució, de la qual s'havia recuperat plenament a principi de la dècada del 1980. Predominen els municipis inferiors als 1.000 h (només 7 hi són superiors); la població disseminada està en disminució. Cal assenyalar que el 50% dels masovers procedeixen de les altres valls del Ter i del Fluvià, malgrat que les influències i relacions tradicionals vers el sud giraren vers Perpinyà a partir del s XIX. Les activitats agràries, en conjunt de caràcter regressiu, només presenten condicions favorables per a l'extensió dels conreus a les terrasses al·luvials de la conca de Ceret, lligats a la producció rossellonesa; mentre que els de regadiu (fruiters: poma i cirera) estan en franca disminució, els de secà, destinats a la vinya, mantenen una certa importància. La ramaderia ha experimentat un notable creixement, concentrada sobretot a l'alt Vallespir, on ha augmentat de forma notable el nombre de pastures, és especialitzada en la producció de carn, tant de boví com de xai (si bé aquest ha perdut part de l'anterior primacia) i, en menor grau, de porcí. La indústria ha estat tradicionalment el sector que ha ocupat la major part de la població activa de la comarca. La hidroelèctrica abasta el consum local, i compta amb 5 centrals i un total de producció mitjana de 15 milions de kWh. L'explotació forestal (castanyer) permet una indústria de la fusta que manté un cert relleu, decantada especialment al sector de la boteria i a la indústria del calçat (espardenyes), a la qual se subordinen els sectors del tèxtil, el cotó, el jute i el sisal. Sant Llorenç de Cerdans és el principal centre productor d'espardenyes de tot França, i exporta els seus productes a les regions del Llenguadoc, Provença, Lió i Bordeus. El sector serveis ha anat assolint una importància creixent, derivada de l'increment del turisme; és especialitzat en les esmentades estacions termals, centres de repós i hostaleria en general, i una estació d'esquí (Forquets) a Prats de Molló. La comarca és travessada per les principals vies que posen en comunicació la Catalunya Nord amb la resta del Principat: la carretera de Barcelona a Perpinyà pel coll d'Ares, l'autopista i la carretera que travessen el Pertús. La ciutat més poblada és la capital, Ceret, i la segueixen en nombre d'habitants les viles dels Banys d'Arles i Arles. Seguint amunt el curs del Tec, la vila de Prats de Molló és el centre de l'alt Vallespir, i el segon mercat en importància de tota la comarca. - HISTÒRIA.- Bé que hi ha indicis més antics, el poblament és ben documentat d’ençà del neolític, sobretot a través de les descobertes recents d’una cova a Montboló. L’edat del bronze ha deixat alguns vestigis, però és mal coneguda a la comarca. De l’època del pas del bronze al ferro (període hallstàttic) hi ha un jaciment clar, el camp de les Olles de Serrallonga, possiblement testimoni de les invasions dels indoeuropeus. La segona meitat del primer mil·lenni és mal coneguda. El testimoni més concret de la romanització són els edificis termals dels banys d’Arles, d’on procedeixen inscripcions votives de l’època imperial romana. El Vallespir era un antic ‘pagus, històricament molt lligat al Rosselló, i ha format part sempre de la diòcesi d’Elna (i, després, de Perpinyà) i, excepte durant quasi dos segles, que van de la fi del s X (conquesta de l’alt Rosselló per Oliba Cabreta) al 1172 (incorporació del comtat de Rosselló al de Barcelona), del comtat de Rosselló. Fou precisament arran de la conquesta de l’alt Vallespir per Oliba Cabreta i de la seva incorporació al comtat de Besalú (990) que es constituí el vescomtat de Vallespir, però que incloïa també els Aspres rossellonesos i, fins i tot, un sector de la vall de la Tet; centrat en el castell de Castellnou, fora del Vallespir pròpiament dit, rebé des del 1020 el nom de vescomtat de Castellnou. El 1111 el comtat de Besalú i tots els seus annexos passaren al comte Ramon Berenguer III de Barcelona; el seu nét, Alfons I, rebé en herència el comtat de Rosselló, fet que dugué a la reunificació de l’antic comtat de Rosselló en reinstaurar-se (1212) en la persona de Nunó, nebot d’Alfons I; sota el seu govern s’esmenta per primera vegada un veguer de Vallespir, càrrec detingut pel vescomte Guillem (V) de Castellnou. El vescomtat de Castellnou persistí com a jurisdicció feudal fins al primer terç del s XIV, però amb el temps, la denominació de Vallespir s’estenia a tota la vall del Tec en la sotsvegueria de Vallespir (dependent des d’aleshores del veguer de Rosselló) i en l'ardiaconat de Vallespir; aquest era una dignitat del capítol d’Elna testimoniada des del 1067 i extingida el1789, i que entre els qui la detingueren (vers el 1330) cal esmentar el francès Pierre Roger, que fou papa amb el nom de Climent VI. En la consciència popular, el Vallespir continuà limitat a la vall més alta: fins al pont de Ceret, fins a Morellàs, com a màxim fins al Voló. Però l’administració republicana francesa reproduí en el districte de Ceret (1789) l’antiga sotsvegueria de Vallespir, de Prats de Molló a la Marenda, sense Prunet i Bellpuig, però amb la Bastida, el Voló, Vivers i Banyuls dels Aspres.
26 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA
Vallespir, Lluc (Palma de Mallorca, 1759 – 1820) Metge. És autor de diverses obres de caràcter professional.
27 CATALUNYA NORD - GEOGRAFIA
Vallespir, monestir de (Arles, Vallespir) Veure> Arles, monestir d'.
28 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA
Vallespir, sots-vegueria de (Catalunya Nord, s XII - s XVIII) Antiga demarcació administrativa del Principat, dependent de la jurisdicció del veguer de Rosselló, titulat sempre, des del s XIV fins a la Revolució Francesa (1789), veguer de Rosselló i Vallespir. Com a vegueria de Vallespir independitzada apareix només el 1240 a càrrec del veguer Guillem de Castellnou durant el govern del comte Nunó I de Rosselló i Cerdanya. Els darrers segles comprenia quasi tota la vall del Tec a més del sector més proper dels Aspres.
29 CATALUNYA NORD - HISTÒRIA
Vallespir, vescomtat de (Catalunya Nord) Jurisdicció de l'antic pagus del Vallespir i de la regió dels Aspres a l'alt Rosselló. Tronc dels vescomtes coneguts del Vallespir fou un Ansemund que el 941 era senyor del castell de Cameles (Rosselló) i posseïa nombrosos alous al Vallespir i al Rosselló. Fou casat amb una Quixol i fou pare de Sentill, que probablement vers el 990 féu erigir el castell conegut posteriorment per Castellnou dins el terme del vell castell de Cameles. Al principi del s XI, perduda llur funció política, les famílies vescomtals catalanes canviaren en llur denominació el nom del pagus o comtat on exercien funcions polítiques pel del castell capital de llurs dominis, car esdevingueren aleshores simples senyors feudals per bé que els més importants després dels comtes. Aquesta avolució és perceptible al Vallespir. Guillem I (mort després del 1028), fill de Sentill i d'Adelaida, encara figura com a vescomte del Vallespir en l'acta de fundació i dotació de l'efímer bisbat de Besalú el 1017. Fou un dels fidels del comte Bernat I de Besalú, que el nomenà marmessor en el seu testament del 1020, on figura ja com a vescomte de Castellnou (vescomtat de Castellnou).
30 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallespirans (les Llosses, Ripollès) Poble (983 m alt), situat al punt més alt de la serra que divideix les aigües de la riera de Vallespirans o de Carnalets de la de les Llosses, on aquella desguassa. La parròquia (Sant Esteve) existia des del 1123 i pertanyia a la jurisdicció del monestir de Ripoll. De l'antiga església romànica resten només els murs i la nau; fou profundament transformada l'any 1759, quan hom hi construí també un massís campanar.
31 ILLES BALEARS - BIOGRAFIA
Vallès-Reus de Solleric i Orlandis, Miquel de (Palma de Mallorca, 1723 – 1790) Noble. Cavaller d'Alcántara, regidor perpetu de Mallorca, senyor de la cavalleria de sa Galera, de Felanitx. Impulsà l'agricultura i la lluita contra els pirates algerians. Presidí la junta de construcció de camins de l'illa. Molt influent en política prop del rei i del comte de Floridablanca. Creat marquès de Solleric (1770), li fou annexada la grandesa d'Espanya honorària (1783) pel fet d'haver facilitat la represa de l'illa de Menorca i els honors de ministre de finances.
32 CATALUNYA NORD - MUNICIPI
 Vallestàvia (Conflent) Municipi: 17,89 km2, 586 m alt, 103 hab (2012), (fr: Baillestavy). Situat al peu del massís del Canigó, a la vall mitjana del riu de Lentillà, al límit amb el Rosselló i les muntanyes dels Aspres; la línia de crestes que uneix el puig de Bessís amb el roc de Jocavell i el coll de les Cireres, el separen de la vall de Llec. El bosc ocupa els vessants esquerres de la vall. Minsa agricultura amb conreus de secà: arbres fruiters (pomeres i pereres), vinya, hortalisses, pastura i farratge. La ramaderia (bestiar oví, cabrum i boví) és l'activitat econòmica predominant. Economia forestal. Piscifactoria a les ribes del Lentillà. El poble, que agrupa tota la població del municipi, és situat al fons de la vall, al voltant de l'església parroquial de Sant Andreu, que s'alça damunt un tossal que domina, per l'esquerra, el riu de Lentillà. El municipi comprèn, a més, l'antic veïnat de la Coma, vora el qual hi ha una important mina de ferro, en explotació encara el 1969. Ajuntament - Informació (en francès) - Turisme (en castellà)
34 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallet, Jaume (Catalunya, s XIV) Militar. Fou algutzir del rei Pere III a les campanyes de Mallorca (1343) i del Rosselló (1343-44) per desposseir Jaume III. Destacà especialment al setge d'Argelers. Retuda aquesta plaça, el monarca el nomenà adalil de les seves forces.
35 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallet, Josep (Sarral, Conca de Barberà, 1833 – Barcelona, 1909) Eclesiàstic. Era canonge del capítol barceloní. És autor d'obres diverses, com les titulades Àlbum de los papas i Bellezas del canto gregoriano.
36 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallet i Arnau, Francesc de Paula (Barcelona, 1883 – Madrid, 1947) Sacerdot. Gairebé acabada la carrera d'enginyer, recobrà la fe catòlica i ingressà a la Companyia de Jesús (1907). Ordenat sacerdot (1920), inicià la seva activitat apostòlica adreçant-se a auditoris masculins, els quals atragué a cases d'exercicis, on dedicaven cinc dies complets a l'oració i a la incidència del missatge cristià sobre les seves vides privades i responsabilitats socials (Obra d'Exercicis Parroquial). Exercí una extraordinària influència a tot Catalunya, però, endut per la seva vocació, deixà la Companyia de Jesús (mai/1928) i trobà incardinació a la diòcesi de Salto (Uruguai). Protegit pel seu bisbe, el doctor Camacho, i pel de Barcelona, Josep Miralles, inicià la fundació d'una nova família religiosa: els cooperadors parroquials de Crist Rei. Disposicions de la Santa Seu l'obligaren (jun/1929) a traslladar-se a l'Uruguai, on inicià una obra d'exercicis similar a la de Catalunya. Establert a Valença del Delfinat gràcies al bisbe Pic, hi consolidà la seva fundació i estengué l'obra dels exercicis pel Delfinat i la Provença. L'any 1945, amb alguns companys seus, passà a Madrid, on morí mentre predicava uns exercicis.
37 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Valleta, la (Llançà, Alt Empordà) Poble (ant: Vallmala), situat al sud-oest del terme, a la vora de la riera de la Valleta, que neix dins el terme de Rabós d'Empordà (serra de la Balmeta, als vessants meridionals de l'Albera) i desguassa directament a la mar al Port de Llançà. L'església de Sant Silvestre havia estat possessió del monestir de Banyoles.
33 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Valletes de Morvedre, les (Sagunt, Camp de Morvedre) Veure> Valls de Morvedre, les.
38 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vallfarines (Vilanova de Meià, Noguera) Antiga quadra.
39 PAÍS VALENCIÀ - GEOGRAFIA
Vallfarta, la (Ribera Alta) Veure> Farta, vall.
40 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallferosa (Torà de Riubregós, Segarra) Poble (540 m alt), a la dreta de la riera de Vallferosa (afluent, per la dreta, de la riera de Llanera). La caseria situada en el sector més abrupte i boscós del municipi havia estat format per una quarantena de cases disperses. Només resten les runes de moltes cases, dos cementiris, restes d'una església romànica, l'estructura de l'església neoclàssica de Sant Pere i la torre mestra del castell de Vallferosa, rodona i emmerletada, que ho domina tot. De l'antiga església parroquial de Sant Pere (construïda de nou el 1698 i sense culte des del 1940) depenien les de Sant Pere Sasserra i Santa Maria Sasserra, actual Santa Maria de Vallferosa. El 1940 fou adoptada com a temple parroquial l'església de Santa Maria, que continua essent el centre de les poques cases habitades de Vallferosa i de les de Puig-redon. El 1107 fou donada l'església pel vescomte Guerau d'Urgell a la canònica de Solsona. El castell, ja esmentat el 1052, pertanyia al ducat de Cardona; la jurisdicció civil pertangué a diverses famílies i, finalment, als jesuïtes de Betlem de Barcelona (els quals feren alçar, el 1698, l'església de Sant Pere).
41 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallferrera, la (Pallars Sobirà) Veure> Ferrera, vall.
42 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vallflorida (Vallès Oriental) Nom adoptat el 1937 per al municipi de
43 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallfogona (la Pobla de Lillet, Berguedà) Masia i antiga parròquia (Sant Cristòfol), a la vall oberta entre les serres de Falgars i del Catllaràs. La parròquia és esmentada ja el 984. El s XIV encara existia la parròquia, de la qual depenia l'església de Falgars.
102 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vallfogona, baronia de (Ripollès) Veure> Milany, castell de.
44 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vallfogona, comtat de (Catalunya) Títol concedit el 1600 a Miquel Galceran de Pinós-Fenollet i de Zurita-Peramola, baró de Milany o de Vallfogona. Passà als Ferrandis d'Híxar, ducs d'Híxar, i als Silva, comtes de Salinas.
45 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallfogona, Rector de Veure> Garcia i Torres, Francesc Vicenç.
46 CATALUNYA - MUNICIPI
 Vallfogona de Balaguer (Noguera) Municipi: 27,32 km2, 235 m alt, 1.888 hab (2014). Situat a l'esquerra del Segre, al sector sud de la comarca. Agricultura de regadiu, gràcies a les aigües del canal d'Urgell i del canal del Sió; els conreus més estesos són els de cereals, arbres fruiters (pomeres i pereres), alfals i hortalisses; al secà, vinya i oliveres. Ramaderia (ovina, bovina i porcina), a més de granges d'aviram. Indústria de la construcció i derivada del sector agrícola (pinsos). El poble és al sector del nord-oest del terme, prop del Segre; església parroquial de Sant Miquel Arcàngel. Poblat pre-romà dit la Pedrera de Vallfogona, descobert el 1958. El municipi comprèn, a més, els antics termes de la Ràpita i de Carbona. Àrea comercial de Balaguer. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades
47 CATALUNYA - MUNICIPI
 Vallfogona de Ripollès (Ripollès) Municipi: 38,88 km2, 956 m alt, 215 hab (2014). Situat sobre la riera de Vallfogona, al peu de les serres de Milany i de Santa Magdalena de Cambrils, al límit amb la Garrotxa. Molt accidentat. S'hi conreen blat, moresc, patates i farratge. Ramaderia (bestiar boví). Guixeres. La vila és al vessant dret de la riera de Vallfogona; la població antiga era adossada al castell de Vallfogona, dit la Sala, modernament s'ha desplaçat vers la moderna carretera i el santuari marià de la Salut de Vallfogona, actual parròquia. El municipi comprèn, a més, el castell de Milany, el santuari de Santa Magdalena de Cambrils, l'església de Santa Cecília de Ragort i el veïnat de Puigsec. El lloc formà part de la baronia de Milany, dita posteriorment també baronia de Vallfogona i el 1600 fou el comtat de Vallfogona. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades
48 CATALUNYA - MUNICIPI
 Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) Municipi: 10,97 km2, 573 m alt, 99 hab (2014), (o Vallfogona de Lorda o de Corbell o de Comalans). Situat a la vall del Corb, als altiplans dels Comalats, a l'extrem nord de la comarca, al límit amb la Segarra. Economia agrícola, predominen els conreus de secà (cereals i ametllers). Ramaderia ovina i porcina. El poble és a l'esquerra del riu Corb; església parroquial de Santa Maria i Sant Llorenç (gòtica amb portal romànic, amb la capella de Santa Bàrbara, d'on fou rector el poeta Francesc Vicenç Garcia i Torres, el famós Rector de Vallfogona. És important el centre balneari de Vallfogona, gran edifici bastit al començament del s XX, que explota les fonts de les aigües minerals de Vallfogona (fonts Pudosa i Salada). El municipi comprèn, a més, l'església de Sant Pere dels Bigats i la torre i la quadra de Carbonells. Del 1312 al 1811 els hospitalers hi establiren la comanda de Vallfogona. Àrea comercial de Tàrrega. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades
49 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallformosa (Rajadell, Bages) Poble, al vessant del migdia de la serra del Coll, divisòria d'aigües de les rieres de Castellfollit i de Rajadell. La vil·la de Vallformosa és documentada en un butlla del 978. L'església de Sant Salvador, annexa a l'actual mas Servitge, fou una de les set filials de la seu de Manresa, d'ençà del s XI.
50 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallformosa (Vilobí del Penedès, Alt Penedès) Poble, al sud-est del terme, a la dreta de la riera de les Graus, centrat en la casa de la Sala de Vallformosa i en l'església parroquial de Santa Maria de Vallformosa. El lloc és esmentat ja l'any 977; en depengué la quadra de Vilobí (malgrat que la capitalitat municipal és en aquest poble, la parròquia ha conservat l'antiga denominació).
51 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallforners (Tagamanent, Vallès Oriental) Masia, a l'est del terme, al peu del pla de la Calma, al fondal de Vallforners, drenat per la riera de Vallforners, capçalera de la riera de Cànoves. L'edifici és del s XVIII, bé que el lloc és esmentat ja als s XI i XII.
52 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vallfort (Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès) Antiga quadra.
53 CATALUNYA - MUNICIPI
Vallgorguina (Vallès Oriental) Municipi: 21,96 km2, 222 m alt, 2.699 hab (2014). Situat als vessants de les serres del Montnegre i del Corredor, que accidenta el terme, al límit amb el Maresme. Hi predomina l'agricultura de secà, i els conreus més estesos són els de cereals, vinya i farratge. Ramaderia bovina i granges avícoles. Hi ha dos polígons industrials. Nucli d'estiueig i de segona residència, amb nombroses urbanitzacions. Població en ascens. Església parroquial de Sant Andreu (mitjan s. XIX). Dolmen de la Pedra Gentil, construcció megalítica, i restes ibèriques al jaciment de Puig Castell. Al terme també hi ha el lloc de Santa Eulàlia de Tapioles, on hi ha l'església amb un absis del s XII. Àrea comercial de Granollers. Ajuntament - Estadístiques - Consulta de dades - Geganters - Fira del Bosc i de la Terra - Futbol Club
54 CATALUNYA - GEOGRAFIA
Vallgornera (Peralada, Alt Empordà) Poble (o Vallguarner), a l'antic terme de Vilanova de la Muga, situat a 2 km del cap del municipi. El llinatge Vallgornera (després marquesos de Vallgornera), esmentat ja al s IX, tingué en feu el castell de Vallgornera, que havia format part del comtat d'Empúries. En resta un gran casal amb dues torres de defensa.
55 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera (Catalunya, s XIII - s XX) Llinatge de cavallers (o Vallguarnera, it: Valguarnera). Prengué el nom del domini que exercí damunt el castell de Vallgornera (Alt Empordà). La seva filiació autèntica comença amb Jaume (I) de Vallgornera.
56 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallgornera (Catalunya Nord, s XIV) Noble del llinatge dels senyors de Vilanova d'Avall (Rosselló). Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, i prengué la del rival d'aquest, Pere III el Cerimoniós. El 1344 combatia al costat de Pere III per sotmetre-li el Rosselló. Destacà a la presa d'Elna.
57 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallgornera, Francesc de (Sicília, Itàlia, s XIV) Cavaller de pare català, possiblement fill de Simó. Fou un bon defensor de l'illa contra els angevins. El 1349 era una de les figures més destacades a Catània, durant el setge a què fou sotmesa la plaça pels invasors.
58 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallgornera, Francesc de (Sicília, Itàlia, s XIV – s XV) Noble. Potser era l'homònim que residia a Sicília en 1385-92 amb el títol de baró d'Asaro. Durant l'interregne 1410-12 tingué, a Catalunya, qüestions litigioses amb el cavaller Manuel de Rajadell, les quals foren objecte d'esforços de pacificació realitzats pel Parlament català. Fill seu era Joan.
59 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallgornera, Francesc de (Sicília, Itàlia, s. XV) Noble. Probablement de la branca empordanesa de la família que s'havia establert a Sicília. El 1460 era un dels partidaris que la corona siciliana fos cenyida pel príncep Carles de Viana.
60 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera, Jaume (I) de (Catalunya, s XIII – 1271) Senyor inferior del castell de Vallgornera i primer membre del llinatge. Es casà amb Sibil·la de Vilallonga, senyora de Vilarnau d'Avall, al Rosselló. Foren pares de Simó de Vallgornera i de Vilallonga.
61 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera, Joan (I) de (Catalunya, s XV – 1503) Fill i successor de Jaume (III) de Vallgornera i de Sort. Partidari del rei Joan II a la guerra civil, els béns del qual al Rosselló foren confiscats pels francesos (1464). El 1476 fou un dels comandants de la guerra contra els francesos a l’Empordà (1476). Dividí els béns entre els seus fills, Jaume (IV) i Pere de Vallgornera i de Fontcoberta.
62 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera, Joan de (Catalunya, s XV) Cavaller. Fill de Francesc, Prengué part a la guerra de Joan II lluitant a favor d'aquest. Abans passà un periode de neutralitat i indecisió, i fins arribà per un moment a pronunciar-se per la Generalitat. Els seus béns rossellonesos foren confiscats pels francesos ocupants el 1464. El 1468 era un dels defensors de Girona contra les forces catalanes que acabaren per aconseguir la capitulació de la plaça. Vuit anys després, amb Joan Sarriera, manava les forces mobilitzades a l'Empordà contra la invasió francesa.
63 CATALUNYA - HISTÒRIA
Vallgornera, marquesat de (Catalunya) Títol concedit el 1796 a Ramon de Vallgornera, olim de Llunes i d'Alentorn, baró de Sant Miquel de Pera i de Rocacorba. En fou segon titular el seu nebot vallenc Albert Felip de Baldrich i de Veciana. Passà als Rubinat i als Balle.
64 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallgornera, Simó de (Sicília, Itàlia, s XIV - s XV) Noble. Descendent de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Es manifestà favorable, el 1392, a la tornada de la reina Maria a Sicília i al triomf dels interessos catalans a l'illa. El 1396 era recompensat d'aquesta actitud amb diverses donacions reials.
65 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera, Tomàs de (Girona o Olot ?, s XVII - Saragossa, Aragó, 1675) Frare dominicà. Sobresortí com a teòleg. El 1634 fou titulat mestre en teologia. Ensenyà la disciplina a la Universitat de Girona durant molts anys. Després seria lector de la Universitat de Perpinyà. Exercí càrrecs dins l'orde, entre ells el de vicari general al Principat (1642) i el de provincial de Barcelona. Publicà el tractat Mystica Theologia Divi Thomae, aparegut el 1662 i reeditat el 1665. N'hi ha dues reedicions modernes dirigides pel dominicà francès P. Berthier.
67 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Biure, Cosme de (Catalunya, s XVI) Fill de Jaume (IV) de Vallgornera i de Fontcoberta. Fou l'iniciador de la línia de Vilanant. El 1525 obtingué les senyories de Vilanant i Romanyà, i s'extingí amb la seva besnéta Melciora de Vallgornera i de Llupià.
68 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Blanes, Jaume (II) de (Catalunya, s XIV – 1370) Senyor del castell de Vallgornera. Fill i hereu de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Continuà la línia primogènita, que continuà el seu fill Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, germà de Simó i de Vidal.
69 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Cardona, Jeroni de (Catalunya, s XVII – 1690) Besnét de Rafael de Vallgornera i de Foixà. Fou el darrer de la línia d'Albons. En el seu darrer testament deixà Albons i la torre de Caldes de Montbui al seu parent sicilià el príncep de Niscemi. La representació de la línia, però, passà als descendents de la seva tia Paula de Vallgornera i de Santjust.
70 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Castellbell, Francesc (I) de (Catalunya, s XIV – s XV) Noble. Fill de Jaume (II) de Vallgornera i de Blanes, i germà de Simó i de Vidal. D'aquest darrer heretà les baronies sicilianes d'Asaro (o Assaro?) i Caropipi. Fou pare de Vidal de Vallguarnera i de Sort.
71 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Castellbell, Simó de (Catalunya, s XIV – 1404) Noble. Fill de Jaume (II) de Vallgornera i de Blanes, i germà de Francesc (I) i de Vidal. Li foren concedides les baronies sicilianes d'Asaro i Caropipi, respectivament el 1397 i el 1404, les quals heretà el seu germà Vidal. Es casà (1385) amb la pubilla Marquesa de Sort, senyora de Vilanova de la Muga, Satrilla i la Garriga. Els succeí llur fill gran, Jaume (III) de Vallgornera i de Sort.
72 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Castellbell, Vidal de (Catalunya, s XIV – 1421) Noble. Fill de Jaume (II) de Vallgornera i de Blanes. Heretà del seu germà Simó les baronies sicilianes d'Asaro (o Assaro?) i Caropipi, les quals, a la seva mort passaren a l'altre germà Francesc (I).
73 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Foixà, Galceran (I) de (Catalunya, s XVI – 1595) Oïdor reial de la generalitat. Nét i successor de Jaume (IV) de Vallgornera i de Fontcoberta, i germà de Rafael. Figurà entre els aristòcrates que s'oposaren amb més relleu a l'impost dit de l'excusat. Només deixà dues filles. L'herència passà als descendents de la filla Menciana de Vallgornera i de Llupià.
74 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Foixà, Rafael de (Catalunya, s XVI – 1587) Germà de Galceran (I). Es casà amb Damiata de Foixà i de Millars, senyora d'Albons. Formà la línia d'Albons, que s'extingí amb el seu besnét Jeroni de Vallgornera i de Cardona.
75 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Fontcoberta, Jaume (IV) de (Catalunya, s XV) Fill i hereu de Joan (I) de Vallgornera. Heretà Vallgornera, Vilanova d'Avall, Fontcoberta i Pollestres, i fou succeït pel seu nét Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà.
76 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Fontcoberta, Pere de (Catalunya, s XV – 1524) Fill de Joan (I) de Vallgornera i germà de Jaume (IV). Fou l'iniciador de la línia dels senyors de Vilanova de la Muga. Heretà Vilanova de la Muga, Mont-ros, la Garriga i Satrilla. Es casà (1473) amb la pubilla Rafaela de Sarraí i de Peguera, senyora dels castells de Cabanes i el Coll. Aquesta línia s’extingí amb llurs fills Joan i Joana de Vallgornera i de Sarraí.
77 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Llupià, Melciora de (Catalunya, s XVII) , i germana de Menciana. Darrera membre de la línia de Vilanant. Aportà l'herència als seus descendents i als del seu marit Miquel de Salbà i de Vallseca, senyor de Santiga, que foren creats marquesos de Vilanant.
78 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Llupià, Menciana de (Catalunya, s XVI) Muller de Maties d'Orís i de Foixà, senyor d'Orís. Filla de Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà, i germana de Melciora. L'herència del seu pare passà als seus descendents i del seu marit, que avui dis són els Sentmenat, marquesos de Castelldosrius.
79 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Santjust, Paula de (Catalunya, s XVI – 1640) Muller (1601) de Galderic de Pagès i de Gleu. Germana consanguínia de Joan de Vallgornera i de Senesterra i tia de Jeroni de Vallgornera i de Cardona.
80 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Sarraí, Joan de (Catalunya, s XVI) Fill de Pere de Vallgornera i de Fontcoberta i de Rafaela de Sarraí i de Peguera, i germà de Joana.
81 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Sarraí, Joana de (Catalunya, s XVI) Filla de Pere de Vallgornera i de Fontcoberta, i de Rafaela de Sarraí i de Peguera, i germana de Joan. Fou la darrera representant de la línia dels senyoris de Vilanova de la Muga. Portà l’herència als seus descendents i del seu marit, Miquel Marc de Montagut i de Llupià, que adoptaren el cognom de Vallgornera i foren creats marquesos de Vallgornera, títol que avui porten els Balle.
82 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Senesterra, Joan de (Albons, Baix Empordà, 1595 - Saragossa, Aragó, 1675) Escriptor ascètic. Prengué l'hàbit al convent dominicà de Girona, amb el nom de Tomàs, l'any 1616, on cursà arts, filosofia i teologia. Ensenyà teologia cinc anys al convent de Perpinyà. El 1634 era prior del convent de Girona, i li fou atorgat el grau de mestre en teologia. El 1641 fou nomenat vicari general per al Principat de Catalunya. L'any 1674 fou elegit provincial en el capítol celebrat a Saragossa. Publicà Mystica Theologia Divi Thomae (1622), que serví de llibre de text als seminaris d'Alemanya, i De Rosario beatae Mariae Virginis (1622).
83 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Sort, Jaume (III) de (Catalunya, s XIV – s XV) Senyor de Vilanova de la Muga. Fill i successor de Simó de Vallgornera i de Castellbell i de Marquesa de Sort. Fou pare de Joan (I) de Vallgornera.
84 CATALUNYA - BIOGRAFIA
Vallgornera i de Vilallonga, Simó de (Catalunya, s XIII - v 1339) Cavaller, senyor de Vallgornera. Fill i successor de Jaume de Vallgornera. Fou company d'armes de Ramon Muntaner a Sicília, on lluitava al servei de Frederic II contra els angevins de Nàpols. Entrà a Sciacca durant el setge imposat per aquests (1301-02). Combaté a l'illa de Gerba, i Muntaner, en partir-ne, el deixà com a capità o guarda del castell. Defensà Trapani del setge napolità, i intervingué en la treva que hi fou feta (1313-14). Fou curador de Manfred, fill del rei Frederic II (1317). Amb els seus soldats, catalans i almogàvers, vigilà el nou desembarcament angeví prop de Palerm, entrà a la capital i resistí el setge (1325); en ésser alçat aquest, emprengué una guerra de guerrilla per tot el regne, des de Marsala fins a Catània (s'avançava a l'arribada de l'enemic a cada localitat i l'hostilitzava durament), fins que el duc de Calàbria, Carles de Nàpols, decidí la retirada. El comte Ramon Roger II de Pallars li vengué els castells de Cervelló i Gelida i la vila de Molins de Rei, abans de fer-ne nova venda al jutge Pere III d'Arborea, del qual fet el dit comte obtingué el perdó del rei Alfons (1334).
66 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i Arrighetti, Francesc de (Sicília, Itàlia, s XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina.
85 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i Branciforte, Simó de (Sicília, Itàlia, s XVII – 1743) Fill de Josep de Vallguarnera i Starrabba, i germà de Vidal. S'intitulà, sense ésser-ho, comte d'Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.
86 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i Branciforte, Vidal de (Sicília, Itàlia, s XVIII – 1768) Fill i hereu de Josep de Vallguarnera i Starrabba, i germà de Simó. Quart duc de L'Arenella, príncep de Niscemi i senyor d'Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou Conrad de Vallguarnera i de Mantegan.
87 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Blanes, Francesc de (Sicília, Itàlia, s XIV – 1355) Noble. Iniciador de la línia siciliana dels barons de Vicari i Goderano. Obtingué el 1338 les baronies i la senyoria de Vicari (venuda el 1408), Palumba, Giardinello, Goderano i Ciafù. Els seus descendents obtingueren les baronies de Montforte, Siculana i Marcatobianco, i la línia s’extingí a la fi del s XVII.
88 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Centelles, Jaume de (Sicília, Itàlia, s XV) Bisbe de Malta (1495). Era nét de Vidal de Vallguarnera i de Sort, i germà de Joan.
89 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Centelles, Joan de (Sicília, Itàlia, s XV) Nét de Vidal de Vallguarnera i de Sort, i germà de Jaume. Fou el cinquè baró d'Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia.
90 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Gravina, Francesc Xavier de (Sicília, Itàlia, s XVII – 1739) Nét de Francesc de Vallguarnera i Arrighetti. Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarleng del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou Àgata de Vallguarnera i La Grua.
91 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Mantegna, Conrad de (Sicília, Itàlia, s XX – 1966) Nét cinquè de Vidal de Vallguarnera i Branciforte. Fou el desè duc de L'Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.
92 CATALUNYA- BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Martí, Josep de (Sicília, Itàlia, s XVIII – Barcelona, 1788) Militar. Fill de Simó de Vallguarnera i Branciforte. Morí a Barcelona, on era tinent coronel de les guàrdies espanyoles. El 1778 demanà, sense èxit, permís per a l’assecament i l’explotació de l’estany de Tamarit.
93 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Santacoloma, Ponç de (Sicília, Itàlia, s XVII – s XVIII) Polític. Fill d'Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).
94 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Sort, Vidal de (Sicília, Itàlia, s XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d'Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d'Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou avi de Jaume de Vallguarnera i de Centelles.
95 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i de Ventimiglia, Joan Jeroni de (Sicília, Itàlia, s XVI) Besnét de Joan de Vallguarnera i de Centelles. Fou creat comte d'Assaró el 1543.
96 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i del Carretto, Francesc de (Sicília, Itàlia, s XVI – 1636) Setè comte d'Asaro. Nét-cinquè de Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare de Francesc de Vallguarnera i Arrighetti.
97 EUROPA - BIOGRAFIA
Vallguarnera i La Grua, Àgata de (Sicília, Itàlia, s XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d'Asaro. Besnéta de Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s'extingí la línia siciliana dels comtes d'Asaro.
98 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i Lanza di Trabia, Octavi de (Sicília, Itàlia, s XVII) Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto i germà de Vidal. Fou l'iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma.
99 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i Lanza di Trabia, Vidal de (Sicília, Itàlia, s. XVII – 1676) Duc de L'Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. Fill segon de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar Jeroni i Josep de Vallguarnera i Starrabba.
100 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i Starrabba, Jeroni de (Sicília, Itàlia, s XVII – 1692) Fill de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia. Heretà la senyoria d'Albons i la torre de Caldes de Montbui el 1690, la qual passà, en morir sense fills, al seu germà Josep.
101 CATALUNYA-ARAGÓ - BIOGRAFIA
Vallguarnera i Starrabba, Josep de (Sicília, Itàlia, s XVII – 1720) Fill de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia. El 1692 heretà del seu germà Jeroni la torre de Caldes de Montbui. Fou el tercer duc de L'Arenella, i pare de Vidal i de Simó de Vallguarnera i Branciforte.
Anar a: [ Valles i B ] [ Vallesp ] [ Vallf ] [ Vallg ] [ Vallgornera i de F ] [ Vallgu ]
|
